La gaita està de dol.

La dolçaina aquest conegut i popular instrument musical de vent, de fusta, de llengüeta doble i tub cònic i amb forats que es tapen amb els dits, s'anomena en la parla local i comarcal de la zona dels Ports de Morella, gaita i aquell que la construïx i la fa sonar s'anomena gaiter.

Si difícil és fer-la sonar, més difícil encara és crear-la. No són massa els luthiers, tot i que el treball de torn no presenta massa complicació si es disposa de l'estri necessari per fer la secció cònica del seu interior; tanmateix la digitalització, els forats, és la part fonamental que transforma un tros de fusta tornejada amb un instrument i, això si és veritablement difícil.

Durant molts anys un morellà, antic obrer de professió, aficionat a la gaita, el senyor Casimiro Ripollés va dedicar-se, una vegada jubilat, per afició, a la construcció d'aquests instruments, convertint-se en el darrer artesà de la dolçaina de la comarca dels Ports, i al llarg dels darrers anys, va arribar a tenir a més a més d'una extensa col·lecció de gaites fetes per ell mateix, -va arribar a fer-ne més de 1000 -, una gran fama entre els sonadors de la dolçaina. De les seues mans d'artista i artesà van eixir dolçaines que ell no guarda; algunes les va vendre, altres les ha regalades i altres va fer-les per encàrrec. Diuen que en conserva vora 600.

Jo mateix que mai he estat un virtuós de la música, però si que fa uns quants anys “va pegar-me per bufar”, vaig acudir en més d'una ocasió, amb uns quants amics d'ací de la Plana, amb algun tros de fusta per què el “sinyo Casimiro” ens fera algunes dolçaines. Erra l'any 1989, Casimiro tenia 70 anys i estava ple de vida. Va acceptar l'encàrrec i a hores d'ara dues dolçaines, dues gaites, de palo-santo i ginjoler, personalitzades, l'una amb les inicials del meu nom i cognoms i l'altra amb l'any de la seua creació, encara ocupen, tot i que fa temps no les faig sonar, un lloc preeminent a una prestatgeria de la llar familiar.

Hui, m'assabente que ens ha deixat per sempre, tenia 96 anys, feia 9 anys que ja no creava instruments, la darrera va fabricar-la el 2006. L'home s'havia fet vell, feia uns anys que, havia tancat la casa i vivia a la residència d'ancians, tot i que a sa casa, que era pràcticament un museu de la dolçaina, hi anava quasi tots els dies, “per obrir la porta i que córrega l'aire” … 

Sembla que ningú de la família ha nascut amb l'amor per la dolçaina que tenia ell, ni els fills ni els néts però el saber de Casimiro de segur que no es perdrà doncs en els darrers anys va trobar un alumne interessat per aprendre aquest treball artesanal, de manera que el saber adquirit a base de proves durant tota una vida, la de Casimiro, es quedarà a Morella, i el so característic de les dolçaines de Casimiro seguirà sonant per sempre. El relleu generacional crec, per referències directes, està garantit.

Fa uns anys, concretament al juliol del 2010 l'ajuntament de Morella va reconéixer la tasca cultural del fabricant de gaites, al posar en valor aquest instrument tradicional i de passada la cultura de la comarca, amb un senzill i emotiu homenatge celebrat a les Sales Gòtiques del Palau Municipal.

Ara, en aquest final d'estiu, quan el senyor Casimirio ens ha deixat per sempre, no estaria de més que juntament amb la col·lecció de gaites que va cedir el dolçainer Miguel Ferrer al poble i que al museu sexenal estan permanentment exposades al públic, es creara un museu a la casa del senyor Ripollés que va aconseguir que els seus instruments, amb diferents formes, mesures i afinacions, es troben repartits per tot el territori de l'Antiga Corona d'Aragó.

