Massa milions!

La Sareb és una empresa, una companyia que forma part de l'esquema plantejat per l'Estat espanyol i les autoritats europees per recapitalitzar les entitats financeres més afectades per la crisi financera del 2008. No és directament un banc, tot i que actua com si ho fos, coneguda com a "banco malo", va absorbir els actius deteriorats d'aquelles entitats.

Fa ara uns deu anys van comprar un paquet de gairebé 200.000 actius problemàtics que incloïa préstecs al promotor i immobles, per un preu fixat pel Banc d'Espanya: de més de 50.000 milions d'euros, amb la finalitat de gestionar i vendre els actius buscant sempre maximitzar el valor amb la mínima pèrdua possible.

Des d'aleshores, ha tractat de gestionar i vendre de manera directa o mitjançant el sistema de subhasta, amb més o menys èxit, i a través de la seua xarxa comercial, conformada per Altamira Asset Management, Haya Real Estate, Servihabitat i Solvia, immobles de tota classe, en especial habitatges, repartits per tot el territori nacional.

Pel que respecta a Castelló ciutat aquests dies d'agost la Sareb pren protagonisme especial; d'una banda, de la desena d'habitatges unifamiliars que van sortir a subhasta durant el mes de juny passat, situats en una de les zones més prestigiades de Castelló, a tocar de l'avinguda de Casalduch, tot i que estaven taxats cadascun d'ells per més de 500.000 euros, la meitat, han aconseguit ser venuts per un valor al voltant dels 275.000 euros; així la Sageb ha aconseguit ingressar més d'un milió d'euros.

D'altra banda, ho acabe de llegir, una nova subhasta s'anuncia, en aquest cas es tracta de l'edifici del qual un dia va ser un dels cinemes de la ciutat, i també escenari teatral de figures reconegudes de les arts escèniques, l'antic Cinema Rex, sortint a la venda pública per un preu inicial de més d'11 milions d'euros.

Un edifici emblemàtic, per tots conegut, que inaugurat a finals del 1946, es va convertir en una de les sales de projeccions més importants de la ciutat i va arribar a oferir fins a 1.100 localitats, transformant-se finalment i abans del seu tancament definitiu el 2004 en dues sales de cinema de 500 i 300 butaques respectivament.

Vint dies tenen els interessats per presentar les seues propostes de compra de l'edifici del carrer Asensi, que es compon de planta baixa, soterrani, pis principal i la sala d'espectacles, corresponents tots ells als esmentats cinemes, la resta de l'edifici està destinat a habitatges.

Tot i que per ser el tipus de venda de subhasta, el preu final puga ser menor dels 11 milions, i que la compra i posterior remodelació i condicionament de la sala puga elevar el preu final, el fet que la infraestructura puga en part ser amortitzada pels habitatges que ocupen les plantes superiors poden fer que "alguna empresa forta local" es llance a l'aventura i, finalment, puguem gaudir els castellonencs d'una sala d'exhibició que projecte obres en versió original, a ser possible en valencià i amb preus populars.

No serà fàcil, 11 milions són molts milions, però cal recordar que en els programes electorals de diferents partits polítics, la reobertura dels cinemes esmentats era una cosa de la qual no va parlar-se poc en les darreres eleccions. Si l'ajuntament actual tinguera una mica de sensibilitat, ara seria un bon moment per "llançar-se" i fer-se amb ell.

El Rex, un bastió de la cultura castellonenca de la segona meitat del segle passat, torna ara en aquesta acabada d'iniciar segona quinzena d'agost a prendre protagonisme, sens dubte, la seua reobertura suposaria una gran notícia per als amants de la cultura de Castelló.

Crits tradicionals

Crec que va ser pel març del 2012 quan Castelló va ser "Trending Topic" en Twitter sota el hashtag #noeresdecastellon, resultant més que curiós que, el que no s'havia pogut aconseguir amb el pas dels anys, s'aconseguira a través d'una xarxa social: unir tots els castellonencs sota un sentiment de pertinença comuna, al més pur estil de patriotisme.

