Impacte

En el “Castelló de les rotondes” hi ha una que des del primer moment de la construcció va considerar-se encertada, tant pel tamany, com pel lloc en que s'ubica, com per la vegetació que va plantar-se, que tot i no ser autòctona del país, va adaptar-se ràpidament, i en pocs anys, va conformar un espai, verd on arbres i arbusts convivien en harmonia, sense la pressió de l'hàbitat urbà i la depredació humana.

Ja se sap, una rotonda no és en principi un espai “xafable”, per la qual cosa, els arbres i plantes ornamentals, que hi havien a la nostra protagonista de hui, disposant d'un bon substrat de terra i un bon sistema de degoteig, van adquirir gran desenvolupament, de manera que, aquella sens dubte, era “la millor rotonda de la ciutat” vegetalment parlant.

Però les circumstàncies manen i vet per on, aquell indret, aquell espai, recau, justament, en el bell mig d'un tram de la línia 1 de la plataforma de l'anomenat vehicle del futur de la ciutat, i que ja veurem en que quedarà, per la qual cosa, aquesta setmana, en arribar les obres d'aquella a les immediacions de la rotonda, aquesta ha començat a sofrir la més despiadada de les agressions, amb una poda total dels arbres més grans, supose que per poder-los arrancar millor, per part dels empleats de l'empresa adjudicatària de les obres del maleït tramvia.

És possible que alguns dels exemplars que encara resten en peu, puguen si són arrancats amb cura, ser trasplantats a uns altres indrets de la ciutat, o tal vegada tornen a ocupar el seu lloc, una vegada realitzada la plataforma, doncs, és d'esperar, que la rotonda no desaparega, seguirà sent necessària per donar fluidesa al tràfic rodat, i queden “unes mitges llunes”, a un costat i l'altre del “carril central”, que, tal vegada, els tècnics municipals pensen poden tenir vegetació.

Però el que de moment s'està aconseguint són fortes crítiques per part dels veïns, doncs no s'entén massa que, un TRAM de tants diners i de futur tant incert, necessite “de tantes maleses” per poder ser operatiu.

No s'haguera pogut respectar aquesta rotonda, només amb una xicoteta corba de la plataforma? Tant difícil era? Clar que queda més estètic tot recte, però de la mateixa manera, si algun dia el TRAM circula pel passeig de carruatges del Ribalta, també arrancarem la rosaleda i “la farola”, de la plaça de la Independència que cau enmig del seu itinerari? Això és ser ecològics?

Mentalitats quadrades, cabuderia extrema o com llegia l'altre dia al facebook, al mateix moment que contemplava els inicis de l'acapolament de la vegetació en un video de Cristina Muñoz,  “peperades” a Castelló...

Conèixer, conscienciar, conservar, veure amb altres ulls: Dues propostes interessants...

Va començar dijous passat i romandrà oberta fins el proper 31 dins el cicle “Imaginària. Fotografia a la primavera”, que en aquest 2014 arriba a la seua onzena edició. El passat dilluns vaig topar-me amb ella, es tracta d'una de les 14 exposicions que conformen el cicle, concretament la instal·lació “Bosque Etéreo” del fotògraf alcoià Kaiko, kaikofotograf que ocupa l'espai físic d'un dels laterals de l'Àgora del campus de la UJI.

És aquesta una exposició que, ha estat dissenyada per a donar a conèixer la riquesa dels nostres boscos, a la vegada que conscienciar els visitants sobre els seus problemes de sostenibilitat, objectiu aquest principal del projecte que va nàixer el 2006 “100 bosques” boscos

L'exposició amb fotografies impreses amb llenç sobre fusta i altres en seda semitransparent de gran format, ens convida a submergir-nos en l'interior des boscos i va acompanyada d'una activitat didàctica mitjançant la qual, s'anima a l'estudiantat de la universitat principalment, i a tots aquells visitants que vulguen llançar-se, a interactuar amb l'exposició, a una reflexió personal, escrivint, amb unes poques frases, el que és per ells i elles el seu bosc ideal.

