La ciutat

La ciutat

dijous, 3 de novembre del 2016

Crisi social

Una crisi és un esdeveniment que amenaça la imatge d'una institució, generant publicitat negativa i necessitant per part de l'equip directiu d'aquella una bona dosi de temps i ganes per endreçar-la.

La crisi, no sempre inesperada ni imprevisible, causa pànic i és sempre notícia, i suposa una pèrdua de confiança en l'entorn i en els dirigents de l'empresa, amb conseqüències directes a les quals s'uneix en no poques ocasions la pressió exercida des dels mitjans de comunicació.

La incertesa en què cau l'entitat que es troba en estat crític es tradueix immediatament en desconfiança per part dels qui la sustenten a la vegada que amb una alteració de la seua activitat, enfrontant-se la institució, en moltes ocasions, a la pròpia societat que la manté.

Dins els diferents tipus de crisi que sofrim els humans, la de l'esport i concretament la dels clubs de futbol, emergeixen en l'actualitat amb força inesperada, manifestant-se en forma que, de vegades, escapa a la nostra comprensió.

És el cas que voldria comentar hui, la crisi social de l'equip de futbol del meu poble: El club esportiu Castelló.

No sóc gens "futboler" però sí que estime allò que representa la meua ciutat, i l'equip que porta el nom el seu nom, vulga o no és també una mica meu.

No faré massa història, simplement recordaré que va ser el 1992 quan el club va convertir-se en Societat Anònima Esportiva i, a partir d'aquell moment i sobretot a partir del descens a la segona divisió B, dos anys després, la crisi va fer acte de presència a l'equip, esportiva i sobretot econòmica.

El 2005 Castellnou S.L. i el seu cap José Manuel Garcia Osuna va fer-se amb la compra de la majoria de les accions del Club i va despertar entre l'afició el desig del retorn a primera divisió. Cinc anys després altra vegada a segona B i a l'any següent al pou de tercera per un procés d'impagament als treballadors.

La temporada 2011-12 el club va estar a un pas de desaparèixer en trobar-se enfonsat tan esportiva com econòmicament. La solució, quasi miraculosa, va vindre del grup d'empresaris capitanejats per David Cruz i Manolo García, que van adquirir les accions suficients per a fer-se amb el comandament i apostant per "la pedrera" buscant una viabilitat econòmica, social i esportiva.

Tanmateix "la cosa" no va funcionar i ara fa 3 anys va acudir-se al concurs de creditors. D'aleshores ençà no hem avançat gens ni mica. El futbol a Castelló dona pena; la capital lluita ara amb els pobles de la comarca, i això que no és cap deshonra, s'agreuja quan la directiva "no enamora" i quan el president actua, vist des de fora, dia si, dia també, amb la clara intenció de desballestar l'equip que porta el nom de la ciutat, i això no pot ni deu consentir-se, ni al senyor Cruz ni a cap altre.

Per això, sense ser com dic futboler, recolze totalment a la plantilla i cos tècnic del club en el comunicat on mostren el seu desacord amb les darreres decisions del president i com a veí, em sent intranquil pels esdeveniments que estan ocorrent en els darrers mesos. Aquesta crisi social ha d'acabar i ha d'acabar bé, pel bé de la ciutat i de l'equip.


L'afició no es mereix tot aquest sofriment. Ja hi ha prou crisi econòmica com per a afegir-li també la social i esportiva.

dimarts, 1 de novembre del 2016

No hi ha dret!!!

 Que vull dir quan dic no hi ha dret, així d'entrada i amb força? Dues coses, no m'agrada i no està bé; però sobretot no m'agrada, i fins i tot n'afegiria una tercera, cal que es repare, és un deute.

No, no hi ha dret i ho condemne absolutament, estic indignat. No tinc res en contra d'ells, cadascú pot opinar el que vulga i en democràcia tot és respectable; es defineixen com a antifeixistes militants i, de tant en tant, organitzen concentracions o manifestacions dins el seu treball de difusió i denuncia massiva del feixisme i del seu creixement en èpoques d'extrema necessitat social com l'actual, lluitant per una societat més justa i igualitària, són les anomenades "brigades antifeixistes de Castelló"

Un any més i al voltant de la data de la mort del General Franco, les BAF convoquen una manifestació d'acció directa contra el feixisme, i ho fan mitjançant uns cartells que, i ací és on no hi ha dret, enganxen a qualsevol lloc, sense importar-los gens ni mica si, amb aquell fet, estan de manera directa embrutant la ciutat i indirectament fent dedicar uns diners municipals, de tots, per netejar la seua ocurrència.

