Costums de la nostra Setmana Santa que en pocs anys es poden perdre, si no s'han perdut ja.

Quan una persona es fa gran, diuen que té més presents els records de quan era menut. No se si serà del tot cert, però sí que ho és el fet que, en arribar certs moments de l'any, alguns records viscuts o escoltats, es fan més presents.

És el cas dels records de les antigues celebracions de la Setmana Santa que ara, definitivament ja han passat a la història i semblen d'altres èpoques, com el de la devoció dels "33 credos", símbol dels 33 anys que Crist va estar a la terra, costum d'origen franciscà i que a Castelló es realitzava davant el Crist Jacent de la Sang, o aquella pràctica comuna de cobrir amb una tela de color morat, símbol dels temps penitencials, les imatges de les esglésies perquè per ser dies de dol, aquella no volia que els fidels és distragueren amb les belles escultures, amb les esplendors de l'art, ni tan sols amb els metalls que adornaven el signe de la Creu, per no parlar del dejuni i l'abstinència, en record i homenatge a la mort de Crist i que hui poca gent manté.

Però juntament amb aquestes pràctiques litúrgiques en trobem unes altres que podem considerar més curioses, altres activitats típiques d'aquests dies sants que, si no es preserven i es difonen, en pocs anys poden perdre's i caure en l'oblit. D'algunes d'elles vull parlar o portar a la memòria.

De segur que al costat d'algunes que us resultaran fins i tot desconegudes, altres us sonaran, senyal d'allò que deia al principi, o estan ja perdudes o, de no practicar-les prompte es perdran. Vegem-les...

Anar a collir "timonet". La farigola o timonet i el romaní són plantes que tradicionalment s'han associat a la Setmana Santa, ja que en aquests dies es troben en el període de màxima floració. La tradició deia que la farigola s'havia d'anar a collir durant la lluna plena que il·luminava la Pasqua, ja fora Dijous o Divendres Sant, però sempre abans de la sortida del Sol del Dissabte de Glòria. De fet, el refranyer recull aquesta relació amb la dita "Divendres Sant, anem a collir farigola al camp. I és que collida en lluna plena, les propietats i virtuts de la farigola deien estaven reforçades. Qui ha anat alguna vegada a collir timonet en la Setmana Santa? Pocs o no ningú; conclusió: costum perdut, una llàstima? jutgeu vosaltres...

Dejuni de campanes. Com a mostra de dol, des del Dijous Sant fins al Diumenge de Resurrecció, de la mateixa manera que les campanes dels campanars de les esglésies de tot el poble deixaven de tocar, el silenci s'apoderava fins i tot de les emissores de ràdio, al mateix temps, als menuts se'ns impedia jugar i fer bulla i xivarri, fins i tot a molts no els banyaven el Divendres Sant; no, és podia fer pràcticament res; d'aquí l'alegria en arribar el Diumenge de Glòria. El malsón s'havia acabat!

Si escombres tindràs formigues. Una altra de les creences vinculades al dol de la mort de Jesús es trobava a la mateixa casa. Segons la veu popular de les dones del Raval, ni el Dijous Sant ni el Divendres Sant, els dies centrals de la Passió de Crist, es podia escombrar, ja que si ho feies, hi havia la creença que es tindrien formigues durant tot l'any. Per això, era el Dissabte de Glòria quan es feia una neteja general de la casa, no abans.

Penjar la palma al balcó. Els palmons i les palmes són fulles de palmera tendra que el dia de Rams són beneits. Són típics d'aquesta festa, juntament amb les més pobres branques d'olivera, perquè rememoren l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. En algunes cases encara és tradició de penjar la palma beneïda al balcó i deixar-la-hi tot l'any, perquè hom creu que dóna protecció i bona sort. Malauradament, cada any en són menys les cases que mantenen la tradició. Us convide a passejar aquests dies pels carrers propers a la vostra llar i contar les palmes que trobeu penjades, serà una casualitat trobar-ne més de les que podeu comptar amb els dits de les mans...

