Sí, però no!!!

Increïble podria ser també la paraula apropiada per encapçalar aquest comentari. Costa d'entendre, però eixa és la realitat.

Una oficina de turisme per definició és un centre d'informació que està a disposició dels usuaris, turistes, o que volen fer turisme pròximament, per obtenir informació detallada sobre la destinació en qüestió. Entre les seues funcions destaquen a més de la propagandística, brindar recursos informatius, presentar els atractius del lloc i proporcionar informació variada i d'interés. Segons la tipologia poden ser des d'internacionals a locals i permanents o temporals i per la seua gestió de titularitat privada o pública.

Fa ja més de trenta anys que l'antic Institut Turístic Valencià, organisme de gestió de la política turística del nostre País Valencià, creat l'any 1985, va ser substituït per la xarxa Tourist Info, assolint en l'actualitat, les 200 oficines, de les quals, entre temporals i permanents localitzem a la nostra província un total de 76. Més en concret, a Castelló ciutat, en trobem quatre, una temporal, amb servei a l'estiu, ubicada a la platja del Gurugú, i tres permanents, al Grau, a plaça de l'Herba i a l'estació de Renfe.

És ben sabut que la gaiata és el símbol per antonomàsia de la ciutat de Castelló i té com a funció rememorar aquells gaiatos il·luminats que van utilitzar els avantpassats de la ciutat quan van descendir des del turó de la Magdalena fins a la Plana de Castelló; de manera que en origen, cada gaiata de les antigues, portada a mà, havia d'incorporar tantes llums com a veïns, caps de família i familiars, acudiren a la romeria sota el seu aixopluc.

Per mantenir aquesta tradició fa uns anys va instaurar-se el concurs de "gaiates de mà"; d'acord amb les bases del darrer d'aquests concursos, i amb la finalitat de donar visibilitat durant tot l'any al monument principal de les festes de Castelló, s'estableix que les obres guanyadores dels tres primers premis podran ser emprades al llarg de tot l'any per participar en exposicions o fires turístiques.

Conegut el passat mes de setembre el veredicte del jurat, que considerava les gaiates de mà presentades per les comissions de sector 8 Portal de l'Om, 19 la Cultural i 7 Cor de la ciutat, com a primer, segon i tercer premi respectivament, va fer-se pública la decisió de l'alcaldessa, la senyora Carrasco, que foren exhibides al vestíbul de l'edifici noble consistorial, el primer premi, i a les oficines d'informació turística el segon i tercer, amb l'objectiu de donar la màxima visibilitat als monuments al llarg de tot l'any i no tan sols la setmana de festes.

Així des del passat6 d'octubre la gaiata de mà del Portal de l'Om ocupa un lloc preferent a l'ajuntament a la vista de veïns i forasters; des d'ahir 13, la gaiata del sector Cor de la Ciutat, ha quedat instal·lada al tourist info de Renfe, donant per suposat que la tercera, la corresponent al segon premi, la presentada per La Cultural, estarà ubicada o ho serà en els dies vinents, al tourist info de la planta baixa de la Casa Abadia.

Una bona iniciativa, una bonica manera de traure-li un nou partit a les oficines de turisme, on a partir d'ara, no només s'oferirà informació turística sinó que també es podrà visualitzar què és una gaiata, com és i tota la seua bellesa.

Però, sempre hi ha un però, resulta frustrant que dels visitants que arriben a la ciutat en tren i vulguen conéixer la informació turística i a la vegada contemplar la gaiata guanyadora del segon premi, només seran afortunats aquells que ho facen entre les 10:00 i les 14:00 hores, de dilluns a divendres. Ni a les vesprades, ni els caps de setmana, que, per lògica són els dies en què més forasters puguen visitar-nos les portes de l'oficina romanen tancades.

I si parlem de la visita a la gaiata de mà de la Cultural, cal tenir present de no fer-ho ni la vesprada dels dissabtes ni els diumenges o festius, ja que l'oficina de la casa Abadia, roman tancada i barrada.

Amb una mica més de sort, sobretot si hi ha algun esdeveniment polític o social, podrà contemplar-se a les vesprades o en cap de setmana l'obra guanyadora ubicada al vestíbul de la casa consistorial.