Només heu de passejar-vos per la plaça de Maria Agustina o de les Aules, per comprovar allò que estic dient. En aquesta ocasió els antifeixistes han embrutat amb els seus cartells, han deixat malmesos, els panells informatius que el patronat municipal de turisme va col·locar en el seu dia per informar els veïns i visitants de les restes de la torre de l'alçament, o de la plaça i ficus centenari de Maria Agustina, a més a més de diferents senyals de trànsit i estètiques marquesines publicitàries.

No tinc res contra la manifestació, no tinc res contra les brigades, puc o no compartir les seues idees i lluites, però considere que no hi ha dret que enganxen les seues convocatòries allà on els hi vinga de gust. Més encara, amb aquesta actitud, els nostres veïns del carrer de Sant Miquel, crec perden molt del que tant els hi està costant guanyar.

Amb accions com aquestes es guanyen el rebuig de molts veïns que, tal vegada sense compartir totes les seues idees, en alguna ocasió els hi fan costat. D'altra banda, considere que l'ajuntament hi ha d'actuar amb més consistència en aquests casos i altres semblants, aplicant l'ordenança que, si hi ha, supose ho regula, amb sancions econòmiques o socials, i més en casos com aquests que, clarament s'identifica el seu origen, no fos cas que, la situació arribe a generalitzar-se tant que, superposats uns damunt els altres, com ja comença a ocórrer, el descontrol arribe a ser total.

Aquesta mateixa setmana escoltava a un mitjà local dir que l'ajuntament va a actuar contra "els llençols" que pengen a qualsevol lloc amb missatges d'amor o anuncis de boda, natalicis, festes locals o d'acomiadament de la solteria, cosa que pot resultar difícil de no "pillar-los in fraganti", que no és el cas dels cartells que ara comentem, on sabem clarament d'on han eixit.


D'entrada i pel bé de tots, ells mateixos haurien de retirar-los, no hi ha dret a tenir una ciutat bruta per culpa d'unes persones amb noms i cognoms, a més de considerar que la seua radicalitat pot arribar a ser la seua pròpia condemna.

dilluns, 31 d’octubre del 2016

Temps de fira...

18 anys després del trasllat, l'any 1269, Jaume I, concedeix a la Vila de Castelló la facultat de poder tindre fira, que haurà de començar 8 dies abans de Sant Lluc, 18 d'Octubre, i acabar 10 dies després, ampliant-se a 15 dies al segle següent.

La fira perdura en el temps, modificant-se la seua durada primer sempre dins el mes d'Octubre, després i a partir de les darreries del XVIII, al voltant de l'1 de novembre, festivitat de Tots Sants, fins al primer terç del segle XX, quan la guerra trenca amb aquesta tradició.

La fira original establida a les places Majors i de l'Herba, després en la intersecció dels carrers Colom i plaça rei en Jaume, tenia dues funcions ben distintes, la primera i principal la comercial i la segona de divertiment, així podem parlar de fira d'activitats mercantils i fira d'espargiment.

Acabada la guerra i recuperada la Pau, la fira torna a la ciutat, tot i que la vessant de divertiment s'imposa a la comercial, i compradors i venedors deixen pas, en un nou emplaçament, al passeig de cotxes del parc de Ribalta, a tot un grup d'atraccions i entreteniments temporals i ambulants.

Així l'original "fer fira" entés com fer tracte, obtenir una bona compra o venda, a un bon preu, deixa pas al "fer de fira", costum tradicional en què els pares, avis o padrins, donaven als menuts, una quantitat en metàl·lic per comprar-se alguna llepolia, joguina o gaudir d'alguna atracció dels firants.

I d'aquella antiga fira i dels feriants que feien les delícies dels xiquets i xiquetes de Castelló en arribar Tots Sants recorde avui amb certa nostàlgia "les barquetes" de Daniel, el "Tir amb rifle d'aire comprimit" amb fotografia com a premi de José Vila, la "Tómbola de los jamones" de Vicente Alonso, el "tiovivo" de Rafael Valle o els "Autos de choque" de Francisco Garcia, entre altres atraccions i elements que ens incitaven a gastar-nos ràpidament els diners..