La dolçaina llarga, la gaita, està de dol a Morella, la comarca i el País. El gaiter, a qui li agradava dir que no sabia música ni tenia oïda, i que "al fred li deia fresca", ens ha deixat per sempre. Descanse en pau mestre !!!

No m'agrada el nom.

Ja no m'agradava l'any anterior i ara en tornar a repetir-se vull fer-ho públic. Em referisc al nom que rep la Fira d'Art Contemporani de Castelló, MARTE, que amb l'objectiu de promocionar artistes i obres d'art contemporànies, per segon any consecutiu, va obrir les portes ahir al recinte del Palau de la Festa i pot visitar-se fins el proper diumenge.

Res he de dir de la mostra i menys encara quan no l'he visitada. No sé si serà molt més avantguardista que l'edició de l'any anterior, però el que tinc clar és, que seguint la mateixa línea, es tracta d'una nova manera de veure la vida i la societat que ens envolta, transferint cultura mitjançant l'interactuació amb l'espectador, desenvolupant la imaginació i que pot agradar més o menys segons la sensibilitat de cadascú.

El que realment no m'agrada és el nom MARTE. He llegit que va sorgir pe la conjunció de dos termes “Mar” i “Arte”, tenint present que Castelló al ser una terra amb MAR on sembla hi ja molta fam de cultura ARTE i de fer les coses bé, sembla d'un altre planeta; Castelló com a una ciutat marciana, de manera que, ser avantguardista, estimar el nou art és, vet per on, “ser marcià”, “ser extraterrestre”, al cap i a la fi, és somniar que és possible. Molt , massa embolicat no us sembla?

D'altra banda els seus organitzadors i responsables, diuen que aquesta és una proposta agoserada, que dóna peu a considerar-la quasi “marciana” en aquests temps, doncs la Fira defensa en un món capitalista la cultura lliure i gratuïta, de manera que, trencant motlles de moltes altres mostres semblants, en aquest cas, el públic no paga entrada per visitar-la, tot i que, no oblidem, vol servir per crear hàbits, sobretot l'hàbit de comprar una obra d'art amb normalitat, podent adquirir-se peces úniques, obres d'art?, des dels 30 euros,

Està be que Castelló se situe a l'avantguarda de l'art modern, però considerar que Castelló és el lloc ideal per aquesta fira doncs, com afirma el seu director, no hi ha cap altre lloc “més marcià” al nostre país, això és difícil d'entendre i molt més d'assimilar pels veïns, o no?

És veritat que el nom dóna joc, per exemple vaig veure un titular periodístic fa ja uns mesos, quan va presentar-se la fira, que deia: “Unos 200 artistas “orbitarán” sobre la feria internacional MARTE”, lligant el concepte físic de l'òrbita, de moure's en una trajectòria concreta, amb la tendència de l'art del segle XXI; val, si, però seguix pensant que el nom no és massa encertat, que voleu que us diga.

Important que Castelló unisca tres vessants en una fira actual: cultural, institucional i comercial, important també, com no, que en aquests dies l'art modern siga l'eix del negoci i de les relacions, del contacte entre sectors diversos, sota l'embolcall d'uns objectes creatius, quasi un miracle que puga realitzar-se en aquests temps de crisi una aposta tant arriscada, tot un mèrit, però calia aquest nom?

Mirem al nostre voltant, sense eixir del territori nacional, certàmens semblants: Feria Arte Oviedo, Estampa Madrid, Foro Sur Cáceres, Art Salamanca, o tal vegada la més coneguda ARCO, “AR-CO” Art Contemporani..., no fa falta ser marcià per promocionar i difondre l'art actual, ni per presentar temàtiques multidisciplinàries de la cultura actual internacional i nacional en general i valenciana en particular.

Amics, una bona ocasió per conèixer les tendències artístiques més actuals, però oblideu-vos del nom, a Castelló som i serem castellonencs, mai marcians. Només ens faltava això ser alienígenes a la nostra pròpia casa !!!

