Sentències.

Del llatí "sententia", és una impressió o opinió que una persona defensa o sosté. El terme és utilitzat per fer referència a la decisió dictada per un tribunal o jutge; per tant deriva d'un procés judicial. Una resolució què posa fi a un procés amb la finalitat darrera de solucionar definitivament un conflicte.

Tot i això, la sentència no queda mai ferma o "executoriada", fins que siga confirmada en finalitzar totes les instàncies de revisió, mitjançant els recursos aplicables establerts a la llei. Quan la sentència definitivament és ferma es considera que hi ha "cosa jutjada" i el cas,objecte de la mateixa no pot ser reobert, llevat de circumstàncies excepcionalíssimes.

I si jo, que no entenc massa d'advocats, jutges i sentències parle hui d'aquests assumptes és perquè, com passa sovint, la casualitat ha volgut que hui 13 de novembre dos notícies, separades 131 anys en el temps, prenguen protagonisme al nostre poble i, tant la d'abans com la d'ara, anaren en boca del veïnat.

La primera publicada tal dia com hui de l'any 1890, sentència en relació amb el judici oral celebrat a l'Audiència de Castelló, amb motiu d'una querella interposada pel catedràtic de la Universitat Central i Gran Orient de la Maçoneria espanyola, el senyor Miguel Morayta, contra el senyor Wenceslao Balaguer, vicari de la Sang i director de la revista catòlica "la Verdad", amb motiu d'injúries i calúmnies proferides en aquella publicació contra la societat maçònica. Sentència que va acabar sent absolutòria per als acusats havent-se, els querellants, de fer-se càrrec de les costes declarades d'ofici.

La segona feta pública aquests dies, novembre de 2021, i de la qual tenim notícia els veïns per diverses informacions aparegudes als mitjans de comunicació, fa referència a la resolució del judici celebrat a les darreries d'octubre del 2020, en relació a la demanda interposada el maig del 2018 per l'expresident de la Junta de Festes de Castelló, el senyor Juan Vicente Bellido, contra l'ajuntament de la ciutat, sol·licitant fóra declarada la nul·litat de l'acord del seu cessament i destitució com a president de la Junta de Festes, demanant es restituïra el seu honor, en considerar que corresponia a l'Assemblea General de Festes, en tot cas, proposar el seu cessament.

Segons informació llegida a un dels diaris locals,dos anys després del judici, el jutge del contenciós administratiu número 1 de Castelló, acaba de dictar sentència a favor de l'ajuntament, avalant la decisió i condemnant al senyor Bellido a pagar les costes del procés amb un límit de 1000 euros, argumentant-se que l'Assemblea General de Festes no és un òrgan decisori, sent el Consell Rector del Patronat de Festes qui, tal com ho va fer, tenia la potestat de prendre la decisió del seu cessament.

Crec que van ser en el primer cas, finals del segle XIX, els jutges senyors Esteve, Aubau i Cardona i en el cas actual el magistrat senyor Yuste, els qui davant els recursos interposats pels senyors Morayta i Bellido contra el director de "la Verdad" i contra l'ajuntament respectivament, van i han considerat que les demandes no podien ser acceptades.

El compliment de les sentències és una obligació ineludible, que no deu fer distincions en funció de la persona o entitat responsable d'executar el que elles ordenen, per la qual cosa estic convençut que prendre una decisió del tot imparcial no deguera ser gens fàcil ni abans, ni tampoc ho haurà estat ara.

Tal com va passar fa més de 130 anys amb relació a les possibles ofenses contra la societat maçònica que no va ser objecte de delicte, acabant així amb la polèmica, també en el cas de la destitució del senyor Bellido espere que haja quedat aclarit el conflicte.

Problemes legals a la ciutat sempre hi ha hagut. Una dita popular diu: "Si hi ha vida hi ha dificultats", però sempre aquestes quan han arribat al jutjat s'han resolt de manera lenta però encertada. Hui la casualitat ha volgut que coincidiren dues sentències. Si la primera, vista des de la distància temporal, considere va estar encertada, espere que la segona, pel bé de tots, també ho siga, i el senyor Bellido , i l'Ajuntament, sense rancúnies ni excessius protagonismes prenguen nota del que ha dit la justícia. Temps al temps...

