Nom exòtic… plat curt!

No m'he considerat mai un sibarita, una persona que busca els plaers de la vida amb molt de luxe i refinament, per això, a l’hora de menjar mai he tingut un gust delicat i exquisit paladar, no he estat allò que diem un bon gastrònom o més refinadament un gurmet.

Quan he anat a dinar o sopar fora de casa per les circumstàncies que siga no m’he preocupat gens ni mica de conéixer amb antelació els plats de l’establiment, i si aquells eren significativament refinats, fins o sofisticats. Quasi sempre m’he fixat més en l’atenció del personal i la quantitat servida en cada plat demanat i, per descomptat en la relació servei-preu.

Per això mai he entés el concepte, cada vegada més estés, d’alta cuina ni tampoc mai m’ha atret conéixer o visitar algun dels restaurants on els cuiners amb llarga i ampla experiència són més que famosos.

Com molts de vosaltres he sentit parlar i vist en més d’una vegada per televisió als germans Roca, Martín Berasategui, Dabiz Muñoz, Quique Dacosta Juan Mari Arzak o Carme Ruscarella, però sempre m’ha semblat que allò que ells fan i que és conegut com a “tècniques d’avantguarda” aplicades a la cuina està prop del que coneixem com a “prendre el pèl”, és a dir, burlar-se de nosaltres o enganyar-nos de manera amistosa, sense tenir una intenció maliciosa, perquè més que donar menjar el que fan, a parer meu, és buscar sorprendre.

També les nostres terres tenen fama de bons cuiners i millors restaurants. De fet, la prestigiosa guia anual Michelin o d’estreles Michelin de la que tots hem sentit parlar, inicialment una guia de viatges amb un llistat de llocs per menjar i dormir, i hui, més de 100 anys després de la seua primera aparició, un catàleg de restaurants de gran luxe, incloïa fins ara tres restaurants provincials a l’elit gastronòmica internacional, Cal Paradís de la Vall d’Alba, Atalaia d’Alcossebre i Raül Resino de Benicarló.

Tot just aquests dies la prestigiosa guia acaba de fer pública la seua darrera valoració en la gala de lliurament d'estreles 2026, incloent-hi dos nous establiments castellonencs reconeguts amb una estrella Michelin, el restaurant Llavor, ubicat a Orpesa del Mar, i el restaurant Rubén Miralles, de Vinaròs.

No diré que qualsevol dels xefs dels cinc establiments provincials no tinguen un gran talent culinari, però anunciar els seus menús en alguns casos fins i tot amb el temps de duració d'aquest, al costat de noms de plats com Flam de carabassó, carabassó fumat, quisquilles i sopa agripicant, Raja amb mantega blanca, nyoquis de llimona i col·lagen cruixent, o Pintarroja, a all i pebre blanc, amb parmentier d'AOVE i espagueti de mar, d’entrada semblen un poc ridículs i extravagants, poc comuns i creats inicialment per cridar l’atenció.

I si no vols caldo dues tasses. Entre les novetats a afegir “Núvols de papallones” creació de Llavor o ”Fòssil de calamarsó” de Rubén Miralles que no diré no seran plats d’alta elaboració i espectacular presentació, però de segur que amb quantitat i contingut del plat simbòlica.

L’any 2018 el professor gadità José Berasaluce va publicar un llibre “El engaño de la gastronomía española” on tracta de descriure i interpretar els fets que han tingut lloc al voltant del 'boom' gastronòmic dels darrers anys, arribant a afirmar que “els restaurants de moda són espais de poder que manifesten la seua superioritat a través del luxe i l'ostentació generant un comportament bastard de classe”; no hi puc estar més d’acord.

Des d’ací a la vegada que felicite els xefs castellonencs guardonats per mantenir o incrementar les estreles, els demanaria que deixaren o no caigueren en el màrqueting, esnobisme, espectacle i banalització que sembla impera a l'actual moda gastronòmica, i en benefici de tots, practicaren una cuina, elaboraren uns plats de qualitat, sense noms tan exòtics i sobretot, amb prou contingut per a quedar no només de paladar si més no també amb l’estómac més que satisfet.