Massa diferència

És pràcticament impossible “no passar pel banc”, la nostra economia capitalista ens avoca irremeiablement a tenir relació amb alguna entitat i en molts casos amb més d'una. Però, que fa fonamentalment un banc? Fàcil resposta, recollir dipòsits i lliurar préstecs, canalitzar diners. Són el sistema circulatori de l'economia.

De manera que un banc és una empresa comercial intermediària entre l'estalviador i el demandant de diners, actuant de mediador virtual, oferint d'una banda seguretat per mantenir els nostres estalvis i a la vegada, obtenir efectiu per oferir-lo al demandant de crèdit.

Els bancs treballen amb allò que ells anomenen “actius i passius”, essent l'actiu el que cobren per prestar els diners i, el passiu el que paguen als clients que dipositen els seus estalvis en l'entitat, de manera que la nostra relació amb aquestes entitats pot ser doble, d'una banda podem demanar-los diners o ve deixar-los-en.

Si dispose d'una quantitat de diners més o menys gran i l'aporte a l'entitat per un període de temps i unes condicions estipulades, faig un diposit bancari i obtinc a canvi un benefici, uns interessos; per contra si em plantege l'adquisició de qualsevol be o servei i no dispose de la quantitat necessària, aleshores, demane un préstec i, una vegada estudiada per l'entitat la meua capacitat de devolució, aquella me'l concedix també a canvi d'uns interessos.

I tot açò ve perquè dues notícies fan hui, ací al meu poble, més protagonistes que mai els bancs. D'una banda aquella que diu que en el primer semestre del 2015 entre els 6 bancs més grans que operen al nostre País, han aconseguit guanyar, han obtingut un benefici de vora 8.000 milions d'euros, quantitat que, estareu d'acord amb mi, és més que considerable, i d'altra banda aquella altra informació que diu que el mes actual, setembre, juntament amb gener i febrer, segons els experts, són els mesos en que més sofrixen els conters dels estalviadors, per allò de l'inici de curs, la qual cosa obliga a recórrer a moltes famílies a les entitats financeres de torn per demanar un préstec.

I ací la meua reflexió: No us sembla excessiu que per aconseguir un préstec personal hagem de pagar un interès que en molts casos estiga per damunt del 9%, i si el que volem es fer un diposit l'interès que les entitats ens oferixen estiga a hores d'ara molt per baix de l'1%?

Dit d'una altra manera, 8% de diferència entre crèdit i estalvi, quan els guanys de les entitats han estat tant elevats crec és excessiu, molt, massa elevat. No us sembla?

És veritat que els dipòsits bancaris permeten augmentar els diners sense riscos aparents, doncs es garanteix el 100% del capital i “algo” d'interès, i que, els préstecs de vegades porten morositat, que el banc corre cert risc, però.... tot i això la diferència és abusiva i arriba fins i tot a ofegar la dèbil i precària economia de moltes famílies castellonenques.

 Crec que en aquest 8% abusiu, entre actius i passius, és el gran negoci dels bancs i crec que en el moment actual quasi podria qualificar-ho d'usura, doncs per definició aquella és obtenir un guany exagerat per un préstec.

I que fer si la situació és fins i tot legal? Doncs tant sols ens resta aprendre a viure o millor dit malviure, amb el 90% dels nostres guanys, pocs o molts, i tractar d'estalviar l'altre 10% i així no haver d'endeutar-nos mai, perquè, sabeu què? els bancs darrere de les seues campanyes són, tant sols, empreses per guanyar diners, més i més, i cada vegada més...

Caminar i córrer: dues drogues contemporànies.

 Tot i ser l'activitat física més antiga de la espècie humana, no fa massa anys, deu o dotze a tot estirar, veure de bon matí, a mitja vesprada o fins i tot a boqueta, nit, qualsevol dia i principalment els caps de setmana, persones, joves i no tant joves, per les rondes de circumval·lació, els passeigs o les sendes de les muntanyes del nostre terme, caminant, al trot o corrent, era quasi una anècdota.

