Els temps canvien...

Corria l'any 1628 quan un agricultor de Censal, Antonio Castell, fa donació a la Confraria de llauradors, d'uns terrenys amb la intenció que en ells es construirà una ermita dedicada als sant Isidre i Pere; prompte altres veïns van aportar diferents quantitats i les obres van ser realitat l'any 1644.

Una ermita que al llarg dels més de 375 anys transcorreguts fins ara ha sofert diferents usos i transformacions, la principal al segle XIX quan va habilitar-se com a hospital durant l'epidèmia de còlera. A la fi d'aquell segle, 1892, va tornar a emprar-se com a lloc de culte.

Paral·lelament el 1896, i per iniciativa d'Antonio Vicent Dols, "el pare Vicent" i com a resposta al moviment social que defenia un esforç cooperatiu per afavorir les necessitats del sector agrícola de la ciutat, naix el Gremi de Llauradors de Sant Isidre de Castelló, molt relacionat amb el Cercle Catòlic Obrer, agrupant com a socis els propietaris, colons, mediers, arrendataris, jornalers o bracers que residint a Castelló, l'ocupació principal dels quals fos el cultiu de la terra.

Per al foment i captació de l'estalvi, per a atendre el finançament dels sectors agrícola, forestal, ramader i de pesca, a la vegada que prestar els diferents serveis de banca, naix al seu si la caixa rural de crèdit Sant Isidre evolucionada a cooperativa de crèdit, encarregant-se dels actes festers per honorar el sant patró llaurador.

Acabada la guerra civil i al voltant de la festa del patró la imatge del sant quedava exposada als salons del Centre Social, "Sant Isidre", al carrer Major, i l'endemà, era traslladada a l'església per la celebració de la missa; després era exposada al domicili social de l'entitat i se celebrava entre altres actes el sorteig de l'estalvi.

A l'inici de la dècada dels anys 70 del segle passat, l'ermita és cedida per la municipalitat a les Entitats Agràries de la ciutat, representades per la UTECO, la Unió Territorial de Cooperatives, entre els quals i per impuls de la de "Sant Isidre" de Castelló no tan sols es fa una acurada restauració de l'edifici, si més no es trasllada la festa anual a aquell indret.

Una festa que consistia fonamentalment en un ofici religiós solemne, el cant dels Gojos al sant, la benedicció dels camps i altres actes de caràcter més populars com el tradicional "porrat". Quan la Caixa Rural Sant Isidre de Castelló, com a entitat pròpia, deixa d'existir, l'any 2012, absorbida per Cajamar, l'entitat andalusa determina mantenir la festa anual en l'ermita, reunint al voltant del 15 de maig, socis, clients i empleats de l'entitat, comptant amb major o menor assistència d'autoritats locals, representants de cooperatives, comunitats de regants i persones vinculades al sector agroalimentari.

Però els temps canvien i, ara, transcorreguts 10 anys des que "Sant Isidre és Cajamar", la primera caixa rural espanyola, trenca el compromís amb la ciutat i els llauradors de la Plana, i comunica a l'ajuntament i anuncia al veïnat la renúncia a la gestió de l'ermita i la celebració de la festa, retornant l'ermitori a mans municipals després que aquesta institució, arrelada al sector de la llaurança?, sol·licitara l'anul·lació del gaudi i el manteniment d'aquesta, amb la pèrdua de la característica principal del recinte al llarg de la seua història, ser una de les senyes d'identitat dels llauradors.

Segons informa avui la premsa, la comissió de govern interior de l'ajuntament, com a propietari de l'ermita, no ha tingut més remei que informar favorablement sobre l'acceptació del consistori de la renúncia de Cajamar.

Davant d'aquest acte de cansament, menyspreu o simplement indiferència, alguna cosa hauríem de fer els socis i impositors, usuaris de Cajamar, i veïns en general, no creieu? I no és gens difícil oi?

No fa gaire temps els dirigents de l'entitat a la nostra ciutat es van omplir la boca dient que la seua implicació a la ciutat era gran i ho demostraven rehabilitant i transformant l'antic hotel Suís de la Porta del Sol a "la seua" seu central, per al "seu "ús" i gaudi, i ara això... ni la ciutat ni els veïns mereixem aquest tracte.

Espere i desitge que des de la regidoria d'ermites aviat es trobe un altre organisme, una altra institució, un altre col·lectiu que vulga fer-se càrrec del manteniment d'aquell conjunt arquitectònic, d'aquell indret que tant des del punt de vista artístic com tradicional i emotiu està en l'estima de tot Castelló.