Pràctiques pintoresques que avui en dia ens semblen gairebé de ciència-ficció, però que no fa tants anys eren comunes entre els veïns de la nostra ciutat. Eren altres temps, ni millors ni pitjors, diferents; costums que no hauríem de permetre que caigueren mai en l'oblit, són part del nostre poble, de la nostra cultura, de la nostra identitat. Ací ho deixe...

Diumenge de Rams...

M'ha vingut a la memòria, no sé ben bé el perquè, un refrany adient al dia d'avui, però que no crec tinga massa vigència al nostre poble; de fet jo no l'he escoltat mai entre els meus familiars, amics o coneguts, és aquell que diu: "Diumenge de Rams, qui no estrena no té mans".

Refrany que té una doble referència, d'una banda, a què avui comença la Setmana Santa dels catòlics, que sol coincidir amb la fi de l'hivern i el principi de la primavera, i que és tradició realitzar processons i celebracions a partir de hui mateix i al llarg dels dies venidors, i d'altra que sent fa només unes dècades dates aquestes d'especial celebració, s'aprofitaven per a posar-se cadascun, les seues millors gales i, de passada, per a estrenar la roba de la nova temporada.

Però, per què allò de les mans? Cosa curiosa doncs qui no podia permetre estrenar-se res en aquesta data era pobre (no tenir mans, en el sentit de no tenir feina) i, a més no sabia cosir (no tenir mans en el sentit de ser incapaç d'elaborar-se la roba).

He trobat uns refranys equivalents en castellà i amb el mateix significat "Domingo de Ramos, quien no estrena no tiene manos",, "El domingo de Ramos quien no estrena se le caen las manos", o "Quien para la Palma no estrena nada, no vale nada", que si he de ser-vos sincer, tampoc havia escoltat mai.

Són aquests, els uns i els altres, uns aforismes, unes sentències breus i doctrinals que pretenen expressar un mateix principi d'una manera concisa, coherent i en aparença tancada i que a mi em recorden aquells altres més emprats a casa meua com "Per Nadal, qui res no estrena res no val" o aquell semblant de "Qui per Nadal no estrena, poc val".

I com que el refranyer és molt llest, tot i que recordem allò tantes vegades repetit de 'dixos de vells, caga't en ells'- el que és ben cert és que, independentment de la raó que puguen tenir, solen sempre fer valdre el calendari destacant la rellevància de les festes més populars; per això fins i tot he trobat uns exemples, que de segur algú de vosaltres també recordarà, que uneixen les dues celebracions i les dues referències "Per Pasqua i per Nadal, qui res no estrena res no val" o "Qui per Pasqua i per Nadal res no estrena, res no val".

I és que hui, 10 d'abril, dia 100 de l'any 2022, és "El Diumenge de Rams", dia que està en un punt immillorable per a ser d'importància per a la cultura i societats populars, en què la societat encarava la fi d'una Quaresma que, tradicionalment, era ben dura i restrictiva, amb sacrificis i penitencies, al mateix temps que s'encarava una prometedora primavera després d'un dur hivern que, per a les classes populars, les menys acabalades, en moltes ocasions no havia estat gens confortable.

Si, eren altres temps, però també ara, la primavera continua sent promesa de sol, de millora del temps, de pujada de temperatures, d'anar de cara al dia com aquell que diu, eixe dia que va creixent augmentant les hores de llum sola; la primavera ha estat i és sinònim d'alegria. L'hivern, com la Quaresma, és fred, és foscor, és nit, és una gelor contínua que s'endinsa fins als ossos, l'hivern és la tristor; l'acabada d'estrenar primavera és la primera oportunitat, la primera excusa que tenim per alçar l'ànim.

La tradició mana que s'isca de casa amb "la palma", en família i vestits amb la roba nova, tot i el fet que les tradicions "siguen així" no ens ha d'impedir veure que hi ha altres realitats. Acompanyar el Via Crucis, veure pel·lícules sobre Jesucrist, no escoltar música, dir no a les carns i consumir només peix, les processons o visitar esglésies és una cosa que hem viscut des de menuts, però que avui ha canviat i moltíssim. Respectar aquestes vivències és personal i privat com també ho és el fet d'emprar la Setmana Santa per a escapar de la rutina i el caos de la ciutat i fer vacances. Encara que tot evolucione, el més important sempre serà ser fidel als valors i principis propis i així poder viure la vida com ens semble millor.