Així van començar a circular i reproduir expressions tan castelloneres com "Xa, mone", "I avant", "de categoría", "vaig a diteu" o "a que l'encales", totes elles representatives de l'orgull per ser de Castelló, emprades i compartides amb moltes persones d'interessos dispars però amb un mateix sentiment.

Des d'aleshores i amb el pas del temps la llista ha anat creixent, " Nyas, coca!", "La mare que va!", "Animal de séquia!", "com cagalló per séquia" , "de Castelló de soca" i moltes i moltes més que, a aquells que açò llegiu de segur us vindran a la memòria.

Són crits tradicionals, sense malícia, amb sentit concret, que marquen el ser de la terreta, frases autòctones que formen part ric patrimoni local. No hi ha un número exacte, tampoc un rànquing de més emprades, però arribats a aquest dia, el dia de l'Agost per excel·lència, voldria jo recordar-ne dues que hui prenien fins no fa encara massa anys un especial protagonisme i, malauradament han caigut en desús: "A la taula i al llit al primer crit" i "Mos quedem!".

A la taula i al llit al primer crit!. Tradicionalment, la festivitat de la Mare de Déu d'Agost se celebrava amb un àpat a l'aire lliure, ja fora al tros, l'alqueria, el maset o a la vora de la mar. I no calia que ens férem pregar o esperar quan ens cridaven a menjar o a dormir. Era una petició que havíem de respondre a la primera i és que res millor després d'un bon dinar on "l'arròs amb pato" era acompanyat amb una bona tallada de meló d'Arger o inclús un bon got de "mantecao de geladora", que una bona sesta sobre una ben preparada màrfega de pellofes de panís ubicada estratègicament a l'ombra de la figuera o de l'emparrat, arribant aleshores el temps del silenci, de sentir la remor de la mar, el xiuxiueig dels pardalets o els ronquits de l'avi fins ben entrada la vesprada.

I que dir del "Mos quedem!"? Aquest era sens dubte el crit estrela, tradicional dels estiuejants castellonencs que passaven aquests dies a les alqueries, les barraques de la platja o el mateix pinar, on improvisaven uns "campaments" per passar un, dos o inclús, tres dies, el de l'Assumpció, el següent Sant Roc i l'endemà "el gos".

Era típic que en amainar la calor, en fer-se de nit, entre les diferents famílies que ocupaven els espais propers, es llançara el crit, "mos quedem!", per indicar que el grup encara que estava a punt d'acabar la diada, estava disposat a passar la nit allí mateix i continuar-la l'endemà.

En aquell Castelló dels anys 40 i 50 del segle passat, que alguns qualifiquen del "Castelló del carro i la bicicleta" aquestes festes tenien un caràcter molt popular. Eren unes festes que venien d'antic, ja en la segona meitat del segle XIX els diaris locals destacaven que mentre la ciutat es quedava deserta, tant la Pineda com les casetes de la platja del Serrallo acollien nombroses famílies.

Un exercici de nostàlgia, però també de memòria històrica el que fem hui, d'un temps que encara roman a la memòria col·lectiva, essència i semblança del nostre poble. Expressions que no tan sols han de despertar-nos somriures, si més no han de servir per a continuar identificant-nos. Aquest és el meu desig, bona festa!

Trilogia de l’Assumpció (i III) Un quadre.

La catedral de Castelló es consagra el 4 de maig de 1999 i es dedica a l'advocació de l'Assumpció de Nostra Senyora, recollint la tradició de les seus "matris castellonensis" original del segle XIII.

No és estrany, que sent l'església major dedicada a l'Assumpció el retaule del presbiteri que havia de servir de marc a l'altar major, fora dedicat a aquesta advocació mariana. Amb una extensa carrera, va pensar-se per executar aquella obra en el pintor, escultor, retratista i gravador borrianenc Vicent Traver Calzada.