Un bàndol molt curiós...

S'entén per bàndol municipal la disposició administrativa de policia i bon govern que emeten els ajuntaments amb la finalitat de regular la convivència entre els habitants del municipi, com a principi de garantia.

És veritat que cap forma de govern fa la felicitat total dels pobles, ni les lleis i providències més encertades faciliten sempre als ciutadans la seguretat individual. Han estat molts i ben meditats els reglaments, avisos i bans que s'han publicat en diversos temps, adaptables a les diferents èpoques dels governs; però una dolorosa experiència també ha manifestat que l'apatia, les connexions, i alguna vegada certs maneigs foscos i reprovats dels subalterns, han inutilitzat les disposicions del govern, fent il·lusòries les més laudables i ben concertades mesures.

En definitiva si els funcionaris públics a qui toca aplicar la normativa, si els encarregats d'aquest ram, la policia municipal, no hi fica tota la fermesa necessària per a fer executar les mateixes lleis i providències, els bans de bon govern no tenen cap garantia d'èxit.

Molts han estat els bans que al llarg de la història els diferents alcaldes que a la nostra ciutat hem tingut han ordenat i per motius molt diferents. Tots tenim a la memòria un dels darrers fet públic per l'actual alcaldessa la senyora Marco, amb motiu de les mesures excepcionals per a esdeveniments festius i de concentració de persones, anunciat el 13 de març del 2020, recordant a la ciutadania la suspensió de la totalitat d'activitats incloses al Programa Oficial de Festes de la Magdalena, només un dia abans del seu inici oficial, a causa de la Covid.

I en aquesta mateixa línia d'evitar la concentració de persones, tot i que guardant la distancia temporal, voldria hui recordar que tal dia com ahir, el sis de novembre de 1789 perquè els habitants de Castelló gaudiren dels avantatges que proporcionava un govern gelós del bé comú, per tal de reformar i ficar fre a un desordén de pernicioses transcendències a la societat, l'aleshores alcalde-corregidor de la nostra ciutat, el senyor José Luís Beneit va fer públic un curiós bàndol ordenant que "per evitar en tant que siga possible els notables danys i perjudicis que puguen resultar al públic, cap persona de qualsevol estat, qualitat, ni condició que siga, s'atrevisca a caminar per la vila i els seus ravals, sol ni acompanyat, amb músiques o sense, fora de les hores assenyalades, i en especial pel lloc anomenat del Calvari, pels inconvenients que l'experiència mateixa ha manifestat i altres de majors que pogués ocasionar-se"

I és que en el preàmbul del bàndol es llig que "alguns veïns a títol de músiques i d'altres de sentir-les, estan distrets i divertits pels llocs del Calvari i altres de semblants a hores intempestives, i encara més, confós l'ordre dels dos sexes i tots estats, a rotllanes i colles, amb innombrables situacions per sota dels garrofers i altres llocs, causant amb això força nota i escàndol".

Vet per on, fa ja més de 230 anys que, en una petita ciutat, la nostra, lluny de visions idíl·liques, sembla que ja hi existien alguns veïns, de la més diversa condició social que es veien implicats en incidents "escandalosos", havent-se de recordar des de la coregidoria que no era permés que ningú isquera de casa després de les nou a l'hivern i les deu a l'estiu, encara que si la calor era considerable es tolerava llicència fins a les onze de la nit.

La vida ha evolucionat i molt. Si a la fi del segle XVIII no existia l'oci nocturn, alguna cosa haurien d'inventar-se els joves pel lleure aprofitant la disminució de la llum al capvespre; les activitats associades a la nit ja començaven a causar problemes, sobretot per causa d'aquells que, com sempre passa, no feien un bon ús d'aquest lleure.

Altres temps, altres distraccions, crítiques i prohibicions per part de les autoritats, dels pares i mares dels implicats i dels veïns en general, pel soroll produït fins a altes hores de la matinada; cridòries i rebolcades sota les garroferes abans o botellons ara, diferents formes de socialitzar-se a la mateixa ciutat, amb els mateixos problemes...