El cicle Imaginària fotosprimavera organitzat per la UJI i sota el patrocini de l'Aula Dávalos Fletcher de la Cultura, l'Ajuntament i CulturArst, va nàixer, fa d'açò ja 10 anys, amb l'objectiu de promocionar la fotografia donant-li un espai destacat dins la programació cultural de Castelló, mostrant a fotògrafs consagrats i, a la vegada, donant l'oportunitat a altres menys coneguts, mitjançant propostes de qualitat; de manera que en aquesta 11ena edició se'ns oferixen més d'una trentena d'exposicions, microtallers, conferències, classes magistrals i projeccions fotogràfiques o cinematogràfiques arreu de tota la província des de Vistabella i Culla fins Vinaròs i Benicarló, passant per Morella, Segorbe o Castelló.

També a la Llotja del Cànem, Seu de la Ciutat de l’UJI, podem gaudir fins al 21 de juny d'un altra proposta, jo gosaria dir que complementària, l’exposició d'un altre jove fotògraf, en aquest cas castellonenc, Julián Barón, que porta el suggerent títol de Tauromaquia, una proposta que té la intenció de resignificar les imatges existents, de veure més enllà del que ens es quotidià, reflexionant sobre l'espectacle del nostre temps en què estem immiscits, simulació del simulacre, i que també ahir vaig visitar.

Són 31 fotografies i un audiovisual que amb un element d'unió, -tot passa dins la plaça de bous-, però res té a veure amb un espectacle taurí, ens transporta a situacions policials del món actual. Una exposició diferent, on l'estat amb la seua funció policial ho comprèn tot, vigila, assegura i controla, reduint la ciutadania a la condició de públic.

Dues exposicions per presentar unes realitats manifestes en un espill social, en una crítica, en una exageració de la realitat, delícia per un públic exigent i rebel. En veure-les he tingut la sensació de trobar-me en un altra dimensió, emoció amb subtilesa...

En record de “Pepe Mirona”, el més extraordinari dels escriptors terrals.

Així amb aquest renom, “els Mirona” era coneguda la família. Pepe i de Matilde, llauradors i castelloneros “de soca”, foren els seus pares i ell, conegut des de menudet com “Pepe de Mirona”, va venir al món un dimecres 12 de maig de 1884, tot just ahir, així m'ho recordava la seua néta Victòria, van acomplir-se 130 anys.

 Com a bon fill de llauradors acomodats, -la família tenia terres a  diferents indrets del terme municipal-, Josep Pascual i Tirado va haver d'anar alternant els estudis amb la llaurança, i va adquirir prestigi de persona lletraferida, amb capacitat de saber contar històries, mites i llegendes d'una manera àgil, que amb el pas del temps es transformarien en contalles i llibres sota l'aixopluc de la Societat Castellonenca de Cultura de la qual va formar part allà pels anys 20 del segle passat.

“Fruit de repom”, “De la meua garbera, contalles de Castelló de la Plana” i sobretot “Tombatossals, contalles de la terra” van ser les seues millors aportacions a la narrativa valenciana de les primeres dècades del segle XX .

Aquesta darrera com és ben sabut relata les activitats màgiques de Tombatossals, gegant valent i bondadós, i de la seva colla mítica: el forçut Arrancapins, el ventós Bufanúvols, l'escatològic Tragapinyols i el volenterós Cagueme. Seguint l'encàrrec del rei Barbut i per acomboiar la Infanta, la colla de gegants conquereix el regne  i les volcàniques illes Columbretes.

Una obra d'autèntica ecologia, una divertida història d'imaginació popular on descobrim l'herència d'un autèntic tresor amagat: el llenguatge i el costum del nostre país i de les terres del terme. Una obra carregada d'una capacitat simbòlica inesgotable que incorpora al cabal col·lectiu de la cultura popular i tradicional, el seu caràcter mitològic. Així, les aventures del gegant Tombatossals en la cort del rei Barbut i en la conquesta de les illes Columbretes esdevenen, alhora, mite, símbol, signe i miratge. 

Ara, en acomplir-se 130 anys del seu naixement, els castellonencs ens podem sentir orgullosos del “sinyo Pepe” i també ell, des del més enllà, juntament amb altres castellonencs universals, Manolo Segarra, Matilde Salvador, Bernat Artola o Pepito García, de segur es sentirà satisfet perquè la seua persona, obra i personatges, seguixen vivint en la nostra memòria col·lectiva, en forma de diferents edicions de l'obra, en adaptacions a les noves tecnologies, en escultures, en associacions culturals, en grups de música tradicional....

