No s’estima, no s’aprecia, no s’enyora, sinó allò que es coneix.

 Així diu el vell axioma, només s’estima allò que arribem a conèixer bé; no tinc cap dubte que si coneguérem bé els nostres orígens, la nostra historia en aquest món cada vegada és més global, si coneguérem millor el nostre món de referència, el nostre àmbit local, el nostre espai geogràfic on ens movem i del que formem part, arribaríem a estimar una mica més Castelló.

I estareu d’acord amb mi que, el Castell Vell i l’ermita de la Magdalena són pels castellonencs els espais de més gran significació històrica i simbòlica que tenim. D’una banda el coneixement del Castell Vell és fonamental per entendre els orígens de la ciutat i, d’altra l’ermita és el lloc on en el simbolisme del trasllat al pla s’identifica bona part de la població.

És sabut que l'ermita està excavada en la roca aprofitant part d’un antic aljub, que el pòrtic, la capella, i l'estable daten del segle XV i que al XVIII el mestre Vicent Pellicer li va donar la configuració actual d'ermita hostatgeria i torre adossada, realitzant-se les darreres reformes amb motiu del VII Centenari de la fundació de la Ciutat, en 1952. Pocs són els castellonencs que no l’han visitada mai, ja que és el destí anual de la romeria el tercer diumenge de quaresma, de manera que, com és molt coneguda, també és molt estimada…

No passa el mateix amb el Castell que, tot reunint un alt valor històric, mai ha estat lloc on identificar-se bona part de la població. Simplement perquè el Castell ha estat per molts anys el gran oblidat de Castelló, tot i ser una fortalesa militar d’origen islàmic, tributari del Cid i ocupat pels cristians després de la conquesta pel rei Jaume I, essent completament abandonat a partir de 1252 amb el trasllat de la ciutat al pla. Ja a mitjan segle XIV el seu deteriorament era evident i, des d'aleshores per més de 600 anys l’estat d’abandonament i ruïna degut fonamentalment al tipus de construcció, tapial i maçoneria, va fer que l’estructura fortificada pràcticament desapareguera.

Tot i que a la fi de la dècada dels 80 del segle passat van iniciar-se alguns treballs de consolidació de les restes, sobretot de les muralles exteriors no va ser fins a l’any 2005 quan van iniciar-se una sèrie d’actuacions que, ara, en aquests moments, han aconseguit oferir-nos una imatge més aproximada a la fisonomia que tenia el Castell al segle XIII, quan va assolir el seu màxim esplendor.

Aquestes actuacions s’estan donant a conéixer mitjançant un conjunt d’activitats que sota el títol genèric de “El Castell Vell de Castelló: recuperant el patrimoni, reconstruint la historia”, jornades, conferències i exposició, es duen a termini entre el 18 de febrer i el 30 d’abril.

Per primera vegada en molts anys s’ha aconseguit unir esforços de l’Ajuntament, la Generalitat, la Diputació, la Universitat, el Museu, el Cefire i l’empresa de conservació i restauració del patrimoni Cyrespa, per informar els veïns totes les actuacions fetes al Castell, com s’han fet, per què s’han fet, que ens han aportat de nou, i així augmentar el coneixement de les diferents cultures que han ocupat el tossal.

Conéixer la morfologia del Castell andalusí, la seua tipologia i funcionalitat, les tècniques utilitzades en la seua construcció, les troballes, a la vegada que recordar el simbolisme del mateix, i fins i tot poder realitzar una ruta didàctica guiada, és una informació que mereix ser compartida doncs, com dèiem al títol d’aquesta reflexió, no s’estima allò que no es coneix. Una feina ben feta al servei de tots els veïns. Me n’alegre!!!

Fer i desfer i tornar a començar…

 Plantar, créixer, xafar, desaparèixer i tornar a començar. Aquesta és la cançó que en diferents ocasions al llarg de l’any, i des de fa ja un bon grapat, es va repetint al jardí de la plaça de les Aules, cada vegada que hi ha uns dies de festa, ja siga a la tardor, per Nadal, estiu o en Magdalena.

És veritat que aquesta plaça per la seua disposició, prou protegida del transit rodat, es presta a ser emprada com a espai públic per diferents i variades activitats, convertint-se en lloc de moda i referent de l’ambient urbà de la ciutat.

