La ciutat

La ciutat

divendres, 11 de maig del 2018

Herbes, brosses i muntanya...


A qualsevol planta que té fulles i tiges no llenyoses i persistents sobre la terra, i que desapareix al final de la temporada, de creixement fins a nivell del sòl, l'anomenem popularment com a "una herba". D'altra banda, si les herbes creixen en grossària i en paratges incultes i que dificulten el pas, el diccionari les anomena genèricament "brosses". També a qualsevol elevació natural, acusada i abrupta del terreny, amb una diferència de nivell important entre la base i el punt culminant, almenys d'uns centenars de metres, l'anomenem muntanya.

Els humans des de sempre hem tret profit de les herbes i brosses, fins i tot, hi ha una ciència l'herbolària, encarregada del coneixement de les propietats terapèutiques i ús de les plantes com a prevenció o curació d'estats patològics, és a dir, medicinals. També la muntanya històricament ha estat aprofitada, ja siga per la tala de fusta, caça o pasturatges, a la vegada que ha estat espai per desenvolupar activitats d'oci, com l'alpinisme, escalada, esquí o senderisme.

Darrerament un altre esport molt exigent i lligat a la muntanya, s'ha convertit en una experiència molt practicada arreu del món, el "trail running", o carrera de muntanya, que com el seu nom indica consisteix a córrer per senderes de muntanya o camins secundaris, amb grans grimpades i abruptes baixades essent les seues característiques fonamentals tant la naturalesa del terreny com el desnivell del recorregut, a més de la distància. Tot i que les distàncies són variables segons la prova, quan són ja molt considerables, aquestes carreres es denominen "ultra-trail running".
 
La motivació de córrer, combinada amb la força i potència muscular, unit als reptes personals i a l'estima de la natura, han fet que cada dia siguen més i més les persones que "s'enganxen" al Trail en les seues diferents versions.

El potencial que ofereix la nostra província, la segona més muntanyosa d'Espanya, unit a la popularització de la carrera de "la marató i mitja" i el "boom" dels trails, van fer que, a l'estiu del 2016, la Diputació oferira a l'ITRA, Associació Internacional de Trail, les nostres sendes i camins, per celebrar el Campionat del Món d'Utra-trail 2018, recollint el testimoni d'Itàlia, i que aquests dies serà l'escenari idoni per aquesta prova d'un impacte mediàtic i esportiu internacional, tal com vam poder comprovar ahir mateix en la desfilada d'inauguració, hui en la fira del corredor i demà mitjançant les diferents proves que des de la capital assoliran l'emblemàtic Sant Joan de Penyagolosa.

És veritat que molts dels millors corredors del món participants no tindran massa temps per gaudir i contemplar "les vistes" ni les "plantes, herbes i brosses" que xafaran en els seus recorreguts, però de segur que el flaire del romaní, la sajolida, la menta, la farigola, l'espiígol, el fonoll, el saüc, el poliol o la sàlvia els acompanyaran al llarg de tot el camí.

Felicitem des d'ací a Penyagolosa Trails com a organització base de l'esdeveniment i convidem als amants de la muntanya a gaudir del pas dels corredors des de diferents llocs i ubicacions, a la vegada que els esperonem en l'esforç per conéixer, diferenciar, estimar i ajudar a conservar, les diferents herbes i brosses que a manera de mantell cobreixen totes les sendes i camins del recorregut. Ànim coneixement i sort!!!

dijous, 10 de maig del 2018

El pinar del Grau: 1889 i 2018 dues dates per a la història...


Si hi ha un lloc emblemàtic al Grau de Castelló, sens dubte, aquell és "el pinar", un espai vert urbà, simbòlic i de gran valor ambiental, molt estimat pels veïns i també molt emprat pels forasters.

Tot un referent emocional pels ciutadans, conegut per tothom i que evoca records en tots de moments de felicitat passats a l'ombra dels pins. La seua és una història, lligada al desenvolupament del Grau com a nucli urbà.

En els seus orígens pertanyia al Comte de Trastàmara i no va ser fins al segle XIV quan el municipi va decidir comprar-lo destintant-lo a font de fusta per la construcció. Tot i que ha vist amb el pas dels segles reduïda la seua extensió, passant, el domini públic, de les 200 hectàrees inicials, arribant fins a la zona restinga del litoral, a poc més de 35, dels quals tan sols 13,5 conformen l'espai públic, doncs hi ha una gran part cedida per al camp de golf i una altra tancada al públic.
Tot i això encara hui en dia es tracta de la zona més gran verda de la ciutat, on poden trobar pins centenaris i una de les majors colònies d'esquirol rojos de la província, tenint l'indret, per tant, un alt valor ecològic.

I si hui, porte les meues reflexions envers el pinar, és per dos motius que, la casualitat, ha volgut unir en el temps.


D'una banda i malgrat que ja fa temps que des de la regidoria de Sostenibilitat Ambiental del nostre ajuntament, la regidora Usó va iniciar la redacció d'un pla municipal d'usos del pinar, que aquest ja havia estat aprovat en sessió plenària per l'ajuntament i sotmés a informació pública, que s'havia donat compte al subdelegat de Govern de Castelló i a la Conselleria de Presidència de la Generalitat Valenciana, no va ser fins al passat dimarts quan el Butlletí Oficial de la Província, número 55, a la seua pàgina 20 i següents, va publicar la part dispositiva de l'acord plenari esmentat i el text íntegre del Pla per l'aprovació definitiva del Pla d'Usos del Parc del Pinar de Castelló de la Plana, deixant encara un termini de 30 dies hàbils, per a la presentació de reclamacions i suggeriments.i, en cas de no presentar-se reclamacions durant el termini d'exposició pública, entendre'l definitivament aprovat.

