Llibre antic

Com cada any,  i en van 33, s'exposen milers de llibres a l'abast de tothom, diuen que més de 100.000, són 10 els expositors, llibreters de vell, més el propi servei municipal, que ens presenten, un cop més, el bo i millor dels  seus establiments acostant-nos aquells llibres esgotats, rars i tresors  per descobrir, a més a més de cartells, postals, còmics i d’altres documents d’època.

Una bona excusa per acostar-se a la Plaça de Santa Clara, passejar i gaudir dels llibres, doncs allí està celebrant-se fins el proper diumenge 16 la “XXXIII Fira del Llibre Antic i d’Ocasió”.

Ara, segona dècada del segle XXI, quan el sector editorial sembla estar vivint un dels pitjors moments de la seua història, quan els descens vertiginós de compra, de consum  de llibres nous, fruit, d’una banda de la crisi econòmica i, d’altra, de la pirateria digital, està repercutint en les vendes, en què són poques les persones que s’acosten de manera continuada a les llibreries, resulta com a mínim curiós que hi haja gent, lectors, que s’acosten a la fira “de vell i d’ocasió” per, buscar i de vegades trobar, entre tot el material que s’exposa a les diferents casetes, aquell llibre que, per excés d’edició, per ser usat o tal vegada antic, puga arribar a resultar molt i molt interessant per un veí, bibliòfil o fins i tot col·leccionista.

I una manera de reconèixer la tasca d’aquells editors, llibreters i bibliotecaris que fan possible l’accés a la lectura, es la celebració de diferents actes al voltant de la pròpia fira: presentacions, actuacions musicals i recreacions teatrals; un dels principals i més emotiu, que aquest 2014 es celebrarà per tercera ocasió dins el marc de la fira, és la commemoració del Dia de les Lletres Valencianes, malgrat que el dia com a tal siga el 20 de novembre, data que la  fira ja haurà tancat l’edició.

De manera que el proper dissabte 15 i per commemorar la data de la primera edició del Tirant lo Blanc, el 1490,  la novel·la de Joanot Martorell considerada com una de les obres cabdals de la literatura universal, per tercer any consecutiu, i en el marc de la Fira del llibre antic de Castelló, es celebrarà aquesta efemèrides, gràcies a l’impuls del filòleg i escriptor Manuel Carceller, investigador històric local i ànima mater dels programes radiofònics de l’emissora Vox UJI Ràdio, d’homenatge a Garcia Girona, Pasqual Tirado i l’arqueòleg castellonenc Francesc Esteve.

De la mateixa manera que el 2012 van recrear-se en el marc de la Fira els personatges principals de Seidia, obra de Girona, o el passat 2013, els del Tombatossals de Pasqual Tirado, en aquesta ocasió, amb una nova recreació teatral prendran vida per unes hores, personatges, actors i ballarines, protagonistes “de’l creuer mediterrani”, la ruta que el professor Esteve va realitzar pels pobles de la vora de la nostra mar, programa i ruta que en aquests moments tenim en la graella de Vox Uji Ràdio i podeu seguir tots els divendres a les 12:00 i les 20:00 hores, sintonitzant el dial 107.8 de la FM,  a més a més de poder escoltar els capítols fins ara emesos accedint a l’emissora "punxant" al damunt del següent enllaç  VIATGE.

Fira del llibre antic i d’ocasio, un espai on els lectors van buscant de tot i tot ho troben, fonamentalment llibres per recuperar records, espai urbà que ens convida a tocar, fullejar i fins i tot en algunes ocasions, ho he pogut veure avui mateix, olorar el perfum del llibre, espai urbà on el dissabte 15 prendrà vida el món clàssic i mediterrani , recreant i recreant-nos en el mític viatge, el creuer universitari del 1933, del professor Esteve.

70 anys del primitiu Castàlia.

Hui, 4 de novembre però de 1944 va ser inaugurat el segon dels camps de futbol que la ciutat ha tingut al llarg de la seua història. Primer va ser el mític Sequiol, ubicat al final del carrer Herrero, amb una capacitat de 6000 espectadors i que va quedar menut quan l’equip local, va pujar el 1941 a primera divisió.

