Cinquanta mil duros.

És més que possible que els veïns nascuts després del 2000 ho desconeguen, per ells, cal dir que "el duro" era el nom que rebien les monedes de 5 pessetes a Espanya fins a l'arribada de l'euro fa tot just ara 20 anys, tot i que estic segur, hauran sentit més d'una vegada als pares o avis allò "d'estar sense un duro", "li ha faltat el canto d'un duro", o aquella altra "d'allò no val un duro", expressions populars que encara es mantenen vives al nostre poble per expressar que no es tenen diners, que s'ha estat a un no res d'aconseguir-se o ocórrer alguna cosa, o que allò al que ens referim no té cap valor.

Però "el duro" com a moneda és molt més antic que la pesseta, que dit siga de passada, no va començar a circular al nostre País fins a l'any 1868 després de la caiguda d'Isabel II. El duro té la seua referència directa en una altra moneda, "el real", nascuda al segle XIV a Castella i amb un ús estés per tots els dominis de la monarquia espanyola.

Era "el real" una moneda que portava gravat un doble hemisferi amb les columnes d'Hèrcules, i el seu valor més conegut va ser la peça de 8 reals, o el real de 8, que popularment, potser per la força que tenia el seu valor monetari, va començar a anomenar-se pes de plata, pes fort o pes "dur". D'aquest "pes dur", evidentment, en va sortir el col·loquialisme "duro".

I perquè faig hui "el duro" protagonista de les meues reflexions, us preguntareu. Veureu...

Corria l'any 1812, Castelló a dures penes arribava als 14.000 habitants i des de l'any anterior, 1811, va patir el setge de les tropes franceses capitanejades pel mariscal Suchet. Presa la ciutat, el 15 de setembre de 1811, va formar part fins als primers mesos de 1813 de la Prefectura del Guadalaviar baix, amb capital a València.

Castelló era un poble pròsper, no ric, però d'economia proletària, basada fonamentalment en el cànem i la morera. La noblesa no tenia massa protagonisme a la ciutat, els barons de Benicàssim i de la Pobla, eren els seus màxims representants; juntament amb aquests, una vintena de famílies conformaven les benestants, els Giner, els Segarra, els Tirado, els Gombau, els Tosquella, els Pasqual, els Breva o els Miquel.

Durant els anys de l'ocupació l'església de Sant Miquel al carrer d'Enmig i els convents de Sant Agustí i Sant Domènec, van ser transformats, la primera com a caserna de cavalleria i els altres dos arrendats, emprant les seues rendes per a mantenir l'exèrcit d'ocupació.

Així i tot els diners recaptats dels arrendaments sembla no eren prou, i la primera setmana de gener de 1812, s'acaben de complir 210 anys, els ocupants francesos demanen a la vila de Castelló, cinquanta mil duros, i per aconseguir el seu cobrament, són portades a la caserna de sant Francesc les vint persones més acomodades de la població, sent conduïdes posteriorment al castell de Murviedro, i no deixant-les posar en llibertat fins després de cobrada la contribució imposada.

No sabem amb certesa quins membres i de quines famílies van ser els empresonats, tot i que no és difícil esbrinar-ho i tampoc quan va haver de pagar cada família i quan el mateix Consell Municipal, tanmateix cinquanta mil duros, eren molts diners per la ciutat; per fer-nos una lleugera idea direm que s'estima que el pa, l'element bàsic de l'alimentació, que podia arribar a consumir una persona de mitjana per any, tenia un preu de 225 reals, poc més de 28 "duros" i el sou mitjà d'un vilatà difícilment superava els 500 reals anuals, al voltant dels 60 duros.

