No és un heroi...

En són molts, més dels que ens imaginem, els aficionats al bou a les nostres terres que en arribar les primeries de juliol es desplacen a Pamplona. Però, estareu d'acord amb mi que, cal tenir mala sort perquè entre els milers de corredors que cada matí, es juguen la vida als "encierros", haja estat un veí de Vila-real, el primer a ser "cornejat" en aquest Sant Fermí 2023.

Deixeu-me dir per començar que me'n alegre que l'incident no haja tingut un final tràgic i que, finalment, només haja estat un fort ensurt que, tot i que li talla en sec la seua participació festera aquest any, podrà contar, d'ací no massa temps, gràcies a Déu, al Sant o a la sort, als seus amics, coneguts, familiars i veïns.

La notícia saltava ahir al matí, "Gerardo Fortuno, corredor castellonenc habitual a les festes navarreses, era "enganxat" al tram de la telefònica, per un bou negre de 580 quilos, causant-li una ferida a la cara interna del braç esquerre, sent traslladat a l'hospital de Navarra i, operat d'urgència, va quedar ingressat amb pronòstic menys greu".

Hi ha un refrany al meu poble que diu: "qui no vulga pols, que no vaja a l'era". El perill és molt sempre que hi ha carreres davant un bou, sent usual, a Pamplona en festes, que hi haja ferits i el que és més greu, morts; tant és així que l'equip mèdic, en aquest cas encapçalat per la doctora Petrina, esperava preparat aquell matí, a peu de quiròfan l'arribada dels possibles ferits.

La sort va estar en aquest cas al costat de Fortuño, que involuntàriament va assolir ahir gran protagonisme. Va haver-se d'esperar al tercer "encierro" per parlar del primer "agafat pel bou". Semblava fins i tot que "va tenir un gran honor" en ser el primer ferit, en aquest cas per un bou de la ramaderia gaditana de Cebada Gago. Uns bous famosos per la seua macabra estadística "als encierros de San Fermín", 60 cornades en 32 participacions.

La premsa local primer, "el diario de Navarra" va fer al vila-realenc protagonista, entrevistant-lo a l'hospital, després l'alcalde de Vila-real, el senyor José Benlloc, va telefonar-lo personalment interessant-se per la seua salut, desitjant-li públicament a les xarxes socials una ràpida recuperació, i hui mateix, el diari "Mediterràneo" parla de "la cogida de los sanfermines", com sí el fet tinguera una transcendència més enllà de temptar la sort i, en aquest cas, eixir prou ben parat.

No, el fet de ficar-se davant un bou és una temeritat i el protagonista no és un heroi, com quasi volen fer-nos creure, ha estat només un home de sort "qui ha tingut la mort a centímetres" i s'ha pogut lliurar.

No vull dir amb açò que el corredor castellonenc siga un irresponsable, que no tinga experiència ni preparació física adequada, no ho sé, ho desconec, però, que en l'entrevista es vanaglorie d'haver estat ja el primer dia "fregat" per un bou al mateix lloc on ahir va rebre l'enganxada i que diga públicament que, en el moment de ser cornejat "ni siquiera me dí cuenta de la embestida", crec que és tenir una mica massa presumpció, massa arrogància.

Que posar-se davant de sis bous de lídia i vuit cabestres llançats a la cursa en un carrer ple de gent és perillós no cal dir-ho, córrer davant els bous no és una tasca exempta de riscos, però fer de la sort una heroïcitat està lluny de la realitat, i si cal buscar un heroi del moment, aquest seria, en tot cas, el xicot que agafant el bou per la cua ha evitat que continuara envestint a les persones que, com Gerardo es trobaven en aquell moment a terra.

Tal vegada el que tinguen els corredors siga, amor davant les cornades, persones que s'entretenen i es diverteixen trotant davant un animal completament aterrit i desorientat, que lluita per defendre's. Són valents sí, però si us plau, no els enlairem, no són herois. Heroi ha estat l'equip mèdic que, ràpidament, ha identificat el problema que li arribava i s'ha posat fil a l'agulla per solucionar-lo.

 

Un frare de llegenda...