Després el nostre protagonista de hui, el que hui compliria 70 anys si no fos perquè també va desaparéixer l’any 1986, l’Estadi Municipal de Castàlia, que ocupava el mateix lloc que el camp de futbol actual, a l’avinguda de Benicàssi, al costat del llit del riu Sec i que tantes vesprades de glòria va donar a l’afició castellonenca.

No fa massa dies vaig rebre un obsequi d’un bon amic, un llibret editat l’any 1945 i imprés a la recordada impremta d’Armengot i premiat al certamen literari de la Magdalena d’aquell any, amb la distinció del Premi del Cap Provincial del Moviment, del qual és autor Miguel Aparicio, i que conta el que van ser els orígens de l’estadi, des del moment en què va col·locar-se la primera  pedra, el 19 de març de 1943 fins  la seua inauguració, tot just hui fa 70 anys.

Era alcalde de la ciutat el senyor Benjamí Fabregat i l’esdeveniment va ser una festa que va durar tot un dia sencer. Al matí i a càrrec de la Secció Femenina i del Front de Joventuts van realitzar-se diferents exhibicions gimnàstiques a les pistes que envoltaven la gespa del camp,  i a la vesprada, va inaugurar-se el camp de futbol amb un partit oficial entre l’Atletico Aviación i el Club Esportiu Castelló, amb triomf de l’equip local per 2 gols a 1.

Aquell estadi tenia com a símbol una torre de 42,195 metres d’alçària, i que per aquest motiu prengué el nom de torre Mharaton, o tal vegada per ser la torre Mharaton s’aixecà amb la mesura exacta del que és la distància de la mítica carrera i que, amb el pas del temps, ha estat l’únic vestigi de l’antic estadi que podem contemplar en l’actualitat i que va salvar-se de la piqueta Deú sap per quin miracle…

L’estadi va estar d’acord amb les necessitats d’una ciutat amb un club que era admirat no tant sols a nivell local, també a nivell nacional i no va ser fins els darrers anys dels 80 del segle passat quan, va determinar-se la remodelació quasi total del Castàlia, canviant-se l’orientació del camp de futbol i creant un “nou Castàlia”, ara ja no estadi, prenent com a model el Mini estadi de Barcelona.

Però tornem al nostre primitiu Castàlia i recuperem la memòria del que era una perfecta instal·lació esportiva amb tots els detalls, com a obra arquitectònica i monument urbanístic de primer ordre a la nostra ciutat, afegint al camp de futbol de 105 x 70 metres, les pistes d’atletisme, amb 6 carrers i 400 metres de corda, ocupant els semicercles del darrera les porteries els llocs per practicar salt de longitud i alçada així com els de llançament de martell i pista de bàsquet,  afegint-li al conjunt en annex una moderna  piscina.

Tot pot ser millor i res impossible, així van pensar els nostres dirigents municipals i un nou camp de futbol va substituir l’estadi. Hui, jo, simplement he volgut recordar que durant uns anys vam tenir un estadi, el Castàlia, que si no hagués desaparegut, hui compliria 70 anys. La resta de la història ja és coneguda; les conclusions traguen-les vostés mateixa…

Festa del record.

 S’acaba octubre i s’acosta el novembre que s’inicia amb una de les festes importants de la tardor, Tots Sants,  una festa dedicada al record dels avantpassats. Una data que cau en un temps de transició. Els hàbits de les persones canvien i ens preparem per als mesos de fred i fosca creixent.

Al començament, el cristianisme va celebrar la festa dels difunts a la primavera, ja que es vinculava a la creença en la resurrecció, però la forta tradició anterior, bàsicament en els països de cultura celta, va retornar la festa cap a la tardor, en forma de doble diada.

D’una banda, se celebra la festa de Tots els Sants, dedicada a tots aquells que pel comportament en vida s’han guanyat un lloc al paradís, i també el dia del record, el 2, de commemoració dels Fidels Difunts per pregar per tots ells.  La creença tradicional és que l'1 de novembre, els vius visiten els morts i el 2 de novembre, els morts visiten els vius.

