25 anys...

La selecció espanyola de futbol acabava de ser eliminada en la fase de grups del mundial celebrat a França; el govern de José Mª Aznar, president del país des del 1996, acaba d'aprovar la llei de liberalització del sol base de què començava a ser la bambolla immobiliària, que va aplanar el camí per al "pelotazo urbanístico" que va derivar en el crac del 2008.

També feia poc que l'exdirector general de la Guàrdia Civil, Luis Roldán havia estat condemnat a 28 anys de presó per malversació, estafa i suborn, i del desastre del trencament de la bassa de residus tòxics de les mines d'Aznalcóllar abocant-se aigües àcides i llots tòxics al voltant de Doñana, mentre José Borrell s'estrenava com a portaveu parlamentari del PSOE. Era l'Espanya de 1998, fa 25 anys...

Uns anys abans, el 1991 l'anomenat Camí de Sant Jaume, va despertar-nos entre un grup d'amics aficionats a la bicicleta, el repte de realitzar aquesta ruta convertint el projecte en no tan sols en un símbol únicament religiós, si més no també cultural i esportiu. Repte que vam fer realitat en 15 etapes, i que va portar "enganxar-me" per la fascinació de la ruta.

Ara, 1998, el repte era major, estava decidit a recórrer el camí però en aquesta ocasió a peu, i ho faria amb el meu fill, "mano a mano", aprofitant les vacances. Allò va tornar a ser tota una experiència de retrobament personal, familiar, amb la natura i l'hospitalitat.

I si hui parle d'aquest record és perquè la casualitat, ha volgut que ara, 25 anys després, i per un motiu totalment diferent, tornara a xafar part d'aquella terra i les emocions han tornat a aparèixer com si fos ahir mateix...

No havia tornat a Logroño des d'aquell llunyà 9 de juliol de 1998, no havia tornat a acostar-me al "puente de piedra", "la ruja vieja" i voltants i, he tornat a viatjar en el temps i m'ha donat nostàlgia i moltes ganes d'emprendre novament el camí que torne a tenir pendent.

I no només la ciutat, a parer meu, ha experimentat un notable canvi respecte a fa 25 anys, també allò que més recordava, l'alberg de pelegrins que, segons m'han dit, ja que per l'horari no he pogut visitar-lo, va sofrir una transformació només uns mesos després de la meua estada.

Viatjar en autobús té els seus avantatges. També, amb una diferència de 25 anys menys uns dies, el 1998 va ser un 10 de juliol, el 2023 ha estat el dia 1, he tornat a xafar els carrers de Nájera i, travessant el riu Najerilla, endinsar-me pel carrer principal fins a arribar al Monestir de Santa Maria la Real, nucli religiós de la població, i he tornat a sentir aquella estranya sensació, mescla d'aventura i sacrifici, en creuar-me amb alguns pelegrins, tot i que, crec que malauradament, els pelegrins són, de manera descarada en alguns casos, objecte de negoci.

25 anys són molts, també Nájera ha crescut, els canvis han estat més que evidents, l'antic alberg de pelegrins, ubicat el 1998 a tocar del Monestir, ara està en un lloc una mica més allunyat, al costat d'un complex educatiu a tocar del riu i, alguns altres "albergs" han aparegut com bolets, oferint fins i tot restauració, com si es tractara d'una pensió o hotel econòmic. No tinc res en contra, però crec desvirtua i prou el sentit del Pelegrí.

Totes aquestes coses, records i accions actuals m'han fet pensar que el Camí de Sant Jaume creix i es transforma i que, tal vegada, el perfil del Pelegrí haja canviat en els darrers 25 anys, així com la finalitat perdent-se el sentit espiritual per deixar pas a una forma de turisme diferent, una forma de viatjar prou econòmica o fins i tot un repte físic.

Siga com siga me n'alegre d'haver tornat a apropar-me per unes hores a reviure una experiència única que, 25 anys enrere, va tornar a marcar la meua vida i de retruc la del meu fill. Aquest viatge ha tornat a despertar el cuquet que estava una mica adormit. Espere que no hagen de passar vint-i-cinc anys més per fer-me l'ànim de repetir el camí per tercera vegada, cosa que no descarte.