No ha de resultar estrany, d'una banda, que durant aproximadament l'any i mig en què Castelló va passar a formar part de la llista de conquestes de Bonaparte, la ciutat fora testimoni de canvis i revoltes que reclamaven la fi de l'ocupació francesa, més encara si a més d'haver-los d'atendre "en especie", va caler també contribuir "a la causa" amb cinquanta mil duros, i de l'altra, que la ciutat festejara la fi de l'ocupació des del primer moment, i que des del 1891, existisca a Castelló a la unió de les dues avingudes més transitades de la ciutat, les Rondes Millars i Magdalena, en el lloc d'una de les antigues portes d'accés a la ciutat, una plaça dedicada, al record i memòria d'aquell alliberament, la "plaça de la Independència".

Mai una acció de contribuir ha tingut tant de ressò, més encara si aquesta contribució ha estat per una obra no desitjada... i és que cinquanta mil duros van ser molts duros; tal vegada per això, encara hui, tot i la idea preconcebuda i generalitzada que els francesos del segle XXI són progressistes i oberts, en certs ambients locals, són vistos com a arrogants, bruscos, xovinistes i molt estereotipats...

La COVID m'ha donat la raó.

Després de quasi dos anys de pandèmia, que va venir per trasbalsar-ho tot, després d'una celebració de l'arribada dels Reis Mags a la nostra ciutat, la del 2021, totalment diferent del que estàvem acostumats, amb una "caravana reial" que va portar a ses Majestats a recórrer la ciutat al llarg del matí i la vesprada del 5 de gener amb vehicles descapotables sonoritzats i il·luminats, amb l'objectiu, que els xiquets i xiquetes de Castelló, pogueren saludar els Reis des dels balcons dels domicilis particulars, per l'elevat risc de transmissió que suposava la quantitat de possibles assistents, la intensitat del contacte i la dificultat per mitigar els riscos associats a la cavalcada tradicional, aquest 2022 hi havia moltes ganes de recuperar una cavalcada, que mantenint les màximes mesures de seguretat possibles, s'aproximara a "la normalitat".

Per això des del Patronat de Festes, tot esperant mantenir intacta la màgia d'aquesta cita, però tenint present que la pandèmia del coronavirus malauradament encara estava molt viva a la nostra ciutat, va dissenyar-se una "arribada dels Reis" que, d'una banda, mantinguera al matí la visita pels barris i grups perifèrics de la ciutat amb els cotxes descapotables, per acostar Melcior, Gaspar i Baltasar al nombre més gran de xiquets, i per l'altra, se celebrara a la vesprada una cavalcada que, discórreguen per un recorregut alternatiu al tradicional, més llarg de l'habitual, per carrers més amples, amb tanques en alguns trams per evitar concentracions de persones a determinats punts de la ruta, amb l'obligatorietat de l'ús de mascaretes en tot moment, per garantir la seguretat més gran de tots, incloguera una gran novetat mai vista a la nostra ciutat, l'eliminació del llançament de caramels des de les diferents carrosses.

Aquesta darrera mesura, la desaparició, a la cavalcada de Castelló, dels "reis com a llançadors de caramels", va semblar-me molt més que encertada, i no només per evitar les aglomeracions i perills que podien evitar-se en relació amb la pandèmia, si més no i sobretot perquè ja fa un bon grapat d'anys que jo vaig defensant allà on calga, que ses Majestats d'Orient són això, Majestats, i, per tant, han de fer valer el que són, majestuosos, capaços d'infondre admiració i respecte per la seua solemnitat, l'elegància o la grandesa i no per la quantitat, pels quilos de caramels que són capaços de llançar en el seu recorregut pels carrers.

I va arribar la vesprada del passat dimecres, la cavalcada, amb l'expectativa dels canvis... El comboi de carrosses de la comitiva reial, inspirades aquest any en el món de les joguines, en un nou recorregut va avançar lentament davant la mirada expectant de milers de famílies, que van poder, primer, sorprendre's del colorit, so i grandiositat de tots els figurants i, després de poder saludar Melcior, Gaspar i Baltasar que, com no hi estaven pendents dels caramels, podien retornar les salutacions a tots aquells que insistentment, amb crits ensordidors, reclamaven la seua atenció.

