Açò s'anima...

"En este mundo traidor, nada es verdad ni mentira, todo es según el color del cristal con que se mira". Sabia i profunda reflexió del pensador espanyol Ramon de Campoamor, una quarteta inclosa en el seu poema de 1846, Les dues llanternes, pertanyent a l'obra Las Doloras i que hui m'ha vingut a la memòria en llegir la notícia: "Som Castelló inaugura su sede y se presenta como un partido "liberal y progresista" para concurrir a las elecciones de 2023".

Un altre que vol "pujar al carro" ha estat la meua primera reflexió, i és que, a la nostra ciutat, com passa a la resta de pobles, des de l'arribada de la democràcia fa ja un bon grapat d'anys, moltes han estat les diferents entitats d'interés públic, nascudes per, en teoria, promoure la participació de la ciutadania a la vida democràtica, i de molts "vidres" diferents, no només legítims, si més no, tots ells definits com a creïbles, veraces i confiables.

No cal anar massa lluny, només a les darreres eleccions municipals del 2019, per constatar que, en aquella ocasió, van ser 11 les formacions polítiques que van voler entrar a formar part del consistori, que van fer el possible i l'impossible, "la llengua no té os", per aconseguir el vot dels veïns.

Des d'una posició conservadora fins a l'extrem oposat, van ser 6 les formacions que van obtindre algun regidor (PSOE, PP, Cs, COMPROMIS, PODEMOS-CSenMov-EUPV i VOX), amb poc més en conjunt de 75.500 vots, mentre que la resta (PACMA. CCD. L'EdC-AM, DV i FE de las JONS) amb 1488 vots en conjunt, no van aconseguir "entusiasmar" el veïnat.

I des d'aquell moment, i des de dins de l'ajuntament, assolit "l'acord de Fadrell" com a pacte de govern, els 3 partits que van quedar a l'oposició, PP- Cs-VOX van iniciar la seua "campanya de desprestigi i desgast envers el govern".

Han transcorregut ja tres anys, amb encerts i errades de les 6 formacions, tant del govern com de l'oposició; de la resta mai s'ha tornat a saber res, van desaparéixer i, de segur no sabrem res fins d'ací a uns mesos en què, apropant-se novament el moment de votar, intentaran com diu la saviesa popular "si hi ha maror, peix en abundor", treure profit, tornar a intentar "pujar al carro" o, com a menys, deixar-se veure.

I en aquest "carro" municipal, com no n'érem bastants, una nova formació anuncia la seua intenció de pujar a partir de l'any 2023, "Som Castelló", un partit del qual els veïns vam començar a sentir parlar allà a la fi de l'any 2021 i que es definia segons les primeres declaracions dels seus dirigents com a "transversal i plural que no busca un posicionament polític concret sinó un projecte de ciutat concret", vaja, quina novetat!, i quin partit no busca això mateix? I és que, com deia abans, la llengua no té ós.

Ara, ahir, va presentar-se en societat, inaugurant la seua seu, unes oficines al carrer de Cavallers, a mig camí entre Diputació i Ajuntament, on diuen volen tenir veu i vot, per a la qual cosa, han d'aconseguir que els veïns "els creguen", i res millor que mirar als descontents, principalment del partit Ciudatans, que sembla va prou a la deriva, sense "fer-li asco" a aquells desencantats dels resultats de l'acord de Fadrell.

Front un centenar de veïns, amics, coneguts i curiosos, ahir "Som Castelló" va voler fer-se gran i, tal vegada, fruit d'una eufòria excessiva van dir-se coses de les quals a hores d'ara, algú puga ja penedir-se, com; "En Castellón nos estan robando nuestras señas de identidad" o "vamos a devolver la dignidad de un Castellón maltrecho que sigue marginado y discriminado por los habituales".

Que es digués que era una formació integrada per professors, funcionaris, autònoms, economistes, professionals liberals, periodistes..., tots procedents del món laboral actiu, que comparteixen unes mateixes inquietuds, no crec que fos "cap novetat", que aportés il·lusions i ganes d'afiliar-se. En fi, el temps dirà si aquesta formació posicionada ja "en sortida" arriba a la meta amb més glòria que pena. Temps al temps i sort!

Voleu dir què és necessari?