Més val això que no res, d'acord. Si, senyora alcaldessa, una bona idea, però que es queda curta, molt curta, massa curta, i que, en cas de no buscar-li altra solució per donar-li una major visibilitat es quedarà en un intent de "quedar bé", en una escenificació, en un gest "de cara a la galería" i res més.

Unanimitat

Quan parlem d'aconseguir un acord, una unitat, de tots els membres d'un grup, col·lectivitat, barri o ciutat, diem que tenim unanimitat, perquè hi ha una voluntat comuna, actuant-se de comú acord, a una sola veu, a l'uníson.

En un consistori municipal on, generalment, estan representades diferents formacions polítiques, és difícil, que les accions de govern siguen generalitzades i, en conseqüència acceptades i aprovades per unanimitat.

Són molts els casos en què, per sobre de si pot o no ser bo pel municipi, hi ha oposició a les propostes presentades, ja siga des de l'equip de govern o des dels partits de l'oposició, simplement perquè no "ha estat ocurrència meua", mentre en altres ocasions, davant una situació en la qual la posició al fet debatut no es contrària, però tampoc a favor, l'abstenció és la fórmula emprada.

Així, sol passar que quan salta una notícia municipal d'interés veïnal, tots els partits polítics s'apresten a dir la seua que, quasi sempre és diferent i justificant la seua posició enfront de la mateixa, amb declaracions crítiques de la postura dels altres partits. Això, agrade o no, es part del joc democràtic.

Tanmateix, aquests dies s'ha fet pública una notícia a Castelló en la que sembla tots els partits polítics representats al consistori estan inicialment d'acord, l'oposició al projecte d'instal·lació d'una benzinera al número 17 del carrer de la Vilavella al barri de Rafalafena.

És veritat que per motius de salut, de contaminació, de seguretat veïnal, les benzineres haurien d'ubicar-se en els accessos a la ciutat, a les zones industrials o les rondes, però també ho és que, tenir-les al centre, tot i que ningú les vol a prop de casa pel perill latent, facilita el repostatge, motius pels quals trobem empreses interessades en la seua obertura en llocs urbans.

Tinc clar que el projecte presentat per l'empresa Plenoil, pel subministrament de combustibles SP-95 i Dièsel, amb la instal·lació de dos dipòsits de 60.000 i 40.000 litres respectivament, no tirarà endavant, perquè està rebent el rebuig generalitzat de tot el consistori que, en aquest cas, recolza la inquietud del veïnat.

Però tot i la unanimitat, em crida molt l'atenció com els diferents partits polítics municipals volen "traure tallada" de la situació i les crítiques, en algun cas més que ferotges, dels uns envers els altres, tornen a posar de manifest que, qualsevol cosa és més que suficient per a atacar "aquells que no són dels meus" i, de passada, fer-nos creure que, només ells, els que siguen, tenen raó. Vegem...

EL PP a la vegada que assegura impedirà la instal·lació, aprofita per a acusar a l'antic govern del PSOE i Compromís de modificar el pla general per així poder permetre que al solar es poguera construir la benzinera.

VOX, tot i no definir-se públicament, per formar part del govern, recolza la no construcció de la benzinera en aquesta zona per ser considerada residencial consolidada.

El PSOE exigeix a l'equip de govern en mans de PP i VOX que denegue la llicència i, en cas de no fer-ho, amenaça en acudir als tribunals per frenar-ho.

COMPROMÍS acusa el govern de dretes de donar prioritat al transport privat en totes les seues polítiques, anunciant que presentarà una al·legació contra el projecte de construcció de la benzinera, publicat en el tauler d'anuncis municipal.

Tots estan d'acord, la decisió sembla ser unànime, però tots volen traure rèdit de la "més que segura no ubicació". Aleshores, on està la por? En el fet que l'empresa tinga tot el dret a obtenir la llicència per aquella activitat no prohibida ni acotada en un solar del Pla General i, per tant, amb l'informe de compatibilitat i d'impacte ambiental poguera exigir l'acceptació municipal.

La solució, més enllà de les topeties polítiques i de si ha estat culpa teua o meua, exigeix assolir un pacte de ciutat entre tots els grups polítics, negociar amb l'empresa, comprar els terrenys, modificar el Pla General i, destinar la parcel·la a zona verda.

