Festa del record.

 S’acaba octubre i s’acosta el novembre que s’inicia amb una de les festes importants de la tardor, Tots Sants,  una festa dedicada al record dels avantpassats. Una data que cau en un temps de transició. Els hàbits de les persones canvien i ens preparem per als mesos de fred i fosca creixent.

Al començament, el cristianisme va celebrar la festa dels difunts a la primavera, ja que es vinculava a la creença en la resurrecció, però la forta tradició anterior, bàsicament en els països de cultura celta, va retornar la festa cap a la tardor, en forma de doble diada.

D’una banda, se celebra la festa de Tots els Sants, dedicada a tots aquells que pel comportament en vida s’han guanyat un lloc al paradís, i també el dia del record, el 2, de commemoració dels Fidels Difunts per pregar per tots ells.  La creença tradicional és que l'1 de novembre, els vius visiten els morts i el 2 de novembre, els morts visiten els vius.

Anys enrere la celebració tenia un clar sentit domèstic, celebració íntima i familiar,malgrat la dosi de temor que inevitablement provocava, sobretot en els més menuts de la casa, la incertesa del món sobrenatural. Un costum bàsic de la festa el representa la visita als cementiris. Es va a arranjar i guarnir les tombes dels familiars i d’altres persones conegudes o simplement a passejar i observar les tombes, tan diverses en la forma. A Castelló, era costum que en tornar del cementiri es fera una paradeta a la fira d’atraccions que es muntava al passeig de Ribalta i servia per esbargir possibles temors…

La motivació de la festa ha canviat molt amb el pas dels anys. La mort era, per als nostres avantpassats, un fet inevitable i natural. Era un fet quotidià. La gent moria a casa, acompanyada pels familiars, grans i petits, i pel veïnat. Les vetlles tenien lloc al domicili i els seguicis funeraris sortien de la porta de casa. Es cantava, ballava i menjava en presència del mort, i si aquest era un infant, la festa encara era més grossa... doncs hi havia un angelet més al cel.

La societat actual ha deixat de tenir una relació propera amb la mort quotidiana. La mort natural ha esdevingut una cosa que s’amaga, que succeeix fora de l’entorn familiar, les morts catastròfiques, en canvi, se’ns mostren contínuament als mitjans de comunicació. La morbositat, l’atracció cap allò desagradable sembla causa furor. Som rars.

Si perdem el sentit sagrat dels avantpassats, els difunts esdevenen bàsicament personatges de fantasia que fan por: morts vivents, esperits i fantasmes. I les visions contemporànies del més enllà es construeixen sobre un sincretisme de creences i personatges. Tot un canvi de mentalitat,  que ens fa entendre la ràpida acceptació d’altres models de festa, com el Halloween, que fan de Tots Sants una festa lúdica, consumista, que utilitza elements heretats de les tradicions centreeuropees, com les carabasses o els llums.

 

Tots Sants i la festa dels fidels difunts ja no fan referència a la idea dels difunts familiars, sinó a un seguit de personatges de la literatura fantàstica o el cinema. Una celebració que més que recordar els difunts juga amb un imaginari banalitzat, i per tant més fàcilment assumible, de la mort.

Serà fruit del progrés? Ací ho deixe, cadascú que pense el que vullga …