 

Animals al cementeri...

És sabut que hi ha moltes ciutats en què un dels seus atractius turístics es troba als cementeris. Fins i tot el Consell d'Europa, organització destinada mitjançant la cooperació a promoure un espai jurídic i polític europeu, és partidari d'impulsar l'anomenat genèricament turisme de cementeris entre els països del vell continent.

Així, per exemple, el cementeri jueu de Praga, el Staglieno de Gènova, el Pere-Lachaise de París, el Mount Jerome de Dublin o el Highgate de Londres, bé poden meréixer una visita pel seu interés cultural o històric. Tot i això, també crida l'atenció dels visitants d'alguns d'aquests i altres cementeris, la important població de gats que viuen entre les tombes, especialment en els de París i Londres.

La raó és molt senzilla i fàcil d'entendre. Els cementiris proporcionen als gats un lloc tranquil, silenciós, amb amagatalls i lliure d'humans que els molesten. Allí ells es troben en pau i poden viure a plaer, sense ningú que els pertorbe.

Ací, més a prop, no fa massa temps vaig llegir que al Cementeri General de València, hi viu una colònia de gats de carrer, la més gran de la ciutat, amb més de dos-cents exemplars i que, fins i tot, són cuidats i alimentats diàriament per un grup de voluntaris.

També a Castelló, i sobretot al cementeri de Sant Josep, sense arribar a ser una colònia nombrosa i estable, des de fa una llarga temporada, podem trobar-nos amb més d'un gat quan anem a visitar els nostres difunts. Ho saben ben bé els treballadors del recinte.

La fallida i posterior anul·lació del que va ser el projecte estrella d'Alberto Fabra com a alcalde, el PAI Mestrets, va propiciar primer l'abandonament de les terres i habitatges dels llindars del cementeri i, posteriorment, l'arribada del barraquisme a la zona i l'ocupació il·legal de masets abandonats, la qual cosa va facilitar no tan sols l'augment de la població gatuna, si més no també, l'aparició dels anomenats porcs vietnamites que en més d'una ocasió s'han vist campar ben a gust entre els solars abandonats, no arribant a accedir al cementeri de pur miracle.

Ara, hui mateix, m'assabente que des de fa algun temps, un gall i 5 o 6 gallines, es passegen pel quadre situat a la dreta de l'entrada principal del cementeri, al costat del cementiri civil. Sembla que són "propietat" dels veïns del poblat de barraques que ha pres possessió dels antics Vivers Molina, a tocar del mur oest del cementeri i que els animals es colen per les reixetes dels desaigüe i, per més que els empleats del cementiri els facen fora del recinte, les aus tornen una vegada i una altra.

No sé si el gall i les gallines arriben a conviure amb els gats, o si els uns toleren la presència dels altres, ho dubte, ja que cada animal té la seua pròpia personalitat i caràcter, però és cert i s'ha dit en més d'una ocasió que les gallines són, per la seua intel·ligència, en realitat com uns gats o gossos emplomats.

Si l'existència de barraques en aquell indret i la precarietat en la manera de viure dels ocupants, per la insalubritat i perill que comporta, és motiu de comentaris i preocupació entre els visitants del cementeri, ara cal afegir la mala imatge que donen el gall i les gallines passejant-se entre les sepultures.

Cal ja una actuació contundent per erradicar el barraquisme i acabar amb els animals solts. Des de la regidoria de cementeris en particular i des del govern municipal en general cal prendre mesures; no és presentable permetre i mantenir aquesta situació en una ciutat, la nostra, que vol ser moderna i actual.

SDDR enfront de SIG: Conscienciació i evolució.

Vesprada de diumenge passat, carrer de Sant Vicent, Castelló. Un cambrer o responsable d'un conegut restaurant ix carregat amb un gran poal ple de botelles de vidre i les llança al contenidor de brossa del cantó d'Amadeu I, el soroll fa que els pocs vianants que en aquell moment passàvem per allí, giràrem instintivament la vista i observàrem el fet.

