Betlems, arbres, llums i elfs… l’evolució de Nadal.

Hem superat ja el tercer diumenge de l’Advent, s’acosta Nadal, la decoració pren tot el protagonisme a les cases i carrers de la ciutat. Cada any igual i cada any diferent...

Durant molts anys, des de mitjan segle XIX, l’element més característic a les cases castellonenques anunciador de l’arribada de Nadal era el Betlem, el muntatge, representació simbòlica, de l’escena del naixement de Jesús que, per primera vegada al segle XIII va muntar Francesc d’Assís i que els franciscans van popularitzar al segle XIV arribant a Espanya al segle XVIII de la mà de la reialesa.

Una tradició que havent esdevingut un element generalitzat i identitari de Nadal, tot indica que actualment a l’àmbit casolà el seu declivi és més que evident, perquè any rere any, noves tendències, vingudes de fora, se sumen al costum més arrelat de les festes nadalenques a casa nostra...

Tot just hui fa 60 anys, un 16 de desembre de 1965 a Castelló va arribar per primera vegada una tradició nadalenca popular fins aquell moment als països del nord d’Europa, “forasters vindran que de casa ens trauran”, l’arbre de Nadal, col·locant-se per primera vegada “a la Porta del Sol” un avet, una conífera, arbre de terres llunyanes, que res tenia a veure amb Castelló, però que decorat amb esferes brillants treia de les cases i de les esglésies la tradició de Nadal del betlem, portant-la fins al carrer.

Un arbre natural que arrancat del seu hàbitat, inicialment, només tenia una finalitat, enriquir l’ambient festiu, del que pocs veïns realment arribaven i hem arribat a conéixer el seu significat, un arbre que representa el món, amb les boles i llums, signes dels dons de la terra i la llum divina, i que prompte va irrompre també a les llars, al costat del betlem i, en molts casos arribant a substituir-lo.

Amb  el pas dels anys, l’arbre de Nadal va fer-se tan popular que mentre a les cases els inicials naturals, que per la climatologia castellonenca duraven ben poc, van ser canviats per artificials més econòmics, fins i tot plegables i reutilitzables, i, a la ciutat, al carrer, van evolucionar transformant-se amb el pas dels anys en estructures metàl·liques que, en forma cònica i en varietat d’estils i mides apareixen repartides per places i jardins, elements envoltats de llums i elements ornamentals que, sembla presenten com a darrera finalitat, aconseguir un contagiós atractiu turístic, una topetia amb ciutats i pobles veïns.

I si els arbres van evolucionar i els betlems van anar venint a menys, amb l’arribada dels leds com a nova tecnologia en il·luminació, la decoració nadalenca urbana va créixer i, també arribar als nostres habitatges; la febre per adornar balcons i terrasses amb llums de disseny variat i tecnologia més que eficient, va arribar fa uns pocs anys per quedar-se i, cada vegada, amb més força trobem més i més façanes convertides per uns dies en un espectacle lluminós que va més enllà d’evocar sensacions relacionades amb la pau, l'harmonia i la protecció de la llar, veritable esperit nadalenc.

I si no en teníem prou, aquest 2026 sembla que un nou element s’està tornant més que popular, es tracta de l’elf entremaliat, una nova figura nadalenca, importada en aquesta ocasió dels Estats Units que s’escola dins les nostres cases, una criatura fantàstica que presentada com l’ajudant del Pare Noel i que vigila els infants de l’1 al 24 de desembre. Un ninot de prestatgeria l’objectiu del qual és controlar que els nens facen bondat i que no facen malifetes abans de rebre els regals.

Al marge de l’acceptació o rebuig que genera, l’Elf de Nadal com va passar amb els arbres i està passant amb els llums, de segur, ara des de la indústria joguinaire principalment, voldran convertir-lo en un fenòmen cultural i econòmic de gran abast.

Hem de permetre que es convertisca en un altre símbol foraster que vinga a ocupar el lloc de les nostres tradicions? De segur que les opinions estaran dividides. Vosaltres mateix…

Quins dies plourà i quan farà sol?