És més que normal que, a continuació d'un terratrémol, hi haja algunes rèpliques. Diuen els que entenen que aquestes noves tremolors són conseqüència de les adequacions de l'escorça terrestre al voltant de la falla on es va donar el sisme principal.

La devastació, la intensitat i la sorpresa són les constants dels terratrèmols; tal vegada per això, quan es produeix un canvi en un govern, aquest sol qualificar-se de terratrémol si ve acompanyat de molta intensitat o de la sorpresa.

No crec haja estat aquest el cas del recent canvi al govern autonòmic valencià, tal vegada podem admetre una certa sorpresa, però què no ha portat cap devastació i, per tant, no crec hi haja hagut cap terratrémol com algun mitjà ha volgut qualificar-lo.

Tot i això, és veritat que, els canvis d'alguns caps en diferents conselleries, sembla portarà també "repliques", és a dir, comportarà nous moviments que afectaran els equips de les diferents àrees de govern.

Així he pogut llegir que la nova consellera d'Obres Públiques, Rebeca Torró, aterra al departament situant el seu fins ara assessor Josep Lluís Fitó com a cap de Gabinet, mentre que la persona que ocupava fins ara aquell lloc, Marc Bellvís, ocuparà el mateix lloc però en la Conselleria d'Hisenda, seguint el nou conseller Arcadi España.

També què la castellonenca Clara Tirado, actual cap de Gabinet d'Hisenda, passarà a la Conselleria de Transparència ocupant la Direcció General de Cooperació, el lloc que va deixar Xelo Angulo en acceptar l'acta de diputada per l'adéu del portaveu Manolo Mata.

I les travesses encara donen més canvis, la fins ara cap de premsa d'Obres Públiques, Begoña Cano, es trasllada a Hisenda per a les mateixes funcions. Carla González, l'actual responsable de Comunicació de la Conselleria d'Hisenda passarà ara a ocupar el càrrec d'assessora en aquesta mateixa cartera, tot i haver canviat "de cap".

I encara queden incògnites per resoldre, cas per exemple de saber qui ocuparà la Secretaria Autonòmica d'Economia que deixa vacant Rebeca Torró en "ascendir" a consellera d'Obres Públiques.

Si no parlem de crisi, si acceptem el que ha dit el president, que s'han fet "retocs per actualitzar el projecte de reparació i reconstrucció del País Valencià iniciat el 2015", aleshores, voleu dir que són necessaris tants canvis en un segon esglaó de govern?

No entenc massa de polítiques d'alt nivell, però no m'estranyaria que, aquests canvis, per tot el que comporten d'adaptació als nous llocs de treball, suposen, tot al contrari del que ha dit Ximo Puig, un bloqueig de l'Administració Autonòmica en les setmanes vinents.

El ball de cadires sembla ha començat. Vist des de fora i a diferència dels comicis polítics, dels resultats de les urnes, sembla que aquí els pactes entre amics i les negociacions estan "que tiren fum" i el que més o el que menys, busca, sense perdre "categoria", quedar-se com està o, en cas de no ser possible, ressituar-se en un bon lloc d'eixida, tot i que, en algun cas, els canvis sembla són tan irrellevants, que tant es val el lloc que he d'ocupar; amb menys d'un any al davant, amb seguretat, no es tindrà temps material per desenvolupar pràcticament cap dels projectes que puguen començar.

S'ho valdrà tot aquests transvasament per al resultat que puga obtenir-se?, portaran més avantatges que inconvenients tots aquests canvis? Seran les persones triades pels nous càrrecs les més competents? No seran només canvis de lloc de treball per no perdre el sou? Digueu-me malpensat, però no ho veig gens clar...

Sant Pasqual i Lledó. Guillamón i Francés.

Tinc seixanta anys llargs i Vila-real a menys de deu quilòmetres de casa. Al llarg de la meua vida he estat en incontables ocasions en aquella localitat i per motius tan diferents com visitar uns coneguts dels meus pares, examinar-me a la seu de la UNED, gaudir del paratge de la Mare de Déu de Gràcia, banyar-me al Millars, assistir a algun acte cultural a la fira del llibre, participar en algun dels aplecs que per defensar la llengua se celebraven al termet, o també, tot i no ser gens "futbolero", anar a l'antic Madrigal, hui estadi de la ceràmica, a presenciar algun partit.

