Sentiment, devoció i tradició de tot un Raval…

Ara, aquest cap de setmana, proper a complir-se el centenari de la coronació de la Patrona, quan la Verge Lledonera, fa uns dies que està entre nosaltres a la ciutat, ha arribat el moment de rebre-la al raval llaurador, al que està sota la protecció del Sant de Cantalici, el germà caputxí Fèlix.

I ho hem fet com ho hem anat fent al raval “tota la vida”, quan convidem a casa nostra algun conegut, amic, familiar proper o estimat, revent-lo a la porta de casa, amb els braços oberts i les millors gal·les, convidant-lo a passar a l'interior, amb aquella frase del recordat poeta, “Benvingut siga, qui a sa casa ve.”

Així, la vesprada del dissabte, independentment de les ideologies i creences de cada veí, totes la mar de respectables, el meu Raval va bolcar-se i manifestar, mitjançant diferents formes de veure i interpretar, l’estima, honor i fervor per la Verge del Lledó a la vegada que treia al carrer el Sant protector.

Cadascú pot veure-ho i viure-ho a la seua manera, interpretant les creences des del miratge que ens ofereix la tradició religiosa, o sota el prisma d’una religiositat més popular i populista, amb un sistema més laic però també coherent de pràctica ritual, de viure, d’una manera particular, la relació amb la Mare de Déu i el patró.

D’una manera o d’una altra, tot el Raval de Sant Fèlix aquest cap de setmana ha manifestat com mai, l’estima i el fervor, l’entusiasme i l’emoció en diferents accions que han portat a unir i apropar físicament, no sé si per primera vegada en la història, les imatges dels dos grans patrons, la de tota la ciutat, la Verge, i el del Raval, Sant Félix. 

No és fàcil veure miracles hui en dia, costa pensar que en una societat com l’actual  encara es mantinguen plenament vigents les icones religioses que singularitzen el cristianisme, però aquest cap de setmana s’acaba de manifestar novament que la tradició i estima per Lledó i Sant Fèlix, de la gent del Raval del forn del Pla, es manté intacta, a pesar de tot el fort laïcisme que impregna la societat actual, també la castellonenca.

En una societat com la present, summament tecnificada, majorment descreguda, multicultural com mai, costumista i, malauradament de grans desigualtats, Castelló está demostrant que sap mantenir viu eixe missatge visible, quasi inalterable, del fervor religiós i la vegada emocional que emana del mite de Lledó i del germà caputxí, com a elements colpidors del cor i, per tant, en aquest cas que ens ocupa, també com a condicionadors del comportament veïnal.

Al Raval llaurador s’han succeit amb l’arribada de la Patrona, uns ESDEVENIMENTS sobre els quals no és fàcil posicionar-se en el context cultural actual, fruit no només de creences. 

Tenim clar que tants segles de fervor és molt més; aproximació a la Mare o al Sant, o simplement als símbols, cadascú amb les seues conviccions, però el que aquesta estança de la Verge entre nosaltres ens ha portat ha estat, notar, viure i experimentar no se sap quina classe d’emoció, però que és, suposa i de segur que a partir d’ara encara més, ha de suposar, una obertura amb impacte i conseqüències, commovent tant als veïns de fort i arrelat sentiment religiós, com a aquells que consideren Lledó i Sant Fèlix com a simple tradició històrica. Podeu veure-ho punxant sobre REBUDA 

Per molts anys més, com ha estat en aquests darrers cent, i més encara, el Raval de Sant Fèlix ha de continuar fomentant el sentiment, devoció, tradició i festa, marcant el camí a tot el poble, sent capdavanters en la manifestació del fervor de totes les famílies de Castelló. Així siga.

Cinc-cents euros…

És ben sabut per tots que les Festes  patronals de Sant Pere del Grau de Castelló són un esdeveniment anual que la Comissió de Festes organitza meticulosament amb una mescla de tradició i modernitat, i una perfecta combinació d’activitats lúdiques, gastronòmiques i culturals, patrocinades pel  Patronat Municipal de Festes de la ciutat.

Unes festes que aquest any es duran a termini entre els dies 22 i 30 de juny on el Grau tornarà a viure un ambient molt especial, succeint-se actuacions musicals, cavalcades, mostres de folklore, desfilades, foc, pirotècnia, disfresses, actes religiosos, infantils,  i per descomptat bous, molts bous.

