Una altra que tanca...

Que la taronja made in Castelló i els citricultors des de fa un parell o més de dècades no guanyen per a disgustos és un fet més que evident. Els altíssims costos de producció, l'entrada cada cop més massiva de fruita forana i, sobretot, uns preus en origen que gairebé no donen per cobrir les despeses mínimes han sumit la citricultura en una crisi permanent.

La conseqüència primera, tot i que no l’única, és fàcil de comprovar, només cal eixir als termes i veure la quantitat de terrenys conreables que estan abandonats, i això, com és lògic, s'ha traduït en una reducció important del nombre d'operadors, cooperatives o empreses familiars, tant es val.

Cohobo, Agriexport, Burexport, Greenmed, Nulexport, Cipla, Cítrics de Nules, Peris Agost, Martinavarro…, només són alguns dels exemples més recents i sagnats que, per problemes de gestió o acumulació de deutes, no han pogut tirar endavant i finalment, han anat desapareixent, suposant aquells tancaments, un darrere de l’altre, un cop per a l'economia local i de les comarques afectades.

És curiós que cap cooperativa haja hagut de tancar per manca de captació de socis o perquè hi haja hagut una fugida a altres institucions. Les cooperatives tenen una benedicció i és que el poble les sosté; aleshores cal pensar que majoritàriament haja estat la mala política comercial unida a la deficient gestió, assumint unes despeses administratives massa elevades, el que les haja portades al caos.

La dràstica reducció del nombre de cooperatives i les fallides en empreses familiars, deixa cada campanya milers de treballadors, collidors, manipuladors (principalment dones) i tècnics, a l’atur i una altra conseqüència també més que observable, la disminució del poder adquisitiu de les famílies.

I si no vols caldo, dues tasses, diuen al meu raval quan no es desitja una cosa i en tenim més del conte. Aquesta locució m’ha vingut al cap aquest matí en llegir la notícia: “La citrícola Agribur de la Vall d’Uixó, amb 155 treballadors, entra en concurs de creditors amb 30,6 milions de deute”.

És veritat que malauradament estàvem enfront d’una mort anunciada; va ser a la fi del mes de gener, quan l’empresa per poder renegociar el seu deute amb els creditors va acollir-se a la fórmula del preconcurs, despertant la inquietud entre els productors, però no ha sigut fins ara quan ha plantejat un ERO d’extinció per a tota la plantilla.

Diuen que l’empresa no ha estat transparent, que estava ocultant la seua situació econòmica als agricultors a la vegada que signava contractes de compravenda de cítrics amb fórmules de finançament alienes a la banca tradicional, vaja sabent que no els hi pagaria.

Trenta anys comprant, confeccionant i fent arribar a tots els racons d’Europa milers i milers de tones de taronges i clementines seleccionades amb cura no han estat prou perquè els seus professionals, especialment formats?, hagen estat capaços en temps actuals de mantenir uns mínims beneficis; més encara, han fet tan gran el volum de pèrdues que s’han vist abocats al precipici.

Tota una paradoxa. Mentre la taronja continua representant entre la gent no llauradora un símbol d'orgull i pilar de l'agricultura valenciana, pels llauradors més que un símbol és un problema i greu. Al pas que anem amb la poca rendibilitat de les produccions, el tancament de magatzems, les plagues i la manca de llauradors joves, farà que en pocs anys la producció tarongera als nostres camps desaparega i quede només com a record d’un passat més que fructífer.

Sens dubte, ens trobem en un moment molt complicat per a la citricultura castellonenca. Digueu-me agosarat, però per mi estem entrant a la fi del cicle econòmic. Enfront de situacions com la sofrida ara per part d’Agribur la recerca de models agraris justos i ecològics és urgent i està cada cop més justificada.

De la taronja a Castelló ja no es viu i, ja veurem que passarà d’ací no massa anys amb el caqui, la magrana, el paraguaià, l'alvocat i fins i tot el kiwi que en algun cas esporàdic encara es pensa és el futur…