El mestre va idear un retaule conformat per 10 peces de grans dimensions, amb la intenció d'exalçar la figura de Maria com a mare de l'Església, per la qual cosa va crear un conjunt artístic ena diferents fases que va allargar-se en el temps des de la fi del 2015 al 2022.

Amb un pes de 500 quilos, els dos primers quadres que van conformar el retaule en la seua part central, "L'Assumpció de la Verge Maria" i "La Dormició de la Verge Maria" recullen en una perfecta unitat, (410 x 700 cm), sembla que tots dos en són un, la tradició que la Verge Maria no va morir sinó que es va adormir i va ser portada al cel per àngels. Es produeix doncs un tràngol escenificat amb la tomba buida a què envolten 12 apòstols en diferents actituds algunes de sorpresa, davant del prodigi que contemplen. La imatge de la Mare de Déu que sura la recull rescatant-la el seu fill Jesús portant-la cap al cel acompanyats d'àngels. Per simbolitzar aquesta escena està pintada en grisalla davant del colorit dels apòstols.

Per sobre aquest llenç, emergeix poderosa l'Asunción personificant la imatge, presa de l'Apocalipsi, de la donzella vestida de sol, representada per una dona de resplendent i espiritual aparença, davant d'un encés astre rei, inspirat en una foto de la NASA, en què les ardents protuberàncies generen pareidolies angèliques en un flamejant colorit tant exaltat com enlluernador, vibrants colors de la gamma dels vermells, grocs i ocres. Una concessió original i creativa i moderna que evoca molt bé el present del nostre passat històric.

Crida l'atenció en contemplar els quadres que aquests no brillen ni enlluernen, malgrat la gran quantitat de llum que es cola per les vidrieres. Segons he pogut esbrinar això ho aconsegueix el mestre emprant un oli especial, mesclat amb rovell d'ou, una tècnica que ve de l'antiga escola holandesa i que permet que els quadres assolisquen molt de colorit per competir amb l'excés de llum.

També el treball de la creació de personatges amb models coberts de la vestimenta d'època que va requerir una tasca àrdua de documentació, plasmació en arxius fotogràfics i preses del natural, així com una gran quantitat d'esbossos que vam poder contemplar en una mostra-exposició del procés d'elaboració de l'obra, que va romandre al vestíbul del Palau de la Diputació a les darreries del 2019.

Amb aquest quadre doble, l'Assumpció-Dormició i Maria Mare de l'Església, i tots els que van seguir-los fins a completar el conjunt del presbiteri de l'Altar. On són la meua mare i els meus germans?, El Nen perdut i trobat al temple entre els sacerdots de la Llei, les noces de Canà, el Descendiment i Beneïda tu ets entre totes les dones, Pentecosta i la Sagrada Família, no tan sols es posa de manifest l'habilitat del pintor per recrear amb detall diferents escenes bíbliques, si més no, es valoren uns elements del patrimoni sacre de la nostra església major, motiu d'orgull per tots els castellonencs i també, un important actiu per la dinamització cultural del turisme de la nostra terra.

D'acord amb les evidències presentades en aquesta trilogia que hui, vespra de l'Assumpció tanque, casualitat i no, podem afirmar sense por a estar errats que, "a Castelló, la festa de Santa Maria de l'agost era la més destacada del calendari castellonenc perquè, des de finals del segle XV fins a la meitat del XX, la celebració festera lúdica, lligada en part a la litúrgica, no va parar de créixer", fins i tot va anar acompanyada per la representació del Misteri, ara feliçment recuperat. Però aquesta és una altra història...

Trilogia de l'Assumpció. (II) Una imatge i una urna

L'església de la Trinitat, a la plaça de les Escoles Pies de Castelló, té més de 100 anys. La primera pedra va col·locar-se en 1894 quan la família de l'arxipreste Joan Cardona Vives complint amb la voluntat del benefactor va comprometre's al seu finançament.