Tot i que la comissió festera del Grau ja fa temps que treballa en la seua organització, podem dir que el passat divendres va ser el moment en què va donar-se oficialment el tret d’eixida de les festes del 2024, quan en sessió extraordinària, el Consell Rector del Patronat de Festes va aprovar les bases del Concurs de Disseny del Cartell anunciador de les festes 2024.

Unes bases que, com era d’esperar, demanen que les obres es presenten en format físic i vertical, que siguen originals i inèdites, que tinguen clara referència a l’essència de les festes i que incloguen l’escut de l’Ajuntament de Castelló així com el logo de la Comissió de Festes del Grau, a la vegada que s’anuncia que el termini per a la presentació de sol·licituds serà de 15 dies naturals, comptats a partir de l'endemà de la publicació de l'extracte de la convocatòria en el Butlletí Oficial de la Província de Castelló (BOP).

Llançar un concurs de cartells significa que des de l’organització s’aposta per continuar incidint en el caràcter popular de les festes, convidant els artistes a més de demostrar el seu talent i imaginació, a compartir les seues inquietuds.

Si tenim en compte que està prevista la presentació del cartell a “l’edifici Moruno” de la plaça del Mar, el pròxim dia 16 de maig, estem parlant d’un termini curt, menys d’un mes, indirectament es demana als possibles artistes participants també rapidesa en el disseny i realització dels treballs.

Uns creadors, professionals o amateurs, que en cas que la seua siga la proposta guanyadora, rebran  com a premi principal la satisfacció de veure reproduïda la seua obra i poc més, ja que la quantitat econòmica que porta el premi és de 500 euros. Si, heu llegit bé, cinc-cents euros.

Desconec en aquest moment el pressupost global que es destinarà a les festes graueres, però crec que superarà en creix els dos-cents mil euros. D’aquests. 500 seran els que rebrà l’artista guanyador. Què us sembla? Paga la pena a algun dissenyador invertir temps i material per aquesta quantitat?  Serà al·licient suficient per a aconseguir una gran, ampla i variada participació? Que voleu que us diga, a mi em sembla que no.

Senyores i senyors de la Comissió, senyora Ester Giner, tinent d’alcalde del Grau, si la principal finalitat del concurs és com vosté ha dit “oferir  una oportunitat per a donar a conéixer artistes locals i que s'involucren de ple en les nostres festes del Grau”, amb una ajuda econòmica de només 500 euros, no crec hi haja massa entusiasme per a participar.

No vull dir amb açò que calga dedicar 10.000 euros com Bodegues Terras Gauda i la Autoritat Portuària de Vigo destinen a premi per l’artista guanyador del seu cartell publicitari, o 7.000 euros com anuncia la  Revista d'Arts Visuals i Cultura Contemporània MAKMA, pel seu cartell, que, a més a més  serà exposat al MuVIM, Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat, ni  els  6.000 euros que és la quantitat que rebrà el guanyador del disseny del cartell de les festes de Sant Fermín de Pamplona, i que com cada edició serà reclam mundial, o 5.000 euros com va ser el cas del darrer cartell de la Magdalena 2024, però cinc-cents euros és, a parer meu, una quantitat insuficient, fins i tot ridícula per un premi que requereix, imaginació, esforç, sacrifici i temps.

No se trata de fer guanyar uns fàcils i bons diners al dissenyador, que també, es tracta de dignificar un treball, de considerar un esforç, de premiar un interés, d’aconseguir una gran participació, i, així, amb 500 euros, tant de bo estiga errat, no arribarem, i mai millor dit per allò del Grau i de Sant Pere, a bon port.

Ja el tenim ací!!!

Aquesta mateixa setmana l’he recollit. És la meua darrera publicació; correspon al treball guanyador del seté premi Vicent Pau Serra i Fortuño d’investigació etnològica de Castelló, en la seua edició de 2023, premi que té per objectiu promoure i incentivar la recerca en l’àmbit patrimonial i etnogràfic de la ciutat i que porta per títol “Història, anecdotari, tradició i curiositats de la Romeria de la Magdalena a través del temps”.