Des d'ací us desitge a cadascú una bona Setmana Santa viscuda a la vostra particular manera, ja siga fent alguna "escapada", gaudint d'algun esdeveniment cultural, esportiu o social, o per què no, participant en tota la riquesa de les celebracions pròpies del temps litúrgic.

Anar de termalisme: fer un parèntesi.

Fa molts anys, potser més de seixanta, els meus avis materns anaven "a prendre les aigües". No sé si eixe "prendre" es referia tan sols a beure o, com supose pels llocs on es desplaçaven en temporades mesurades per quinzenes, també incloïa el bany. El cert és que pobles com la Vilavella, Catí o Toga, van fer-se'm, a força d'escoltar-los, més que familiars.

Quan vaig ser una mica més gran i els avis, per llei de vida, ja havien mort, vaig començar a conéixer aquells pobles, que per la millora de les comunicacions, semblava no estar tan lluny com en temps passats, quan el carro era el mitjà que la família emprava per a desplaçar-se.

Així vaig conéixer els pobles, les seues fonts i la seua utilitat pública, ja fóra medicinal, terapèutica o curativa. Els espais i les fonts de "l'Avellà" a Catí, la "Fuente Caliente" que, tot i el nom surt freda, a Toga o la "Font d'En Segures" a Benassal,van recordar-me l'odissea dels viatges que contaven els avis. L'anada a la Vilavella per allò de la proximitat a Castelló no despertava tant d'interés.

Eren aquells anys 70 del segle passat , quan paraules com "termalisme", primer, lligat a uns insta.lacions a Benicàssim, "balneari", lligat a Vilavella després, i "spa" finalment lligat a confort, relaxació, descans i turisme, van començar a fer-se'm familiars.

Per descomptat que mai pensava que algun dia les faria usuals. I és que tot canvia i ara sóc jo el gran de la família i des que puc gaudir dels avantatges que permet la jubilació laboral, m'he aficionat a l'ús dels programes socials que l'Imserso, la Generalitat Valenciana i la Diputació de Castelló, posen al meu abast per fer més agradable i saludable la meua existència.

Així a més a més de viatges culturals per diferents llocs del territori nacional, autonòmic i provincial, he pogut fruir també, d'allò que mai haguera imaginat, el turisme de balneari. Puc dir que fa uns mesos vaig estar el "Hervidero de Cofrentes" i ara, en el "Balneari de Montanejos".

La curiositat m'ha fet assabentar que aproximadament la cinquena part del territori nacional peninsular està conformat per terrenys calcaris que conformen fenòmens càrstics i que la nostra província, i en concret la conca del riu Millars, està plena de dipòsits subterranis d'aigua que afloren a les fonts.

En el cas concret de Montanejos a la "Fuente de los Baños", brollador termal d'aigües de propietats medicinals que prevenen el deteriore de la pell, a més de ser considerades beneficioses per al tractament de malalties cardiovasculars, hepàtiques i relacionades amb la hipertensió, artritis i reuma.

Aprofitant que emanen a una temperatura mitjana de 25ºC es té constància que els àrabs ja es banyaven a les seues aigües I que fins a ben avançat el segle XX quan es va construir la primera hostatgeria, es "prenia el bany" al mateix riu, perquè no hi havia cap instal·lació o edifici que prengués aquestes aigües, iniciant-se la seua difusió i fama actual donant peu a què l'any 1997 s'inaugurara el centre termal.

Centre termal al qual, gràcies al programa "sènior" de la diputació, he acudit aquesta setmana, gaudint no només del bany sinó també de diferents rutes complementàries de senderisme, que han fet de la meua estada per aquelles terres de l'Alt Millars, tot un plaer pel cos, la ment I l'esperit.

