Rogaine

Us zona aquesta paraula que encapçala el meu comentari d'avui? Possiblement no. No us preocupeu a mi tampoc. Però existeix, s'usa, més encara, hui es noticia a Castelló. Ve associada a una notícia emanada ahir mateix de la Diputació Provincial i de la que hui es fa ressò la premsa local: "La Diputació de Castelló impulsarà el turisme a la Tinença de Benifassà a través de l'esport amb la I Rogaine de la Tinença que es desenvoluparà el pròxim 14 de maig".

Així d'entrada açò de la "rogaine" és alguna cosa esportiva, però concretament en què consisteix aquesta pràctica esportiva? Caldrà visitar la internet... Pensat i fet, i, ho sorpresa, dels més de 5 milions d'entrades que fan referencia a la parauleta, crida l'atenció que, majoritàriament, aquesta faça referencia a un producte, el minoxidil, un vasodilatador que abans s'usava com a medicament per a controlar la pressió sanguínia i, ara, al descobrir-se que pels efectes secundaris desenvolupava la pilositat, s'usa per a combatre la calvície, doncs sembla ser, estimula el creixement del cabell.

Clar, res a veure amb allò que vol impulsar la Diputació a la Tinença, no, no es tracta d'una sessió de frenada de l'alopècia, aleshores cal seguir buscant, i ara si, trobem una "entrada"  rogaine i rogaining on se'ns informa que es tracta d'un és un esport de navegació que es realitza camp a través. Els participants han de desplaçar-se a peu amb l'objectiu d'aconseguir, en un temps determinat, la màxima puntuació possible. Els punts s'obtenen passant per uns controls ubicats en el terreny de competició i marcats en un mapa que serveix de referència per a trobar-los.

Es practica en equips de 2, 3, 4 o 5 persones, aquestes han d'anar juntes durant tot el temps que es disputa la prova. Els equips poden ser masculins, femenins o mixtes, i poden participar en diferents categories segons l'edat dels components de l'equip. Cada membre de l'equip disposa d'un mapa, generalment elaborat específicament per a la prova, on hi ha representat el terreny de competició. L'extensió d'aquest terreny depén de les hores de durada de la prova, des de 3 fins a 24 hores. Tal com s'ha apuntat anteriorment, en aquest mapa s'hi reparteixen una sèrie de controls valorats de 3 a 9 punts (el valor queda determinat pel primer dígit del codi del control) en funció de la dificultat física i/o tècnica per accedir-hi.

El mapa s'entrega als equips de 15 min a 2 h abans de la sortida, depenent de la durada de la cursa. En aquest temps els equips han de definir l'estratègia i l'elecció d'itinerari per tal de recollir el màxim nombre de punts en el temps establert. El mapa ofereix múltiples eleccions d'itinerari, l'elecció estratègica final s'haurà de prendre tenint en compte les capacitats físiques i tècniques de l'equip. Per tant, estem parlant d'un esport on els participants poden adaptar la dificultat de la ruta a la seva edat, condicions físiques o habilitats tècniques.

Ara s'entenen les paraules del diputat d'Esports, el senyor Luís Martínez quan ha dit que la "rogaine de la tinença" estarà conformada per dues proves d'orientació esportiva que serviran per descobrir tant als esportistes amb més experiència com a públic familiar i aficionat als tremends atractius naturals d'una de les zones de l'interior castellonenc amb més potencial turístic per la seva riquesa paisatgística.
Dues proves paral·leles, una de sis hores de durada que està inclosa dins el calendari oficial de curses d'orientació de la Federació Espanyola d'Esports d'Orientació i destinada a esportistes més experimentats o que els agrada la llarga distància; i una altra de tres hores amb caràcter més popular, lúdic i d'iniciació ideal per participar en família, grups d'amics i iniciar-se a aquesta disciplina esportiva.

Unes proves, una rogaine, pensada per atraure tant a l'esportista més professional com als participants més d'iniciació o amb perfils d'esport lúdic, en família i grups d'amics, tot un encert. Ara només falta que el temps acompanye...

Molt de fet i molt per fer...

Dins el marc de les Jornades de Posada en Valor del Castell Vell de Castelló, que organitzades pel Servei Territorial de Cultura i Esport de Castelló, en col·laboració amb la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Castelló, estan celebrant-se des del passat mes de febrer i fins a les darreries d'aquest abril, amb la pretensió de remarcar el procés de restauració i de recuperació del Castell Vell, aquest matí assolejat de dissabte, ha tingut lloc la visita guiada a aquella construcció emblemàtica per qualsevol ciutadà de Castelló.

