Aprofitant
aquesta situación voldria jo hui recordar com al llarg de la historia, sempre
s’han necessitat diners per fer front a les despeses que l’administració
estatal o municipal demanava, allò que anomenem impostos, i com aquests, sempre
han tingut un carácter directe, personal, subjectiu, progressiu i periòdic. De
manera que hui voldria recordar una mica els tributs i les monedes antigues del
nostre estimat Castelló.
Al
nostre poble ja els primers anys després
del trasllat, al segle XIII, va crear-se
pels Jurats de la Vila un tribut que els veïns aportaben a les arques
municipals en funció de la seua riquesa, ja fora aquesta urbana, rústica,
pecuaria o comercial, anomenat “peita”.
La legislació que la regulava era
confusa i indeterminada als primers anys, però a mesura que va anar passant el
temps arriba a tenir uns procediments clars i precisos sobre qui i com s’habia
de contribuir.
Conta la historia que per fixar l’import que, els caps de familia, ja foren
casats o solters, les vidues, els hereus,
i orfens, els pobills, els clergues,
o els propis convents , havien de pagar, s’avaluaven les rendes que
posseien en lliures, imposant-se el 10% del valor dels bens immobles, i el 5%
dels bens mobles, com a peita.
La
lliura, i el seus divisors el sou i el
diner només eren unes monedes de conters, sense representació física, tot i que
el seu valor equivaldría, de la primera, a 3’75 pessetes, poc més de 2 cèntims
d’euro, el sou, una vintena part de la lliura i el diner una dotzena part del
sou.
Aleshores
si els conters es feien amb lliures, sous i diners, calia després buscar el seu
equivalent amb la moneda circulant. Aquestes foren:
el
reial menut de bronze, amb el valor constant d’un diner
la
mealla, equivalent a mig diner.
el
dihuité o real de plata de 18 diners (un sou i mig)
el
quinset, de 15 diners
els
reals castellans de 23 diners
el
real d’or de 10 sous, o siga mitja lliura
el
mig real d’or, de 5 sous, un quart de lliura.
Vet
per on, una mica d’embolic entendre-ho i
calcular la renda a pagar pels castellonencs dels segles XIII i XIV, si
fa o no fa, també com ara; poc hem avançat en aquest camp. Moltes disposicions
s’han anat dictant al llarg dels segles, però el tema de la fiscalitat i el
pagament d’impostos, ha estat, està i de seguir així estarà, molt confús, de
manera que la historia ens fa veure com és difícil orientar-se amb claretat a
l’hora de fer front a la regulació de la nostra situació fiscal. Desconfiances i pagaments, tributs i monedes,
i la retahíla aquella de, com era? A sí, hisenda som tots!!!, (encara que amb
els darrers esdeveniments escorcollats, costa de creure-ho)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada