Del rei...

 A l'idioma castellà tot és “real”, no hi ha distinció. A la nostra llengua tot allò que és o existeix d'una manera actual o objectiva, per oposició al que és una aparença, una il·lusió o una ficció, o al que és merament possible o ideal, o subjectiu, s'anomena real. Així podem parlar de temps real, el que fa ara i ací o drets reals com aquells que es poden exercir davant de tothom, cas del dret a la propietat o a l'usdefruit, per citar els més coneguts.

Per contra, tot allò que fa referencia al rei o la reialesa, es classifica com a reial. Així parlem del "Reial Madrid" perquè el Rei d'Espanya Alfons XII va concedir-li aquest títol al club i així té el dret a portar la corona reial en l'escut, o del “Reial Mallorca” o del “Reial Club Esportiu Espanyol de Barcelona. D’altra banda tots coneixem el "Palau Reial" de Madrid, residència privada dels reis d'Espanya des de Carles III fins a Alfons XIII ao aquell indret méds a prop nostre, el “Reial santuari de la Font de la Salut” de Traiguera. 

Acabada la guerra civil espanyola, el General Franco va promulgar huit lleis, “no reials”, ell no era rei, anomenades "fonamentals" per organitzar els poders de l'Estat. La cinquena d'aquestes lleis, del 1947, va ser la de "Sucesión a la Jefatura del Estado" amb l'objectiu de constituir Espanya en un Regne i estat catòlic, convertir en vitalícia la direcció del Estat en la persona de Franco i establir la prerrogativa del Cap d'Estat per proposar la persona que en el seu dia havia de ser el seu successor, a títol de rei. És ben sabut que Franco va morir el 20 de novembre de 1975 i que el príncep fill de Joan de Borbó, va ser proclamat rei amb el títol de Joan Carles I.

Malgrat que la residència oficial del Rei és el Palau Reial, va continuar sent el Palau de la Zarzuela, la residència dels reis i en l'actualitat és el palauet anomenat "Pabellón del Príncipe" la residència oficial dels nous monarques Felip i Letícia.

I si parle ara i ací dels reis i de tot el fet reial és perquè justament hui, dissabte 21 d'abril, dos elements "reials" abasten els mitjans de comunicació locals. L'un esportiu, que tot i no tocar-nos de prop, té certa transcendència a la nostra ciutat. Si, supose que ja ho haureu endevinat, la final de la copa del Rei de futbol, que va començar a disputar-se l'any 1903, després de celebrar-se l'any 1902 un torneig dedicat a la Coronació del rei Alfons XIII, tot just el darrer en ocupar com hem vist el Palau Reial. Són moltes les agrupacions de penyes de la província de Castelló que recolzen un dels finalistes, el futbol club Barcelona, així com molt els integrants del Centre Cultural Andalús, seguidors de l'altre equip, el Sevilla, que aquesta nit, "faran força" perquè els seus respectius equips aconseguisquen "ficar més vegades la piloteta a la xarxa del contrari". Caldrà estar molt atents al que passe a les graderies i els voltants de l'estadi en el moment en què sone l'himne d'Espanya, ja que s'anuncien accions reivindicatives per part d'alguns seguidors barcelonistes...

I l'altre esdeveniment el tenim més a prop. Ni més ni menys que la qualificada de històrica visita de la "Guàrdia Reial" a la nostra província que, des del passat dimecres i fins avui mateix, han desenvolupat un complet programa, propagandístic?, amb exposicions, cercaviles, concerts i parades militars, que han fet de la nostra ciutat i alguns pobles, uns espais militaritzats en plena democràcia.

I jo em pregunte: calen en els temps actuals reivindicar el paper militar i estratègic d'aquella unitat reial? Quina és la darrera intenció d'aquest apropament? Fins i tot s'anuncia una complicitat amb la nostra ciutat, obrint i tancant el concert d'aquesta vesprada amb el "rotllo i canya" i el "Magdalena festa plena", que ja hem direu quin sentiment despertarà en els propis intèrprets. Si el desplegament militar sobra al segle XXI, tampoc aquesta "música forçada" crec arreglarà res reial.