Qui m'hi ha anava a dir fa només uns anys que jo, gaudiria anant de termalisme, però és que la vida pega moltes voltes i, de vegades, com ara, ens proporciona sorpreses més que agradables. De nou a casa, tornem a la rutina diària...

Orgullós del meu poble...

Quan el govern italià, allà pel 2015, va prohibir que el Seawatch III atraqués a les costes, els alcaldes de Palerm, Nàpols i Barcelona van declarar estar disposats a acollir aquest vaixell ple d'emigrants procedents d'Àfrica. Va esclatar a Europa la denominada "crisi dels refugiats" i la proliferació de les conegudes com a "ciutats refugi", ciutats que adopten una postura activa, més receptiva respecte als refugiats, i posen més interés en la seua integració del que es podria esperar per part dels governs nacionals, organitzant una benvinguda més calorosa, fent un esforç extra en les condicions d'allotjament, proporcionant serveis concrets als emigrants o establint programes d'integració de llarg abast. Ciutats compromeses amb els drets humans i amb la vida, ciutats de les quals sentir-nos orgullosos.

No va tardar gens la nostra ciutat a adherir-se a aquest cercle i el setembre del 2015 es va aprovar l'adhesió de la ciutat a la Xarxa Valenciana de pobles i entitats d'acollida que coordina la Conselleria d'Igualtat i Polítiques Inclusives. A més, el III Pla Castelló Ciutat Intercultural recull les mesures a desenvolupar dins del projecte Castelló Ciutat Refugi.

Amb motiu de la darrera agressió que el poble ucraïnès està patint per motius bèl·lics, econòmics i de privació de drets humans, a més a més d'un grapat d'iniciatives simbòliques per visibilitzar el suport al poble ucraïnés i la repulsa a l'atac rus, entre les que cal recordar la il·luminació de la font de la plaça Major amb els colors de la bandera d'Ucraïna, la col·locació d'una lona a l'edifici nou del consistori amb el lema No a la guerra, Castelló, amb el poble ucraïnés o la col·locació d'una xicoteta bandera d'Ucraïna al barandat del balcó central de l'ajuntament, sembla que s'ha fet un pas més, activant-se la taula tècnica de Castelló Ciutat Refugi, que tot i ser del tot desconeguda per la majoria dels veïns, crec té com a objectiu primer de posar en comú els recursos disponibles i estudiar possibles formes de col·laboració.

Un espai estable de coordinació tècnic que ha permés dissenyar i desenvolupar una estratègia de ciutat capaç d'adaptar-se a les necessitats reals a més d'afavorir la creació de canals de coordinació que han de permetre la creació d'itineraris de col·laboració i coordinació interinstitucionals, la unificació de criteris i la creació d'accions conjuntes entre les diferents associacions de la ciutat que disposen de programa d'acollida i analitzar les possibles vies de col·laboració oficial municipal i autonòmica.

I el que és millor de tot, ja s'han començat a veure els primers fruits doncs s'acaba de fer públic que l'Ajuntament, a través de la Regidoria de Benestar Social, Dependència i Infància, ha atès ja a 206 persones ucraïneses que han arribat a la ciutat des del 24 de febrer passat, 76 famílies amb 93 menors que fugint d'Ucraïna han arribat a Castelló, de les quals 66 han estat reallotjades i la resta són persones que comptaven amb allotjament a través de xarxes familiars o d'amics.

Entre les atencions més sol·licitades s'han facilitat serveis d'informació per a empadronament, tramitació de la targeta sanitària SIP, escolarització i sobre la tramitació del permís de residència i treball temporal.

No voldria veure'm jo mai amb aquesta situació, però ficant-me en la pell d'aquests nous veïns, espere troben ací, entre nosaltres, allò que han vingut a buscar, pau, comprensió, caliu i solidaritat.

Des d'ací faig vots perquè el seny i sentit comú arribe a tots els dirigents i no perd l'esperança que la situació es resolga pacíficament i tan aviat com es puga i com a persones civilitzades els uns i els altres, acaben cedint i acabe la violència. Mentrestant, benvinguts siguen els que vénen a casa nostra. Ànim per a tots i totes ells i elles i orgullós del meu poble.