Això, seria, un triomf de tots, un avanç per la ciutat i una demostració de l'estima i dedicació dels nostres representants municipals pel poble i pel veïnat; però clar, estem parlant de prioritats i de diners, i en qüestió de diners públics ja se sap, tenen el color que tenen...

De la raça, de la hispanitat o nacional d'Espanya... por "derecho de conquista".

Diferents denominacions que des dels inicis del segle XX va anant adoptant la celebració festiva nacional del dia d'avui.

Per commemorar l'arribada a Amèrica del navegant Cristofol Colon, per iniciativa de l'exministre Faustino Rodríguez-San Pedro, va celebrar-se la festivitat per primera vegada el 1914, adoptant el nom genèric de Dia de la Raça a partir de l'any següent 1915, mantenint-se com a tal fins el 1958, any en què la festa canvia de denominació, passant a ser Dia de la Hispanitat, molts anys després que Mons. Zacarias de Vizcarra, sacerdot resident a Buenos Aires, proposara al senyor ambaixador Ramiro de Maeztu, el canvi de denominació, pel fet de considerar-se poc encertat i impropi la denominació del dia de la Raça.

En 1981, recuperada la democràcia i d'acord amb la Constitució de 1978 el BOE refrenda el 12 d'octubre com a "Festa Nacional d'Espanya i Dia de la Hispanitat", i per llei 18/1987, la festivitat torna a canviar de nom, mantenint-se en l'actualitat com a "Festa Nacional d'Espanya".

De la mateixa manera que el nom ha anat canviant en el darrer segle, també en alguns llocs, dins i fora del territori espanyol, han sorgit veus crítiques sobre la festivitat:

D'una banda, afirmant que la conquista americana per part de les potències europees i principalment de l'espanyola, va suposar tot un procés de submissió de la cultura i vida dels pobles precolombins amb múltiples accions bèl·liques i injustícies per la cobdícia insaciable dels colonitzadors, conformant-se diferents accions de repulsa contra la celebració i confrontant aquesta amb la que des del 1992 celebren els pobles nadius americans sota el nom genèric de "Dia Internacional de la Solidaritat amb els Pobles Indígenes".

D'altra, perquè en l'Espanya de les Autonomies, són molts els ciutadans que consideren més que necessari el dret de cada territori a decidir les seues pròpies formes de govern, perseguint el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, estructurant-se de manera lliure i sense ingerències externes, d'acord amb el principi d'equitat, mantenint-se més o menys visible la tensió i els conflictes entre el dret de lliure determinació dels territoris i la integritat nacional.

No és fàcil la solució al doble conflicte, però ho és encara menys si considerem que una de les manifestacions que des del 1997 ocupa la part central del dia, destinada a mostrar la pluralitat cultural i política del país, a la vegada que la integració dels diferents territoris espanyols en una mateixa monarquia, és "la desfilada de les forces armades", l'exhibició dels membres dels diferents exèrcits en una exaltació bèl·lica del tot innecessària.

Una desfilada militar hui, dia de la festa nacional d'Espanya, que iniciada allà pel segle XIX per recordar l'antiga tradició de les victòries colonials, "dia de la raça", transformada en el segle XX com a manifestació de la unitat nacional i patriotisme, com a instrument de propaganda i exaltació del règim franquista,"dia de la hispanitat", encara hui, segle XXI, manté, tot i haver modificat el format, contingut, duració i nombre d'efectius participants, un caràcter ideològic i militarista, fent difícil associar la imatge de les forces armades  a un servei públic al servei de la societat civil.

De tota aquesta polèmica que va repetint-se any rere any, només se'n salva "un fet imposat", ser dia festiu en tot el territori espanyol, sense importar el poble, ciutat, província o comunitat, arribant a tal extrem la imposició que és el BOE qui assenyala que cap comunitat autònoma pot substituir aquesta festa per qualsevol altre dia, com si pot fer-se amb altres festius, recordant-nos al nostre poble, guardant la distància, allò del segle XVIII que tant de mal va portar-nos "el derecho de conquista"...

Aguantar al sol...