Anys enrere la celebració tenia un clar sentit domèstic, celebració íntima i familiar,malgrat la dosi de temor que inevitablement provocava, sobretot en els més menuts de la casa, la incertesa del món sobrenatural. Un costum bàsic de la festa el representa la visita als cementiris. Es va a arranjar i guarnir les tombes dels familiars i d’altres persones conegudes o simplement a passejar i observar les tombes, tan diverses en la forma. A Castelló, era costum que en tornar del cementiri es fera una paradeta a la fira d’atraccions que es muntava al passeig de Ribalta i servia per esbargir possibles temors…

La motivació de la festa ha canviat molt amb el pas dels anys. La mort era, per als nostres avantpassats, un fet inevitable i natural. Era un fet quotidià. La gent moria a casa, acompanyada pels familiars, grans i petits, i pel veïnat. Les vetlles tenien lloc al domicili i els seguicis funeraris sortien de la porta de casa. Es cantava, ballava i menjava en presència del mort, i si aquest era un infant, la festa encara era més grossa... doncs hi havia un angelet més al cel.

La societat actual ha deixat de tenir una relació propera amb la mort quotidiana. La mort natural ha esdevingut una cosa que s’amaga, que succeeix fora de l’entorn familiar, les morts catastròfiques, en canvi, se’ns mostren contínuament als mitjans de comunicació. La morbositat, l’atracció cap allò desagradable sembla causa furor. Som rars.

Si perdem el sentit sagrat dels avantpassats, els difunts esdevenen bàsicament personatges de fantasia que fan por: morts vivents, esperits i fantasmes. I les visions contemporànies del més enllà es construeixen sobre un sincretisme de creences i personatges. Tot un canvi de mentalitat,  que ens fa entendre la ràpida acceptació d’altres models de festa, com el Halloween, que fan de Tots Sants una festa lúdica, consumista, que utilitza elements heretats de les tradicions centreeuropees, com les carabasses o els llums.

 

Tots Sants i la festa dels fidels difunts ja no fan referència a la idea dels difunts familiars, sinó a un seguit de personatges de la literatura fantàstica o el cinema. Una celebració que més que recordar els difunts juga amb un imaginari banalitzat, i per tant més fàcilment assumible, de la mort.

Serà fruit del progrés? Ací ho deixe, cadascú que pense el que vullga …

Mare Nostrum… falta ens fa.

És ben sabut per tots que aquest és el nom que els romans a l’època imperial van donar a la mar mediterrània. Literalment l’expressió significa “la nostra mar”, i el seu orige cal buscar-lo en les arrels llatines “Mar Medi Terraneum”, mar enmig de la terra.

Des d’aleshores ençà el nom s’ha fet més i més popular tant que en l’actualitat “MareNostrum” és el nom amb el qual és conegut un dels majors superordinadors del món i el més de l’Estat Espanyol, ubicat al centre nacional de supercomputadors de Barcelona, creat el 2005 i usat fonamentalment en la investigació del genoma humà, l’estructura de les proteïnes i el disseny de nous medicaments.

També la popularitat de l’expressió “Mare nostrum” ha fet que diferents hotels a les Illes d’Eivissa i Tenerife, centres educatius com  un IES a Alacant o un CEIP a València, un centre terapèutic a Mollet del Vallés, restaurants a diferents localitats, o empreses de sanejament a Alacant, d’envelats a les Alqueries o immobiliària a Màlaga, entre d’altres porten aquest nom.

I com no el món de la música no podia quedar al marge d’emprar aquesta expressió, de manera que l’estiu que ara deixem enrera, els passats dies 11 a 13 de juliol va tenir lloc a la ciutat de València el “Marenostrum Music Festival”, el primer festival de música electrònica que va reunir a l’explanada de l’antiga estació del Grau 30 pinchadiscos de primer nivell internacional, convertint-se segons l’organització, en el referente de la música electrònica a la Mediterrània.