De la mà de l'arquitectura i l'arqueologia i historia, al voltant d'un centenar de persones, ens hem acostat a l'esplanada de l'ermitori de la Magdalena per, conéixer les diferents actuacions realitzades al Castell Vell i contemplar la recuperació de part de la imatge que, aquell lloc va tindre, com a base de l'arquitectura militar islàmica fins a l'arribada de Jaume I al segle XIII.

Ara si podem dir que el Castell es veu, no tan sols s'intueix, podent contemplar una construcció que, probablement, degué tenir certa autoritat sobre el seu entorn més immediat, com a sistema defensiu costaner, i amb fesomia adaptada a l'orografia amb tres clares àrees de fortificació: un primer recinte de forma poligonal del segle X, el més elevat, l'alcassaba amb diverses torres, restes d'uns possibles magatzems i una cisterna; un segon recinte de dimensions majors, del segle XI, que incloïa el pati d'armes, a més de l'actual campanar de l'ermita de la Magdalena; i, per últim, un tercer recinte, dels XII i XIII, el millor conservat que voreja el segon, amb construccions en tapial cimentades en pedra que donen peu a suposar que era una zona prou poblada, amb una torre quadrangular.

Pel seu simbolisme, per constituir un emblema del patrimoni cultural de Castelló, el Castell Vell és un lloc ideal per mostrar en futures visites guiades aquest conjunt arquitectònic on la construcció de la tàpia amb terra, pedres i calç assoleix el seu màxim exponent.

És veritat que en les quatre fases fins ara enllestides en la recuperació del Castell, s'han invertit molts diners, és també veritat que aquest tipus d'obra requereix uns treballs minuciosos i, per conseqüència costosos, però tot i això, costa veure visitant el lloc, que allí s'hagen ja invertit més d'un milió d'euros en les quatre fases fins ara realitzades i que, només per la cinquena i darrera fase que hi ha de moment prevista, es necessiten vora vuit-cents cinquanta mil euros més.

Costa de creure que, per consolidar i preservar a la vegada que fer visitable el recinte i condicionar l'entorn, siga necessari invertir vora dos milions d'euros. Estic d'acord que és primordial protegir i posar en valor el ric patrimoni històric d'aquest monument, però si a més a més després han de venir encara, tal com sembla apareix en el Pla Director de les intervencions, una segona etapa que el faça visitable i una tercera que cree alguna infraestructura turística, de segur que estarem parlant de, com a mínim, mig milió d'euros més... seguim?

Enteneu ara el títol del post? Molt s'ha fet, però molt queda per fer, molt s'ha gastat però molt més encara caldrà gastar si volem que, algun llunyà dia, digueu-me si voleu escèptic, el nostre Castell Vell siga una cosa semblant al Castell d'Onda, amb un museu inclòs. Temps per venir, futur.

Aguditzar l'enginy...

La necessitat d'aconseguir un objectiu, del tipus que siga, fa que les persones usem totes les ferramentes cognitives i practiques que trobem al nostre abast, és a dir, que aguditzem la intel·ligència, l'astúcia i l'enginy.

I no tan sols fiquem aquests conceptes de sagacitat, subtilesa, habilitat o imaginació per aconseguir alguna finalitat de manera lícita, si més no, també en algunes ocasions, emprem aquestes qualitats per a enganyar, per aconseguir una finalitat de manera artificiosa, sense preocupar-nos en considerar que la nostra actuació pot arribar a causar un dany a les altres persones o la pròpia natura, actuant amb malícia, picardia, perversitat o maldat.

És el cas que ens ocupa hui, reflexió que m'ha vingut a la memòria en llegir, a la premsa local, una noticia d'allò més rocambolesca, que fa referencia a la detenció per part de la Guàrdia Civil de Borriana, d'uns individus que es dedicaven a emmagatzemar per després vendre, grans quantitats de matissa, que recollien mitjançant podes il·legals, no autoritzades, fetes en diferents muntanyes públiques o privades de la nostra província.

No diu la notícia si les recollides es feien per necessitat o per simple negoci, però el cas és que vora 3000 quilos d'aquesta espècie forestal esperaven emmagatzemades de manera clandestina, el seu trasllat des d'una nau industrial de Borriana fins a Barcelona i Holanda.

