Encara som poble

Dijous passat va tenir lloc al saló de plens del nostre ajuntament el primer debat de l'estat de la ciutat del govern bipartit PP+VOX. En un ambient crispat i enrarit els grups amb representació municipal, PP, Vox, PSOE i Compromís van posar sobre la taula les principals matèries sobre fiscalitat, serveis públics o qüestions referents al canvi climàtic, cultura, policia, festes o educació; cadascú, com era d'esperar, va dir la seua i, en alguns moments, fins i tot semblava que es parlava de fets i accions en ciutats diferents.

No vull fer jo ara i ací un resum del que va ser aquella sessió, només analitzant algunes de les afirmacions de l'alcaldessa, vull creure que, realment, vivim en una ciutat de futur, en una gran ciutat on, cada dia que passa, les coses van millor per tots, una ciutat en definitiva, emprant paraules de la senyora Carrasco "que comienza a volar alto".

I és que més de 180.000 habitants fan que la nostra siga considerada oficialment com una ciutat mitjana, de caràcter industrial, universitari, turístic, administratiu, comercial o portuària, i dels veïns "éssers urbans". Sembla que caminem sense mirar arrere, però no.

Només han hagut de passar un parell de dies per comprovar que a Castelló ens resistim a perdre el sentit de poble, de sentir el camp a prop, els carrers estrets, l'olor a l'atzar del taronger, passejar pel mig del carrer, l'olor de la terra quan plou, eixir a la fresca a l'estiu o parlar en valencià.

I és que, d'una banda, estem a pocs dies, unes setmanes, en què tenim l'oportunitat de renovar la nostra identificació amb el veïnat, la convivència a través de les festes populars dels carrers de la Mare de Déu de la Balma, Sant Tomàs de Vilanova, Santa Bàrbara, Sant Francesc i Santa Clara o Sant Fèlix de Cantalici, de gran sabor tradicional, i d'altra, hui mateix, he pogut sentir aquell so, cada cop menys freqüent, característic de la flauta que tocava un afilador tradicional que oferira, a peu de carrer, el seu servei artesanals d'esmolat de ganivets, tisores, navalles i altres instruments tallants.

Feia mesos que no en veia cap, ja que aquest, és un ofici ambulant que el pas del temps ha convertit en minoritari i s'ha envellit. De fet, l'afilador que hui recorria els carrers del raval, no estaria molt lluny dels 50 anys, anava sol, possiblement sense relleu generacional. Un home, un professional, que tal vegada va aprendre l'ofici del seu pare, des de menut observant l'art d'un bon esmolat i que, per guanyar-se el jornal, "va nòmada" de poble en poble.

Supose que ací a Castelló, a aquest poble gran, els seus principals clients seran les carnisseries i peixateries, també alguns bars i restaurants, i en grau més baix les mestresses de casa, ja que, el pas de ser poble a ciutat també s'ha manifestat en una major comoditat, sí, ens hem fet còmodes i cada dia comprem més embotit i pernil "talladet" i no cal esmolar els ganivets. De segur que hui, per treure's un jornalet aquest esmolador haurà de passejar tot el dia.

Mentre escric aquestes línies encara escolte al lluny, la flauta o "pifia" que crec és com ells denominen al seu distintiu xiulet, d'aquest artesà, que amb el seu esforç manual i empentant la bicicleta, cada dia que passa és més difícil veure'l pel poble.

Sí, senyora alcaldessa, som poble i no hem de deixar mai de ser-ho. Som poble i som ciutadania, amb amor propi, hereus d'una tradició, transmissors dels valors, de la cultura, de la manera de ser de generacions i generacions de castellonencs, amb creences fortes i profundes i que ens alegrem de mantenir les festes de carrer i de les coses senzilles com escoltar, un matí de dissabte, el xiulet d'un esmolador i el seu pas lent pels carrers, i tot per damunt dels governs municipals de torn, que, com la vida, són efímers...