I dic tot açò, de la Mediterrània i del  Mare Nostrum per què, ara, tot just hui, i ací a la nostra ciutat, s’inicia el “ I Festival Castelló Mare Nostrum”, un esdeveniment musical, un festival amb actuacions contínues i variades  en horari de matí, vesprada i nit, que busca arribar i captar tot tipus d’espectadors, apropant estils musicals diferents, des del jazz fins la guitarra espanyola, passant per la  música clàsica, rumba, tango, pop, rock, soul, flamenc, blues, swing, chanson francesa o  freak show, amb concerts curts, d’uns 45 minuts, i que busca el contacte directe entre ciutadans i músics.

Dos festivals a la nostra terra, València i Castelló, amb un nom comú, que, tal vegada, puga portar fins i tot a confusió, tot i que a més a més de no ser coincidents amb el temps, tenen una diferència fonamental, mentre el primer es de pagament, el que hui comença al nostre poble és gratuït.

Un esdeveniment, el nostre, que patrocinat per l’Ajuntament i la Diputació vol consolidar a Castelló com a capital de la cultura. Quatre dies de música, que com va dir el nostre alcalde el dia de la presentació, serà l’esdeviment cultural més important de l’any al nostre poble.

Molt be senyor Bataller, només un però, novament una proposta cultura ambiciosa, un esdeveniment  dissenyat i programat a espatlles del Consell Municipal de Cultura que, ens hem assabentat de la seua realització per la premsa. Tanmateix i malgrat aquest menyspreu es faça realitat una de les finalitats del festival, ser dinamitzador cultural i econòmic de la ciutat, que falta ens fa.

El Crist que no hi és…

Fa unes setmanes que venia observant que l’urna del Crist Jacent de la capella de la Sang de Castelló, estava coberta amb un immaculat llençol blanc, la qual cosa feia pensar que la venerada imatge del Crist hauria estat treta de la seua urna per, tal volta,  fer-se realitat la promesa feta a l’abril del 2012, del president de la Diputació de Castelló, el senyor Moliner en l’acte de presentació de la restauració del pal·li de la Dolorosa d’Adsuara, i que no va ser altre que el compromís de la restauració de la imatge del Crist.

Efectivament hui mateix he pogut confirmar-ho. Tal vegada perquè el matí d’ahir dissabte va haver-hi una boda a la capella o tal vegada perquè tenir l’urna tapada amb un llençol no és estèticament correcte, el fet ha estat que hui, aquells que ens hem acostat a la capella hem pogut contemplar l’urna buida, fet que podem considerar extraordinari, doncs només en els dies centrals de la Setmana Santa, quan el Crist està de cos present per la seua veneració, podem els castellonencs veure buida l’urna. Tant és així que, el moment de traure la sagrada imatge de la seua urna, conegut popularment com la “baixada del Crist” així com el retorn al lloc principal de la capella, és tot un esdeveniment reservat exclusivament per uns privilegiats que, tenen l’honor de ser els que fan tant delicada maniobra.

I és que, no oblidem que el Crist Jacent de la Puríssima Sang o del Sant Sepulcre és una peça de la imatgeria barroca del segle XVII, possiblement de l’escola de Gregorio Fernandez, d’autor desconegut, de gran realisme que mostra la figura del Crist amb les mans creuades a sobre del cos amb una desolada rigidesa mortal i humana, figura coberta amb una sòbria faixa els plecs de la qual es cenyeixen ajustats al cos i realitzada en fusta policromada, concebuda per ser passejada sobre andes processionals.

No sé  si el Crist haurà estat restaurat en anteriors ocasions, però no dubte que els tècnics del servei de restauració de la Diputació  ficant-se mans a l’obra, estaran fent un bon i acurat treball que, finalment, ajudarà si més no a difondre la riquesa de la Setmana Santa castellonenca.

Han hagut de passar vora tres anys perquè es fera realitat aquesta promesa del president, però esperem que si no pels propers mesos sí per la propera Setmana Santa, puguen  gaudir d’una renovada imatge, la contemplació de la qual, augusta en la seua tràgica cruesa, continue fent tremolar els llavis d’aquells fidels i devots que amb humilitat s’aproximen, ens aproximem, a besar-li els peus el proper Divendres Sant.  

Mentrestant l’urna  buida serà testimoni d’un treball que està efectuant-se sobre una peça anònima l’orige de la qual també porta associada una piadosa llegenda…