Independentment que l'acció fora del tot punible, perquè no era aquell contenidor l'adient per llançar vidre, va venir-me'n al pensament el malbaratament econòmic que el fet suposava per l'abandonament dels envasos en un moment en què, la situació econòmica del país en general, i de Castelló en concret, no està per desaprofitaments i dilapidacions de cap mena.

És una xifra coneguda aquella que ens informa que a Espanya fem servir 51 milions d'envasos de begudes d'un sol ús cada dia, 18.000 milions a l'any, i que funcionant el Sistema Integrat de Gestió o SIG (contenidors blau, groc i verd), només es recullen selectivament tres de cada deu.

Més encara, en el cas concret del vidre es recull només el 47% de la producció, una de cada dues ampolles, que en euros suposa una pèrdua de 133 milions a l'any (68 milions que paguen les administracions pel tractament dels residus recollits, més 65 milions que valdrien els envasos que van a parar al contenidor verd, o s'abandonen en carrers, camins, rius, platges i paratges naturals, (si es recolliren de forma selectiva i es reutilitzaren per crear-ne de nous).

És veritat que a Castelló hi ha cada vegada més veïns que dipositem els envasos buits al contenidor de vidre, però també ho és que cada dia que passa se n'abandonen més i en qualsevol lloc, amb un cost indirecte que paguem amb els impostos i les taxes de residus, sense complir-se aquell principi europeu de "qui contamina paga", ja que tots paguem el mateix, tant qui recicla com qui no.

Per això sóc partidari,i des d'ací defense, que davant l'actual sistema de contenidors o SIG, hauria d'implantar-se ja el SDDR, el Sistema de Devolució, Dipòsit i Retorn, per, frenant l'abandonament, acabar amb la ineficiència actual i la desídia, augmentant els nivells de reciclatge.

El sistema el SDDR a parer meu, bastant fàcil de posar en marxa, consisteix a deixar una petita quantitat econòmica (10-20 cèntims) quan el client compra una beguda, que recupera a l'hora de tornar l'envàs buit a qualsevol botiga o supermercat. Així de senzill. Un sistema gens innovador i que en aquells països on funciona (més de 40 a tot el món) aconsegueix recuperar una mitjana del 90% dels envasos.

Una mesura que no entenc de cap manera com no s'implementa ací a casa nostra ja que, d'una banda, no suposa cap despesa per l'administració a la vegada que també genera importants estalvis pels ajuntaments que no han de gestionar la seua recollida, i d'altra, els mateixos comerços cobrant una part per cada envàs recupera,t són els encarregats del seu retorn mitjançant els mateixos camions que reparteixen menjar i beguda a les botigues, recollint els envasos tornats en comptes de tornar de buit.

No és tampoc cap taxa pel consumidor sinó una fiança que es recupera una vegada tornat l'envàs a la botiga o supermercat, per la qual cosa els preus no s'han de veure alterats. En definitiva és una versió moderna d'allò que ja es feia quan nosaltres érem menuts, tornar la botella buida.

Espere que tornar una ampolla de vidre, de cervesa, de vi, de cava... i recuperar els diners prèviament deixats com a dipòsit puga ser una realitat a Castelló en poc temps i no torne a veure situacions lamentables i tristes com la del passat diumenge. Espere prompte veure com el SDDR arracona en part el SIG.

Per tots sants , contes valencians!!!

Avui és Tots Sants, demà dia de les ànimes, i altra vegada, cada any amb més força, està tornant a passar. El nostre imaginari tradicional d'aquests dies, o millor encara d'aquestes vetllades, la de hui i la de demà, ha quedat arraconat.

Puc afirmar sense por a equivocar-me que els nostres xiquets/es i adolescents mai han sentit les històries de por que els nostres avis i besavis ens contaven en dies com aquests. Històries on els protagonistes eren serps amb cabellera, gambosins, el moro mussa, la cuca fera, l'home del sac, les bruixes, els dimonis, el butoni o els morts, que tornaven quan l'últim raig de sol desapareixia i l'obscuritat s'apoderava del cel...