I és que la matissa que és com coneixem popularment a Castelló aquesta planta autòctona de la mediterrània, coneguda també com a llentiscle o mata, sembla que a més del seu ús ornamental, per l'aroma que desprén i la particularitat de ser usada per a fer garlandes vegetals per la propietat que presenta de conservar la fulla verda durant molt de temps després d'haver estat tallada, té també multitud d'usos farmacèutics, d'ahí, pel seu valor monetari, hi haja "seguera" per la seua recol·lecció, aprofitament i venda.

No és difícil veure mates de matissa per les nostres muntanyes més properes, és un arbust prou abundant. Fins fa no massa anys, als carrers del raval es feien arcs de matissa per engarlandar-los a les seues festes, no fa massa anys recorde encara els arcs del carrer Mare de Déu del Lledó decorant el carrer a les festes d'octubre, com a símbol de la puresa virginal de Maria, o també, els carros engarlandats que pujaven a la Magdalena el dia de la romeria, decoraven les seues rodes i caixes amb garlandes de llentiscle que, al ser un arbust perenne, ens oferia les seues fulles compostes en qualsevol època de l'any.

Sembla que aquesta recollida clandestina es fa, d'una banda, per aprofitar la saba, l'almàciga, una resina aromàtica usada per l'elaboració de vernissos i en aplicacions d'ortodòncia, així com per a la preparació d'un licor anomenat mastika, típic de la illa de Chios a Grècia i, d'altra banda, per aprofitar la fusta, ja siga per ebenisteria o com a bon combustible.

Siga com siga, de manera continuada o puntual, aquesta recollida no autoritzada però sembla que molt planificada, de segur de no haver estat frenada de manera contundent, hauria, com a mínim causat un greu dany mediambiental, i a la vegada un greu detriment dels recursos rurals.

És veritat que els límits aguditzen l'enginy, però no tot és vàlid, cal aguditzar la imaginació i explorar altres vies, però, amics, que siguen legals, de no ser així estem perduts...

Tributs i monedes

 El passat dimecres, dia 6, dia 97 de l’any i festivitat entre d’altres de Sant Guillem i Sant Celestí, com és ben sabut, va començar el periode  de realització de “la declaración de la renda”, l’impost personal que ens graba la renda obtinguda en l’any anterior per comprobar si s’han pagat impostos de més, i per tant, cal que hisenda ens torne diners o, pel contrari, si s’han pagat menys impostos dels establits i cal, abonar una quota extra.

Aprofitant aquesta situación voldria jo hui recordar com al llarg de la historia, sempre s’han necessitat diners per fer front a les despeses que l’administració estatal o municipal demanava, allò que anomenem impostos, i com aquests, sempre han tingut un carácter directe, personal, subjectiu, progressiu i periòdic. De manera que hui voldria recordar una mica els tributs i les monedes antigues del nostre estimat Castelló.

Al nostre poble  ja els primers anys després del trasllat, al segle XIII,  va crear-se pels Jurats de la Vila un tribut que els veïns aportaben a les arques municipals en funció de la seua riquesa, ja fora aquesta urbana, rústica, pecuaria o comercial, anomenat “peita”. 

La legislació que la regulava era confusa i indeterminada als primers anys, però a mesura que va anar passant el temps arriba a tenir uns procediments clars i precisos sobre qui i com s’habia de contribuir.

Conta la historia que per fixar l’import que, els caps de familia, ja foren casats o solters, les vidues, els hereus,  i orfens, els pobills, els clergues,  o els propis convents , havien de pagar, s’avaluaven les rendes que posseien en lliures, imposant-se el 10% del valor dels bens immobles, i el 5% dels bens mobles, com a peita.

La lliura, i el seus divisors  el sou i el diner només eren unes monedes de conters, sense representació física, tot i que el seu valor equivaldría, de la primera, a 3’75 pessetes, poc més de 2 cèntims d’euro, el sou, una vintena part de la lliura i el diner una dotzena part del sou.

Aleshores si els conters es feien amb lliures, sous i diners, calia després buscar el seu equivalent amb la moneda circulant. Aquestes foren:

el reial menut de bronze, amb el valor constant d’un diner

la mealla, equivalent a mig diner.

el dihuité o real de plata de 18 diners (un sou i mig)

el quinset, de 15 diners

els reals castellans de 23 diners

el real d’or de 10 sous, o siga mitja lliura

el mig real d’or, de 5 sous, un quart de lliura.