Una obra la qual a través de més de 300 pàgines vol donar a conéixer com es desenvolupa aquesta romeria tan nostra al llarg de la història, quines novetats van introduint-se o com va adquirint el rang distingit amb què els castellonencs la celebrem.

En ella tractem de veure com al llarg del temps la romeria s’ha convertit en l’espai i moment oportú perquè cultures vàries es troben en una festa lúdica, alegre, participativa, integradora i imaginativa, barreja de celebració religiosa, política i identitària.

No és aquesta la meua primera obra, ni tampoc la primera vegada que aconseguisc el premi, anteriorment el 2021 ja va resultar guanyador  en la cinquena  convocatòria del premi, el treball que va editar-se sota el títol “La masoveria i els bureos a les terres de l’interior: de festa als masos”, havent  publicat també dins la mateixa col·lecció un any abans, el 2021 “El betlem de la Pigà, una tradició castellonenca”.

Va ser  el febrer del 2023 quan vaig conéixer la notícia del guardó i a la fi del mes de novembre, quan va celebrar-se el lliurament del premi en el marc del Teatre Principal. Ara, després de tot un procés de revisió i edició amb un disseny de l’empresa local “Akane Studio” i una maquetació del segell editorial “Ediciones Intrépidas”, l’ajuntament posa a l’abast de tothom aquesta història, aquest anecdotari.

Un llibre, unes pàgines on trobareu efemèrides ben conegudes, juntament amb altres de les que poques vegades es tenen notícies. La investigació ha estat conscienciosa, acurada, prolixa i sobretot il·lusionada.

Per descomptat no és la darrera finalitat de l’ajuntament “vendre llibres”, però si que és una pota important de la regidoria de cultura la difusió d’aquelles publicacions que, directament vinculades amb l’àmbit social i territorial en aquest cas castellonenc, ja siga art, fotografía, teatre, humanitats, ciències, etc… puguen ser d’interés per a la ciutadania de Castelló.

Per això, en el cas que ens ocupa, aquesta obra, serà presentada públicament dins el marc de la 40 edició de la fira del llibre de Castelló que tindrà lloc del 26 d’abril al 5 de maig proper a la plaça de Santa Clara, i en concret el dilluns dia 29 a les 18 hores.

Si us acosteu, de segur que passarem una estona agradable, recordant en molts casos i descobrint en alguns altres, curiositats, moments i accions lligades a la tradicional rogativa, que arriben a conformar un llibre obert de costums del poble de Castelló, la primera referència de la qual apareix, amb motiu penitencial, el 1375 i de la que només la I Guerra Mundial, la Guerra Civil i la pandemia han pogut amb ella.

A través de les seues pàgines, ens endinsem en històries que ressonen amb les experiències i emocions que tots hem viscut en algun moment. La meua esperança és que, en llegir aquest llibre, cadascun de vosaltres es veja reflectit en algun aspecte de la narrativa. Que trobeu curiositats i entreteniment als girs i voltes d'aquesta romeria, d'anada i tornada als nostres origens. Que les paraules que he plasmat en aquestes pàgines servisquen no només com una història per llegir, sinó com un mirall on mirar-se i en ocasions, poques o moltes, veure’s reflectit.

Vos convide doncs a passar una estona junts i si més no a submergir-vos a les pàgines de “Història, anecdotari, tradició i curiositats de la Romeria de la Magdalena a través del temps” on he recopilat moments, personatges i històries que espere us inspiren a prendre consciència de la importància de viure la tradició i la festa. Ja el tenim ací, ja podeu gaudir-lo, anoteu-ho a les vostres agendes…

 

45 anys de “Tono Placetes o El Faraó”

El 19 d’abril de 1979 va ser dijous. Feia 16 dies que s’havien celebrat les primeres eleccions municipals democràtiques en els 8041 municipis repartits per tota la geografia nacional.

A Castelló va passar l'inesperat.  Ni els observadors polítics més avesats comptaven que el nou alcalde fora d’esquerres, ja que gairebé tots feien favorit el candidat per la UCD al consistori, el senyor Vicente Petit, un economista que desenvolupava la seua professió a la refineria de Petromed, l'antiga ESSO, i que havia estat regidor a la corporació sortint que va presidir Vicente Pla Broch.