En voleu un darrer exemple? Només cal visitar aquest enllaç de la nostra estimada universitat, http://www.radio.uji.es/programa.php?id=143 allí trobareu el “Tombatossals” en format de sèrie radiofònica, que està emetent-se, - fins ara 22 capítols-, durant tot l'actual curs acadèmic, fins al mes de juny.

Una lectura de l’obra com a diàleg teatral, on cada personatge és representat per una veu, que es completa amb música i efectes especials, i també amb entrevistes a professors i escriptors que han estudiat l’autor. Un projecte coordinat per Manuel Carceller, i que compta amb la col·laboració de més de vint actors i actrius, professionals i amateurs, i on tinc el gust i plaer de col·laborar, donant-li veu al mitològic “Rei Barbut”.

De segur que Pepe Mirona, s'ho mirarà agraït des de l'eternitat i nosaltres, familiars, amics i admiradors no ens cansarem mai de recordar amb somriure i cert grau d'ironia el naixement de Tombatossals, l'arribada a la cort del Rei Barbut, la relació del galifant amb la Serena de la Mar, l'expedició i conquesta de les Illes, el Retorn... i de la mateixa manera que ens ho contaren els nostres pares, ho hem contat als nostres fills i ara als néts. Gràcies “sinyo Pepe", moltes gràcies.

El micromecenatge està de moda i pot ser la solució.

Quan encara resten uns dies perquè puga fer-se realitat la proposta de la Conlloga Muixeranga de Castelló d'aconseguir un finançament col·lectiu per fer front a les despeses que se generen en el dia a dia, quan aquest repte, tot i que difícil, es manté possible, un altra proposta de finançament en massa veu la llum al nostre terme municipal.

Tot i que l'objectiu en aquesta ocasió és diferent, la finalitat pot considerar-se en la mateixa línia, doncs en aquest cas també es busca aconseguir el suport dels veïns, per tirar endavant un projecte, ara audiovisual, en forma de documental, sobre els sentiments dels antics habitants de les Illes Columbretes, i donar a conèixer de forma divulgativa, mitjançant un DVD, els esdeveniments destacats que al llarg de la història han tingut com a protagonistes les diferents persones que des del llunyà 1856 fins els anys 70 del segle passat van viure de manera més o menys estable a l'Illa Grossa,  fonamentalment les condicions de vida singular dels faroners i les seues famílies.

Es tracta de cooperar, donant suport i confiança col·lectiva, en forma de recolzament econòmic, que pot anar des dels 10 fins als 300 euros, als esforços iniciats per una gent, uns veïns, que pretenen recuperar la memòria dels anys viscuts per persones que van viure a l'Illa, com a testimonis vius del que va ser la vida al far, un reportatge que portarà aper títol !Aïllats, la memòria de Columbretes”.

No serà fàcil aconseguir els 5.000 euros necessaris, no estan els temps per grans donacions, però de la mateixa manera que la Conlloga ho està intentant, també aquest sistema de petites donacions de quantitats de diners de persones individuals, pot, per què no, arribar a bon port, i mai millor emprada l'expressió.

No se busquen professionals del sector de les finances, tant sols “mecenes anònims” o entitats i col·lectius, que recolzen la idea sense esperar res a canvi, tot i que, com ve sent habitual en accions com aquesta, hi haurà una compensació simbòlica, que va des del record de l'esdeveniment amb un adhesiu commemoratiu, fins un viatge a les pròpies illes, passant per l'assistència a l'estrena del documental o una còpia del mateix en DVD.

I si el primer projecte, està espentat per un col·lectiu, la “Conlloga Muixeranga de Castelló”, en aquest segon projecte són tres joves castellonencs, una biòloga, un historiador i una enginyera agrícola, els seus impulsors, tots ells coneixedors de la Reserva Natural de les Illes per, haver treballat com a tècnics mediambientals, amb ampla experiència.

125 anys d'història d'un paratge del nostre terme municipal, molt, massa desconegut, malgrat tot el que s'ha editat “en paper” i els audiovisuals fets fins ara, publicacions i reportatges centrats fonamentalment en “el paisatge”, l'extensa a fauna, la variada flora, però poc, o gens, sobre les persones, sobre l'assentament humà, les vivències i el record, la memòria viva...

Us convide, com vaig fer fa uns dies en el primer projecte, a participar en aquesta nova proposta a la que ja han donat recolzament diferents organitzacions públiques, l'ajuntament, la universitat i algunes empreses, i per descomptat que, si el projecte no arribe a cobrir la quantitat estipulada pel finançament , no se us “carregarà” allò que com a donats heu decidit oferir...