Un que val per molts.

És veritat que el conec des d’abans de nàixer i que, per això podeu imaginar que el meu comentari de hui no serà mai objectiu, però d’entrada us diré que els que així penseu estareu més que errats.

Vull parlar hui ara i ací d’una persona, anava a dir un jove, però ja no ho és tant, que ha dedicat tota la seua vida, renunciant en moltes ocasions a allò que coneixem com a vida personal, en benefici dels seus veïns, i no només dels veïns propers, dels del seu poble, si més no amb mirada més ampla, en benefici de tots els que vivim en aquest país.

Un polític proper, sincer, dels que quan parla va directe al gra, sense embussos, un dels nostres, amb qui és fàcil identificar-se, que va saltar des de Castelló a la política comunitària valenciana i d’allí a Europa. De qui parlem? Del mestre i exconseller d’educació hui flamant eurodiputat membre del grup dels Verds /Aliança Lliure Europea, Vicent Marzà Ibáñez.

En un Parlament Europeu ample, plural i divers, entre 61 parlamentaris espanyols dels 720 membres de 27 països diferents, no resulta gens fàcil fer-se sentir, i menys encara si s’accedeix com a únic eurodiputat valencià dels tres membres de la coalició que conforma Sumar.

Un europarlamentari dels 5 que representen al País Valencià en aquesta dècima legislatura europea, juntament amb González Pons, Leire Pajín, Sandra Gómez i Diego Solier i que des del primer moment, juliol del 2024 va “fer-se” de notar pel seu treball i dedicació.

Tant és així que el seu interés i eficàcia front diferents temes i la seua aposta per no ser un eurodiputat passiu, no va passar, tot just fa ara mig any, desapercebut entre els membres del grup de comunicació del Parlament que van designar la intervenció de Marzà sobre la Dana davant el plenari realitzada ara fa tot just un any, com a un dels quatre finalistes, cap altre espanyol, nominats al millor discurs 2024, una intervenció en la qual va denunciar la manca de resposta de les institucions espanyoles i valencianes i va exigir una actuació ràpida, eficaç i justa per part de la Unió Europea.

Ara, aquesta mateixa setmana acabem de conéixer que Vicent torna a estar nominat per un altre guardó, el d'eurodiputat de l'Any 2025 que atorga l'Associació de Periodistes Parlamentaris (APP), un reconeixement que distingeix la tasca destacada dels representants polítics al Parlament Europeu, compartint candidatura en aquesta ocasió amb dos companys espanyols Javier López i Nicolas Pascual.

La presència de Marzà entre els finalistes de diferents premis entre una gran quantitat de membres diversos i de diferents tendències dins un parlament ample i variat, demostra el treball rigorós i constant que està fent dia a dia, portant la veu valenciana a debats claus sobre emergències climàtiques, drets socials i justícia territorial. I és que, i en això no descobrim res nou,  Vicent és un però val per molts.

Des d’ací només em resta desitjar-li tota la sort del món en la pròxima gala, un esdeveniment més que rellevant del calendari polític del final d’any, a la vegada que afirmar, amb aquesta nominació, el fet de reconéixer la tasca del polític castellonenc que des de Brussel·les no para de defensar els interessos de tots els valencians.

En la figura de Vicent torna a fer-se realitat allò tantes vegades viscut, la qualitat és més valuosa que la quantitat, demostrant que tot i estar sol a Europa en ser una persona valuosa, íntegra i coherent en el seu discurs i sobretot en el seu actuar, està sabent guanyar-se el suport i comprensió de molts altres companys amb qui, malauradament no es té tanta connexió.

Siga quin siga el resultat de les nominacions el teu èxit és la prova que el treball dur paga la pena, i els castellonencs, jo el primer, estem molt orgullosos de celebrar aquest èxit amb tu. Enhorabona.

 

19 anys i no és fàcil...