No vull que penseu aquells que açò llegiu que estic en contra dels caramels a la cavalcada. Tant de bo el repartiment d'aquests dolços puga recuperar-se l'any vinent, senyal que hem deixat enrere definitivament la pandèmia, però un repartiment "amb seny" i per aquells que, entre d'altres poden tenir aquesta missió, els figurants i acompanyants dels diferents seguicis i els mateixos patges reials, però mai pels mateixos Reis, que, com ho han fet aquest any, triomfaran més que mai sense cap necessitat de passar tota la cavalcada pendents dels caramels.

Acabada la cavalcada les opinions escoltades eren de tota classe. Referent al nou recorregut, no hi havia unanimitat, mentre uns estaven a favor de mantenir-lo per sempre, altres eren partidaris de tornar quan es puga al tradicional; en relació amb l'organització i conformació dels grups d'animació i participació, quasi tots coincidien que la cavalcada havia estat digna, correcta i que responia al que, per una ciutat com la nostra, calia organitzar; i el que més va alegrar-me, molts eren els comentaris en referència als Reis, i tots coincidents, ses Majestats havien estat com mai, pendents i dedicats en cos i ànima als xiquets i xiquetes, i bona part d'aquest "estar com mai" havia estat gràcies al no llançament de caramels.

Vet per on, ha hagut d'arribar una pandèmia perquè, tot i que de casualitat i quasi per obligació, els responsables directes de la cavalcada, veient la reacció d'espectadors i dels Reis, s'adonaren que els xiquets i xiquetes de Castelló volen, a la cavalcada, veure i saludar Melcior, Gaspar i Baltasar, i sentir que aquests els hi tornen les salutacions en forma d'abraçada, petó o somriure, i que els caramels, tot i contribuir a fer festa, ara, dins ja de la segona dècada del segle XXI, no són les llepolies "especials" i imprescindibles per l'èxit de l'esdeveniment infantil anual més important que a la ciutat es realitza. Prenguen nota aquells a qui els corresponga, que de tot s'aprèn...

Un regal de Reis... per a la ciutat.

Alguns dels elements més destacats del paisatge urbà de la nostra ciutat són els rètols. Ubicats a peu de carrer, comercials i privats o públics, són capaços de conferir una identitat pròpia a l'entorn urbà, siga carrer o plaça. Així, els nostres carrers s'erigeixen en veritables aparadors de la vida ciutadana i són un reflex de la vitalitat del veïnat.

Una part important dels rètols públics està conformada per aquells que indiquen llocs històrics, edificis monumentals, espais culturals i altres elements característics del poble, però els més abundosos són aquells que marquen el nom dels diferents carrers, amb la finalitat d'identificar de manera unívoca els vials.

Com a servei públic, diu l'ordenança municipal, que la retolació d'aquells s'efectuarà mitjançant placa fixada a les façanes dels edificis cantoners; per donar compliment a aquesta normativa, trobem des de temps antics i repartida per tota la ciutat, una variada i diversa tipologia de retolació urbana, des de les "plaques" més antigues en ceràmica (taulellets i panells de rajoles) per indicar el nom dels carrers, places, districtes i números dels edificis, fins a les més modernes de ferro colat, metàl·liques, esmaltades o fins i tot d'alumini. Rètols que han anat canviant amb el pas del temps, de la mateixa manera que també han variat el nom dels carrers al llarg de la història.

Ja abans d'aquell llunyà any 1854 en què apareix documentada la primera retolació d'un carrer a Castelló, el carre de Tosquella, fins a l'actualitat, els carrers s'han anat nomenant segons la conveniència del moment, de manera que, en l'actualitat els noms de molts dels nostres vials res tenen a veure amb el nom en què eren coneguts inicialment, que, en moltes ocasions, feien referència a un identificador natural, activitat o element singular.