Des de sempre, digueu-me curiós, he tingut la quimera per conéixer el temps a l’esdevenir, saber si allà on em trobe, a casa o fora, en els dies venidors, plourà o no, farà sol o ventarà. Aquesta situació avui podem conéixer-la amb prou exactitud gràcies als observatoris, satèl·lits i models meteorològics de la qual ens informen diàriament els diferents mitjans de comunicació.

Antigament, no hi havia les prediccions i els veïns llauradors del meu raval, basant-se en la tradició, els costums i les creences, elaboraven, en algunes dades concretes de l’any, una espècie de calendari en el qual pronosticaven el temps que faria al llarg dels dotze mesos següents.

Uns senzills calendaris creats mitjançant diverses pràctiques basades en l’observació com el calendari de la ceba, o el calendari d’en Salomó o de santa Llúcia; el primer elaborat a partir de l’observació d’una ceba la nit de Nadal o de Cap d’Any per descobrir quins mesos de l'any següent plouria i quanta aigua cauria, mitjançant un senzill procés consistent en desfer la ceba en capes, agafar-ne dotze, assignar-li un mes a cadascuna, posar-li al seu damunt un pessiguet de sal, deixar-les vint-i-quatre hores a sol i serena i, l'endemà veure aquelles capes que per efecte de la serena i la sal s’havia format aigua; segons la creença aquell mes seria plujós, anotant el resultat en un senzill paper i penjar-lo en un lloc ben visible de la casa, ja que havia de marcar la decisió de plantar, collir, segar o fins i tot vendre les hortalisses i altres productes del camp.

El d’en Salomó, tot i que durant molts anys va ser el calendari del poble hebreu, basat en el moviment dels astres, principalment la lluna i el sol, va donar nom a una nova manera més popular de preveure el temps venidor, a un nou calendari, el de santa Llúcia, màrtir cristiana de la que hui 13 de desembre celebrem la seua festivitat.

Aquest calendari es començava a elaborar a les cases del raval tot just hui i s’acabava el dia dels Reis, 6 de gener, vint-i-quatre dies després; els dotze dies immediatament anteriors a Nadal i els dotze que segueixen a aquesta festa, són considerats com a norma d’observació per a predir el temps que faria.

Consistia a apuntar cada dia el temps que feia: plou, fred, vent, ennigulat, boira… El dia de Nadal es botava, no s’apuntava.  Amb les dades recollides d’aquests vint-i-quatre dies es preveia el temps que faria l’any següent. Les prediccions anaven des del gener fins al desembre, i ens indicaven les previsions meteorològiques durant cada quinzena de l’any. Si tenim en compte que el dia de Nadal “se saltava”, no s'apuntava res, i es tornava a mirar el temps que feia el dia 26 de desembre i fins al dia 6 de gener, aquest període era el que marcava les segones quinzenes de cada mes; per exemple si el matí de Santa Llúcia plou, i el dia 26 de desembre fa sol, la primera quinzena de gener serà plujosa i la segona quinzena estarà assolellada. Si el dia 14 de desembre fa vent i dia 27 de desembre fa molt de fred, la primera meitat del mes de febrer serà ventosa i la segona gelada…

Malgrat que totes aquestes i altres previsions meteorològiques, no tenen una actitud científica, en estar mancades de precisió, sent més aviat generalistes i que gairebé s’han esvaït, jo hui, us convide a provar-ho, no costa massa, només cal anar anotant durant els dies entrants allò que l’oratge ens ofereix, i després, al llarg de tot el 2026 i com si es tractara d'una travessa, només cal anar observant quants encerts tindrem.

És veritat, i no és la primera vegada que parle d’açò ací, existeixen i es continuen publicant diferents calendaris en valencià, com el Calendari dels Brillants un almanac editat a Benissa (Marina Alta), que a més de contenir informació sobre les tradicions culturals i festives, mostra aspectes quotidians relacionats amb el temps, santoral, festes i estacions de l'any, que recorden molt el repte que jo us propose; però, perquè no?, podem fer una comparació, per veure qui aconsegueix més encerts, tot i considerar que les previsions d’aquell es corresponen a l’oratge dels pobles del més al nord de la província d’Alacant, i les nostres observacions seran més locals, més per la Plana en general i Castelló en particular.