El poeta i assagista, catedràtic de llengua i literatura espanyola, premiat en diferents concursos de poesia, el senyor Juan María Calles, que aleshores ocupava la subdelegació del govern a Castelló amb el president Zapatero al capdavant de l’executiu nacional, juntament amb Juana María Lázaro en aquell moment subsecretaria del Ministeri d’Economia i Hisenda, primera dona en ocupar aquest càrrec al llarg de la història de l’entitat i l’economista, interventor i inspector Luís Pedroche Rojo, subsecretari de l’Agencia Estatal d'Administració Tributària, acompanyats per qui era delegat del govern a la Comunitat, substitut de Juan Cotino, el senyor Antonio Bernabé, tal dia com hui, 27 de novembre del 2006, van presidir la inauguració de la nova seu d’hisenda i de l’AEAT a la nostra ciutat.

És veritat que la delegació de l’Agència Tributària ja funcionava des de feia uns mesos en aquest nou edifici del Passeig d’en Ribalta, per la qual cosa ja havia deixat de prestar els serveis de les instal·lacions de la plaça de l’Hort dels Corders, un vell edifici de poc més de quatre mil metres distribuïts en cinc plantes amb més de vuitanta anys d’història i que, com és sabut, després de l’any 2010 ser cedit pel govern a la ciutat s’ha convertit en un espai polifuncional seu d’oficines culturals municipals i educatives així com espai vibrant d’exposicions, xarrades, tallers i activitats lúdiques per a tota classe de públic.

A poc a poc els castellonencs vam haver d’acostumar-nos al nou emplaçament, un enorme edifici que, ocupant més de vint mil metres de superfície i amb diferents soterranis i plantes distribueix el funcionariat d'Hisenda, Cadastre i Agència Tributària, lloc que hui s’ha convertit en familiar per gestionar rendes, Iva, societats, mòduls, certificats, recursos, sancions, cens, registres i tota una altra sèrie d’accions i complementació d’impresos.

Un lloc on gestionar entre altres aspectes allò que coneixem popularment com “el fisco”, recaptació, administració i inspecció en el compliment de les obligacions tributàries, i la seu del “catastro”, que recull el registre estadístic amb la descripció física, econòmica i jurídica dels béns immobles urbans, rústics i especials.

Han transcorregut com aquell que no hi vol dinou anys, sembla que va ser ahir; mirat en perspectiva, en aquests 19 anys han passat moltes coses que ens han canviat la vida per sempre que ressonen al nostre dia a dia i també al costat de vells problemes que encara continuen.

Tanmateix encara 19 anys després d’aquell dia, en resten moltes de pendents, la urbanització de la marjaleria, l'ampliació de l'Hospital General, la urbanització de la gran pastilla de sòl que ha quedat entre el cobriment del Riu Sec i l'esmentat centre sanitari, la renovació i ampliació de tot el clavegueram del Grau, la creació del gran parc entre el Peri 18 i el nou Sensal, la finalització de la ronda de circumval·lació, i així podríem continuar...

Que hisenda som tots volia ser allà pel 1978 un lema històric de la campanya pedagògica mitjançant el qual es volia transmetre i emfatitzar que tots els ciutadans havíem de contribuir a finançar els serveis públics incentivant la responsabilitat contributiva dels ciutadans.

Aquell 2006 teníem més que assumit l’obligació de fer-hi les nostres aportacions, i també el dret a reclamar que aquestes aportacions es feren servir per a inversions dirigides a la millora del benestar comú.

Però prompte van veure com el trasllat a les noves dependències només va suposar una millora pels treballadors, i no tots, amb problemes d'inundabilitat per deficiències en el sistema d'aire condicionat i alguna inundació o inicials bloquejos dels ascensors, que sembla van ser “puntuals”, als que calia afegir els que vam començar a sofrir els usuaris, de la ciutat i sobretot aquells que provinent dels pobles de la província, havent de fer filigranes quan necessitàvem els serveis d’aquest organisme, per poder arribar i aparcar l’automòbil als voltants d’aquest ampli sector de la ciutat, problema que, a hores d’ara encara no està resolt.

