Paral·lelismes

Miquel Navarro i Manolo Valdés són dos escultors valencians nascuts a la dècada dels anys 40 del segle passat. El primer, Navarro, l'any 45 a Mislata, el segon, Valdés, tres anys abans, el 42, a València. Tots dos lligats directament o indirectament a la nostra ciutat.

Daniel Gozalbo i Amparo Marco, van ser i són el darrer alcalde socialista de la ciutat en la legislatura 1987-1991 i l'actual alcaldessa socialista, des de l'any 2015. Enmig 6 legislatures 1991-2015, amb govern municipal del Partit Popular.

A la ciutat de Castelló, al llarg de la història, i sobretot des de l'any 1979, han anat apareixent unes vegades admirades, altres criticades i fins i tot en alguna ocasió odiades, moltes escultures urbanes, per no conéixer el seu origen, el que representen, o simplement per la seua estètica.

Miquel Navarro va crear l'any 1989, per ubicar-la al Palau de Cristall del Parc madrileny del Retiro, una escultura colossal, com tòtem, carregada d'al·lusions en la seua vessant mitològica així com metafòrica, de la deessa romana de la guerra i les arts, Minerva, que va "batejar" amb el sonor nom de Minerva paranoica.

Aquesta peça, acabada l'exposició madrilenya el gener del 1990 es trasllada a València per ser col·locada als exteriors de l'IVAM on s'inaugura una exposició retrospectiva de l'escultor que roman oberta fins al març. Fruit de les gestions realitzades per l'alcalde Gozalbo, aquesta peça de grans dimensions, 17x2,5x2'5 metres, acaba el seu recorregut a la plaça de Tetuan de Castelló, essent la primera de les grans escultures modernes de la ciutat.

Han transcorregut més de 27 anys i ara, novament, un govern municipal encapçalat per una alcaldessa socialista, ha aconseguit portar a Castelló una peça, una escultura grandiosa, enorme, de l'altre artista de qui fèiem referencia a l'inici, d'En Manolo Valdés.

També i després d'haver assolit un gran èxit a París, el sextet de figures de gran mida, realitzades en alumini, ferro i/o acer, d'entre tres i set metres d'alçària i 4.000 i 10.000 quilos de pes, bustos que representen a una dona, amb rostre anònim, sense edat reconeguda i guarnida amb capells, diademes o tocats: "papallona", "aretes", "diadema","papallones", "doble imatge" i "pamela", gràcies al mecenatge de la fundació Hortensia Herrero, esposa de Juan Roig, l'empresari de Mercadona, entre el 10 de juliol passat i el 10 de desembre, van poder contemplar-se al marc de la Ciutat de les Arts i de les Ciències de València.

I de la mateixa manera que fa 27 anys, novament ara i per intercessió de la màxima figura municipal, i amb el mateix esperit de fer de la ciutat un espai cultural quotidià, modern i actual, una de les peces, ha vingut a Castelló, de moment en cessió temporal, però amb intencionalitat de gestionar la seua cessió definitiva per incrementar el patrimoni escultòric del nostre poble.

Se tracta de "les papallones", una obra fosa en ferro, de 5'45x12x6'60 metres i 7.480 quilos de pes que ja podem contemplar des del passat dijous i fins al 23 de març al marc incomparable del passadís de les arts del passeig de Ribalta.

I com va passar en el seu moment amb la "Minerva", també ara "Les papallones", una forma particular de dialogar amb la història, d'un gran escultor, causa estranyesa, critiques i aplaudiments, la història es repeteix, transformant novament la nostra ciutat en referencia indiscutible de creacions artístiques i per descomptat, de segur un gran atractiu turístic. Paral·lelismes...

Simbombes i carrancs.

 "Ja canta el Nadal/ per tots els cantons:/simbombes, carrancs, /pastissos, torrons". Així comença una de les moltes nadales, cançonetes pròpies d'aquests dies, l'origen de la qual es perd en el temps, contrapunt alegre i informal de la Litúrgia de la Nit de Nadal.

El Nadal és diferent per cada un però tots sabem que sempre porta moments especials i màgics. La música també forma part d'aquestes celebracions i al nostre poble tenim molta tradició de nadales, de músiques i d'instruments per acompanyar-les.

I com tot també aquestes "cançonetes" evolucionen, sobretot en les seues lletres. Fixeu-vos en la que he ficat per encapçalar aquest escrit. Parla d'uns instruments típics del Nadal valencià de fa molts anys i ara, vinguts a menys, jo diria passats de moda, les simbombes i els carrancs.

Preguntem-li a qualsevol xiquet o xiqueta que ens els descriga o dibuixe, veureu quina sorpresa. Tal vegada la simbomba, aquell instrument de fricció de so indeterminat que s'emprava per a acompanyar de manera rítmica les nadales i que en moltes cases no fa massa anys encara es fabricava a mà, amb una gerra i una pell tensada passant-li pel centre una canyeta, i que fregada amunt i avall difícilment produïa el so, es resistisca a desaparèixer amb el pas del temps, però i l'altre?, que em dieu del carranc?