Animeu-vos i elaboreu aquest calendari, tot i que no siga científic o no arribe a ser encertat, sempre serà el millor record i homenatge que podem fer als nostres veïns que des de temps ancestral van manifestar interés per tot allò que els arribava del cel i van saber transmetre a les noves generacions…

Com és possible?

Onze milions d’euros que no és poc, s’han gastat en els darrers anys en les diferents fases de les obres de reforma integral del servei d’urgències de l’hospital general universitari de Castelló, que per més de dos anys estant executant-se en diferents fases a la planta baixa de l’edifici assistencial i que, ha suposat ja, a més de la creació d’un nou accés d’admissió de pacients, l’augment de la superfície, quasi doblant l’espai que fins aquell moment hi havia al recinte hospitalari amb nous boxes, sala d’observació i sala multifuncional d’infermeria i cures entre altres serveis.

Una vegada acabats els treballs d’aquesta quarta fase que inclou un nou espai, tres vegades més gran que l’anterior, més obert, amb una millor accessibilitat i suposa l’entrada en servei del 70% de tota la reforma prevista que, segons previsions estarà finalitzada a l’estiu del 2026, el conseller de Sanitat, el senyor Marciano Gómez en la visita que va efectuar a les instal·lacions els darrers dies del passat mes d’octubre, va manifestar que aquesta nova estructura se situava a l’avantguarda de la infraestructura hospitalària i comptava amb la més innovadora de les tecnologies i que venia a incidir i millorar la qualitat assistencial dels usuaris.

No havia passat encara un mes des que el senyor conseller feia aquelles declaracions quan, el 23 de novembre els sindicats CCOO, CSIF… van fer pública una nota que deia:  "hay pacientes de urgencias del Hospital General de Castellón que esperan hasta 24 horas para ser ingresados" i que, a causa d'aquella situació, va haver-se d'obrir una sala de “preingrés” i que la situació podia anar a majors amb la baixada de les temperatures i l'arribada del fred, augmentant la incidència de casos d'urgència, sent moltes les possibilitats que, per la manca de personal, s'arribara al col·lapse.

Ahir, tres setmanes després d’aquella nota de denúncia, el servei d’urgències torna a situar-se al focus de la polèmica, sent diversos els usuaris que denuncien esperes de més de 12 hores per poder ser atesos per un metge, en un servei que descriuen com a “totalment col·lapsat” amb passadissos plens i personal “desbordat” davant d’un constant flux d’usuaris.

Què arribe al servei d’urgències de l’hospital una persona gran, amb forts dolors després d’haver sofert una caiguda al seu domicili i que se l'informe que té 107 pacients davant i que haja d’esperar asseguda a una cadira més de 12 hores sense que ningú la puga atendre és, senyor conseller, del tot inhumà, no troba?

I no, no és que el personal no siga eficient, tampoc que les instal·lacions no estiguen en condicions, vosté mateix va dir que el servei està a l’avantguarda, el problema rau en el fet que el personal és del tot insuficient, que, tal vegada, s’han invertit massa milions en “coses” que no dic no siguen necessàries, però si no hi ha personal suficient, les infraestructures com s’està veient coixegen; tal vegada de no poder-se destinar més diners caldria haver distribuït els milions d’una altra manera, no creu?

De res serveixen unes bones i modernes instal·lacions si no hi ha eficàcia en l’atenció i, aquesta no és possible, amb el poc personal de què el servei d’urgències del nostre hospital de referència disposa en aquests moments.

No soc metge, ni de moment he hagut de fer ús del servei, però des d’ací vull demanar que des dels òrgans de govern municipal, des de la gerència de l’hospital i des de la direcció sanitària provincial amb fermesa es prenguen mesures urgents perquè ni els metges ni els pacients continuen veient-se afectats per la saturació de les urgències de l’antiga “residencia”.