Tal dia com hui de 1813, després d'haver abandonat l'exèrcit francés el nostre poble, va entrar amb totes les seues tropes, un exercit de més de 6000 homes, sent rebut amb grandiós vol de campanes i grans demostracions d'alegria per part de tot el veïnat, el guerriller més famós lliberal que va dedicar la seua vida a combatre els qui, per a ell, representaven les idees laïcistes de la Revolució Francesa i dels Enciclopedistes, Ascensi Miquel Josep Nebot Coflent, conegut entre la multitud com Ascensi Nebot "el frare", procedint-se a l'endemà a cantar un solemne "Te Deum" a l'església Major, i fer-se el corresponent jurament de fidelitat i reconeixement al rei Ferran VII, tot i que, poc després, durant el període absolutista, es va haver d'enfrontar al monarca, imposant ajuntaments constitucionals en totes les poblacions de la seua demarcació, d'acord amb les Corts de Cadis de 1812.

Però qui era "aquest frare"? Un religiós nascut a Nules que va professar al convent dels franciscans de Vila-real fins al moment de l'ocupació francesa del territori, quan va haver de penjar els hàbits dedicant-se a combatre els francesos que ocupaven el país, mitjançant el sistema de guerrilles i fustigant constantment els exèrcits napoleònics, portant de bòlit, per molts anys al mateix mariscal Suchet, al llarg i ample del nostre territori, des de Morella fins a València, passant per Benlloc, Benicarló o Vistabella, poble aquest darrer, on tenia la seua base i des d'on feia incursions per tota la província castellonenca i comarques veïnes aragoneses i catalanes.

Malgrat la seua fama i arran de la conspiració de Madrid de 1822, atac frontal envers el règim constitucional, va haver d'exiliar-se a Anglaterra, on va romandre fins al 1830, creant-se, amb el pas dels anys, al voltant de la seua figura una llegenda que, encara hui, pot escoltar-se per les terres del Maestrat i que diu així:

Es conta per les contrades del Penyagolosa que, en morir el guerriller, la seua ànima va arribar a les portes del cel, i Sant Pere, que l'estava esperant el va renyir dient-li que no podia entrar a la Glòria fins al final dels segles, ja que va renegar de la vida religiosa del cenobi per convertir-se en un violent guerriller. Tanmateix, reconeixent la seua antiga pietat monàstica, li va oferir l'oportunitat de demanar-li una gràcia, i que aquesta li seria atorgada.

El Frare, com a guerriller i amic dels seus, va demanar quedar-se a purgar els seus pecats a la terra que va defensar amb els seus soldats, al Maestrat, a un lloc emblemàtic, màgic, un dels paratges interiors de muntanya de major importància ambiental, paisatgística i cultural del País, el santuari de Sant Joan de Penyagolosa.

I així va ser com el porter celestial li va concedir el privilegi i el va convertir... en savina, arbre molt resistent al fred, la calor, la secada i els sòls pobres i que és molt comú en aquelles contrades, amb una fusta dura, emprada per a bigues de sostre.

Des de llavors, conta la gent d'aquells indrets que l'esperit d'Ascensi Nebot espera, transformat en dur arbre de muntanya, el Dia del Judici Final, quan a la fi puga entrar al Regne del cel i descansar de tota la seua atzarosa vida.

Els fets històrics estan en consonància amb els llocs on passen i, de vegades, el poble els magnifica convertint-los en llegenda que traspassa el temps i l'espai. És per aquest motiu que en molts casos, aspectes rellevants de la nostra història, tot i haver passat, com el cas que hui ens ocupa fa 210 anys, en un Castelló de 10.000 habitants, mereixen ser coneguts i recordats, ja siga en el seu aspecte històric com llegendari.

Sovint ens oblidem que la identitat del nostre poble no neix del no-res, sinó que es configura amb el pas del temps, de la història i de les llegendes, elements que van teixint amb calma i paciència la nostra essència cultural, per tant, cal tenir present que el poble que perd la seua història prompte queda orfe, si perd les seues llegendes, prompte perd la seua identitat. Reivindiquem hui una figura històric-llegendària, un frare de llegenda, Ascensi Nebot.

