Odie els coetets...

Deixant a banda el bruts que ens tornem en fetes quan ens massifiquem, només cal veure com queden els carrers i places després d'una nit de festa, allò que menys m'agrada de les festes són els coetets dels xiquets i d'algú no tant xiquet.

M'agrada la pólvora en festa, m'agraden les mascletades i els focs d'artifici, els castells; considere la pirotècnia cada vegada més art i a la vegada més espectacle, però no m'agraden gens ni mica els coetets llançats de manera indiscriminada i a qualsevol hora. Em molesten massa, activen les alarmes dels cotxes i garatges, embruten el terra, arriben fins i tot a ser perillosos i porten maldecaps.

Realment aquells que els tiren ho troben divertit? Jo, personalment al llançament de coetets, a encendre'ls perquè isquen volant o exploten, no li veig cap diversió, però per descomptat és un gust personal, tot i que de vegades, massa, resulte prou molest i també car.

Supose que pels xiquets el fet de tirar coetets és una experiència que destapa emoció, ansietat i estres, tot i que també crec que allò que volen precisament els amants dels petards és fer-se notar, fer-los esclatar al carrer i experimentar., amb el perill que això comporta.

És un negoci rodó per algunes botigues en festes, però és un abús per alguns veïns que, si tenen la desgràcia de viure al costat d'una colla o baix fester on hi ha xiquets coeterets i pares consentidors; a aquestes persones, entre les que m'incloc, la setmana se'ns fa, a la força, inacabable, doncs de vegades els petards que llancen no són xicotets, i la potència del seu so juntament amb l'olor de pólvora que desprenen, ve a demostrar que tampoc són econòmics.

Sé que aquesta és una causa impossible de guanyar, el llançament de coetets per part dels xiquets al llarg de tota la setmana, tot i ser un abús, és un element popular de les nostres festes.

I que tal si crearem petardòdroms? Què passaria si l'ajuntament creara espais especials i específics a cada barri per poder llançar els coets? Si puguerem reunir en un espai els amants de l'estrèpit pirotècnic, la resta s'estalviaria la tortura i passaríem una setmana tranquil·la, però, francament, no li veig a la idea futur.

Quina gràcia tindria tirar coetets en una plaça aïllada del comú dels mortals, envoltats només per altres amants com ells del coetet? Cap ni una. Aleshores pense que quan els adults compren els coetets als xiquets, en el fons, el que fan es manifestar i voler demostrar a la seua manera que ells i sobretot els seus fills, filles, nebots o nets, també són algú. Trist, molt trist, massa trist.

Així que, malauradament, caldrà esperar que arribe prompte el final de festes, i així desapareguen els coetets dels carrers i places, doncs sembla ser i cada any més, són elements imprescindibles de les nostres festes. El fantasma de la crisi no afecta la pirotècnia d'anar per casa.

Ho sent per la indústria coetera del país, però mentre els xiquets tiren coets de manera poc segura i els pares permeten que ho facen sense tindre en conter on ho fan, com i quan, no hauria d'estar permesa ni la seua venda ni per descomptat el seu llançament.

Feia anys...

Si, efectivament, obligat per les circumstàncies personals i familiars el dia de la Magdalena d'ahir va ser un dia molt diferent dels viscuts en els darrers anys. No recorde quan va ser la darrera vegada en què no vaig pujar a l'ermita el dia de la romeria. Ahir no vaig fer-ho, no em sentia en ganes, i tot i què vaig iniciar el camí dels romeus, el meu pelegrinatge va acabar al llogaret i ermita de Canet.

Va ser per mi una romeria atípica, incompleta, diferent... La mascletà vaig sentir-la i escoltar-la de lluny, i a l'hora del dinar ja estava a casa. Castelló estava mort, buit, apagat; una sensació de tristor va envair-me, definitivament no estava acostumat, em mancava alguna cosa...