I del parc de Ribalta vam passar a l'extrem de l'avinguda de la Mar, i d'allí al nou recinte de fires i mercats, i amb el canvi d'ubicació i any rere any, la fira no s'ha deixat "d'inventar", les atraccions tradicionals han deixat pas a altres molt diferents que, fins i tot, en lloc de fer passar una estona agradable, sembla vulguen ser elements de tortura, que, dit siga de passada, als xiquets de hui en dia els hi agraden més i més, doncs en algunes ocasions fins i tot et mullen, et despentinen, t'esglaien, et peguen voltes i voltes...

A la memòria dels castellonencs encara roman la imatge dels barracons i vetustes atraccions amb la silueta de "la farola" al capdavant, testimoni del bullici i l'alegria desbordant que significava l'arribada de la fira en aquests dies foscos de Tots Sants i Difunts.

Fira de Tots Sants, canvi d'estació, 40 dies després de l'equinocci de la tardor (22 de setembre), dia de visita a cementeris i de costum tradicional d'estrenar la roba d'hivern. Com mostrar-la? On? Clar, a la fira... Eren altres temps quan per Tots Sants, fins i tot feia fred i es feia realitat aquella dita: " El dia de Tots Sants, guarda "l'abanico" i trau els guants.


diumenge, 30 d’octubre del 2016

Mai mirar enrere, sempre endavant...

315, 304, 30... Tres xifres, tres inicis, tres tresos.

La primera, després de 315 dies de bloqueig s'inicia una nova legislatura, un nou temps que no serà gens fàcil pel senyor Rajoy; la segona, 304 dies transcorreguts d'aquest 2016, a poc més de dos mesos per acabar-se l'any una bona notícia pel govern municipal que ha aconseguit situar a la ciutat com la tercera capital de província amb menys despeses pendents d'imputar al pressupost, allò que s'anomena "factures als caixons", i la tercera de les xifres, hui, darrer diumenge d'octubre, 30, dia en què es torna a celebrar al nostre País una de les tradicions més antigues del nacionalisme, l'Aplec del Puig.

A l'esplanada del Monestir del Puig, convent mercedari fundat pel rei conqueridor el 1240, sobre el qual va lliurar-se la batalla definitiva per la conquesta del Cap Casal, el BLOC i Compromís, per 39a ocasió, celebrem un acte polític i jornada festiva amb activitats lúdiques variades, juntament amb altres culturals, tallers pels més menuts, actuacions musicals i un àpat popular.

Ara, en aquest 2016, hui, darrer diumenge d'octubre, afortunadament la visió política valenciana és diferent. Tenim un Estatut, unes llibertats i el dret a usar la nostra llengua, el valencià. Tot i això. No tot està aconseguit, mai convé adormir-se en els llorers; ens sentim satisfets i orgullosos de la feina feta pel Govern Valencià en aquest darrer any, però cal pensar a mirar endavant, ja que mirar enrere porta a la melancolia i, a més a més, és poc pràctic.

Cal continuar anant al Puig, hui, a la setmana propera o d'ací a uns mesos, però cal tenir-ho per costum, cal fer aquest viatge de tant en tant, perquè d'allí van provenir no poques forces per a avançar en la llibertat.

Uns, capdavanters, faran la feina, altres farem costat, però cal marxar sempre endavant; potenciem i incrementem allò que és nostre, demanem allò que ens pertoca per llei, fem-ho ara amb més contundència que mai doncs ja tenim, per fi, un nou president de Govern.

La casualitat ha volgut que hui, darrer diumenge d'octubre, haja estat el dia en què el Rei d'Espanya haja signat el Decret de nomenament del senyor Rajoy com a president del Govern.

Ara, amb un Govern renovat?, o tal vegada serà millor dir continuista?, la tasca ha de ser clara, d'una banda recuperar la dignitat a Europa i d'altra millorar la situació de les Autonomies, començant per la bandejada Valenciana. Cal un finançament just i raonable, els valencians i les valencianes fa massa temps que estem maltractats.