No m'espereu ni davant el "caixó" per veure rodar la piloteta ni tampoc al concert per contribuir a la reafirmació dels poders reials. Respecte, tolerancia i llibertat és el que jo vull.

Embolica que fa fort!!!

 És aquesta una expressió molt emprada al meu poble per definir i indicar que una situació, allò que s'explica, es complica cada vegada més, i això crec és el que està passant darrerament a l'anomenat "món de la festa oficial" de Castelló.

Sabem que hi ha esdeveniments "que peten" a les xarxes socials i als mitjans de comunicació, casos del màster de la senyora Cifuentes o la Gürtel, sense anar massa lluny i, darrerament i referits a Castelló i concretament al món fester, també i per no ser menys en portem uns quants.

Acabades les passades festes fundacionals, que van constituir un èxit participatiu, va obrir-se un confrontament entre la Presidència del Patronat de Festes i el President de la Junta, que va desembocar en una apertura d'expedient disciplinari que, ara s'ha hagut de paralitzar per la recusació presentada per part del President i que ja veurem com continuarà...

Aquesta mateixa setmana va ser l'alcaldessa de la ciutat qui va adreçar una carta als col·lectius festers que amb paraules textuals "la finalitat d'aconseguir una major transparència i participació", insta a obrir el procés d'elecció de Regines i Dames de la Ciutat a un major nombre de col·lectius i que, des d'alguns sectors crítics amb el govern municipal creuen té la clara intenció de restar poder a la mateixa Junta de Festes, i fins i tot arribant a dir-se que la carta atemptava contra els vigents estatuts del Patronat, havent-se de fer un comunicat des de l'alcaldia en el que s'aclaria la voluntat de la carta, que sembla no era altra que, proposar sumar als col·lectius festers al jurat de votació de les representants festeres de la ciutat", situació que ja vaig comentar en aquest mateix blog el passat dimecres.

 

Quan tot semblava aclarit I entés, ara, hui, ens despertem amb un comunicat del President de la Junta de Festes, fet públic ahir mateix, en el que carrega contra l'alcaldessa volent ficar de manifest, el desconeixement d'aquella dels Estatuts del Patronat, quan demana obrir l'elecció a tots els Ens festers, ja que el senyor Bellido afirma que a l'article 26 dels Estatuts parla d'un equip de gestió i d'un equip de col·laboració, aquest darrer format per un màxim de 12 membres provinents de les gaiates, colles, ens vinculats, festes de carrer i barris i grups de teatre i dansa, per la qual cosa afirma que la transparència i la participació sempre han estat assegurades.

I ací crec és on embolica el senyor President la situació. Analitzem... 

És veritat que l'equip de col·laboració dona entrada a la participació de tots els col·lectius majoritaris, però també és ben cert que si analitzem la composició de la Junta de Festes d'ençà que el senyor Bellida és president i deixant a banda les moltes renúncies que, per diferents motius, ha tingut al llarg d'aquests exercicis, mai ha estat clara la formació i composició d'aquests dos equips.

Només cal consultar les "tres publicacions oficials de la Junta", el llibre de la festa dels anys 2016, 2017 i 2018, per adonar-se'n que la clara estructura que els estatuts defineixen pel funcionament de la Junta de Festes mai s'ha complit.

A la pàgina 49 del llibre del 2016 on es dóna a conèixer la composició de la Junta d'aquell any apareixen juntament amb el president, 6 vicepresidents, una secretària general i un membre adjunt a la presidència, al costat de 14 vocals, sense distinció de si formen part d'un equip o l'altre.

El mateix passa a la pàgina 74 del llibre del 2017, on juntament amb el president, ara apareixen dues vicepresidències, que podrien ser les que marquen els estatuts, i 20 vocals també sense distinció d'equips.

Més del mateix trobem a la pàgina 60 del llibre del 2018, al costat del president, apareixen 17 persones, vocals?, sense vicepresidències ni diferenciació d'equips. Algú ho entén?