I de la mateixa manera que feia anys no havia viscut un matí de romiatge així, aquesta circumstància va propiciar que, també des de feia un bon grapat d'anys que no ho feia, presenciara l'entrada de “carros engarlandats”, l'arribada de la tornà, la desfilada de penitents i el pas de les diferents gaiates i comissions, des del cadafal dels pixavins. Una nova sensació, noves vivències i records, molts records...

Poca gent presenciant la desfilada de penitents, tot i que la nit acompanyava, i crec que menys encara, és una apreciació molt subjectiva, recordant que aquesta primera part de la processó nocturna commemora i celebra la fundació de la ciutat un tercer dissabte de Quaresma de 1252, un dels pocs testimonis del passat que han arribat als nostres dies, representant escenes de la via i llegenda de la Santa penitent titular de l'ermita del Castell Vell: Els recordava tots quatre diferents, el de la Magdalena laica, el del sopar amb el col·legi apostòlic a casa de Simó el fariseu, el del sepulcre amb la Verge i Sant Joan i el de la cova de penitència.

Tenia especial interés en veure els "carros triomfants" I que voleu que us diga? Van decebre'm una mica. De la seua finalitat inicial, clarament pedagògica, testimoni del passat barroc no queda res, fins i tot molta gent desconeix el significat de la desfilada. No estaria de més fer algun tipus de recordatori explicatiu...

I un altre element que, o no va desfilar o jo no vaig adonar-me'n, passant totalment desapercebut, va ser el col·legi apostòlic, personatges que jo recordava vestits amb capes molt lluïdores, llargues barbes i portant cadascú els seus atributs i que fins i tot feien, uns dies abans de la festa, reunió capitular a la pròpia ermita de la magdalena. Hauran desaparegut definitivament?

I que dir de les gaiates? No vaig veure-les desfilar totes, però amb el que vaig veure vaig tenir-ne prou: carros de llum poc evolucionats, tradicionals, d'escassa originalitat, i on la tècnica del led s'imposa, en dicotomia entre la monumentalitat dels artefactes i els límits que imposa el seu trasllat, el passejar pels carrers, dels que haurien de ser els monuments principals de les festes.

I un altre fet constatat: poques o cap gaiata individual. Del projecte inicial dels anys 80 del segle passat de fer desfilar una vintena de gaiates de ma creades per l'ajuntament o de l'edició del concurs de gaiates portàtils individuals de l'any 1995, res ha tingut continuïtat. Tampoc ha assolit relleu l'aparició d'algunes gaiates individuals creades per les Colles, fet que ha desembocat en què la tornà de la magdalena haja perdut vistositat.

Al meu parer...

Després d'aguantar estoicament les més de quatre hores de desfilada, cada any estic més convençut que la cavalcada del Pregó, que la vesprada d'ahir va recórrer els nostres carrers, necessita amb urgència una nova estructuració.

Els temps canvien i no és millor i, per tant garantia de ser més exitós, l'anar afegint elements i més elements a una desfilada que a la fi, es fa llarga, pesada i avorrida per molts veïns que la contemplem. Que el president de la Junta de Festes diga a boca plena que aquest ha estat el Pregó més multitudinari de la història no és garantia d'èxìt, com a molt és satisfacció personal, “ego”, però res més.

Senyor López li ho he dit en més d'una ocasió i allà on cal fer-ho. Cal una renovació de l'estructura del Pregó i aquesta no passa per innovacions difícils i complicades, simplement amb uns quants “retocs” podria quedar molt i molt digna.

Al meu parer, i en aquests temps, cal donar-li major importància a la part “local”, a la Regina, Dames i Madrines i per descomptat al Pregoner, principal element i que dona sentit a tota la cavalcada. No és de rebut que les representants de la ciutat i el propi pregoner desfile ja ben entrada la nit. La solució més fàcil és ben fàcil: que el Pregó s'inicie amb la representació local i després la provincial i finalment desfile la part històrica. Per què no? Massa interessos? Que o qui ho impedix?