Conec de passada el poble, la plaça Major o de la Vila, la casa dels Mundina, el carrer Sant Jaume i l'església arxiprestal, l'estació del tren, la séquia Major, la torre Motxa o el mercat central i, per descomptat, he passat moltes vegades per davant de la basílica de Sant Pasqual, però fins aquesta mateixa setmana, mai havia trobat el moment per visitar-la.

Per circumstàncies que no vénen al cas, el passat divendres trobant-me en aquell poble, vaig haver d'ocupar "una mitja hora llarga", vaig haver de fer temps. Ja en arribar vaig adonar-me que no era un divendres "normal", l'ambient era festiu, els carrers en algun cas ocupats per envelats i plens de gom a gom i en alguns casos tallats al trànsit rodat: el poble estava en festes: "Les festes de Sant Pasqual-2022".

Quasi sense adonar-me'n vaig dirigir les meues passes pel carrer Major i Sant Pasqual fins a arribar a la basílica de SAnt Pasqual. Era un bon moment per visitar-la, per què no? Com un turista més, tot i que en aquell moment no hi havia massa afluència ni de fidels ni de visitants, he accedit a la mateixa per la part del convent que dóna pas al museu del "pouet del sant"; a les portes del mateix el tradicional lloc de venda de "souvenirs": ciris, rosaris, estampes i l'element més significatiu "el cordonet del sant" símbol de fe i amistat.

Des d'allí he dirigit les meues passes a la Capella Real, obra moderna esculpida pel fill de la Vila Vicente Llorens Poy i inaugurada tot just fa trenta anys, en el quart centenari de la mort del sant, espai "modern" en el que ocupa la part central, el sepulcre, una estàtua jacent del sant llaurada amb 300 kg de plata i amb una base de granit amb dos esglaons i que permeten als fidels apropar-se al mateix, i un gran retaule en què destaquen els escuts dels reis Carles I i Joan Carles I, monarques protectors de la capella.

Va cridar-me l'atenció la quantitat d'ofrenes curioses que envoltaven el sepulcre del sant, i vaig entendre la tirallonga de xiquets i mestres que, moments abans, m'havia creuat al carrer Major. Els menuts de les diferents escoles del poble, acompanyats de les mestres, s'havien acostat a la basílica amb les seues ofrenes "manuals", flors de paper, fetes a classe.

Finalment, he visitat el temple, reconstruït a partir de l'any 1949, gràcies a les donacions dels fidels, en el que destaquen la seua façana principal i les dues torres campanar, darrers elements que van finalitzar-se l'any 1992.

Ja novament al carrer hem va venir a la memòria com allà per l'any 2010, quan mossén Joaquin Guillamón, aleshores rector de la parròquia de la Nativitat d'Almassora, va sonar com a un candidat a "prior de Lledó", però que finalment va ser destinat a aquesta basílica, i com monsenyor Casimiro López, bisbe de la diòcesi, amb data 30 de juilol del 2021 va signar el nomenament del reverend Aníbal Cumbicos com a capellà de Sant Pasqual i a mossén Guillamón com a nou prior de Lledó, substituint a mossén Josep Miquel Francés prior en els darrers onze anys i del que poca cosa sabem a Castelló de la seua actual dedicació.

I així, entre visita i reflexions va passar la meua "mitja hora llarga" d'aquest recent divendres "fester" al poble de la Plana Baixa, al segon municipi més poblat de la província, que sent poble és de primera i que, cada vegada que necessita l'ajut diví, no dubta en dirigir els seus passos i la seua mirada envers aquell frare franciscà aragonés que, allà a les darreries del segle XVI va viure i morir, un dia de Pentecosta, el 17 de maig de 1592 al convent de Vila-real, de la mateixa manera que, els veïns de la capital, ho fem envers la nostra estimada Verge del Lledó.

Els temps canvien...

Corria l'any 1628 quan un agricultor de Censal, Antonio Castell, fa donació a la Confraria de llauradors, d'uns terrenys amb la intenció que en ells es construirà una ermita dedicada als sant Isidre i Pere; prompte altres veïns van aportar diferents quantitats i les obres van ser realitat l'any 1644.

Una ermita que al llarg dels més de 375 anys transcorreguts fins ara ha sofert diferents usos i transformacions, la principal al segle XIX quan va habilitar-se com a hospital durant l'epidèmia de còlera. A la fi d'aquell segle, 1892, va tornar a emprar-se com a lloc de culte.