Inicialment i paral·lelament al creixement de la ciutat, sorgien noms de carrer de manera espontània i eren assumits per la comunitat amb total normalitat, podent afirmar que la toponímia urbana popular es caracteritzava per l'espontaneïtat i l'economia lingüística. Va ser a partir de quan va instaurar-se l'oficialitat de les denominacions, quan de mica en mica, va anar abandonant-se la nomenclatura oral-popular.

A partir de la dècada dels anys 80 del segle passat, i en concret l'any 1984, i per iniciativa de l'associació cultural i festera Moros d'Alqueria, va tenir lloc en record i homenatge als antics carrers del centre de Castelló, una iniciativa consistent en la retolació amb ceràmica artística dels noms d'alguns d'aquells carrers que hi havien resistit el canvi de nom: Vera, Pescadors, Major, Fola, Caçadors... iniciativa que la societat castellonenca va acollir amb gust.

Ara, una altra associació cultural i festera, "l'Aljama", quasi 40 anys després, i per tancar les activitats que està celebrant per commemorar el 30 aniversari de la seua creació, com a responsables d'escenificar i fer valdre la societat civil jueva de l'antic Castelló, el call medieval castellonenc, ha fet realitat, en col·laboració amb la regidoria de cultura de l'ajuntament, el projecte de la recuperació i retolació dels carrers de l'antiga jueria.

Una nova senyalística amb 11 plaques commemoratives que des d'aquesta mateixa setmana podem contemplar i permet donar a conéixer i delimitar amb rigor històric els carrers que componien l'epicentre de la vida de la comunitat jueva als segles XIV i XV

Es poden veure ja al carrer Gràcia, amb la placa commemorativa del 30é aniversari a la façana lateral del Museu Etnològic; i en un recorregut per Cavallers, on hi havia el carrer del Call, el Cantó del Pou de la Jueria, el carrer del Pou de la Jueria, i el Cantó de la Sinagoga. A més, a Cervantes hi ha el carrer del Forn del Batlle; al carrer de l'Ensenyança, el carrer de la Sinagoga; a Antonio Maura, el carrer del Forn d'En Reus; a Domingo Briau, el carrer de l'Estudi, i a la plaça de l'Olivera, a tocar el descarregador, la placa que recorda el lloc on hi havia l'antic cementiri jueu de Castelló, el Cementiri dels Jueus.

Una bona iniciativa que, de segur, també tindrà molt bona acollida entre els veïns i forasters. Només un però... amb la mateixa finalitat en què el MUCC ha creat els diferents itineraris del Castell Vell, Medieval, de les Ermites, Republicà o de dones immortals, amb vocació d'integrar, investigar, conservar i difondre el patrimoni custodiat per la ciutat i estructurar-lo en un discurs que ajude a conéixer millor la història de Castelló, no estaria de més que s'afegira un sisé itinerari en un recorregut pels llocs més emblemàtics de l'antiga jueria, amb fullet explicatiu, plànol del recorregut i audioguia pels llocs on des d'ara podem contemplar les boniques plaques ceràmiques.

Donat que entre els objectius primordials, de la regidoria de Cultura en particular i de l'equip de govern municipal en general, està revitalitzar i defensar la ceràmica i la nostra història com a senyal d'identitat de la ciutat i ferramenta de promoció turística, estic convençut que, aquesta iniciativa, seria una bona manera de fer-ho. Llance la idea i felicite des d'ací als amics de l'Aljama "per aquest regal de reis", perquè amb la seua inquietud i actuacions estan fent història viva per la nostra ciutat. Endavant!

 

Seixanta anys d'una fundació.

