45 anys de “Tono Placetes o El Faraó”

El 19 d’abril de 1979 va ser dijous. Feia 16 dies que s’havien celebrat les primeres eleccions municipals democràtiques en els 8041 municipis repartits per tota la geografia nacional.

A Castelló va passar l'inesperat.  Ni els observadors polítics més avesats comptaven que el nou alcalde fora d’esquerres, ja que gairebé tots feien favorit el candidat per la UCD al consistori, el senyor Vicente Petit, un economista que desenvolupava la seua professió a la refineria de Petromed, l'antiga ESSO, i que havia estat regidor a la corporació sortint que va presidir Vicente Pla Broch.

Vet per on,  i fruit dels vots i dels pactes, Castelló va ser una de les capitals de província que va tenir alcalde socialista, El senyor Antonio Tirado Jimenez, advocat de trenta anys, cap de llista del PSOE, donant-se la circumstància de ser la persona més jove de tots els electes.

Aquesta primera elecció democràtica va suposar un augment espectacular en el nombre de representants municipals, passant de 19 a 27 i fent necessària una remodelació del saló de plens per allotjar tots els escons. Repartits en 12 pel PSOE, 10 per l’UCD, 2 pel PCPV, 2 per EIC i 1 pel CD, dels quals només tres foren dones: Carme  Olaria (PSOE), Josefina López (PCPV) i Concepción Roig (UCD).

Tirado va ser elegit alcalde sense tenir majoria absoluta, però amb el suport dels regidors del Partit Comunista del País Valencià i d’Esquerra Independent de Castelló, tot i que ho va ser un dia després del que estava previst, en concret la seua elecció va tenir lloc el 20 d’abril, demà farà 45 anys; el motiu al·legat, diferents criteris d’interpretació de la Llei Electoral en allò que feia referència als terminis per la constitució de les corporacions.

Encara es recorda aquella frase pronunciada pel senyor Tirado en el moment de prendre possessió del càrrec: “No tinc solucions miraculoses, però em mou una voluntat sincera i franca de ser útil al poble de Castelló”.

Sota el seu mandat, fins a l’any 1987, es va intentar posar ordre a l'urbanisme amb l'aprovació del pla general, es va remodelar la plaça de la Pau reconstruint íntegrament el quiosc modernista, es va gestar el museu a l’aire lliure de Castelló aprofitant les parets mitjaneres d’aquells edificis que, per l’edificació permesa en alçària els anys anteriors, no es taparien mai, i que un grapat d’artistes castellonencs es van oferir per pintar de manera altruista.

Però sobretot Tirado és recordat per l’interés i  esforç que va dedicar en l’execució de la  reforma del nucli antic i en especial de la plaça Major i els voltants. Fins i tot es va arribar a proposar l'enderrocament del Mercat Central per dotar de més amplitud l'espai delimitat per l'Ajuntament i la cocatedral. Al final, el mercat va romandre, però es va reformar totalment la plaça de Santa Clara, construint un pàrquing subterrani que encara presta servei actualment, recuperant un porxat que va delimitar tota la plaça, permetent la ubicació de  terrasses i cafeteries i encarregant a l’escultor i pintor vila-realenc Vicent Llorens Poy, una estàtua monumental que s’havia de convertir, amb el pas dels anys, en un nou símbol de Castelló, un monument que concreta la història de poble donant protagonisme als seus personatges més carismàtics i conegut popularment com “la pedra”.

També va impulsar la reconstrucció de l'Obelisc de la Llibertat a la rotonda del parc de Ribalta i enderrocar l’antiga presó del carrer Cerdan de Tallada i així, guanyar un nou espai públic, la plaça de les “Illes Columbretes”. Per aquesta i altres accions semblants, els castellonencs, ràpids a posar malnoms, van passar a anomenar el seu alcalde primer com a “Tono 'Placetes”, i després, en el seu segon mandat, “El Faraó”, per la imatge  megalòmana, dura i sense vegetació que finalment va resultar la plaça de Santa Clara.

A les eleccions del 1987 els socialistes van tornar a guanyar l’alcaldia, i el professor i catedràtic de matemàtiques, Daniel Gozalbo va venir a presidir el nou consistori fins al 1991, però això és ja una altra història…