Que acudir a urgències siga una odissea interminable no és acceptable, no hem de consentir més col·lapse, més desgast d’un sistema públic que es torna a quedar sense aire. Pacients greus que acaben esperant en una butaca quan haurien d'estar ingressats en un llit, monitoritzats i amb una vigilància adequada, només augmenta el risc i disminueix la seguretat, i no, no és culpa del personal senyor Marciano, tal vegada serà la seua incompetència o manca de previsió.

Mai voldria que li ocorreguera a vosté res greu, però pense que si per casualitat li passara i fora vosté veí de Castelló, no hi hauria qui l’atenguera en hores i hores… No és tolerable aquest despropòsit en un sistema sanitari amb una gestió autonòmica molt millorable. Necessitem una solució i la necessitem ja!

 

Ningú ha tornat a dir res. De pel·lícula…

Una història interminable la novel·la de Michael Ende publicada el 1979 va aconseguir ser ràpidament un best-seller, que el 1984  el director alemany W.  Petersen va convertir en una ambiciosa proposta, un film que prompte va convertir-se en un clàssic del gènere fantàstic del cinema europeu.

A partir d’aquell moment va fer-se popular el títol com a sinònim de cicle sense fi o el conte de no acabar mai, expressions emprades per a descriure una situació que sembla prolongar-se indefinidament en el temps sense arribar a una resolució clara, sense trobar una conclusió satisfactòria o el que és el mateix una situació crònica o recurrent que persisteix al llarg del temps sense arribar a una resolució definitiva.

Tot just hui, dia en què fa 129 anys de la primera projecció cinematogràfica que vam tenir a la ciutat, en concret el 10 de desembre de 1869 al marc del Teatre Principal, em ve a la memòria un altre moment molt més proper en el temps, però que té a més d’una clara relació amb el cinema, una gran ressemblança com a història interminable.

Va ser el desembre del 2024 quan va fer-se públic que l’ajuntament havia tancat la compra del cine Rex amb els seus propietaris, la Societat de Gestió d'Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (Sareb), per un import superior als 2 milions d’euros, amb l'objectiu de transformar-lo en un nou espai cultural. Mig any després, als inicis del mes de juny d’aquest 2025, la Junta de Govern Local va aprovar la formalització de l'escriptura pública de compravenda.

Amb l'adquisició ja formalitzada, tot indicava que l'Ajuntament iniciaria, els mesos següents la rehabilitació del Cine, amb el procés de restauració i engegada d'un nou espai cultural i d'oci al centre de la ciutat, respectant-ne, tal com marca la llei, la façana i els elements originals.

En honor a la veritat cal deixar constància que ja en aquell moment i vista la inversió que l’immoble requeria, uns 10 milions d’euros, l’ajuntament va aprestar-se a dir que aquella es faria amb fons europeus i que aquests diners se sol·licitarien a la convocatòria del 2026, que s’obrirà presumiblement a partir del mes de febrer vinent, quasi 8 mesos després de la signatura del procés d’adquisició i més d’un any des que va tancar-se la compra.

Això significa que d’aquest immoble municipal, ara per ara, ningú ha tornat a dir res, i a ulls dels veïns, continua “dormint”, preguntant-nos en l'àmbit de carrer si s’ha fet alguna cosa en aquests mesos transcorreguts, si per exemple, ja es disposa d’una memòria valorada del que pot suposar el cost de la remodelació i si hi ha algun projecte real i, el que és més important, si hi ha alguna previsió de licitació de l’obra i per a quan.

No dubte que aquest, en cas d'arribar a bon port, serà un dels projectes de més impacte de la present legislatura municipal, però, Déu no vulga, pot acabar amb un gran “fiasco” que recorde al vell edifici de l’asil, ja que, de moment el que és real i conegut és que la ciutat, els castellonencs, tenim a la caixa comuna dos milions menys d’euros i som propietaris d’un edifici que continua degradant-se i del que fa mesos ningun membre de l’equip de govern, ni tampoc cap tècnic municipal ha dit absolutament res més.

És possible que algun dia el Rex deixe de ser un edifici abandonat, que aconseguisca ser viable econòmicament, que arribe a generar prou beneficis per a cobrir els seus costos i obtenir un guany acceptable, però de moment de forment ni un gra.