Ho reflectia amb un gran titular, a la pàgina 3 del diari Mediterraneo del divendres 5 de gener de 1962. Només dos dies abans és constituïa al saló de juntes del govern civil i presidint l'acte el secretari general del Govern Provincial, el senyor Fernando de Val, el nou Patronat de la Fundació Huguet, una entitat privada sense ànim de lucre que, ara 60 anys després, continua mantenint el seu objectiu principal que no és altre que la promoció del valencianisme cultural, especialment pel que fa a la difusió de la llengua valenciana.

Un patronat ric, viu i ben nostre, les activitats preferents del qual han estat al llarg de la seua dilatada existència la difusió dels cursos de llengua valenciana, l'edició de llibres, els concursos literaris, les conferències o les trobades d'excursionistes, i del que han format part, persones tan lligades a Castelló com Adolf Pizcueta, Joan Fuster, Ferran Sanchis, Manuel Sanchis Guarner, Miquel Peris, Eliseu Climent, Matilde Salvador o Vicent Pitarch, entre d'altres, a més dels diferents alcaldes i regidors de cultura de Castelló que, per voluntat del patró Gaetà Huguet Segarra, són membres nats de la Fundació.

Una fundació que venia a continuar i completar l'antiga fundació benèfica particular, creada pel senyor Huguet Breva el 1918, pare del senyor Huguet Segarra, de qui diuen va heretar les idees polítiques i socials, la seua passió valencianista i l'amor a la llengua del seu poble, i que, segons diu "la crònica" de la constitució, millorava el capital de la primitiva fundació en mig milió de pessetes, arribant a tenir un capital inicial de tres milions, que en els primers anys va augmentar encara més amb els beneficis aportats per la venda d'algunes propietats familiars.

Haurien de passar  6 anys perquè el 1968 es crearen en el si de la fundació els primers premis "valencià de l'any", que des de l'entitat i de manera anual, reconeixen la trajectòria de personalitats i entitats socials que destaquen en la dignificació de la llengua dels valencians en l'àmbit artístic, científic o cultural en general.

Entre els guardonats en aquests més de 50 anys, autors de la talla de Nicolau Primitiu, Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Enric Valor, Sofia Salvador, Matilde Salvador, Germà Colón, Ferrer Pastor, Ciprià Císcar, Joan Francesc Mira, Isabel-Clara Simó, Carmelina Sánchez-Cutillas, Raimon... o grups com Al Tall, Escola Valenciana, Saó, el Patronat del Tractat d'Almisrà, el Poble de Castelló, la Societat Castellonenca de Cultura

Així, i en la darrera edició d'aquests premis, el passat 9 d'octubre es va reconèixer com "Valencianes i valencians de l'Any" al cantant Pep Martí, Mestre i president honorari de l'Associació Cant d'Estil de Castelló, i al personal sanitari que ha estat en primera línia durant la pandèmia i han defensat l'ús de la nostra llengua en Sanitat, en la figura de la metgessa Anna Garcia Pitarch.

Una fundació activa que, només unes setmanes després, el passat novembre, va reunir la seua junta directiva per aprovar no només el projecte de pressupostos actual i el lliurament de subvencions, sinó també la proposta de valencians del 2021, guardons que es lliuraran el pròxim 9 d'octubre, adoptant-se per unanimitat atorgar-los al filòleg, investigador i divulgador de la llengua i cultura valenciana, Josep Daniel Climent, a l'editorial Afers de Catarroja, que vol ser un estimulant per a la vida intel·lectual dels països catalanoparlants i al grup de música Carraixet, una forma de viure la música, la cultura i la llengua ben nostra.

Des d'ací i ara, vull rendir un merescut homenatge a la fundació i patronat del senyor d'Huguet, una institució que es manté, malgrat totes les dificultats hagudes i per haver, com un dels puntals de la promoció de la llengua catalana a les comarques castellonenques, i a la figura de l'amic Ferran Sanchís, que hui 60 anys després, continua sent la memòria viva i lúcida d'aquells homenots de la cultura del País. Per molts anys!