Hui, quasi 20 anys després, malauradament l’acostament i els accessos a aquell edifici, que sempre imposa, continua sent gens còmode per als usuaris i la polèmica continua…

Un pop i una balena…

Sembla un fet imparable el ritual costumista comercial originari i popularitzat a la dècada dels anys 60 del segle passat als EUA i que unia les sucoses rebaixes dels establiments al costat de l'ànsia de compra de cara al Nadal dels americans, l’anomenat Black Friday o divendres negre.

I com sembla que tot allò que prové d’Amèrica és bo i interessant per tot el món, als inicis d’aquest segle l’èxit del fenomen va arribar a Europa i la seua adopció va pujar com l’escuma en tots els països.

A Espanya diuen que va arribar el 2012 de la mà de MediaMarkt i tot i que inicialment l’acollida no va ser gaire entusiasta, prompte altres grans empreses com El Corte Ingés o Amazón van veure una nova oportunitat de negoci i no van dubtar en sumar-se a aquella moda consumista.

Des de llavors, cada cop més els comerços de les diferents ciutats s’uneixen a la iniciativa, i fins i tot els governs municipals, mitjançant les diferents regidories de comerç i o consum, ideen noves campanyes per incitar a comprar aquest divendres, allargant-se les propostes tot el cap de setmana fins dilluns, sumant quatre dies de compres sense parar, un negoci rodó.

I a Castelló no hem de ser menys. Si l’any passat, el 2024, la proposta municipal va centrar-se en una iniciativa batejada amb l’anglosaxó “Black & White Friday” que unia a les compres la possibilitat de participar en sortejos de samarretes signades pels jugadors de la primera plantilla del club Esportiu Castelló, jaquetes, entrades VIP, carnets albinegres i bosses de roba, campanya el resultat de la qual no deguera eixir massa ben parada, ja que no va fer-se massa ressò, ara aquest 2025, hui, novament l’Ajuntament, a través de la Regidoria de Comerç, i el seu cap el senyor Alberto Vidal, s’ha aprestat a presentar la nova campanya, divendres negre 2025, la "Black Friday Experience”, amb una programació especial que ha de combinar els descomptes de les botigues amb una ambientació festiva de música i animació.

A banda, diuen, faran recórrer pels carrers més cèntrics i comercials una vintena de personatges, superherois, herois, heroïnes i ballarins, al llarg de tres hores a la vesprada del pròxim divendres 28 i que es complementarà amb la instal·lació al carrer d’Enmig, de cinc ninots gegants, cinc figures inspirades en el món marí, entre els quals destaquen un pop i una balena de vuit metres d'alçada.

Sí, heu llegit bé, un pop i una balena de huit metres d’alçada. No vull pensar que la proposta no siga atractiva visualment, però dubte que siguen elements suficients per a convertir-se en un dels principals atractius de la jornada de compres i, més encara, que la seua visualització genere alguna cosa més que sorpresa.

Senyor Vidal, la veritable estrebada del Black Friday només es pot fer realitat amb una demanda considerable a les botigues quan els descomptes són el principal atractiu, tota la resta pop i balena inclosa, malauradament, en poc ajudaran a activar el moviment entre comerços i clients.

Supose que, com passa sempre, els més satisfets seran aquells veïns que aconseguiran trobar el producte desitjat a un preu rebaixat o fins i tot topar-se amb alguna ganga imprevista, però al costat d’aquests de segur que hi haurà molts altres que seguiran un any més considerant insuficients els descomptes o fins i tot, aquells com jo que pensem que la campanya del Black Friday hui presentada, no és encertada, per més ninots espectaculars que envaïsquen els nostres carrers, ja que difícilment generaran experiències que vagen més enllà de, com a molt, la sorpresa.

Reconec que no és gens fàcil ni senzill mantenir una lluita i un pols amb les grans superfícies o les compres en línia, que el xicotet comerç, que el comerç de proximitat manté una lluita quasi perduda, i que des del govern municipal cal recolzar,-los al màxim però, voleu dir que, gastar-se els diners en un pop i una balena és la millor manera?