Gosaria dir que no tan sols l'instrument, si més no fins i tot la paraula s'ha perdut, i és molt difícil, pràcticament impossible, trobar-ne encara algun de fabricació manual, aquell instrument que consisteix en una peça de fusta que té una roda dentada, a la qual, fent-la rodar, pega un bastonet que produeix un soroll sec i repetit i que també en alguns llocs es denominava carraca per influència del castellà, i al raval era conegut popularment com a "tracatrac" per la imitació del seu soroll, instrument que, naturalment, s'emprava per Nadal.

I com dèiem a l'inici, l'evolució de les nadales ha estat a més a més dels instruments emprats per a acompanyar-les, sobretot en les seues lletres, de manera que malgrat que les nadales tradicionals resisteixen any rere any, el pas del temps, i tornen cada any a ser reconegudes per les nostres oïdes, noves cançons van popularitzant-se, cançonetes com la que jo voldria presentar-vos avui.

 

Tal vegada ja la coneixeu, la crea i canta el grup barceloní Manel, a qui tinc certa estima, i barreja el so tradicional indeterminat i sord de la simbomba amb instruments com la guitarra, el clarinet o la bateria. Una nadala plena d'humor titulada "un camell d'orient", i que començant així: "Un camell d'Orient entra a la ciutat,/carrega a la gepa un sac ple de regals./Pregunta al seu Rei quin camí han de seguir,/però l'home està ben adormit, /el camell vol despertar-lo amb un crit/que es perd en la nit", i que podeu escoltar completa si punxeu en el següent enllaç: CAMELL

Amb aquestes reflexions i amb aquesta nadala us desitge en el dia més important, el de la celebració del naixement de Jesús, felicitat i il·lusió, per aquests dies que resten d'any i més i il·lusió i esperances per al 2018 que s'acosta. Bon Nadal, amics!!!

Us anuncie una bona nova...

 Per aquells dies va sortir un edicte del Cèsar ordenant que es fes el cens de tot l'imperi, Josep va haver d'anar a inscriure's a la seua població d'origen, Betlem; mentre eren allà va nàixer el seu fill primogènit. A la mateixa contrada hi havia uns pastors, un àngel del senyor sel's va aparèixer i els va dir: "Us anuncie una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria". És el gran misteri de la nostra fe.

L'àngel va ser l'encarregat de fer l'anunci, de donar la primera notícia o avís, de proclamar "el natalici", de fer saber... i aquella nit, tot just la próxima, ha esdevingut una tradició que se celebra arreu del món.

Ara, més de 2.000 anys després, la casualitat ha volgut que un altre anunci, ara en l'àmbit local, a la nostra ciutat, tinguera lloc també en aquestes dates, i més en concret el matí d'ahir.

Un anunci en forma de regal oferit per la màxima representant municipal, l'alcaldessa, la senyora Marco, a un bon amic, l'oferiment de ser el pregoner, la persona que en nom de la màxima autoritat local, faça la crida a tot el poble, cantant el Pregó, la vesprada del dissabte 3 de març, en l'acte que dóna inici a les festes més populars que a la ciutat celebrem al llarg de l'any, les de la Magdalena.

Ahir l'alcaldessa va elegir els seus pregoners i va anunciar-los la bona nova. S'havia fet públic que 8 homes i 8 xiquets havien presentat la seua candidatura abans del 31 d'octubre, data límit per a fer-ho, i que després d'una primera selecció realitzada per un comité d'expregoners vinculats amb el món de la música, feta amb criteris tècnics, emocionals i curriculars, com és costum, va presentar-se-li a l'alcaldessa una terna de candidats, d'entre els quals, ahir va fer pública la tria.

I qui direu han estat els elegits? És possible que a hores d'ara ja ho sapigueu, les notícies, dolentes o bones, en aquest món nostre tan tecnificat, corren molt de pressa i s'escampen per tot arreu al cap de pocs minuts de produir-se. Si, efectivament el xiquet Juan Cabello Pérez i el més que amic Salvador Ramos Pardo.

No parlaré jo ací de la vàlua tècnica de les seues veus, ni tampoc dels seus extensos currículums festers, aspectes dels quals els mitjans de comunicació ja donaran conter, voldria simplement destacar l'aspecte emocional, la satisfacció que com a castelloneros, amb tota seguretat, està experimentant ja Juan per l'emoció i responsabilitat que li ha de suposar "cantar" els versos d'un altre amic, el poeta Vicent Serra i, sobretot, el calfred, la "pell de gallina", la impressió per l'emoció que Salvador Ramos va començar a sentir ahir mateix, després de rebre la crida telefònica des de l'alcaldia, demanant-li acceptara l'encarreg de ser el sequier major, de llançar al vent els versos d'en Bernat Artola.

I és que per mi l'emoció aquest any m'ha tornat a esquitxar per partida doble. Per segona vegada a la història, d'una banda el Pregoner i d'altra el text del Pregó infantil, l'anunciant i l'anunci, eixiran de la Colla Pixaví. Si el 1993 per primera vegada van escoltar-se els versos de Serra "Castelló no oblidarà/els xiquets en Magdalena/perquè som memòria plena d'històries per al demà", el 2013 va ser Miguel Martín, un pixaví membre també com Salvador de la Colla de Cantors, qui va entonar el que és tant conegut de "Tots devem, en dia tal/ratificar la promesa/de mantindre, sempre encesa/la llum de l'amor filial".

Felicitats Salvador, felicitats Pregoner 2018, felicitats Alcaldessa per l'encert en la tria i haver convertit un gran castelloner en la "veu de tot un poble".