Un nou any comença…

Ahir va ser Cap d'Any, que en alguns llocs diuen "ninou", hui, per tant, és el segon dia d'aquest 2022, i moment en què omplim les nostres vides de desitjos. Només cal repassar els whatsapps i imatges rebudes en aquests dos darrers dies als nostres mòbils, per veure com amics, coneguts i fins i tot desconeguts ens han "rebotat", en moltes ocasions després d'haver-los rebut ells o elles, tota una sèrie de gifs i cançonetes amb desitjos d'allò més socorreguts: salut, pau, diners o feina, fins aquells altres més curiosos com d'acomiadament de "l'omicron" o aquell altre que ens recorda, com diu la tradicional nadala, que "els que beuen, beuen i tornen a beure" són els peixos, i, per tant, cal tenir compte amb la beguda.

No recorde si ho he escoltat a la televisió, a la ràdio o tal vegada ho he llegit en algun diari, però sí ben bé la notícia:" Un recent estudi científic explica que aproximadament un 60% de la població ens plantegem, en aquests dies nous propòsits, per fer realitat uns desitjos, però només un 8% són capaços d'aconseguir-los".

Menjar de manera més saludable, fer exercici, passar més temps amb els volguts i estimats, siga la familia o els amics, són els desitjos més repetits i més prompte abandonats, i és que el fracàs a l'hora de complir-los es deu principalment a què realment no estem convençuts que allò és el que volem o necessitem fer.

Tot i això, la clau per aconseguir qualsevol meta és tenir paciència, ser insistent i mantenir una disciplina, tot i que molt sovint, ens encallem en la pantalla del més i millor, del sempre més, de l'encara em falta, del si aconseguisc millorar en això o en allò aleshores sí que..., el només que...

Però, i si en lloc d'estar desitjant un futur, no posposem allò que ja podem ser i fer ara? Eixe serà el meu propòsit, el meu repte des de hui mateix: fer una mirada a allò que ja sé fer, i que sóc capaç de fer ara, avui, i seguir fent-ho. Clar que vull tenir un desig de millora, però el que sóc i puc, ha de marcar el tret d'eixida.

És veritat que acabem de deixar enrere un 2021 dolent. El pitjor any en dècades per a molts països: una pandèmia ha matat desenes de milers de persones a Espanya. A Castelló més de 900. Si hem tingut sort només haurem patit una mica la crisi econòmica i la garrotada global. Si no hem estat afortunats, haurem perdut algú proper i volgut al llarg de l'any. La por als contagis ha trastocat els costums i la manera de relacionar-nos.

Però és possible ser optimista, la vacuna més ràpida de la història ha ajudat a salvar milions de persones, tal vegada a mi mateixa i aquesta és en l'inici del 2022 una bona notícia. Això no vol dir que el nostre món siga un lloc perfecte. Però de tots els escenaris globals que hem conegut, que ens ha tocat viure, aquest és el millor, per tant, aquest, el nostre País i Castelló en particular és un bon lloc, cal doncs ser confiat de cara als 363 dies que li queden a l'any, ja veureu com farem moltes coses...

A la tercera serà la vençuda i tornarem a tenir festes a la Magdalena, a viatjar, a riure i conviure, tornarem a la normalitat, i ens tornarem a saludar donant-nos la mà o una abraçada, i tornarem a sentir-nos còmodes entre la multitud... Aquest ha de ser l'any de la recuperació completa, perquè, malgrat el que diuen els estudis i estadístiques, puguem assolir els somnis, objectius i metes proposades.

Un nou any comença i tot i que el futur es presenta incert, si fins ara ens hem sortit, també a partir d'ara ens en sortirem. Estic segur perquè si aquest any no ha de ser pitjor que els dos darrers, i d'aquells ens hi sortírem, ara tenint més capacitat i una major actitud per fer front a allò que resta per venir, estem més preparats. Junts podem molt! Seguirem...