D'altra banda calen idees noves, per fer un “Pregó gens repetitiu” com ho és en els darrers anys. No considere gens encertat la “no edició en paper” del llibret del Pregó. És veritat que hi ha molta gent que no li dona la importància que pot tenir, però, senyors representants del Patronat, prenguen Vostés nota, hi ha castellonencs, més d'un i més de dos, que l'hem trobat a faltar.

Molt bé la participació de Tírig que amb pocs mitjans però molta imaginació han sabut “portar” les seues pintures rupestres del barranc de la Valltorta, de les coves del Civil i dels Cavalls, als carrers de Castelló. Si senyor una bona idea.

Però també, i al meu parer, destacaria sobre els altres, tres elements que “sobren” al Pregó. El primer, repetitiu ell any rere any, la carrossa del “berenar rodant” dels membres de la Host del Castell Vell. Val que participen si els be de gust com a components de la part històrica, recordant la guarnició que el rei Jaume I va establir al pujolet de la Magdalena durant els primers temps de la conquesta, però que justifiquen la “seua borrasca” en la preparació dels guerrers pel combat, menjant i bevent al voltant d'una taula davant el Castell, em sembla fins i tot una burla...

D'altra banda que apareguen a la ciutat noves formacions culturals dins l'àmbit folklòric està be, però que totes hagen de “lluir-se” al Pregó, això és excessiu i si, a més a més ho fan amb un faetó amb leds i passejant el regidor de cultura, com ho va fer l'associació cultural Atzavara, crec, de totes totes que està fora de lloc i, com diuen els joves, “és passar-se cinc pobles”.

Finalment, no us sembla que va haver-hi “massa bombos”?. Serà casualitat però crec que van ser massa les formacions instrumentals de percussió van desfilar. És veritat que a la nostra província i, mai millor dit, hi ha darrerament un “boom” pel bombo, però... feia falta tant de bombo al Prego?

Podria seguir, però me'n vaig a la Magdalena, que ja el dia és arribat com deia ahir el nostre Pregoner a qui, des d'ací vaig vots perquè en Pregons venidors, seguisca sent el veritable protagonista del Pregó.

Dissabte de Pregó

Al poble ja es respira festa. Tal vegada “les carpes magdaleneres” són en els darrers anys els elements que, a una setmana vista de l'inici de les festes, ja van donant ambient magdalener, però en realitat és el vell costum de “reservar espai a la vorera” qui realment i per tradició marca el preparament de la festa.

I és que a Castelló som molt tradicionals i, des de fa més de 50 anys, els veïns que tenen la sort de viure als carrers per on han de transcórrer les tres cavalcades més representatives del primer cap de setmana fester: Pregó, desfilada de Gaiates i Pregó Infantil, s'apresten a treure al carrer, a la vorera, diferents elements per garantir-se un espai de privilegi.

Per això des de fa un parell de dies, ja es veien al carrer Moreres, plaça de Maria Agustina i carrers Sant Roc i Major, principalment, tot tipus d'enginys, des de les tradicionals cadires de cuina, passant pels caixons de taronja i verdures fins arribar a entaulats més o menys sofisticats, per no parlar de tots els cadafals que, les cada vegada més nombroses colles, trauen al carrer per gaudir de les festeres desfilades.

El costum, com dic, ve de lluny, tal vegada imitant les “grades oficials”, la tribuna d'autoritats de la Porta del Sol, que, també any rere any, tot i modernitzar-se creix en tamany, senyal inequívoc que, cada dia en són més les persones “amb qui l'ajuntament ha de quedar bé”.

Recorde uns anys en què a la plaça de Santa Clara també es muntava un cadafal oficial, i a imitació d'altres llocs també va sorgir la idea, que encara continua, de “la venda de cadires” per presenciar les diferents desfilades, sent a hores d'ara un element més d'ingressos per la Junta de Festes.

I és que el Pregó d'aquesta vesprada, serà novament el tret de sortida de les tres grans desfilades, tot i que la festa, com tots sabeu, oficialment ha començat a les 12 del matí amb la mascletà d'inici de festes a càrrec en aquest 2015 de la pirotècnia Peñarroja que va ser la guanyadora del concurs de l'any 2014.