Ara, tal vegada des què la crisi s'ha instal·lat al nostre territori, la pràctica esportiva de córrer, s'ha ficat de moda, ha assolit un auge espectacular i tal vegada perquè no hi ha cap altre esport més senzill i econòmic, tret del seu cosí-germà el senderisme, s'estan fent més i més populars els maratons, les carreres i les marxes.

L'ambient que es respira en aquestes “festes populars” és increïble i els diferents ajuntaments, clubs i organitzadors fan un gran treball de coordinació, pensant fonamentalment en la rendibilitat turística i promocional que els esdeveniments els hi comporten.

Diuen els metges si es fa de manera controlada és bo, implica esforç, motivació energia i entusiasme,aclarix la ment, equilibra el cos i aporta energia cada dia, de manera que amb tots aquests “beneficis” és habitual creuar-se amb “runnings” i sembla ser que en alguns casos produeix contagi, de manera que per molt “cantadora” que siga la roba que aquells es fiquen per entrenar, per córrer, ja ningú es sorprèn i, d'altra banda, córrer és barat, de manera que ja no es tant sols cosa de “frikis”, tot i que encara hi han d'aquelles persones que obsessionats ells, fan del córrer una forma de vida.

Per molts caminar o córrer és el nou golf i s'està convertint en una febre popular, en una “droga saludable”. De manera que a la “moda” iniciada majoritàriament pels homes, immediatament van sumar-se les dones, convertint-se en autèntiques corredores; després va ser la gent més gran i així, amb un “boom” tant considerable, van nàixer les marxes, les carreres de 5, 10 o 15 quilòmetres, les mitges maratons, les maratons, els ultra-maratons i les carreres de muntanya... convertint-se “la febre del caminar i/o córrer” en un fenomen sociològic, de manera que arribats a aquest punt, és difícil trobar un poble, per xicotet que siga, que no conte amb un prova popular, ja siga en qualsevol moment de l'any o aprofitant les festes del poble. Qualsevol moment és bo per practicar jogging, footing o running...

I com a Castelló tenim la sort de tenir mar i muntanya a tocar de casa i bon clima quasi tot l'any, a Castelló també h arribat amb força “la moda” per quedar-se, convertint-se en un lloc ideal per tot tipus de proves, des de les ja consolidades “marató i mitja”, “115 mim” o “marxa al Bartolo” amb clara projecció fins i tot internacional, a les més modestes, passant per allò que s'anomena “circuits” i que no és altra cosa que un grapat de carreres populars, una espècie de “liguilla” que,generalment, conta amb alta participació i molta animació.

És el cas que centra el meu comentari, doncs per segon any consecutiu el Circuit de Carreres Populars Nocturnes ha anat aglutinant al llarg de tot l'estiu i amb el patrocini de la Diputació i els diferents ajuntaments: Orpesa, Castelló, Vinaròs, Benicàssim i Peníscola, 5 proves populars, 10 quilòmetres, amb la finalitat d'unir turisme i esport, constituint tot un èxit les 4 proves celebrades fins ara, i amb la seguretat que també la darrera del circuit, que es celebraràen pocs dies a Peníscola així ho serà.

I com caminar i córrer està de moda, no us preocupeu aquells que heu arribat tard a aquest circuit, doncs només en setembre, si us ve de gust, sense eixir de la província, podeu participar al cros de les festes de Sogorb, al trail de Soneja, a la cursa de Figueroles, a la volta de muntanya de Catí, a la volta a peu d'Almenara, o de Viver, a la mitja marató de muntanya de l'Alcora o a l'Skoda 10Race de Castelló ciutat.