Quan arriba l'estiu, sabem gairebé instintivament que ens hem de protegir del sol. De fet, al pic del dia, podem apreciar perfectament com la radiació solar fa efecte sobre la nostra pell en tan sols uns segons d'exposició.

Cal evitar, per tant, que l'exposició al sol els dies en què aquest "pega fort" siga prolongada i, evitar en el possible la llum solar directa, ocupant un lloc a l'ombra. A més, cal usar roba protectora, ulleres i protecció solar, especialment entre els 10 i les 14 hores, quan els rajos del sol són més intensos. Aquest són consells bàsics, recomanacions, de qualsevol institut nacional de salut.

A Castelló, en aquests primers dies d'octubre estem tenint unes temperatures més pròpies dels mesos de juliol i d'agost que de l'inici de la tardor. També està demostrat que els efectes de la calor sobre la salut es produeixen més per una exposició prolongada a una temperatura alta, que per una exposició puntual a una temperatura màxima.

Ahir al matí, van tenir lloc a la nostra ciutat els actes centrals programats per festejar el 9 d'octubre, concloent en un concert de la banda municipal al cor de la ciutat, a la Plaça Major. Tots sabem que la plaça Major de Castelló és una plaça dura, amb molt de formigó i gens de verd i que, al migdia, quan els sol li dóna en ple, la temperatura que pot assolir-se en aquell indret és altament superior a la mitjana de la resta de la ciutat.

Com era lògic i de rebut, el concert va estar presidit pels màxims representants polítics del pobe, amb l'alcaldessa i els membres de l'equip de govern al seu capdavant, acompanyats per les màximes representants festeres, les Reines i Dames de la ciutat, majors i infantils, que, estoicament i, en alguns casos ventall en mà, van aguantar tot el programa.

Evidentment tots els assistents van patir calor. Alguns, els que voluntàriament assistiren, el públic, van buscar la poca ombra que proporcionaven els murs del mercat; la resta, les autoritats i festers van romandre al sol molt més temps del que és recomanable.

Tots, segurament, van suar, però mentre les autoritats anaven abillats amb uns vestits més o menys vaporosos que, en certa manera, facilitaven la seua transpiració, les regines i dames, "mudades" amb el vestit de castellonera, van haver de suportar i patir una situació gens agradable.

I si les festeres majors assumien que aquella situació podia anar associada al fet de ser "la representació oficial de la dona castellonera", i van poder arribar a fer realitat aquella frase de "càrrega que plau, no pesa", les més menudes, des de la regina fins a la darrera de les seues dames, van "patir" més del que calia.

No crec que, "amb la solana que caía" fóra necessària i imprescindible la presència de les xiquetes al llarg de tot el concert de la banda, assegudes al sol. Tal vegada des del mateix equip de govern, des de la Junta de Festes o des del mateix protocol de l'ajuntament, s'hauria d'haver habilitat una zona d'ombra o millor encara, haver dispensat de l'assistència a l'acte de les més menudes, més enllà de les fotografies inicials commemoratives.

Amb les normes no escrites i el protocol passa sempre el mateix. No haguera estat igual si les "xiques" hagueren assistit a l'acte amb vestit de carrer? Tan important era que lluïren ahir el vestit de castellonera? Què era protocol·lari, la fotografia o l'assistència? A qui beneficia que Regines i Dames anaren vestides de castellonera? Amb quina finalitat va fer-se que passaren més calor de l'estrictament necessària? I qui va ser el responsable? Aquestes i moltes preguntes semblants van escoltar-se al llarg del matí als voltants de la plaça...

I jo em pregunte, que pensarien les mares de les xiquetes quan, més enllà de les tres de la vesprada arribarien a casa i les veren, sota la gran quantitat de roba que portaven al damunt, suades "com a polls"?

Hem de donar gràcies a Déu i a tots els sants i santes, començant per Sant Dionís, a qui ahir també se celebrava, que no hi hagué cap lipotímia ni insolació, tot i que la sensació de cansament i esgotament, ningú va dubtar que el tingueren, per l'increment excessiu i sense substància que van sofrir en la seua temperatura corporal, manifestat externament en la coloració de la cara.