Vet per on,  i fruit dels vots i dels pactes, Castelló va ser una de les capitals de província que va tenir alcalde socialista, El senyor Antonio Tirado Jimenez, advocat de trenta anys, cap de llista del PSOE, donant-se la circumstància de ser la persona més jove de tots els electes.

Aquesta primera elecció democràtica va suposar un augment espectacular en el nombre de representants municipals, passant de 19 a 27 i fent necessària una remodelació del saló de plens per allotjar tots els escons. Repartits en 12 pel PSOE, 10 per l’UCD, 2 pel PCPV, 2 per EIC i 1 pel CD, dels quals només tres foren dones: Carme  Olaria (PSOE), Josefina López (PCPV) i Concepción Roig (UCD).

Tirado va ser elegit alcalde sense tenir majoria absoluta, però amb el suport dels regidors del Partit Comunista del País Valencià i d’Esquerra Independent de Castelló, tot i que ho va ser un dia després del que estava previst, en concret la seua elecció va tenir lloc el 20 d’abril, demà farà 45 anys; el motiu al·legat, diferents criteris d’interpretació de la Llei Electoral en allò que feia referència als terminis per la constitució de les corporacions.

Encara es recorda aquella frase pronunciada pel senyor Tirado en el moment de prendre possessió del càrrec: “No tinc solucions miraculoses, però em mou una voluntat sincera i franca de ser útil al poble de Castelló”.

Sota el seu mandat, fins a l’any 1987, es va intentar posar ordre a l'urbanisme amb l'aprovació del pla general, es va remodelar la plaça de la Pau reconstruint íntegrament el quiosc modernista, es va gestar el museu a l’aire lliure de Castelló aprofitant les parets mitjaneres d’aquells edificis que, per l’edificació permesa en alçària els anys anteriors, no es taparien mai, i que un grapat d’artistes castellonencs es van oferir per pintar de manera altruista.

Però sobretot Tirado és recordat per l’interés i  esforç que va dedicar en l’execució de la  reforma del nucli antic i en especial de la plaça Major i els voltants. Fins i tot es va arribar a proposar l'enderrocament del Mercat Central per dotar de més amplitud l'espai delimitat per l'Ajuntament i la cocatedral. Al final, el mercat va romandre, però es va reformar totalment la plaça de Santa Clara, construint un pàrquing subterrani que encara presta servei actualment, recuperant un porxat que va delimitar tota la plaça, permetent la ubicació de  terrasses i cafeteries i encarregant a l’escultor i pintor vila-realenc Vicent Llorens Poy, una estàtua monumental que s’havia de convertir, amb el pas dels anys, en un nou símbol de Castelló, un monument que concreta la història de poble donant protagonisme als seus personatges més carismàtics i conegut popularment com “la pedra”.

També va impulsar la reconstrucció de l'Obelisc de la Llibertat a la rotonda del parc de Ribalta i enderrocar l’antiga presó del carrer Cerdan de Tallada i així, guanyar un nou espai públic, la plaça de les “Illes Columbretes”. Per aquesta i altres accions semblants, els castellonencs, ràpids a posar malnoms, van passar a anomenar el seu alcalde primer com a “Tono 'Placetes”, i després, en el seu segon mandat, “El Faraó”, per la imatge  megalòmana, dura i sense vegetació que finalment va resultar la plaça de Santa Clara.

A les eleccions del 1987 els socialistes van tornar a guanyar l’alcaldia, i el professor i catedràtic de matemàtiques, Daniel Gozalbo va venir a presidir el nou consistori fins al 1991, però això és ja una altra història…

Renovació integral?

Els sistemes de “bicicleta pública” es poden definir com a serveis de préstec que permeten prendre una bicicleta en un punt i tornar-la en un altre de diferent. La unidireccionalitat dels seus viatges és la característica essencial que la distingeix d'altres conceptes de préstec. La implantació d'aquests sistemes és un fenomen que s'ha donat els darrers anys en l'àmbit mundial.