Paral·lelament el 1896, i per iniciativa d'Antonio Vicent Dols, "el pare Vicent" i com a resposta al moviment social que defenia un esforç cooperatiu per afavorir les necessitats del sector agrícola de la ciutat, naix el Gremi de Llauradors de Sant Isidre de Castelló, molt relacionat amb el Cercle Catòlic Obrer, agrupant com a socis els propietaris, colons, mediers, arrendataris, jornalers o bracers que residint a Castelló, l'ocupació principal dels quals fos el cultiu de la terra.

Per al foment i captació de l'estalvi, per a atendre el finançament dels sectors agrícola, forestal, ramader i de pesca, a la vegada que prestar els diferents serveis de banca, naix al seu si la caixa rural de crèdit Sant Isidre evolucionada a cooperativa de crèdit, encarregant-se dels actes festers per honorar el sant patró llaurador.

Acabada la guerra civil i al voltant de la festa del patró la imatge del sant quedava exposada als salons del Centre Social, "Sant Isidre", al carrer Major, i l'endemà, era traslladada a l'església per la celebració de la missa; després era exposada al domicili social de l'entitat i se celebrava entre altres actes el sorteig de l'estalvi.

A l'inici de la dècada dels anys 70 del segle passat, l'ermita és cedida per la municipalitat a les Entitats Agràries de la ciutat, representades per la UTECO, la Unió Territorial de Cooperatives, entre els quals i per impuls de la de "Sant Isidre" de Castelló no tan sols es fa una acurada restauració de l'edifici, si més no es trasllada la festa anual a aquell indret.

Una festa que consistia fonamentalment en un ofici religiós solemne, el cant dels Gojos al sant, la benedicció dels camps i altres actes de caràcter més populars com el tradicional "porrat". Quan la Caixa Rural Sant Isidre de Castelló, com a entitat pròpia, deixa d'existir, l'any 2012, absorbida per Cajamar, l'entitat andalusa determina mantenir la festa anual en l'ermita, reunint al voltant del 15 de maig, socis, clients i empleats de l'entitat, comptant amb major o menor assistència d'autoritats locals, representants de cooperatives, comunitats de regants i persones vinculades al sector agroalimentari.

Però els temps canvien i, ara, transcorreguts 10 anys des que "Sant Isidre és Cajamar", la primera caixa rural espanyola, trenca el compromís amb la ciutat i els llauradors de la Plana, i comunica a l'ajuntament i anuncia al veïnat la renúncia a la gestió de l'ermita i la celebració de la festa, retornant l'ermitori a mans municipals després que aquesta institució, arrelada al sector de la llaurança?, sol·licitara l'anul·lació del gaudi i el manteniment d'aquesta, amb la pèrdua de la característica principal del recinte al llarg de la seua història, ser una de les senyes d'identitat dels llauradors.

Segons informa avui la premsa, la comissió de govern interior de l'ajuntament, com a propietari de l'ermita, no ha tingut més remei que informar favorablement sobre l'acceptació del consistori de la renúncia de Cajamar.

Davant d'aquest acte de cansament, menyspreu o simplement indiferència, alguna cosa hauríem de fer els socis i impositors, usuaris de Cajamar, i veïns en general, no creieu? I no és gens difícil oi?

No fa gaire temps els dirigents de l'entitat a la nostra ciutat es van omplir la boca dient que la seua implicació a la ciutat era gran i ho demostraven rehabilitant i transformant l'antic hotel Suís de la Porta del Sol a "la seua" seu central, per al "seu "ús" i gaudi, i ara això... ni la ciutat ni els veïns mereixem aquest tracte.

Espere i desitge que des de la regidoria d'ermites aviat es trobe un altre organisme, una altra institució, un altre col·lectiu que vulga fer-se càrrec del manteniment d'aquell conjunt arquitectònic, d'aquell indret que tant des del punt de vista artístic com tradicional i emotiu està en l'estima de tot Castelló.

Recordant...

No sé amb exactitud, no ho he trobat per cap lloc, quantes col·leccions diferents de "gojos" es conservaran a la basílica de Lledó. No he descobert tampoc a la pàgina de la confraria aquesta informació, però estic segur que en seran més de dues dotzenes les composicions que, diferents poetes al llarg dels temps, i amb més o menys estrofes, han ofrenat les seues composicions a la Patrona, com a pregària de viva veu, en garlanda, i amb tornada lírica de lletania.

