Per tots sants , contes valencians!!!

Avui és Tots Sants, demà dia de les ànimes, i altra vegada, cada any amb més força, està tornant a passar. El nostre imaginari tradicional d'aquests dies, o millor encara d'aquestes vetllades, la de hui i la de demà, ha quedat arraconat.

Puc afirmar sense por a equivocar-me que els nostres xiquets/es i adolescents mai han sentit les històries de por que els nostres avis i besavis ens contaven en dies com aquests. Històries on els protagonistes eren serps amb cabellera, gambosins, el moro mussa, la cuca fera, l'home del sac, les bruixes, els dimonis, el butoni o els morts, que tornaven quan l'últim raig de sol desapareixia i l'obscuritat s'apoderava del cel...

I és que "la modernor" i el progrés, la tecnificació, les xarxes socials, l'economia i fins i tot el consumisme han fet que la festa anglosaxona de Halloween s'internara cada any amb més força a casa nostra, fent novament realitat aquella dita de "forasters vindran que de casa ens trauran".

Els menuts es disfressen, s'organitzen cercaviles, es fan passadissos del terror, xiquets i grans es visten de personatges finats... Evidentment que Halloween forma part d'una cultura dominant i poderosa, tenint tot un arsenal al seu abast per a arribar, vendre i colonitzar. El consumisme ho envaeix tot, la moda de la disfressa amb temàtica actual arriba a límits insospitats. Es reparteixen dolços, caramels i altres llepolies, i les castanyes i els moniatos torrats han passat a ser records. S'imposa amb subtilesa...

Ara resulta que Halloween a banda de divertit, és una bona manera de jugar amb el que desconeix, de passar por sense passar perill, tot just al contrari per al que servien els contes de por tradicionals valencians, no per espantar la por, sinó per viure-la.

I açò és el que li falta al Halloween, viure la por; això que ací a Castelló ho sabíem fer molt bé, és la nostra obligació recuperar-ho, per no arribar a perdre una part de la nostra identitat. I si sou d'emocions fortes i esteu tan convençudes i convençuts com jo que podem fer alguna cosa per mantenir la nostra tradició i fer que siga atractiva, vos deixe un conte "Marieta i el mort", que de segur alguns haureu sentit en alguna ocasió, idòni per què el conteu demà  la nit d'ànimes, o aquesta nit, quan vos toquen a la porta de casa demanant dolços, o qualsevol dia i en qualsevol lloc on hi haja una colla de gent amb ganes d'escoltar històries ben nostres.

"Un dia una mare li diu a sa filla —Marieta, vés a la carnisseria i porta'm mitja lliura de freixura (entranyes). Marieta agafa els diners i se n'anà a comprar-ho. Però pel camí s'entretingué jugant amb els amics i quan va anar a la carnisseria ja no hi havia freixura. Marieta es posa a pensar que faria ara;  aleshores va veure passar un enterrament i li va vindre una idea al cap. Va seguir a aquella comitiva fúnebre fins al cementiri. Com era molt tard deixaren al mort allí per a enterrar-lo a la vesprada, llavors Marieta aprofita per a traure-li la freixura al mort. Tornà a casa i, sense dir res, donà la freixura a sa mare.

Quan arribà l'hora de dinar, la mare li diu:—Marieta, anem a dinar.—Jo no tinc fam. La xiqueta va passar la resta del dia tota desficiosa i quan va arribar la nit, una nit negra i sense lluna, es va gitar. Enmig del silenci i la quietud, va sentír un colp en l'escala i una veu amenaçadora:

—Marietaaaa, que vaig pel primer esglaó, torna'm la freixura que m'has furtat de la sepultura. Ella que ho va sentir es va posar a tremolar.

—Marietaaaa, que vaig pel tercer esglaó, torna'm la freixura que m'has furtat de la sepultura. La xiqueta va cridar a sa mare, però aquesta com no sentia res, va dir-li que no fera cas.

—Marietaaaa, que ja sóc al replà de l'escala, que tocant la porta estic, torna'm la freixura que m'has furtat de la sepultura. Marieta estava que no podia més, morta de por.

—Marietaaaa, ja sóc a la teua cambra, torna'm la freixura que m'has furtat de la sepultura. Marieta va tapar-se amb el llençol.

—Marieta, ja t'he agafat!" (i en aquest moment, vivint la tensió cal donar un bon ensurt a l'infant que escolta, una forta i brusca impressió de l'ànim produïda per la por i la sensació sobtada i imprevista). No falla.

Records de quan érem menuts, per fer por, por de veritat, amb la veuota que va pujant per l'escala i amb l'ensurt final. Tenint uns contes tradicionals tan rics i encertats per aquestes dates, segueix sense entendre què fem celebrant Halloween a casa nostra. On hi haja aquestes sensacions, aquestes vivències, mai hi haurà un Halloween que el supere. Poques vegades és millor allò que ve de fora.