I és que "la modernor" i el progrés, la tecnificació, les xarxes socials, l'economia i fins i tot el consumisme han fet que la festa anglosaxona de Halloween s'internara cada any amb més força a casa nostra, fent novament realitat aquella dita de "forasters vindran que de casa ens trauran".

Els menuts es disfressen, s'organitzen cercaviles, es fan passadissos del terror, xiquets i grans es visten de personatges finats... Evidentment que Halloween forma part d'una cultura dominant i poderosa, tenint tot un arsenal al seu abast per a arribar, vendre i colonitzar. El consumisme ho envaeix tot, la moda de la disfressa amb temàtica actual arriba a límits insospitats. Es reparteixen dolços, caramels i altres llepolies, i les castanyes i els moniatos torrats han passat a ser records. S'imposa amb subtilesa...

Ara resulta que Halloween a banda de divertit, és una bona manera de jugar amb el que desconeix, de passar por sense passar perill, tot just al contrari per al que servien els contes de por tradicionals valencians, no per espantar la por, sinó per viure-la.

I açò és el que li falta al Halloween, viure la por; això que ací a Castelló ho sabíem fer molt bé, és la nostra obligació recuperar-ho, per no arribar a perdre una part de la nostra identitat. I si sou d'emocions fortes i esteu tan convençudes i convençuts com jo que podem fer alguna cosa per mantenir la nostra tradició i fer que siga atractiva, vos deixe un conte "Marieta i el mort", que de segur alguns haureu sentit en alguna ocasió, idòni per què el conteu demà  la nit d'ànimes, o aquesta nit, quan vos toquen a la porta de casa demanant dolços, o qualsevol dia i en qualsevol lloc on hi haja una colla de gent amb ganes d'escoltar històries ben nostres.

"Un dia una mare li diu a sa filla —Marieta, vés a la carnisseria i porta'm mitja lliura de freixura (entranyes). Marieta agafa els diners i se n'anà a comprar-ho. Però pel camí s'entretingué jugant amb els amics i quan va anar a la carnisseria ja no hi havia freixura. Marieta es posa a pensar que faria ara;  aleshores va veure passar un enterrament i li va vindre una idea al cap. Va seguir a aquella comitiva fúnebre fins al cementiri. Com era molt tard deixaren al mort allí per a enterrar-lo a la vesprada, llavors Marieta aprofita per a traure-li la freixura al mort. Tornà a casa i, sense dir res, donà la freixura a sa mare.

Quan arribà l'hora de dinar, la mare li diu:—Marieta, anem a dinar.—Jo no tinc fam. La xiqueta va passar la resta del dia tota desficiosa i quan va arribar la nit, una nit negra i sense lluna, es va gitar. Enmig del silenci i la quietud, va sentír un colp en l'escala i una veu amenaçadora:

—Marietaaaa, que vaig pel primer esglaó, torna'm la freixura que m'has furtat de la sepultura. Ella que ho va sentir es va posar a tremolar.

—Marietaaaa, que vaig pel tercer esglaó, torna'm la freixura que m'has furtat de la sepultura. La xiqueta va cridar a sa mare, però aquesta com no sentia res, va dir-li que no fera cas.

—Marietaaaa, que ja sóc al replà de l'escala, que tocant la porta estic, torna'm la freixura que m'has furtat de la sepultura. Marieta estava que no podia més, morta de por.

—Marietaaaa, ja sóc a la teua cambra, torna'm la freixura que m'has furtat de la sepultura. Marieta va tapar-se amb el llençol.

—Marieta, ja t'he agafat!" (i en aquest moment, vivint la tensió cal donar un bon ensurt a l'infant que escolta, una forta i brusca impressió de l'ànim produïda per la por i la sensació sobtada i imprevista). No falla.

Records de quan érem menuts, per fer por, por de veritat, amb la veuota que va pujant per l'escala i amb l'ensurt final. Tenint uns contes tradicionals tan rics i encertats per aquestes dates, segueix sense entendre què fem celebrant Halloween a casa nostra. On hi haja aquestes sensacions, aquestes vivències, mai hi haurà un Halloween que el supere. Poques vegades és millor allò que ve de fora.