I tot i que l'any 1945, el de la renovació festera, la cavalcada del Pregó va suposar l'acte més original de les noves festes, suposant el vehicle ideal per la mitificació de les festes en l'àmbit popular, després de 70 anys ha deixat de causar admiració i de tenir la frescor inicial, convertint-se en una desfilada repetitiva, llarga i fins i tot avorrida.

De tota la desfilada del Pregó si m'he de quedar amb alguna cosa, per descomptat que ho faig amb el pregoner i més encara amb els versos d'En Bernat Artola, que empra la nostra llengua com a vehicle de dignificació de la festa, del poble i dels veïns, al·ludint a l'antigor d'aquesta i a l'orgull de pertanyença...

El Pregó és doncs el símbol de l'acció dinàmica de les nostres festes i mereix un tracte digne des de l'organització fins el darrer dels seus components. Serà així aquest que desfilarà esta vessprada? Poc de temps ens falta per comprovar-ho....

I la vida continua...

 I la vida continua...Aquest és el títol d'una pel·lícula iraní, de 1991 sobre la tragèdia humana provocada pel gran terratrémol que va assolar l'Iran el 1990. Un film on el dol i la desolació són presents en cada fotograma, però que destil·la un fort impuls per continuar vivint.

Així em sent jo en aquests dies, però com en el fons considere que la vida és una successió d'oportunitats per sobreviure, ara, en el moment en què la vida m'ha presentat raons per plorar i deprimir-me, vull demostrar-li i, demostrar-me a mi mateixa, que tinc mil i una raons per riure, per continuar.... i una d'elles són les reflexions d'aquest blog.

I en aquest dia, vespra de l'inici de les nostres festes grans, voldria comentar una notícia que acabe de llegir en un diari local, sobre la manca de vocacions sacerdotals a la nostra diòcesi, al bisbat de Sogorb-Castelló i que diu: “ 146 parròquies depenent del bisbat i 217 sacerdots”, o el que és el mateix 1,48 capellans per parròquia, molts menys que fa unes dècades.

Davant aquesta realitat de la disminució de preveres, supose que per dos causes fonamentals a saber, l'edat elevada de molts d'ells i la manca de vocacions sacerdotals, el bisbat, segons diu la premsa, es llança a buscar un augment de vocacions. Com?

Promovent els grups d'acòlits, fent xarrades pels joves, tenint cura de la fraternitat sacerdotal o recuperant la difusió de la vida dels sants. Voleu pensar que açò, aquestes accions, ara al segle XXI poden ser efectives? Jo, tinc els meus dubtes...

No seria millor replantejar la manera de celebrar la fe, concretament pel que fa als llocs, a les persones i als moments? Jo no pense que el problema siga el celibat obligatori, la negativa a l'ordenació de persones casades o fins i tot el sacerdoci femení, no, això només són condicionants que, si realment s'aconseguira allò que l'església promet a la seua darrera campanya, “una vida apassionant i un treball fix”, campanya per mi gens encertada, tal vegada les coses anirien millor.

Pense que la causa de la debacle de la religiositat al nostre bisbat, monsenyor Casimiro és el fet que moltes institucions de l'església han deixat d'educar en la fe, i cal reprendre aquest camí i el de l'oració, com diu el sant Pare, però formant sacerdots llunyans de la vanitat, el poder i els diners.

Senyor Bisbe, amb tots els meus respectes, no crec siguen suficients ni encertades les mesures que Vosté proposa, les respostes eclesials per pal·liar el problema, per aconseguir augmentar les vocacions religioses. El món dels joves castellonencs és molt diferent de com Vosté vol representar-lo i, així, difícilment captarem “segadors a la vinya del Senyor”.

Hem de ser capaços que el mateix Crist siga atractiu, que és valore la seua doctrina i aconseguir que la missió apostòlica siga encorajadora. La difusió de l'evangeli, la litúrgia amb sentit, la defensa del pobre i de la justícia... això és el que pot atraure. De no ser així, anem al debacle. Déu no ho vullga.