Ubicada en una zona de secà als límits exteriors de la ciutat, l'obra va ser dirigida per l'arquitecte Montesinos, durant l'execució de l'església vint-i-un anys, sent beneïda pontificalment el 27 de gener del 1916.

Entre les múltiples obres d'art que atresora a les seues naus, destaca en una capella lateral, una imatge, la Mare de Déu gitadeta, guardada en una urna d'excel·lent treball de marqueteria feta per l'ebenista José Vicente Herbas, un gran artista que va participar activament construint també l'altar major de l'església de Sant Agustí, després de la profanació que aquell va sofrir per les tropes franceses amb motiu de l'ocupació de la ciutat a la guerra de la independència. A Herbás, com a excel·lent moblista que era, se li atribueix també el mobiliari del Saló de Sessions de l'Ajuntament.

Era fruit de gran devoció a la ciutat la imatge de la "Verge Gitadeta" i en homenatge a la mateixa va fer una sorprenent urna, d'inspiració gòtica, amb més de 5000 peces de diferents colors que la fan única al món.

Tanta ha estat al llarg dels segles la devoció a l'Assumpció al nostre poble que les festes d'agost celebrades per commemorar aquell esdeveniment, enllacen amb el mateix origen de la ciutat i la imatge que la representa, la verge gitada, rep un culte especial a la Trinitat.

Fins i tot la devoció a aquesta festivitat de la dormició de la Verge i la seua pujada al Cel, va tenir per molts anys una sentida processó que eixint de l'església Major arribava fins a l'antic Portal de la Puríssima i, des d'allí tornar a la cocatedral.

La imatge i la festivitat en general van arribar a estar tan arrelades al nostre poble que encara els més grans recorden alguns refranys que fan referència al moment, cas de "A la Mare de Déu gitada, refresca la matinada" i les seues variants "A la Mare de Déu en el llit, ja refresca la nit" o "A la Mare de Déu Gitada, prepara la flassada", tots incidint en què a partir del 15 d'agost, generalment, a les nits, ja comença a refrescar.

Per la festa de l'Assumpta les més antigues tradicions i rituals també prenien cos al poble, començava el repòs de la natura, després de les generoses collites estiuenques; la Verge s'envoltava de diferents plantes, que curaven ferides, allunyaven tempestes i facilitaven els parts, conjuraven mals i atreien la bona ventura. Tota açò, cultura popular, malauradament s'ha perdut. Només resta la imatge i l'urna...

Les festes de cada poble han de recordar i fer reviure la mateixa història i la mateixa consciència de poble. No volem viure ancorats al passat. Però, per viure els desafiaments actuals, necessitem saber qui som, d'on venim, on trobem les nostres arrels. Cadascuna de les nostres festes hauria d'ajudar-nos a fer camí en aquesta direcció, també la festa de l'Assumpció.

Com a colofó us deixe uns versos d'un poeta mallorquí, Rafel Bordoy i Pomar, que podem trobar en un dels seus llibres i que portant el títol de: Mare de Deu d'Agost, podeu oferir a la Verge "gitadeta" si us acosteu a visitar-la a la seua capella de la Trinitat, i que diuen així: "Un sol de calç emblanquinant façanes/bellveures esponjats al fons de l'hort/i branden, consiroses, les campanes/que estan tocant a mort./Envoltant el taüt la clarandera/de quatre ciris, tremolosa llum/ jacent la Verge; entorn l'alfabeguera que escampa son perfum./ I gir el seu esguard cercant l'altura/ i atret per una estranya lluïssor/ he vist una coloma, blanca i pura/ volar vers la blavor."

 

Trilogia de l’Assumpció: (I) Una ermita.

