Cinquanta mil duros.

És més que possible que els veïns nascuts després del 2000 ho desconeguen, per ells, cal dir que "el duro" era el nom que rebien les monedes de 5 pessetes a Espanya fins a l'arribada de l'euro fa tot just ara 20 anys, tot i que estic segur, hauran sentit més d'una vegada als pares o avis allò "d'estar sense un duro", "li ha faltat el canto d'un duro", o aquella altra "d'allò no val un duro", expressions populars que encara es mantenen vives al nostre poble per expressar que no es tenen diners, que s'ha estat a un no res d'aconseguir-se o ocórrer alguna cosa, o que allò al que ens referim no té cap valor.

Però "el duro" com a moneda és molt més antic que la pesseta, que dit siga de passada, no va començar a circular al nostre País fins a l'any 1868 després de la caiguda d'Isabel II. El duro té la seua referència directa en una altra moneda, "el real", nascuda al segle XIV a Castella i amb un ús estés per tots els dominis de la monarquia espanyola.

Era "el real" una moneda que portava gravat un doble hemisferi amb les columnes d'Hèrcules, i el seu valor més conegut va ser la peça de 8 reals, o el real de 8, que popularment, potser per la força que tenia el seu valor monetari, va començar a anomenar-se pes de plata, pes fort o pes "dur". D'aquest "pes dur", evidentment, en va sortir el col·loquialisme "duro".

I perquè faig hui "el duro" protagonista de les meues reflexions, us preguntareu. Veureu...

Corria l'any 1812, Castelló a dures penes arribava als 14.000 habitants i des de l'any anterior, 1811, va patir el setge de les tropes franceses capitanejades pel mariscal Suchet. Presa la ciutat, el 15 de setembre de 1811, va formar part fins als primers mesos de 1813 de la Prefectura del Guadalaviar baix, amb capital a València.

Castelló era un poble pròsper, no ric, però d'economia proletària, basada fonamentalment en el cànem i la morera. La noblesa no tenia massa protagonisme a la ciutat, els barons de Benicàssim i de la Pobla, eren els seus màxims representants; juntament amb aquests, una vintena de famílies conformaven les benestants, els Giner, els Segarra, els Tirado, els Gombau, els Tosquella, els Pasqual, els Breva o els Miquel.

Durant els anys de l'ocupació l'església de Sant Miquel al carrer d'Enmig i els convents de Sant Agustí i Sant Domènec, van ser transformats, la primera com a caserna de cavalleria i els altres dos arrendats, emprant les seues rendes per a mantenir l'exèrcit d'ocupació.

Així i tot els diners recaptats dels arrendaments sembla no eren prou, i la primera setmana de gener de 1812, s'acaben de complir 210 anys, els ocupants francesos demanen a la vila de Castelló, cinquanta mil duros, i per aconseguir el seu cobrament, són portades a la caserna de sant Francesc les vint persones més acomodades de la població, sent conduïdes posteriorment al castell de Murviedro, i no deixant-les posar en llibertat fins després de cobrada la contribució imposada.

No sabem amb certesa quins membres i de quines famílies van ser els empresonats, tot i que no és difícil esbrinar-ho i tampoc quan va haver de pagar cada família i quan el mateix Consell Municipal, tanmateix cinquanta mil duros, eren molts diners per la ciutat; per fer-nos una lleugera idea direm que s'estima que el pa, l'element bàsic de l'alimentació, que podia arribar a consumir una persona de mitjana per any, tenia un preu de 225 reals, poc més de 28 "duros" i el sou mitjà d'un vilatà difícilment superava els 500 reals anuals, al voltant dels 60 duros.

No ha de resultar estrany, d'una banda, que durant aproximadament l'any i mig en què Castelló va passar a formar part de la llista de conquestes de Bonaparte, la ciutat fora testimoni de canvis i revoltes que reclamaven la fi de l'ocupació francesa, més encara si a més d'haver-los d'atendre "en especie", va caler també contribuir "a la causa" amb cinquanta mil duros, i de l'altra, que la ciutat festejara la fi de l'ocupació des del primer moment, i que des del 1891, existisca a Castelló a la unió de les dues avingudes més transitades de la ciutat, les Rondes Millars i Magdalena, en el lloc d'una de les antigues portes d'accés a la ciutat, una plaça dedicada, al record i memòria d'aquell alliberament, la "plaça de la Independència".

Mai una acció de contribuir ha tingut tant de ressò, més encara si aquesta contribució ha estat per una obra no desitjada... i és que cinquanta mil duros van ser molts duros; tal vegada per això, encara hui, tot i la idea preconcebuda i generalitzada que els francesos del segle XXI són progressistes i oberts, en certs ambients locals, són vistos com a arrogants, bruscos, xovinistes i molt estereotipats...