De manera que al llarg de l’any la plaça es converteix en l’epicentre de jocs i tallers infantils, concerts corals, actuacions musicals, presentacions d’activitats esportives, lloc d’exposició de productes i fires artesanals i fins i tot d’espectacles a l’aire lliure, assolint el seu màxim exponent de la diversió i l’entreteniment en les activitats que es desenvolupen al llarg de la setmana de festes fundacionals.

D’una banda l’espai públic, al ser molt diàfan, és el lloc ideal per muntar escenaris, envelats i cadires, però també d'altra la composició de la plaça, per aconseguir l’estètica, a més a més de comptar, estratègicament situades, amb diferents mostres escultòriques, obres de Ripollés, Uribe o Mas, disposa també d’un espai o zona verda elevada, per trencar amb l’aridesa de la resta de la plaça.

Doncs bé, cada vegada que a la plaça es realitza algun tipus d’activitat més o menys multitudinària, el resultat és el mateix, la vegetació del jardí, ja siga una senzilla gespa, com una decoració amb composició floral de temporada, acaba sent destrossada i presentant un aspecte lamentable.

Naturalment al ser un espai públic tan visitat, no oblidem que és l’accés principal al palau de la Diputació, ràpidament el servei de jardineria, supose que municipal, això caldrà que ho confirme la regidora de Sostenibilitat Ambiental Sara Usó, s’encarrega de “reposar” i tractar de retornar a un estat presentable el jardí.

Justament això és el que s’ha fet en els darrers dies, una vegada passades les festes de la magdalena, podeu veure-ho, s’ha treballat la terra i s’han replantat llavors, supose que de gespa, per aconseguir un verd ràpid, deixant per properes actuacions, una vegada entrada la primavera, la col·locació de plantes amb flor.

Aquest matí, els pals i les cintes protectores que barraven el pas al jardí, supose que per acció vandàlica o a causa del vent, estaven a terra i, els coloms s’havien fet els amos” de les llavors sembrades i estaven d’enhorabona amb el festí. De totes maneres com la terra ha estat adobada en tantes ocasions, prompte si es fa un reg adient, farà reverdir, i el jardí ara marró tornarà a ser verd.

Fins quan? Tanta constància, insistència, dedicació i sobretot diners dels veïns per, tant de bo m’enganye, quan torne a estar bonic, realitzar alguna altra activitat que faça que tot se’n vaja altra vegada a orri, i hàgem de tornar a començar…

Caldrà buscar una altra solució a la situació. Senyora regidora de sostenibilitat, estem perdent el temps i el que és més greu, els diners. No és presentable que aquest “jardinet” tinga el privilegi d’haver de refer-se dues, tres o més vegades a l’any, mentre uns altres hagen d’esperar per no estar ubicats en un lloc tan cèntric.

No sé quina pot ser la solució, no sóc tècnic jardiner, però de segur que els tècnics en tenen més d’una i de dues, només cal escoltar-los i si cal buscar la col·laboració amb la diputació per fer front a les despeses, però fer i desfer no ens ha de dur a cap lloc.

Trist, molt trist, massa trist

 Aquest matí he assistit a l’acte que, organitzat per l’associació cultural Gregal de Castelló, ha tingut lloc pel centre de la Vila, la recreació històrica dels fets del 9 de març de 1810, homenatge a l’alçament popular dels veïns d’Almassora, Castelló i Vila-real contra les tropes napoleòniques invasores.

Concretament he pogut contemplar primer la desfilada de l’associació napoleònica valenciana, l’esquadra de trabucaires de Xaloc i part de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta fins a la Plaça Major i a continuació després d’una sèrie de parlaments explicant el significat de l’acte, la recreació de l’enfrontament entre els soldats napoleònics i el poble de Castelló en armes en defensa del seu territori.

Un acte que ha resultat vistós pel colorit de les vestimentes dels figurants a la vegada que curiós en veure fusells, trabucs i fins i tot un canó, i escoltar els trets de la batalla. Per moments semblava que estàvem novament als inicis del segle XIX, amb el campanar de la Vila com a testimoni mut.

Acte complementari del que ve fent-se en els darrers anys, el dia 9 de març a la rotonda ubicada en la localitat d’Almassora, en record dels patriotes caiguts, per primera vegada ha tingut com a escenari principal la Plaça Major de Castelló.