"Esto s'ha acabao"... “Hoy empieza todo”.

 S'han acabat les festes, o el que el temps ens ha deixat fer d'aquestes. Unes festes, com totes, "úniques i diferents", però també "històriques", que seran recordades durant molts anys i per diferents motius.

Sense "Junta Central de Fiestas" o sense "Junta de Festes" com a organitzadors, realitzadors o col·laboradors de l'ajuntament en el desenvolupament d'aquelles, sense reines i dames "anuals" per allò de la suspensió del 2020 i repetició en el càrrec, sense Pregó al carrer, amb desfilades deslluïdes i amb poc de públic per donar-los caliu, amb dies frescs i gelats, sense cap de protocol municipal i "patinades" oficials, a cavall entre uns estatuts festers que llangueixen i uns altres que encara no s'han començat a aplicar, i on la pluja s'ha convertit, qui ho anava a dir, en la protagonista de tota la setmana.

I és que mai en la història recent de la setmana festera havia plogut tan i en tants dies. Ningú imaginàvem només unes setmanes enrera, quan tot semblava començava a recuperar-se i quan, dia rere dia, al mateix moment que disminuïa l'atac del coronavirus, véiem créixer el nombre d'actes del programa, que molts d'ells hi haurien, com a mal menor, que canviar de lloc, i el que és pitjor, en molts altres casos haver de ser suspesos.

Ha plogut i molt. Feia falta, però no anava d'una setmana. En aquest cas, malauradament, s'ha tornat a fer realitat el refrany, "mai no plou a gust de tothom". Aquesta setmana ací a Castelló, estic segur, la pluja no ha estat ben rebuda per ningú, començant pel mateix Ajuntament, Patronat fester i Col·lectius, fins als venedors ambulants, passant per restauradors, pirotècnics o distribuïdors de begudes. Tots s'han passat els dies mirant el cel.

Jo mateix he arribat a mesurar a casa en aquests nou dies, entre el dissabte 19 i ahir diumenge 27, més de 120 litres, molt més del que és habitual en un mes de març a Castelló, i si parlem de sol, les hores en què aquest ha estat protagonista al llarg de la setmana, poden contar-se amb els dits de la mà i encara en sobrarien.

Mai les nostres festes havien estat suspeses des dels anys de la guerra civil, i mai havien estat tan desitjades i esperades fins a aquest any i, vet per on, ha sigut l'oratge qui "ha volgut fer la punyeta"; tot i això, malgrat les adversitats, tots hem fet com el voluntariós "Cagueme", aquell personatge mític, amic del gegant bo i forçut, Tombatossals; alguns fins i tot més del que podíem esperar, començant per la representació femenina oficial i acabant pels serveis de neteja.

Les festes de la Magdalena del 2022 ja són història. En aquest moment ja s'ha obert la porta per les del 2023. Unes festes que, fent vots perquè siguen "de total normalitat sanitària", ara mateix comencen a fer camí des de la incertesa, i no em referisc a l'oratge que podrà fer-nos en els 9 dies festers, entre l'11 i el 19 de març venidor, que cap meteoròleg ni cap sofisticat aparell pot prevenir, sinó a la posada en marxa de l'engranatge oficial fester conseqüència de l'aplicació dels nous estatuts.

Moltes coses a revisar i millorar del que s'ha fet aquests dies; molta feina queda al davant, cal buscar el màxim consens entre tots, cal unir esforços, cal, emprant termes de costura, cosir i no esquinçar, cal asseure's a parlar i fer-ho sense acalorar-se, cal deixar enrere topetes, odis i venjances, cal reconéixer errades i potenciar encerts, i cal caminar cap al futur d'un Castelló on tots, veïns i forasters, amb permís de l'oratge, gaudim de la festa. Aquest és el meu desig, hui, quan estem només a 349 dies d'una nova romeria al Castell Vell, origen del nostre poble. Adéu festes del 2022. Benvingudes siguen les festes Magdaleneres 2023!