70 anys del primitiu Castàlia.

Hui, 4 de novembre però de 1944 va ser inaugurat el segon dels camps de futbol que la ciutat ha tingut al llarg de la seua història. Primer va ser el mític Sequiol, ubicat al final del carrer Herrero, amb una capacitat de 6000 espectadors i que va quedar menut quan l’equip local, va pujar el 1941 a primera divisió.

Després el nostre protagonista de hui, el que hui compliria 70 anys si no fos perquè també va desaparéixer l’any 1986, l’Estadi Municipal de Castàlia, que ocupava el mateix lloc que el camp de futbol actual, a l’avinguda de Benicàssi, al costat del llit del riu Sec i que tantes vesprades de glòria va donar a l’afició castellonenca.

No fa massa dies vaig rebre un obsequi d’un bon amic, un llibret editat l’any 1945 i imprés a la recordada impremta d’Armengot i premiat al certamen literari de la Magdalena d’aquell any, amb la distinció del Premi del Cap Provincial del Moviment, del qual és autor Miguel Aparicio, i que conta el que van ser els orígens de l’estadi, des del moment en què va col·locar-se la primera  pedra, el 19 de març de 1943 fins  la seua inauguració, tot just hui fa 70 anys.

Era alcalde de la ciutat el senyor Benjamí Fabregat i l’esdeveniment va ser una festa que va durar tot un dia sencer. Al matí i a càrrec de la Secció Femenina i del Front de Joventuts van realitzar-se diferents exhibicions gimnàstiques a les pistes que envoltaven la gespa del camp,  i a la vesprada, va inaugurar-se el camp de futbol amb un partit oficial entre l’Atletico Aviación i el Club Esportiu Castelló, amb triomf de l’equip local per 2 gols a 1.

Aquell estadi tenia com a símbol una torre de 42,195 metres d’alçària, i que per aquest motiu prengué el nom de torre Mharaton, o tal vegada per ser la torre Mharaton s’aixecà amb la mesura exacta del que és la distància de la mítica carrera i que, amb el pas del temps, ha estat l’únic vestigi de l’antic estadi que podem contemplar en l’actualitat i que va salvar-se de la piqueta Deú sap per quin miracle…

L’estadi va estar d’acord amb les necessitats d’una ciutat amb un club que era admirat no tant sols a nivell local, també a nivell nacional i no va ser fins els darrers anys dels 80 del segle passat quan, va determinar-se la remodelació quasi total del Castàlia, canviant-se l’orientació del camp de futbol i creant un “nou Castàlia”, ara ja no estadi, prenent com a model el Mini estadi de Barcelona.

Però tornem al nostre primitiu Castàlia i recuperem la memòria del que era una perfecta instal·lació esportiva amb tots els detalls, com a obra arquitectònica i monument urbanístic de primer ordre a la nostra ciutat, afegint al camp de futbol de 105 x 70 metres, les pistes d’atletisme, amb 6 carrers i 400 metres de corda, ocupant els semicercles del darrera les porteries els llocs per practicar salt de longitud i alçada així com els de llançament de martell i pista de bàsquet,  afegint-li al conjunt en annex una moderna  piscina.

Tot pot ser millor i res impossible, així van pensar els nostres dirigents municipals i un nou camp de futbol va substituir l’estadi. Hui, jo, simplement he volgut recordar que durant uns anys vam tenir un estadi, el Castàlia, que si no hagués desaparegut, hui compliria 70 anys. La resta de la història ja és coneguda; les conclusions traguen-les vostés mateixa…