Diferents personalitats han anat prenent la paraula, per narrar els fets històrics, recordar poèticament l’efemèride o simplement agrair la presència de públic i participants, i malgrat que dins l’associació organitzadora de l’acte, segons diuen ells mateixos al seu web hi tenen cabuda opinió i pensaments diversos, des de plantejament socialistes fins a conservadors, doncs la seua finalitat darrera és fer de la cultura un punt de trobada, crida l’atenció que tot, des del cartell i programa de l’acte de hui fins a la darrera de les intervencions, haja estat realitzada en castellà, quan, sembla lògic pensar que, aquells a qui es dirigia l’homenatge, els herois de 1810, eren castellonencs, almassorins i vila-realencs, defensors del pont del Millars, parlarien, naturalment, la llengua del poble, el valencià.

S’ha volgut recrear un moment històric amb testimonis el més fidel possibles quant a vestits i armament i, tanmateix, s’han oblidat, voluntàriament de la llengua del poble. I dic “voluntàriament” perquè no he vist cap intencionalitat, d’usar el valencià, ni en l’acte, ni al web de l’associació GREGAL DIGITAL per donar a conéixer qui són, els congressos que fan i els importants premis que concedeixen anualment.

Trist, molt trist, massa trist que “La Asociación Cultural Gregal. Estudios Históricos” que es vanaglorien de ser una associació on caben tots aquells que volen fer de la cultura un motiu d’unió i trobada, tot ho facen només en castellà.

Així difícilment assoliran l’objectiu que diuen perseguir, consolidar-se com a punt d’unió i no d’exclusió, doncs semblen actuar amb un posicionament ideològic que està lluny, molt lluny de fer realitat el respecte per les dues llengües oficials del nostre poble. Puc estar errat, no ho dubte, però si és així que m’ ho demostren amb fets i de la mateixa manera que hui són objecte de la meua crítica, demà ho podran ser del meu aplaudiment.

Casualitats, curiositats, coincidències…

 Si ahir va ser 9 de març, hui dia 70 del 2016, és dijous 10. Afirmació de lògica aclaparadora.

Tanmateix aquestes dues dates, seguides, van molt lligades al meu raval, al de Sant Fèlix, doncs es corresponen amb el nom de dos carrers, paral·lels, limitats pels de la Sagrada Família al sud, per allò de ser el que connecta Sant Fèlix amb la parròquia dels Caputxins, el de “la presó”, oficialment Cerdan de Tallada al nord, per allò de ser aquest valencià, de finals del XVI i inicis del XVII, precursor del modern penalisme, la ronda Magdalena, antiga nacional a l’oest i el carrer de Sant Miquel a l’est.

Aquests dos carrers, un al costat de l’altre, fan referencia al dia d’ahir, el primer, prenent fins i tot el nom del dia, “carrer del 9 de març”, per recordar-nos un fet ocorregut en 1810, ahir van complir-se 206 anys, i que no va ser altre que la unió del veïns de Castelló, Almassora i Vila-real per fer front a l’avanç de les tropes napoleòniques comandades pel general Suchet per evitar el saqueig de la ciutat, mitjançant un acte popular, heroic, de defensa, amb allò que tenien, pals, ferramentes de treball i poca cosa més.

Conta la història que en l’enfrontament als voltants del Riu de Millars, van perdre la vida 78 veïns i, en record d’aquell fet històric encara hui, a banda del carrer que des del 1925 recorda el fet, pot contemplar-se, vora el pont del Millars entre Almassora i Vila-real, un monòlit aixecat el 1926 obra de l’escultor Manuel Carrasco, deixeble dels germans Viciano, amb una inscripció en bronze de l’escultor Josep Ortells, malgrat que els relleus escultòrics que l’ornaven lamentablement van suprimir-se.

Com a curiositat assenyalar que el “carrer 9 de març” inicialment estret per la part de l’est, va ser ampliat en 1994, després de consultats els veïns en referèndum el 1989, incorporant el carrer de l’arquitecte Maristany, donant-li una eixida digna al carrer de Sant Roc.

I com deia al començament, paral·lel al “9 de març” per la part nord, el carrer dedicat a la memòria del bisbe Andrés Caperó Agramunt, que va nàixer a Castelló el 2 de desembre de 1646, prior i provincial de l’ordre carmelita i que nomenat bisbe de Lugo, ha estat l’únic bisbe consagrat a l’església Major de Castelló.

I què direu té a veure aquest bisbe, aquest carrer, amb el 10 de març? Doncs, casualitats de la historia, Fra Andrés Caperó va morir a València tal dia com avui, de 1719, fa 297 anys, i la municipalitat, per recordar aquest il·lustre fill del nostre poble, va acordar donar-li nom a aquest carrer el 8 de febrer de 1859.