Cultura: memòria del poble

La casualitat, o millor dit les possibilitats que el sistema democràtic vigent ens ofereix, ha volgut que, en aquest moment, quan encara al País Valencià no tenim conformat un govern autonòmic estable, quan no s'ha produït "la investidura" i, per tant, el president de la Generalitat Valenciana i el seu Consell resta en funcions, a l'espera del canvi, d'acord amb el punt signat, el pacte PP i Vox, que ha de portar, la setmana vinent?, al senyor Mazón a la presidència i a la formació d'un nou Consell, aquesta passada nit acabem d'encetar una nova campanya electoral, ara d'abast nacional on, el partit governant, el PSOE, vol revalidar i continuar ocupant la Moncloa, mentre PP i Vox, vistos els resultats obtinguts recentment, pensen que ha arribat el seu moment i una nova força política emergent, Sumar, vol fer-se un lloc "al galliner".

Cadascuna de les formacions, més o menys progressistes, més o menys conservadores, planteja un model de país, un model de govern, on l'economia, les relacions internacionals, la sanitat, l'educació i la cultura són els eixos fonamentals del seu programa.

De tots aquests camps, a hores d'ara, el que més m'atrau és el de la cultura i el que, de no passar res especial i extraordinari, entre hui i el pròxim dia 23 en què hauré de dipositar el meu vot i amb ell donar la confiança a una formació o l'altra, serà el que farà decantar la meua tria.

Acceptant que el concepte genèric de cultura popular és ample, abastant tant el conjunt de les manifestacions artístiques i folklòriques que emanen directament del poble, arrelades a les tradicions, valors i creences, i transmesa de generació en generació per dècades, com aquelles manifestacions populars i innovadores que es filtren en l'espai cultural del segle XXI, crec que a Castelló, fins aquests moments i repassant les accions efectuades en els darrers anys, la pràctica cultural ha estat més viva que mai.

Tanmateix, tot i no tenir un govern estable a la Generalitat, per als, d'una banda, preacords PP+VOX en l'àmbit de país, i per l'altra, pel canvi de govern municipal, amb un PP governant en minoria, les manifestacions culturals, a parer meu, han sofert un retrocés, en entendre la cultura de manera diferent a com l'estàvem vivint en els darrers anys.

La cultura, a Castelló, s'ha sustentat en dos vessants, preservació de les tradicions, creences i patrimoni amb actes de gran significació, fomentant-se des de l'espai fester, al costat d'unes noves formes de cultura manifestada en la gran quantitat de programacions públiques de música, literatura, art, conferències, moda, ball o cinema per al gaudi dels veïns i veïnes, convidant-nos a participar d'una manera activa. Cultura de tots i per a tots amb unió cada vegada més forta entre cultura, educació i oci.

Ara, hem sentit parlar i vist "la força del pacte" amb suspensions d'actes, amb justificacions sense arguments, de censura o de retirades de banderes LGTBIQ, que han fet que un bon grapat de professionals del món de la cultura, mitjançant un manifest, denuncien l'atemptat que, contra la llibertat d'expressió s'està duent a termini, ficant en perill els drets consolidats democràticament en els darrers anys.

I a Castelló, on el PP sembla no "estar lligat" a Vox, encara?, la primera manifestació cultural-festera del nou equip de govern, les festes de Sant Cristòfol, patró de la ciutat, es presenten com de "tornada als orígens i difusores de les senyes d'identitat", recuperant com a novetat la benedicció de vehicles i el repartiment de cintes commemoratives. Així cotxes, motos, bicicletes i, tal vegada algun patinet, seran els protagonistes de la festa.

Tornada als orígens és beneir vehicles i repartir cintes? La veritat és que per allò de la pandèmia i que en els darrers anys calia desviar el trànsit rodat per fer passar els vehicles obligatòriament per recollir la cinta, l'any passat, l'acte no va fer-se i ningú el va trobar a faltar.

Ara, content estarà el gremi de traginers, conductors i camioners... però, si el que es vol amb la festa és "difondre les senyes d'identitat", cultura popular és fer caure al veïnat que Sant Cristòfol és patró de la ciutat i dels gegants, i per tant un bon moment per treure les nostres figures Tàfol, Lledó, Vicent, Senteta, Mussa i Azufaifa, i a la vegada retre homenatge als seus portadors.