Ja tenim cartell

Si aquesta setmana coneixíem el gran interés de les empreses pirotècniques per participar en el Concurs de Mascletaes Ciutat de Castelló a celebrar en les pròximes festes de la Magdalena 2026, sent nou les pirotècnies que han presentat la documentació, dues més de les que finalment i per sorteig seran les elegides en funció dels dies de festa, la vesprada d’ahir, a 113 dies vista de l’inici de la nostra setmana festera, va tenir lloc l’acte de presentació del cartell oficial guanyador del concurs que ha de donar visibilitat a les següents festes.

63 van ser els artistes gràfics i estudis professionals que van presentar les seues propostes dins el termini establert per a fer-ho i que, després de ser analitzades i votades per un jurat compost per experts i professionals, ahir van ser exposades al públic, donant-se a conéixer l’obra guanyadora i també el nom del seu creador.

L’obra elegida porta per lema “Monumental”, presenta una combinació de paraules i imatges on el color verd pren especial protagonisme, que a més de proporcionar una informació directa, incideix en la capacitat de captar l’atenció de qui la contempla i, a parer meu, capaç d’evocar emocions, aconseguint lliurar el missatge fester de forma ràpida i efectiva.

Una imatge visual on l’equilibri entre la simbologia i la proximitat són fonamentals per a aconseguir comunicar clarament el missatge fester, la tradició i el present, que en dates molt properes ocuparà gairebé tots els establiments i espais públics de la ciutat.

Conegut el cartell elegit pel jurat calia conéixer el nom del guanyador, resultant ser el reconegut en l'àmbit nacional dissenyador gràfic i cartellista, asturià de naixement, però resident a Borriana, Juan Diego Ingelmo, amb una trajectòria més que destacada en concursos de festes populars, carnavals, fires i esdeveniments culturals, el que novament, amb un estil personal, caracteritzat per un ús expressiu del color, composició equilibrada, narrativa visual i encertada incorporació de la simbologia local, aconseguia el preuat guardó i, de passada, els cinc mil euros del premi.

Premi aconseguit ja en tres ocasions anteriors, la primera, amb l’obra presentada al concurs l’any 2009 sota el lema “Castelló en romeria”, la segona dos anys després, el 2011, en aquella ocasió amb un disseny titulat “Pregó internacional” i, la tercera el 2014, amb el cartell que portava per títol l’expressiu “Rotllo i Canya”.

Si els poetes guanyadors per tres anys del premi Flor Natural en distintes edicions, als diferents Jocs Florals o Certàmens literaris se’ls concedeix el títol honorífic de “Mestre en Gai Saber”, caldrà anar pensant en la creació d’alguna mena de distinció per reconéixer aquells altres artistes, com és el cas del pintor, dissenyador i il·lustrador senyor Ingelmo que, per la rigorositat, saber fer, i picada d'ullet a les feses de la ciutat, ha aconseguit mitjançant la cartelleria, la seua disciplina favorita, fer-se en quatre ocasions amb el concurs.

A l'era digital, on l'atenció de l'usuari és un recurs limitat, la comunicació visual ha esdevingut un factor clau per a transmetre missatges de manera immediata. El cartell “Monumental”, com a exemple pràctic d'aquesta comunicació, capta l'atenció de l'espectador en qüestió de segons. L’obra resulta ser un veritable reclam. A partir d’ara, el seu ús eficaç dependrà de dos factors clau, la distribució i la ubicació; els altres elements necessaris i imprescindibles de tot cartell, el color i la claredat del missatge, es veuen a simple vista. Tot un encert.

En una societat moderna com la nostra, on la informació es comparteix ràpidament, a hores d’ara la imatge anunciadora de les pròximes festes ja  ha començat a circular per les xarxes socials i, a la vegada, ha començat a generar converses mobilitzant opinions de professionals de la imatge, veïns i festers, creant impacte.

Hi haurà qui li agradarà, qui li agradarà menys i fins i tot qui no li agradarà gens ni mica. La diversitat d'opinions és un pilar fonamental per a garantir-ne la pluralitat i el respecte. També la festa és sobretot tolerància, varietat i la contemplació del cartell també és sinònim d’heterogeneïtat veïnal.