Un esport, una diversió, un mètode d'evasió de la realitat quotidiana, una activitat agraïda i gratificant, siga el que siga, caminar pel terme o córrer està de moda, ja no és “de locos”, i ací, a Castelló és un bon lloc per fer-ho, tenim mar i muntanya, pla i zones amb desnivells, sendes i camins, circuits urbans... Només cal elegir una cota i recórrer quilòmetres, amb o sense pressa, més ràpida o lentament, cadascú al seu ritme, la pràctica de la carrera o el senderisme, amb control, és salut. Ja em direu...

Nou curs... vindràn diners?

Estic pensant que el principal problema de Castelló ha estat en els darrers anys, objectivament, la falta d'inversions del Consell. Ara, un nou curs comença amb un nou Consell, i per això la meua pregunta que encapçala aquest escrit: vindran ara més diners de València? Però, com han de vindre, si diuen que no hi han?, que el PP va deixar “la caixa” més que buida...

El fracàs del Consell a Castelló en els darrers anys és visible en tots els aspectes: turisme, oci, infraestructures, referents arquitectònics... Amb el pas dels anys i de mica en mica, els castellonencs hem anat renunciant, davant una marginació més que evident, i amb la complicitat dels diferents equips de govern municipal, a la rehabilitació “del asilo”, de la comissaria de la Ronda Magdalena, de la residència de Suboficials del carrer de l'Alcalde Tárrega, de l'ex-seu d'Hisenda a l'Hort dels Corders i també, de l'edifici a qui hui vull dedicar la meua particular reflexió, l'antiga Audiència Provincial de la plaça del jutge Borrull.

Aquest edifici, ubicat al centre de la ciutat, inaugurat el 4 de maig de 1974, va estar operatiu fins l'any 2005 en que va tancar definitivament les seues portes pel trasllat a la nova ciutat de la justícia, que triplicava la superfície de l'audiència i ubicat, com és sabut, al bulevar d'en Blasco Ibañez, al polígon de Rafalafena, al PAU Gumbau, i que va suposar unes despeses, per consrucció i equipament, de 25 milions d'euros i que, també, en l'actualitat necessita d'una major dotació pels seu manteniment.

L'antic edifici de Borrull, conta amb una superfície de vora 1600 metres, amb més d'onze mil metres aprofitables en 7 altures, i un aparcament de vehicles pel sistema de rotació al subsol, construït als solars de l'antiga estació de la Panderola. Edifici que després de 40 anys de la seua construcció i 10 del seu abandonament definitiu, espera encara la rehabilitació, un projecte del que hem sentit parlar en moltes ocasions i que mai hem vist ni tant sols projectat.

Un edifici que se degrada per moments, amb els vidres de la planta baixa trencats en algun cas, amb brutícia que retreu la imatge externa en algun moment senyorial, amb equipaments administratius en desús, amb mobiliari abandonat al seu interior, amb sensació del pas del temps...

És veritat que l'any 2008 va signar-se un conveni de repartiment d'usos de l'immoble entre la Universitat Jaume I, per ubicar allí una residència universitària, l'ajuntament, per ubicar algunes oficines municipals, i la Generalitat, per ubicar un espai PROP, fins i tot va parlar-se de la ubicació a la planta baixa d'una biblioteca virtual, “megaespai” va ser el nom rebombòric assignat, però, res de res, els diferents pressupostos econòmics no van arribar mai i, a hores d'ara, encara resta tancat i sense notícies... exemple de despropòsits dels successius governs majoritaris.

Serà capaç el nou Consell de donar-li l'impuls que es mereix? No estem sobrats d'espais d'us públic i tant cèntrics al nostre poble. Seria un bon inici de curs i una forta injecció “de moral” que al vell edifici d'arquitectura tardofranquista començara a veure's algun moviment. També el canvi ha d'arribar a els vells i empolsats convenis que, a algun caixó d'alguna Conselleria, dormen el somni dels justos. De segur que els diners són importants, però els gestos, per xicotets que siguen, ho són més encara. Calen gestos del nou govern, i calen ja. Ara és un bon moment.