Sembla que a l'arxiu municipal es conserva una carpeta editada per la Reial Confraria de Lledó sota el patrocini de la impremta Mialfo titulada "Col·lecció de goigs en Lloança de Madona Santa Maria del Lledó venerada a la seua Basílica Patrona Principal de Castelló de la Plana" i que algun dia consultaré per conéixer millor aquelles composicions.

Composicions que en algun cas s'han convertit en més que populars, mentrestant, en altres han passat a l'oblit, a viure el "somni dels justos". Així si diem "gojos de Lledó" immediatament ens ve a la memòria el text poètic dels bellíssims "Goigs a la Sacratíssima Verge Maria del Lledó", d'en Lluís Revest, escrits el 1916, i als quals va posar música el 1917 el canonge Vicent Ripollés; els més coneguts i cantats.

De manera que en qualsevol celebració mariana que tinga lloc a la basílica de Lledó en qualsevol dia festívol de l'any, i en especial tal dia com hui, el dia de la festa gran, el dia dedicat a la Patrona, juntament amb la tradicional "Salve", es canten "els goigs" de Revest i Ripollés, goigs coneguts des del moment de la seua creació com a "moderns", pel fet d’estar escrits en valencià,  i que als anys 20 del segle passat, anaven alternant-se amb els "goigs antics", en castellà.

Així, transcorreguts més de 100 anys, hui mateix, encara ens hem trobat en el fet que, majoritàriament el poble, tot i disposar de diferents versions valencianes, hi ha cantat "la salve" en castellà, mentre que els goigs  que ha entonat , els de Revest, ho ha fet en total normalitat en valencià.

Uns goigs que fent-se més que populars han resistit més d'un segle a les noves versions, entre d'altres, als creats en el seu moment a partir d'un poema titulat: "A l'ombra del lledoner. Cançó en llaor de Madona Santa Maria del Lledó", escrit el 1924, pel mestre Carles Salvador, amb motiu de la coronació de la Verge i que comencen així:" A l'ombra del lledoner —Madona Santa Maria—, de l'ombra del lledoner isquéreu ben clara i pia", i que hui com a reconeixement i gratitud vull portar al record.

De la mateixa manera que voldria també recordar els goigs creats per, l'enyorat amic, Vicent Pau Serra i Fortuño, "Goigs en nit de la rosa", que els "paliers de Lledó" van encarregar-se de reeditar no fa massa anys, i que comencen així: "Puix que esta nit Castelló, es fa d'amor rondaller, Accepteu nostre voler, Mare de Déu de Lledó" i que, malauradament, també só poques les ocasions en que es canten.

Però, tal vegada, a parer meu, els més curiosos de tots els goigs que jo conec, i a la vegada també dels més desconeguts, i que saben de la seua existència mai els he escoltat, siguen els "Goigs a la Mare de Déu de Lledó per la llengua valenciana", composició amb quatre estrofes del patrici Gaetà Huguet Breva, completades amb altres quatre noves estrofes, entrada i tornada, obra de l'escriptor vila-realenc mossén Vicent Gimeno Estornell, que van ser musicats l'any 2009 i que s'inicien amb aquesta entrada: "Com més bé li cantaria a la Verge de Lledó, en la llengua hi seria del poble de Castelló", sent la tornada així: "Vol la Mare Lledonera, que amb sa llengua Castelló, i la veu plena i sencera, cante sempre ací al Lledó".

Recordant els "Goigs de Lledó", els de Revest, Salvador, Serra, Huguet o qualsevol altres, manifestem el fervor o afecte a la Verge, una pràctica externa de pietat mitjançant la qual la nostra devoció troba vida i expressió espiritual que estimula i consola l'ànima, assumptes d'importància lligats a la tradició, la història o el folklore, a la llibertat i pietosa imaginació dels fidels. Fem-los ben nostres, són de tot Castelló.

Alguna coral s’animarà algun dia a cantar la col·lecció? Alguna entitat es llançarà a patrocinar la seua gravació? I si es fera una publicación conjunta amb la història de cada creació, amb la lletra i la música? Com m’agradaria poder escoltar-los en la seua varietat. Idees, idees, idees… jo les llance, algú les recollirà?