La cultura popular es vincula amb el patrimoni més viu i constitueix l'expressió que relliga la tradició amb la modernitat. Mantenir-la viva, i dinamitzar-la és un gran repte. Estarà el nou equip a l'alçada? Temps al temps...

De monges i de convents...

Tal dia com hui, un quatre de juliol, però de 1540, fa 483 anys, va fundar-se a la nostra ciutat el convent de "Santa Clara, acceptant el Consell municipal, la proposta testamentària del notari de València, descendent de Castelló, el senyor Antonio Nos, ocupant unes cases de propietat municipal i l'espai del primitiu hospital, al costat de l'ermita de Sant Sebastià, part de l'actual plaça de Santa Clara.

Del convent de la Puritat de València, fundat al segle XIII, només un any després de la conquesta de la ciutat de València, per part del noble Ximén Pérez d'Arenós a instàncies del rei Jaume I, per a les religioses de Santa Clara, sota el patronat de santa Isabel d'Hongria, germanastra que fou per part de pare, de l'esposa del rei Violant, festivitat que la casualitat ha volgut que hui celebrem, quatre monges van arribar a la nostra ciutat, juntament amb la primera abadessa: Sor Rafaela Peris de Valterra, per a la fundació de la nova casa que es va convertir en el retir escollit per les donzelles de les més il·lustres famílies de la vila, durant prop de 300 anys, assolint la màxima esplendor el 1795, sent abadessa, sor Úrsula Barceló.

A l'empar de les lleis desamortitzadores, el 27 d'agost de 1836, Governació de Castelló va comunicar a l'abadessa Vicenta Vilarroya la necessitat de confiscar el convent de Santa Clara i convertir-lo en un lloc segur per a la defensa de la ciutat, al centre de Castelló. El 16 de setembre de 1836, les últimes monges Clarisses van abandonar el seu convent del carrer Major per traslladar-se al de Sant Pasqual de Vila-real. L'antiga església del convent de Santa Clara es va mantenir dreta fins que per acord municipal de 2 de juny de 1936, va ser demolida el 10 d'agost del mateix any.

També, tal dia com hui, però en aquest cas de 143 anys després de l'arribada de les clarisses a Castelló, el 1687, d'açò fa 336 anys, el Consell municipal governant, faculta al senyor Enrique Rabaza de Perellós, per fundar un nou convent, també femení, en aquest cas per a l'orde de les clarisses caputxines, al carrer de la illeta, actual Nuñez de Arce, en la casa propietat del senyor Vicente Gozalbo coneguda com de la saboneria.

Aquestes monges van ocupar el convent fins a l'any 2012 i quan havent-n'hi solament tres i dues d'elles d'avançada edat, l'ordre va decidir tancar el convent i ressituar les germanes al convent de Barbastre.

A aquelles monges, clarisses i caputxines, van unir-se una tercera congregació de monges de clausura, les carmelites descalces, amb un primer convent ubicat al carrer d'en Ros d'Ursinos i que el 1910, una benefactora, la senyora Teresa Rodes, va cedir la seua casa al carrer del Governador Bermudez de Castro, per convertir-la en convent, acceptant la comunitat la generosa oferta i ocupant la casa fins a l'any 1977 en què, per manca de condicions higièniques i sanitàries i el seu estat de degradació, construint un nou convent, es traslladen a la zona de la Basílica del Lledó, al Camí Caminàs, on encara romanen, un xicotet grup de poc més de mitja dotzena de germanes, fent de l'oració el pilar de la seua existència.

Unes germanes que, a més a més de ser-ne poques, són quasi totes d'una edat avançada, per la qual cosa, si Déu no ho remeia, prompte també hauran de tancar el convent i traslladar-se a una altra comunitat germana.

És veritat que en ple segle XXI, a Castelló i també a molts altres pobles i ciutats, les monges de clausura, les dones lliurades voluntàriament a Déu i la seua vida de pregària i contemplació, és difícil d'entendre, ja que als vots de pobresa, castedat i obediència afegeixen, el ritme de vida comunitari i el poc contacte amb el món exterior.

