La crisi, no sempre
inesperada ni imprevisible, causa pànic i és sempre notícia, i suposa una
pèrdua de confiança en l'entorn i en els dirigents de l'empresa, amb
conseqüències directes a les quals s'uneix en no poques ocasions la pressió
exercida des dels mitjans de comunicació.
La incertesa en què cau
l'entitat que es troba en estat crític es tradueix immediatament en
desconfiança per part dels qui la sustenten a la vegada que amb una alteració
de la seua activitat, enfrontant-se la institució, en moltes ocasions, a la
pròpia societat que la manté.
Dins els diferents tipus de
crisi que sofrim els humans, la de l'esport i concretament la dels clubs de
futbol, emergeixen en l'actualitat amb força inesperada, manifestant-se en
forma que, de vegades, escapa a la nostra comprensió.
És el cas que voldria
comentar hui, la crisi social de l'equip de futbol del meu poble: El club
esportiu Castelló.
No sóc gens
"futboler" però sí que estime allò que representa la meua ciutat, i
l'equip que porta el nom el seu nom, vulga o no és també una mica meu.
No faré massa història,
simplement recordaré que va ser el 1992 quan el club va convertir-se en
Societat Anònima Esportiva i, a partir d'aquell moment i sobretot a partir del
descens a la segona divisió B, dos anys després, la crisi va fer acte de
presència a l'equip, esportiva i sobretot econòmica.
El 2005 Castellnou S.L. i el
seu cap José Manuel Garcia Osuna va fer-se amb la compra de la majoria de les
accions del Club i va despertar entre l'afició el desig del retorn a primera
divisió. Cinc anys després altra vegada a segona B i a l'any següent al pou de
tercera per un procés d'impagament als treballadors.
La temporada 2011-12 el club
va estar a un pas de desaparèixer en trobar-se enfonsat tan esportiva com
econòmicament. La solució, quasi miraculosa, va vindre del grup d'empresaris
capitanejats per David Cruz i Manolo García, que van adquirir les accions
suficients per a fer-se amb el comandament i apostant per "la
pedrera" buscant una viabilitat econòmica, social i esportiva.
Tanmateix "la
cosa" no va funcionar i ara fa 3 anys va acudir-se al concurs de
creditors. D'aleshores ençà no hem avançat gens ni mica. El futbol a Castelló
dona pena; la capital lluita ara amb els pobles de la comarca, i això que no és
cap deshonra, s'agreuja quan la directiva "no enamora" i quan el
president actua, vist des de fora, dia si, dia també, amb la clara intenció de
desballestar l'equip que porta el nom de la ciutat, i això no pot ni deu
consentir-se, ni al senyor Cruz ni a cap altre.
Per això, sense ser com dic
futboler, recolze totalment a la plantilla i cos tècnic del club en el
comunicat on mostren el seu desacord amb les darreres decisions del president i
com a veí, em sent intranquil pels esdeveniments que estan ocorrent en els
darrers mesos. Aquesta crisi social ha d'acabar i ha d'acabar bé, pel bé de la
ciutat i de l'equip.
L'afició no es mereix tot
aquest sofriment. Ja hi ha prou crisi econòmica com per a afegir-li també la
social i esportiva.