Vet per on, una mica d’embolic entendre-ho i  calcular la renda a pagar pels castellonencs dels segles XIII i XIV, si fa o no fa, també com ara; poc hem avançat en aquest camp. Moltes disposicions s’han anat dictant al llarg dels segles, però el tema de la fiscalitat i el pagament d’impostos, ha estat, està i de seguir així estarà, molt confús, de manera que la historia ens fa veure com és difícil orientar-se amb claretat a l’hora de fer front a la regulació de la nostra situació fiscal.  Desconfiances i pagaments, tributs i monedes, i la retahíla aquella de, com era? A sí, hisenda som tots!!!, (encara que amb els darrers esdeveniments escorcollats, costa de creure-ho)

De “pomes” i “illes”…

 Conec de primera mà el gran interés que el regidor de Normalització Lingüística i Vicealcalde de Castelló, el senyor Nomdedéu, manté, en el seu compromís per defensar i promocionar l'ús de la llengua valenciana a l'Ajuntament de Castelló, amb intents més que plausibles per, d’una banda, aplicar al màxim de les possibilitats, el reglament de normalització lingüística aprovat per l’ajuntament i, d’altra, fent palés el fet que el Valencià és la llengua històricament pròpia de la ciutat, usar-la tant a nivell intern de la institució, com de les relacions amb els veïns, avisos, sessions plenàries, publicacions…

Malgrat que el consistori disposa d’una Oficina de Promoció del Valencià, amb uns funcionaris, Jaume i Josep, entregats “a la causa”, els castellonencs i l’equip de govern actual municipal, som conscients que, en els 25 anys transcorreguts des de l’aprovació d’aquell reglament, l’any 1991, en temps de l’alcalde Daniel Gozalbo i fins ara, els anteriors governs municipals encapçalats pel Partit Popular, van preocupar-se molt poc per impulsar i aconseguir aquesta normalització.

Tal vegada per això, una de les primeres mesures que la regidoria de l’amic Nomdedéu va ficar en marxa, va ser que, l’accés a la web de l'Ajuntament, desenvolupada per la Unitat Web del mateix consistori, fora sempre, i d’entrada, en valencià, donant l’oportunitat al visitant que així ho desitge, de “navegar” amb castellà.

El fet de ser bilingües comporta una feina afegida, ja que cada contingut del web ha de “penjar-se” en dues versions, de manera que a efectes pràctics, no comptem amb un web sinó amb dos, multiplicant per tant, la tasca d’una banda dels funcionaris de la unitat web i d’altra dels de l’Oficina de Promoció, a l’hora de comprovar que, els textos que es publiquen, estiguen correctament escrits.

Això, em consta que fins a l’arribada de l’equip de govern municipal actual, es feia, de manera directa, és a dir, tot es redactava en Castellà i després mitjançant un programa informàtic es feia una traducció directa al Valencià i, sense poques o cap revisió es “penjava al web”, de manera que, dia si, dia també, apareixien greus errades que, unes vegades feien llàstima, altres “rissa” i en algunes ocasions, fins i tot, feien incomprensible la lectura. Veritables barbaritats que, en res contribuïen a la normalització.

Ara, sembla, que això es cuida una mica més, o bé ja no s’usa el programa informàtic o, en cas d'usar-se la revisió posterior abans de “penjar” el text al web, es fa de manera més acurada. Siga com siga el fet és que el nombre d’errades publicades ha baixat de manera més que evident.

Per això, i com a anècdota, porte ara i ací, una errada que m’ha cridat l’atenció, apareguda a la notícia del passat dijous 31, que fa referencia al suport de l’equip de govern a la iniciativa “moviment 30 dies”, que promou l’ús diari de la bicicleta al llarg del mes d’abril.

El text en valencià en un moment diu: “… pedalejar a qualsevol part cada dia durant els 30 dies del mes d'abril, bé siga una volta a la poma, fins al treball, de passeig al capvespre, amb la família o amb els amics....” M’ha tocat rellegir-lo per entendre’l Una volta a la poma?

Clar, del castellà “manzana” en la seua accepció d’espai de terreny urbà limitat per carrers per totes les seues bandes, i que, naturalment en valencià no és poma, que tan sols és el fruit comestible de la pomera. En aquest cas cal usar “illa urbana” o si voleu “illa de cases”.

Esperem que els cursos en línia de Valencià que el consistori està promocionant en aquests dies per tot el seu funcionariat, siguen l’eina definitiva per a fomentar l’ús i seguisquen contribuint a què, dubtes com aquest en l’ús habitual de la llengua, vagen a menys i queden reduïts a una mera anècdota. Anem fent i fem bé.