Diuen des de l’ajuntament que el millor de l'antic Rex està per vindre, però també és veritat i comprovat pel veïnat en altres casos, temps i moments, que temps per venir és futur o no digues blat mentre no estiga al sac i ben lligat.

 

A qui li deguera tocar?

L'Acció Catòlica ocupa un capítol important a la vida de l'Església del segle XX com a moviment seglar especialment vinculat amb la Jerarquia. A Espanya neix el 1926, impulsada pels cardenals Reig i Casanova i Herrera Oria. El 1931 comptarà amb les seues primeres bases i organització, que es transformaran els anys 1939 i 1959, primera etapa de la dictadura franquista.

S’articula en una Federació de Moviments d'Acció Catòlica Espanyola, conformada per dues modalitats: la General que pren principalment l'àmbit de la parròquia com a plataforma d'evangelització, i l’especialitzada que desenvolupa la seua tasca en ambients específics com la salut, els estudiants, la cultura, el món obrer i el món rural.

Aquest moviment seglar de la mateixa manera que Càritas o alguns altres ubicats dins els sí de l’església, crec que en l’actualitat es finança amb les aportacions de les declaracions de la renda, directament amb la casella de fins socials, ja que la casella de l'IRPF destinada a l'Església va directament al Fons Interdiocesà de la Conferència Episcopal.

Tanmateix, en l’època de la postguerra, el seu manteniment econòmic venia majoritàriament per aportacions privades, de manera que cada seu diocesana, provincial o local buscava aconseguir fons propis.

Això va fer que l’enginy desenvolupara diferents maneres i formes d’aconseguir fons, convertint-se en una més que popular “les rifes”.  Així, l’any 1960 el BOE va publicar un anunci del Ministeri d’Hisenda a través del Servei Nacional de Loteries autoritzant l’Acció Catòlica de Balaguer a celebrar una rifa considerada d’utilitat pública, i això permet posar a la venda, per tot el territori nacional, unes paperetes que, combinades amb el sorteig de la loteria nacional del 25 de novembre d’aquell mateix 1960, oferien al preu de 25 o 30 pessetes, la possibilitat de guanyar un cotxe de la coneguda marca alemanya "Mercedes", valorat en més de 450.000 pessetes i, com a premi menor, un televisor.

La venda que va efectuar-se per totes les grans ciutats espanyoles mitjançant persones expressament autoritzades i proveïdes de l’oportú carnet de l’organització lleidatana, naturalment, va arribar a mitjan novembre a Castelló portant com a reclam “el Mercedes” que va estar exposat a la Porta del Sol, arribant a ser molts els veïns que van temptar la sort.

El dissabte 10 de desembre, tal dia com hui fa tot just 65 anys, a la pàgina 2 del “Mediterraneo” s’informava que, feta la rifa, el número agraciat havia estat el 54.304 i que hi havia moltes possibilitats que la papereta premiada haguera estat venuda a Castelló, ja que havien aparegut veïns amb paperetes de la segona i tercera centena del millar 54, per la qual cosa semblava quasi segur que la papereta agraciada amb el cotxe, estiguera oblidada a qualsevol butxaca d’algun castellonenc.

Publicada la notícia la curiositat va anar en augment dia rere dia per veure si apareixia l’afortunat despistat posseïdor de la papereta. Crida també l’atenció el final de la notícia que deia “A partir d’aquesta publicació es fa saber que, correran a partir del dia del sorteig a càrrec de l’afortunat les despeses generades per romandre el vehicle al garatge”, per la qual cosa es pregava a aquelles persones que van comprar alguna papereta que repassaren els seus números, no fos cas que, sense saber-ho, tingueren “un Mercedes” i que aquest estiguera ocasionant unes despeses sense que l’afortunat ho sabera.

La notícia acabava desitjant que l’afortunat apareguera per satisfer així la curiositat de totes i tots. No sé si finalment deguera aparéixer, si finalment va ser un castellonenc l’afortunat i si alguna vegada aquell “Mercedes” va arribar a circular pels nostres carrers i places. Coses que passen a Castelló, aquest lloc que diuen alguns que mai passa res...