Hui, més que mai en aquest darrer diumenge d'Octubre, en aquest dia tan significatiu per tots els valencians i valencianes, diem ben fort que seguim ambicionant un País fort i potent en una Espanya que atenga les singularitats de cada territori i garantisca la igualtat entre els seus ciutadans.


Mirarem endavant i seguirem treballant per posar fi a la indiferència que s'ha apoderat del govern d'Espanya pel que fa al poble valencià i si cal anar, anirem al Puig, no només el darrer diumenge d'Octubre, qualsevol diumenge o qualsevol dia de la resta de l'any o dels venidors...

dissabte, 29 d’octubre del 2016

Un lloc amb simbolisme màgic... sigues o no creient.


La nostra és una ciutat amb encant, meravellosa per a viure i visitar, però amb molts indrets desconeguts per molts dels veïns. Malauradament som la ciutat del meninfotisme, però encara hi ha ciutadans que ens esperonem per conéixer i posar en valor la nostra historia, la nostra ciutat, els nostres racons i personatges.

Per això hui, inici per molts d'un llarg pont, d'una escapada per fugir de la ciutat, jo voldria parlar-vos d'un espai poc conegut, un oratori o capella privada, un indret dins un altre edifici, destinat a la pregària i que tot i estar tancat pot visitar-se sense massa dificultats.

Hui voldria parlar-vos de l'oratori o capella privada de l'antiga casa pairal del bisbe Climent convertida després de la mort del prelat ocorreguda el 1781 en col·legi d'orfes ,que a imitació del de Sant Vicent de València va fundar-se en compliment de les previsions i indicacions puntuals del bisbe, sent conscient que crea una casa d'orfes en benefici dels laics però per iniciativa i amb béns eclesiàstics.

Aquest col·legi va acollir inicialment, allà pel 1785, trenta nens i quinze nenes, aconseguint l'aprovació Reial de la seua constitució el 1794 per part del Rei Carles III i restant actiu fins a la desamortització de 1835, que va deixar a la institució a la misèria.

El centre es preocupava del manteniment, instrucció elemental i formació religiosa dels orfes, a més a més de trobar-los feina, doncs els xics eren tutelats per algun artesà, i aprenien l'ofici, i les xiquetes formades per poder-se dedicar al servei domèstic.

A la segona meitat del segle XIX la casa va reprendre de la mà de les monges de la Consolació el seu caire educatiu amb un col·legi de pàrvuls i de primera ensenyança, però per orfes i no orfes de Castelló. En l'actualitat alberga la residencia "Domus Mariae" i una guarderia laboral "Enrique Odriozola" institucions gestionades per l'Associació Familiar Castellonense.

Fins no fa massa anys encara a la façana de l'edifici podía contemplar-se la següent llegenda recordatori: "O tú, seas vecino o extranjero/sabrás, al contemplar este edificio,/que es por gracia del rey Carlos Tercero,/de huérfana niñez, Real Hospicio./Erigióle Climent, gloria del Clero,/de Vicente Ferrer baxo el auspicio,/añadiendo à su patria, con tal hecho,/después de grande honor igual provecho".

Be, com us deia al principi, hui he pogut visitar la casa, ubicada en l'antic carreró de Coloro, hui del Bisbe Climent, a tocar del carrer Major i plaça de Santa Clara, gràcies a les gestions efectuades per uns bons amics i, a més a més de contemplar el seu pati interior he pogut viure per uns instants en el remans de pau del què va ser l'oratori o capella del bisbe, espai conservat quasi sense variacions des del segle XVIII.

Una capella senzilla, desconeguda, tancada al veïnat, però que seria de fàcil accés, doncs la distribució de la casa permet accedir a la mateixa sense passar pel seu interior, doncs des de l'entrada, una porta a la dreta del llindar comunica directament amb l'oratori, que, desconec la raó per la qual roman tancat per anys i anys, tot i que sembla tenir una "vida" amb accés particular des de l'interior.


Un racó màgic de la nostra ciutat, un lloc d'harmonia en un carrer plàcid que adquireix la seua màxima expressió del Castelló del XVIII, un lloc romàntic on sembla que el temps s'ha aturat, un lloc al centre de la vila que ens fa vibrar i des d'on podem tocar gairebé el cel, on l'atmosfera i la seducció estan arran de pell, un lloc amb simbolisme màgic sigues o no creient.