I la vida continua...

 I la vida continua...Aquest és el títol d'una pel·lícula iraní, de 1991 sobre la tragèdia humana provocada pel gran terratrémol que va assolar l'Iran el 1990. Un film on el dol i la desolació són presents en cada fotograma, però que destil·la un fort impuls per continuar vivint.

Així em sent jo en aquests dies, però com en el fons considere que la vida és una successió d'oportunitats per sobreviure, ara, en el moment en què la vida m'ha presentat raons per plorar i deprimir-me, vull demostrar-li i, demostrar-me a mi mateixa, que tinc mil i una raons per riure, per continuar.... i una d'elles són les reflexions d'aquest blog.

I en aquest dia, vespra de l'inici de les nostres festes grans, voldria comentar una notícia que acabe de llegir en un diari local, sobre la manca de vocacions sacerdotals a la nostra diòcesi, al bisbat de Sogorb-Castelló i que diu: “ 146 parròquies depenent del bisbat i 217 sacerdots”, o el que és el mateix 1,48 capellans per parròquia, molts menys que fa unes dècades.

Davant aquesta realitat de la disminució de preveres, supose que per dos causes fonamentals a saber, l'edat elevada de molts d'ells i la manca de vocacions sacerdotals, el bisbat, segons diu la premsa, es llança a buscar un augment de vocacions. Com?

Promovent els grups d'acòlits, fent xarrades pels joves, tenint cura de la fraternitat sacerdotal o recuperant la difusió de la vida dels sants. Voleu pensar que açò, aquestes accions, ara al segle XXI poden ser efectives? Jo, tinc els meus dubtes...

No seria millor replantejar la manera de celebrar la fe, concretament pel que fa als llocs, a les persones i als moments? Jo no pense que el problema siga el celibat obligatori, la negativa a l'ordenació de persones casades o fins i tot el sacerdoci femení, no, això només són condicionants que, si realment s'aconseguira allò que l'església promet a la seua darrera campanya, “una vida apassionant i un treball fix”, campanya per mi gens encertada, tal vegada les coses anirien millor.

Pense que la causa de la debacle de la religiositat al nostre bisbat, monsenyor Casimiro és el fet que moltes institucions de l'església han deixat d'educar en la fe, i cal reprendre aquest camí i el de l'oració, com diu el sant Pare, però formant sacerdots llunyans de la vanitat, el poder i els diners.

Senyor Bisbe, amb tots els meus respectes, no crec siguen suficients ni encertades les mesures que Vosté proposa, les respostes eclesials per pal·liar el problema, per aconseguir augmentar les vocacions religioses. El món dels joves castellonencs és molt diferent de com Vosté vol representar-lo i, així, difícilment captarem “segadors a la vinya del Senyor”.

Hem de ser capaços que el mateix Crist siga atractiu, que és valore la seua doctrina i aconseguir que la missió apostòlica siga encorajadora. La difusió de l'evangeli, la litúrgia amb sentit, la defensa del pobre i de la justícia... això és el que pot atraure. De no ser així, anem al debacle. Déu no ho vullga.