No sembla fàcil, però encara és possible fer realitat els dos projectes. Vinga, un esforç, que tota pedra fa paret.

2008-2014...2025.

Any marià és el títol d'una pel·lícula de cine espanyola estrenada l'any 2000 i dirigida per Karra Elejalde i Fernando Guillém Cuervo; també per l'església catòlica un Any Marià, és un any d'especial dedicació a la Verge Maria, i suposa la possibilitat de revifar al llarg de tot l'any la consciència i el vincle que existeix entre la Mare de Déu i la pròpia vocació específica de la església.

Molts pobles d'arreu el món, d'Espanya i fora del nostre territori, dediquen i han dedicat “anys marians” a les seues Verges, cas de Sri Lanka, Uruguai o Cuba, o els més propers de Granada, El Rocio, Montserrat, Covadonga o Sevilla amb la Verge Esperança Macarena, per citar-ne només algunes de les més conegudes.

 També a Castelló, a finals del 2007, el dia abans de la festa grossa de la Immaculada, el bisbe Casimiro López va anunciar solemnement a la capella dels Sants Patrons de la cocatedral de Santa Maria, la declaració de l'any 2008 com a Any Marià de Lledó, atenent la petició i suggerències rebudes pels preveres, fidels, i priors de la basílica i confraria, de manera que, cada vegada que la festa de la coronació canònica de la Verge del Lledó, -el 4 de maig-, “caiguera” en diumenge, aquell any, seria considerat especial i les festes i cultes de Santa Maria de Lledó, Patrona de la Ciutat, que regularment es fan a la Basílica, es realitzen a la cocatedral, havent, prèviament efectuat el trasllat de la Imatge de la Verge del Lledó a la ciutat i, que amb aquest motiu i goig, s'aconseguisquen al llarg de tot l'any especials indulgències pels fidels que s'acosten i preguen Deu davant la venerable imatge de la Verge.

Així va ser i podem rellegir en les cròniques, com aquell primer Any Marià del Lledó, el 2008 va contribuir a afermar encara més els lligams espirituals i servicials de Lledó amb les necessitats socials i religioses de Castelló, constatant-se de manera principal al llarg dels dies en que la Verge va romandre a la ciutat, -del 25 d'abril al 10 de maig, 2 dies més dels inicialment previstos a causa de la climatologia adversa-, la gran devoció i fervor que Castelló sent per la seua Patrona a la vegada que la participació massiva en tots els actes programats.

Ara, l'atzar ha volgut que, novament el 2014, el 4 de maig, tornara a ser diumenge, per la qual cosa, tant sols 7 anys després de l'anunci del I Any Marià, el bisbe, novament a la capella dels sants patrons del poble, Sant Cristòfol, Sant Vicent Ferrer i la Mare de Déu del Lledó, de la cocatedral, tornà el passat desembre a presentar el II Any Marià del Lledó, celebrant-se en aquests dies, del 15 d'abril al 10 de maig, les festes solemnes, podent haver gaudit novament de la presència de la “Lledonera” entre nosaltres.

Si va ser el 26 de gener mitjançant una Solemne Missa Pontifical celebrada a la Basílica, l'acte que inaugurava oficialment el II Any Marià del Lledó, i han estat i seguiran realitzant-se molts actes al llarg de tot l'any, podem dir amb orgull que, Castelló, en aquests dies s'ha sentit, ens hem sentit, més units que mai a la “Mareta” i ara, quan novament, ocupa el seu lloc principal al cambril de la Basílica, poden sentir-nos orgullosos i acudir a contemplar com amorosament la Verge seguix sent l'element d'unió i apropament i la nostra valedora davant Déu.

Caldrà esperar ara fins l'any 2025, 11 anys, per poder celebrar el III Any Marià, doncs no tornarà a ser el 4 de maig diumenge fins aquella data, tot i que, al 2024 es commemore el centenari de la coronació.

Seria un bon moment, una bona excusa, per tornar a tenir la Verge entre nosaltres. Serà així? Podrem gaudir de la Verge a la ciutat el 2024 i el 2025, dos anys seguits? Fem vots perquè així siga, doncs com diem al meu barri “Benvingut siga, qui a sa casa ve”.