S’acosten dies de festa al cor de l’estiu. Una festa gran, grossa, a Castelló des del moment del seu trallat, allà pel segle XIII,recient iniciada la vida social al nou poble i afavorida pel fervor que, diuen els historiadors, tenia el mateix  rei Jaume I a la Verge Assumpta. Una festa  vinguda a menys amb el pas dels anys i un fet, el misteri de l’ascensió al cel en cos i ànima de la Verge, que a Castelló presenta diferents manifestacions.

Voldria jo, ara i ací, aprofitant aquest espai recordar mitjançant una trilogía, la relació del meu poble amb aquest, des de sempre, gran  misteri  marià. I ho faré acostant-me a tres espais emblemàtics, propers i, tal volta poc valorats, amb la descoberta i  posada  en valor de tres elements que, per la seua senzillesa o, per la seua ubicació passen massa desapercebuts per la major part del veïnat: una ermita, una imatge, un quadre.

Va ser entre 1792 i 1804 quan Castelló va tenir un paper decisiu en l’establiment de la mesura del metre i fixació del meridià. Una placa a la casa dels Vallés a la plaça d’En Cardona Vives, recorda com l’afamat astrònom francés Mechain, que va desplaçar-se fins la  nostra ciutat per efectuar les corresponents  medicions, va morir allí a causa de la febre groga.

Essent alcalde de la ciutat l’any 1988 el profesor Daniel Gozalbo, l’ajuntament en col·laboració amb l’Institut Geogràfic Cadastral va interesar-se per precisar el pas del meridià per la ciutat i la casual confluencia entre aquest i el paral·lel 40, iniciant els tràmits per  adquirir aquell lloc tant emblemàtic.

No sense dificultats van adquirir-se 10.000 metres quadrats de marjal, van netejar-se, plantant-se a continuació arbres, disposar-se algunes taules i bancs i construir-se un monòlit per señalar el punt de l’encreuament d’aquestes dues linies imaginàries, amb un camí d’accés accesible; un nou parc, a tocar del camí de la Donació s’oferia per al gaudi del veïnat: el parc del Meridià.

L’any 2002 es crea l’associació de veïns del parc i el 2006 va construir-se al seu interior una xicoteta ermita, la primera  que es feia des del 1947 i, vet per on, va dedicar-se a qui? A l’assumpció. Una ermita que dins la seua senzillesa ofereix als visitants, uns pocs dies a l’any, principalment aquests en que ara ens trobem, al voltant del 15 d’agost, la possibilitat de contemplar les imatges de Sant Antoni, Sant Roc, la Mare de Déu de Lledó i per descomptat, la titular, la Mare de Déu de l’Assumpció, que estan envoltades d’uns frescos pintats el 2008 al sostre i que representen, mitjançant una pintura clara i plena de llum, el misteri de l’Assumpció, destacant un Crist amb els braços oberts, pintat en colors vius, obra realitzada de manera totalment altruista per l’artista Amadeo Ramos complint la voluntat de la seua esposa.

Un parc situat fora de la ciutat, en el punt on comença la marjaleria, i una ermita que, per les circumstàncies que l’envolten roman tancada massa vegades, i que per tant, és difícil de visitar, la qual cosa fa que, en ocasions com aquesta, en dies al voltant de l’Assumpció prenga tot el seu protagonisme.

No he pogut esbrinar si també aquest 2023 la festivitat en aquest parc es mantindrà com recordé es feia no fa massa temps, festes al llarg de 4 dies, des del 12 al 15 d’agost, dedicant-se cada dia a un grup diferent de la población, amb torrà de sardina, coets, música, ball, concursos de guinyot o disfrassos, paella monumental… i per descomptat celebració eucarística en honor de la Mare de Deu de l’Assumpció, titular de l’ermita.

La coincidencia a meitat de l’agost provoca que la festa de la Mare de Déu, a l’ermita del Parc convoque molts veïns de la zona, que aprofiten les alqueries per passar la calija de l’estiu, i acudir a gaudir de l’ombra generosa que els més de 400 arbres de l’indret ens ofereixen, convidant-nos a visitar el xicotet ermitori.