D'altra banda, vet per on, tal dia com hui, però de 1889, fa 129 anys, també per acord de l'Excm. Ajuntament es determina fer una plantació de dotze mil eucaliptus al pinar, amb la finalitat textual "de sanejar i deixar més bonics aquells terrenys". Tot i que fa uns quants anys, aquest arbre australià va "estar de moda" pel seu ràpid creixement, prompte els responsables municipals van adonar-se'n que l'impacte ambiental i paisatgístic no va ser resultar l'esperat, provocant una evident pèrdua de la diversitat del pinar a la vegada que una degradació del sòl, per la qual cosa, una gran part van eliminar-se, restant com a testimoni fins fa només alguns a la mateixa avinguda d'en Ferrandis Salvador.

El Pinar, ara i sempre ha sigut un lloc de trobada de les famílies, sobretot d'aquelles que no disposaven d'alqueria o maset on anar a fer la paella, un bon indret per passar un diumenge a l'ombrada dels pins. Darrerament també trobades i aplecs dels diferents col·lectius ocupen temporalment els seus espais.

El benestar d'uns, malauradament influeix a la degradació de l'espai. L'ecosistema s'ha de mantenir en equilibri, cal que tots hi fiquem de la nostra part, a la vegada que és necessària una bona política municipal; cal aprendre de les errades, ara esperem que s'encerte amb el Pla Municipal d'ús del pinar. El temps ho dirà...

dimarts, 8 de maig del 2018

Valldecrist i Santa Maria... 621 anys.


621 anys semblen molts i realment ho són si ho comparem amb la vida d'una persona; però sis segles no són tants comparats amb la història d'un poble, d'un país. I és que tot just hui 8 de maig, es compleixen 621 anys d'un fet curiós que va perllongar-se per més de 400 anys, i que no és altre que l'annexió de la rectoria de l'església parroquial de Castelló, amb totes les seues rendes, a la cartoixa de Valldecrist.

Corria l'any 1397, la cartoixa de Vall de Crist, fundada pel rei Matí l'Humà l'any de 1385, cinquena fundació cartoixana de tota la Península, ubicada a quilòmetre i mig de la població d'Altura, malgrat disposar de copioses rendes procedents dels moros de Sogorb o de la Vall d'Almonacid, així com dels horts i molins de Xèrica, Les Alcubles i Altura, va demanar i obtenir del Papa , Benet XIII, "el Papa Luna", una butlla, signada en Avinyó, mitjançant la qual, el prior de la cartoixa, ubicada a 60 quilòmetres de Castelló, passava a ser "el capellà" de l'església de Santa Maria de Castelló i exercir el ple domini sobre aquella.

Diferents litigis per més de 400 anys van buscar la revocació de la butla, així els de 1766, o 1770 que mai van arribar a bon port, fins a l'any 1835 en què, suprimides les comunitats religioses, va desaparèixer aquell poderós Monestir, i amb ell el lligam d'unió de la nostra església amb la cartoixa que va acollir al llarg de la seua història personatges tan rellevants com Bonifaci Ferrer, Benet XIII i sant Ignasi de Loiola.

Va ser a conseqüència de la Guerra de Successió, quan va quallar el primer abandó, produint-se i la definitiva exclaustració en els temps d'Isabel II, fet que va provocar que la seua estructura es perjudicara i s'exposara a l'espoliació des de llavors fins als nostres dies, amb un estat d'abandó total fins fa tan sols una dècada.

Fa poc més de dos anys, l'11 de febrer del 2016, el diari "la veu" publicava en el seu apartat de cultura que el Conseller d'Educació, Investigació, Cultura i Esport, Vicent Marzà, acompanyat per l'alcalde de la localitat, el director territorial de Castelló i el cap del servei territorial de Cultura i Esport, havien visitat aquella setmana les obres de reconstrucció de la coberta de la nau de l'església de la Mare de Déu dels Àngels, pertanyent al conjunt monàstic de la cartoixa on s'estaven invertint vora 220 mil euros per protegir la nau a fi d'evitar el seu deteriorament i la pèrdua d'elements estructurals i decoratius de gran valor patrimonial, actuació que formava part d'una sèrie que Cultura estava duent a terme, encaminades a la recuperació d'aquell enclavament amb l'objectiu de valorar i donar-lo a conéixer als ciutadans.

L'objectiu d'aquestes actuacions és convertir la cartoixa de Vall de Crist en un espai que permetera acollir activitats culturals i transformar-lo en un centre de referència cultural de la comarca de l'Alt Palància complementari al centre d'interpretació de la Cartoixa, inaugurat el 2013, ubicat al solar de l'antic escorxador del poble i proper, per tant, al recinte de Vall de Crist.

Paral·lelament quatre han estat al llarg de la història del nostre poble les esglésies de "Santa Maria", la primitiva del segle XIII, la segona iniciada a mitjan XIV, la tercera iniciada a començament del XV i conclosa a mitjan XVI i la quarta iniciada després d'acabada la guerra del 1936, a partir de l'any 40 i consagrada el 4 de maig de 1999.

Santa Maria de Castelló, finals del XIII, una nova realitat des de fa 19 anys, la Cartoixa de Vall de Crist, final del XIV, nou contenidor cultural? Nou centre artístic? Temps al temps, podem esperar 600 anys més...