Espanya és un cas especial pel que fa a la bicicleta pública perquè és un dels països amb més experiència i més sistemes implantats. Al terme municipal de Castelló va implantar-se fa més de 16 anys,  el gener del 2008, promogut i gestionat per l'Ajuntament dins del Pla de Mobilitat Urbana Sostenible 2007-2015 i va ser a partir del 2013, quan el servei va incloure  publicitat privada en  les bicicletes i bases, fet que va suposar uns ingressos extres per la municipalitat.

Tot i que va nàixer per oferir una alternativa al transport motoritzat privat per desplaçar-se per dins la ciutat de Castelló a la vegada que millorar el medi ambient urbà mitjançant una reducció dels problemes de contaminació atmosfèrica, acústica i visual i reforçar el teixit social i els valors cívics integrant la bicicleta comunitària a la vida urbana quotidiana de la ciutat, i que el nombre d’usuaris no ha parat de créixer en el pas dels anys, les bicicletes mai han estat “ni modernes, ni actuals, ni estèticament agradables”, tal vegada perquè des del primer moment els responsables municipals no van ficar massa èmfasi en el fet que l’empresa concessionària del contracte tinguera en compte aquest aspecte.

Amb passat els anys i cada dia resulta més evident que el sistema necessita una renovació íntegra. Els vehicles estan molt fets malbé, les parades s'han quedat obsoletes, el sistema d'ús dels vehicles pot ser àmpliament millorat, ja que en aquests anys la tecnologia ha avançat àmpliament.

Sembla que amb una concessió i  contracte més que caducat s’anuncia que novament l’empresa  castellonenca Maquiver S.L. propietat de la família Garcés, concessionària fins aquest moment del servei, ha estat l'única que ha concorregut a la nova licitació i que, s’ha fet amb el nou contracte per un import global de més de 12 milions d’euros, comprometent-se a oferir millores substancials del servei.

Quines millores? S’ha publicitat que les modificacions més significatives faran referència  a l’augment del nombre de bancades, ampliació dels ancoratges, augment de la flota de bicicletes elèctriques, així com a  la reposició dels vehicles, però en cap cas es parla d’una renovació integral, adaptada als nous temps.

Llàstima que no diga res del canvi total, de la modernització del servei, de fer-lo adient a la segona dècada del segle XXI. Només cal eixir de la ciutat i anar a altres ciutats veïnes, València, Màlaga, Valladolid, Bilbao o Las Palmas, per no parlar de Madrid o Barcelona per veure quina diferència de servei, quina diferència en l’estètica i funcionalitat dels vehicles.

Podrem veure algun dia circular pels nostres carrers bicicletes equipades  amb GPS, pantalla per conéixer l'estat de la bateria i la velocitat, rodes antipunxada o llum de frenada? No, no estic somniant, aquests vehicles ja circulen per Madrid i Barcelona.

La tecnologia actual permet també que en arribar al seu destí, puguen aparcar-se els vehicles en una base que, com passa en alguns casos, estiga plena, simplement bloquejant el cadenat contra vàndals que porten incorporat els nous models. Serà possible ara a Castelló? Com Sant Tomàs, soc incrèdul.

Que l’ajuntament o la concessionària demanen i oferisca un horari més llarg, que el servei de  la web o l’app de gestió puguen arribar a ser més àgils i eficients, o que Maquiver S.L. es comprometa a renovar la flota de bicicletes, si aquestes són models de fa 20 anys, poc o gens avançarem en un servei que fique a la ciutat al capdavant dels préstecs.

Alguna cosa caldrà fer per a aconseguir que tot i ser més de 33.000 els usuaris que al llarg d’aquests anys hem fet ús en alguna ocasió del servei, en l’actualitat i en una ciutat que supera els 160.000 habitants, siguen poc més de 5000 el que tenen l’abonament en vigor.

Senyors de l’equip de govern fa ja mig any que van crear la nova targeta ciutadana per facilitar la mobilitat i on s’havien d’incorporar en una primera fase els  serveis de transport urbà, TRAM, BICICAS i préstec bibliotecari, que se n’ha fet al respecte?  No anem bé.

Trobe que ara, i en el cas del nou contracte bicicas tornarem a perdre l’oportunitat de pujar al carro, o cal millor dir a la bicicleta, que ens faça avançar cap a un territori millor, amb més qualitat de vida, més modern i sostenible, i això que no estem parlant de pocs diners…