Portar roba lleugera i de color blanc, gorres i un calçat que transpire, si no es pot evitar la presència en un acte en les hores de més intensitat de sol i calor o ubicar les xiques en un lloc una mica més fresc, a l'ombra, haguera estat suficient, però, malauradament, ningú ho va tenir present. Llàstima. Per aprendre no hi ha res millor que perdre. Prendrà algú nota? Temps al temps...

A què no semblen tan grans?

Dels més dels 30.000 béns d'interés cultural declarats al registre espanyol, aproximadament la meitat són béns immobles, majoritàriament monuments, i l'altra meitat béns mobles, majoritàriament pintures i dibuixos.

A la nostra ciutat, juntament amb altres 9, el BIC conformat pel conjunt històric del Parc de Ribalta, Correus i La Farola és, tal vegada, dels més coneguts. Dels tres elements que el conformen, La Farola, és considerat des del 1981 com a Bé Mobiliari Urbà Singular, en ser un dels pocs elements iconogràfics de l'estètica noucentista a la ciutat, i el més representatiu del llegat modernista.

La Farola, ubicada al bell mig de la plaça de la Independència, és obra de l'arquitecte, Francisco Maristany Casajuana i fou aixecada el 1929, una època en què estava de moda l'arquitectura del ferro, per la qual cosa, no és d'estranyar que, l'aleshores alcalde, el senyor Salvador Guinot i tota la corporació per ell presidida, veren amb bons ulls, el projecte de la construcció del gran fanal de ferro forjat presentat per l'arquitecte, monument que finalment va ser construït al taller de José Maria Saez López, convertint-se des del moment de la seua ubicació en un dels emblemes de la ciutat.

De propietat municipal i considerat un monument a cavall entre el caire religiós i el civil, d'una banda, la seua construcció commemora i recorda el lloc exacte on el 4 de maig del 1924 va ser coronada canònicament la Patrona de la ciutat, i d'altra, ubicada en la que aquell moment era la principal entrada a la ciutat per l'oest, al llarg de quasi els seus 100 anys d'existència, ha tingut poques o cap intervenció pel seu manteniment.

Fruit del pas del temps i de la seua exposició a les inclemències meteorològiques, durant l'hivern del 2021, un dels cinc fanals de l'emblemàtic monument va caure a terra, quedant, el braç que el subjectava, orfe del fanal de forja i vidre, passant aquest a ser custodiat per les brigades municipals als seus magatzems a l'espera de la seua recol·locació.

Però aquell fet va ser sonar les alarmes municipals i a l'inici del 2023 va activar-se un projecte per la restauració integral del monument, uns treballs consistents en la reparació no tan sols del fanal, si més no també de tots els elements que conformen el monument.

Des de finals de juliol, una espectacular bastida recobreix per complet La Farola, amb la finalitat de netejar i tractar l'oxidació dels diferents elements de l'estructura, a la vegada que, els quatre fanals que ixen dels braços, ara tres per la caiguda esmentada, juntament amb els 4 dracs que els coronen, van ser desmuntats i traslladats al taller de l'empresa Enrique Artola S. L., per ser sotmesos a un procés de neteja d'òxid i posterior esmaltat, estant previst que finalitzen els treballs abans de l'acabament de l'any.

En aquests dies s'han publicat les primeres fotografies del procés de restauració dels fanals i del drac i crida l'atenció la mida de les peces, en alguns casos, poc imaginables des de la base, a peu de carrer, el que ve a donar testimoni de la grandiositat del monument, difuminat per l'entorn que l'envolta.

Unes peces que hauran de continuar lluint per cent anys més conformant un dels centres més monumentals de la ciutat i quedant enllestit el conjunt per la propera commemoració del centenari de la coronació, festejos que, hauran de ser també memorables si volen estar a l'altura del fet i del monument.

Preservar la història de la farola i complir amb la normativa mediambiental i d'il·luminació del futur ha de ser el gran repte, això sí, sense alterar la peculiar estètica més que familiar del conjunt.

Recrear la il·luminació del passat presenta ara l'oportunitat de tenir un futur prometedor. Caldrà combinar en els cinc grans fanals una il·luminació «històrica» amb els avanços actuals, amb tecnologia totalment nova que millorant l'eficiència energètica conserve el seu caràcter tradicional intacte. Esperarem amb impaciència veure com llueix, de dia i també a la nit, el renovat monument.