Crec sincerament que el senyor president afirma massa a la lleugera, vist el que acabem de veure, que "los entes festeros ya constan en el procedimiento de elección", com pot afirmar que l'alcaldessa no respecta l'autonomia de la Junta de Festes, si aquesta mai ha estat conformada d'acord amb el que justament marca l'article 26 dels estatuts al que fa referència directa el president?

Tal vegada o no, s'haja consentit massa al President per part del Patronat. En cas de ser així, només amb el diàleg i la bona voluntat pot haver-hi solució. Per descomptat pense que "l'embolica que fa fort" no beneficia ningú i el que és més greu desprestigia la bona imatge de la ciutat i, això, em dol en l'ànima, com a fester i castelloner.

Rendibilitat social, no solament l'econòmica.

Per definició l'exclusió és una situació social de desavantatge econòmic, professional, polític o d'estatus social, produïda per la dificultat que una persona o grup té per integrar-se a alguns dels sistemes de funcionament social.

Les entitats bancàries com bancs, caixes d'estalvis i cooperatives de crèdit són entitats que reben diners del públic que són dipositats en comptes corrents, comptes d'estalvis, etc., i posteriorment els apliquen pel seu compte en les concessions de préstecs, crèdits, descompte d'efectes, etc. A més d'aquestes operacions, presten servei de custòdia, mediació o administració. En definitiva "treballen" amb els diners dels altres.

Per allò de la maleïda crisi i per assegurar la viabilitat del sector bancari en els darrers anys hem vist com hem hagut de patir una constant reestructuració bancària, que segons ens han venut ha estat amb "l'objectiu d'aconseguir una major eficiència i productivitat", i que la conseqüència més visible ha estat el tancament de moltes oficines, malgrat l'elevat rescat que hem hagut de pagar tots a causa de les barbaritats de moltes entitats.

Que en un poble o ciutat gran tanquen dues, tres o vint oficines pot ser molest però no dràstic, ja que el servei continua, però si aquesta situació es dóna en un poble menut, aleshores el problema és més greu, i entra en el camp de l'exclusió social.

I justament això és el que està passant en els darrers anys en molts dels pobles de la nostra província. Les localitats més xicotetes no tenen volum de negoci suficient, a criteris dels bancs, i acaben tancant les oficines perquè no són rendibles.

679 oficines bancàries hi havia repartides entre els 135 pobles de Castelló el 2008. Nou anys després, a la fi del 2017, més de la meitat d'aquelles, havien desaparegut, restant-ne només 329, i el que és més greu, deixant a 88 pobles, més del 65% del total del nostre territori sense servei, amb una tendència que, de no passar un miracle, continuarà a la baixa.

Als pobles menuts de Castelló, i com a mal endèmic en la nostra societat, es concentra la gent de més edat, de manera que els col·lectius més afectats pel tancament són aquelles persones, que, a la vegada, són també per regla general les de menor cultura financera, deixant-les per tant, sense accés a serveis bancaris de qualsevol tipus, quan la necessitat és superior, en alguns caos, a la de les persones amb més recursos.

És cert, que una persona no tinga accés a una oficina bancària en el seu lloc de residència no implica que no puga utilitzar-ne els serveis financers si prenem en compte que hi ha canals alternatius a l'oficina com la banca telefònica o la banca en línia.

Però normalment, una part de la gent que resta en aquests pobles no sempre se sap desenvolupar bé a la xarxa i, també hi ha operacions que s'han de fer presencialment. Per això, i en cas d'haver-n'he, tampoc no soluciona completament el problema la instal·lació d'un caixer automàtic a la localitat.

La solució per als afectats és molt complicada perquè no podem capgirar la tendència actual i, a més, perquè aquest no és un maldecap d'envergadura suficient per a pressionar ningú que tinga capacitat de buscar solucions i prendre-hi decisions.

El problema sembla menut, però que els ho diguen a les persones que pateixen aquesta situació; la filosofia de les caixes i dels bancs, hauria d'haver estat diferent, perquè en valoraven la rendibilitat social, no solament l'econòmica.