El meu record i reconeixement hui, dia de Santa Isabel, en primer lloc, per les clarisses que un dia van compartir els nostres murs, les caputxines que fins no fa massa encara estaven entre nosaltres, i finalment per les carmelites descalces, perquè, tarden molt a abandonar definitivament el seu convent, remans de pau i felicitat.

Sorpresa!

Tinc per costum, de vegades crec que no massa encertat, pegar-li una ulladeta al Facebook cada matí. Confesse que em distrau i, també en algunes ocasions m’informa d’algun esdeveniment que em manté “al dia” del que passa al meu mon més proper.

Aquest matí, m’he trobat una noticia inesperada, que, vet per on, indirectament em feia una mica protagonista. Un comentari acompanyat d’una fotografía que ahir publicava “Unaria Ediciones” i que deia textualment : “Muy buenos días, hoy podeis encontrar los libros en catalán de Unaria ediciones en la caseta de Somos de Libros, en la Vila del Llibre, en Barcelona”, comentari al que acompanyava una fotografía d’una paradeta, on aparexien diferents obres publicades per Unaria, entre elles alguns dels premis Pasqual Tirado, “Desmais” llibre de poesía de Reis Lliberós, “Conquistarem el cim”, la història dirigida principalment al públic juvenil de Joan Pla i  la meua novel·la “Eduard Macameu: Temps de postguerra”.

Tota una més que agradable sorpesa en assabentar-me, que “Macameu”, ha arribat a la Rambla de Barcelona i, allí estant, es mostrara a l’abast de tots aquells catalans o no, que lectors en la nostra estimada llengua,  vulguen endinsar-se en la trama castellonenca.

Perquè, la sorpresa ha estat total. Desconeixia el concepte de “Vila del llibre”, descobrint que estem davant d’un festival itinerant que, amb la finalitat de crear noves dinàmiques de desenvolupament  turístic mitjanjant els llibres, en aquesta edició, arriba ara a Barcelona, ubicant-se a la part  baixa de la Rambla, oferint, al llarg de tot el cap de  setmana, l’opció de recorrer diverses paradetes amb llibres, a més a més de gaudir d’altres activitats. Si teneiu ocasió i podeu acostar-vos trobareu a la Rambla dels Estudis i a la Rambla de Sant Josep, des de l'alçada del carrer Fortuny al pla de l'Os, més d'una trentena de parades, amb més de 25 editorials independents

Que sense esperar-ho, la meua novel·la, gràcies a l’editorial i a “Somos de libros”, forme part del circuit literari més gran del país, com diría un que jo sé i tots coneixeu, m’ompli d’orgull i satisfacció.

I no tan sols aquest cap de setmana a les Rambles, la Xarxa Vila del LLibre, impulsada per viladelllibre.cat i amb el suport de l’administració local i entitats privades, aquest 2023, des del passat març i fins el desembre, ha estat o estarà  als carrers de l’Escala, Sitges, Cabrils, Malgrat de Mar, Calafell, Mollet del Vallés, Girona o Balaguer, consolidant territoris, espais i obres en català, i jo, tot i que de manera modesta, almenys en l’edició de Barcelona, hi soc present. Quin orgul i quina sorpresa!!!.

No sé si també Unària i Amelia al seu capdavant haurà portat a les altres localitats els llibres en català editats a Castelló, tan de bo així siga, però saber que Barcelona i els barcelonins, puguen, gràcies a l’esforç d’Unaria, tan ahir com avui passejant per les Rambles, fullejar la meua novel·la i, si els ve de gust, adquirir-la és, per mi, tot un privilegi com autor i aquest un agraïment especial a Amelia.

Entendreu ara, el per què del títol d’aquest primer escrit de juliol, tota una emoció sobtada que em sorgeix per aquest succés que no era per a mi, previst ni mai imaginat.

Tot i que, com diuen els que més saben, la sorpresa és la més curta de totes les emocions, hui aquesta sorpresa m’ha generat un grau de satisfacció que, de segur, m’acompanyarà al llarg de tot el dia. Estic content,a alegre, satisfet i agraït, i tot per la sorpresa que, com el juliol, acaba d'arribar.