I si del carrer 9 de març hem assenyalat la curiositat del seu eixamplament, també el carrer del bisbe Caperó podem recordar-ne una, aquella que diu que entre el 25 d’agost de 1936 i el 31 de desembre de 1940, per allò de la guerra civil i l’anticlericalisme, aquest carrer va canviar el nom pel de Tomàs Meave, en record del periodista i polític basc, mort el 1915, molt crític amb el clergat, els militars i nacionalistes, fundador de “Renovación”, la revista històrica de les Joventuts Socialistes d’Espanya. 

Dos carrers del meu poble, del meu raval, quasi a tocar-se, dos dies 9 i 10 de març, ahir i hui, dues històries de fa més de 200 anys una i, quasi els 300 l’altra, una defensa històrica i un traspàs, records, casualitats, curiositats, coincidències…

Tot s’acaba… per tornar a començar. (Segona part)

Tal com vaig prometre ahir, avui us presente les meues darreres crítiques reflexives de la setmana de festes. Espere que tinguen tan bona acollida ací al blog com van tenir al Facebook i que siguen vistes com a anàlisi d’un procés de millora. 

7.- Cos multicolor i batalla de confeti o com tirar els diners en paperets. Acte antihigiènic total i que pot desembocar en problemes greus pel clavegueram. Cal una renovació total si no una suspensió. Hi ha més maneres. Això no és un acte del segle XXI i no ajuda gens ni mica a la internacionalitat.

8.- Desfilada d'animació. Molt digna i ben estructurada i organitzada. La combinació companyies d'animació més bandes pot funcionar i fer-nos internacionals amb poc més que ens ho proposem. Hi ha vida més enllà "dels nans d'Aguilas". Només un però, feia falta la propaganda de Marina d'Or? Vist des de fora sobrava. Caldrà revisar avantatges i lligams per després decidir amb conseqüència. En aquest acte anem per bon camí.

9.- Desfilada 40 aniversari Moros d’Alqueria. Bonica entrada de moros, espectacular i plàstica com a acte "puntual". Això no vol dir que necessària per anys posteriors. Cada cosa al seu lloc. Falles a València i moros a Alacant. A Castelló festa més participativa.

10.- Reivindicant la Plaça Major. No hi ha espai millor per veure les actuacions de les bandes internacionals, si són de qualitat, que la plaça Major. Caldrà replantejar seriosament si el canvi i mobilitat paga la pena mantenir-lo el 2017. També les actuacions dels grups de ball tradicionals mereixen uns espais més dignes que els condicionats per aquest 2016.

11.- Música al carrer. No totes les revetlles que omplien els carrers i places dissabte darrer de festes, tenien la qualitat suficient per a ser considerats espectacles dignes, i per tant permesos, sobretot alguns d'aquells que servien de reclam a barres de beguda al carrer, negocis descarats. Caldrà més control i exigència de cara el 2017 per aconseguir major "nivell fester" i menor "grolleria".

12.- Vítol. Un Vítol massa lent per un acabament de festes després de nou dies intensos. Si la llum havia de ser el fil conductor, no va aconseguir-se, en molts moments va semblar un homenatge a la Gaiata, espectacle molt adient per una encesa. A parer meu el Vítol requereix més força, més sentiment, més emoció. Un final de festes amb un xicotet desencant...

Hagueren pogut ser més les critiques a la setmana festera, però arribats a aquest moment és de rebut destacar l’honestedat, senzillesa, respecte a les tradicions i ganes de canvi del nou Govern Municipal, Patronat de festes i Junta. És veritat que cal una anàlisi més profund, que no tot ha eixit be, que hi ha coses per millorar, però amb una actitud madura, responsable i plena de respecte per tot i cap a tots, de segur que les festes del 2017 seran molt millors que aquestes.

Les meues critiques estan fetes perquè m’agrada la forma en què es treballa en l’àmbit fester i tracte de descobrir defectes, costums i hàbits que en res, des de la meua opinió, beneficien la nostra projecció internacional per, una vegada reconeguts, fer un judici objectiu i valent sobre alguns comportaments i maneres d’actuar.

En conclusió, aquestes reflexions han volgut tan sols ser camí per la millora, i vull que siguen enteses com una actitud de servei tractant d’avaluar cada situació per obtenir els elements per formar un judici correcte i més o menys encertat. Benvinguda Magdalena 2017!!!