Per definició l'exclusió és
una situació social de desavantatge econòmic, professional, polític o d'estatus
social, produïda per la dificultat que una persona o grup té per integrar-se a
alguns dels sistemes de funcionament social.
Les entitats bancàries com
bancs, caixes d'estalvis i cooperatives de crèdit són entitats que reben diners
del públic que són dipositats en comptes corrents, comptes d'estalvis, etc., i
posteriorment els apliquen pel seu compte en les concessions de préstecs,
crèdits, descompte d'efectes, etc. A més d'aquestes operacions, presten servei
de custòdia, mediació o administració. En definitiva "treballen" amb
els diners dels altres.
Per allò de la maleïda crisi
i per assegurar la viabilitat del sector bancari en els darrers anys hem vist
com hem hagut de patir una constant reestructuració bancària, que segons ens
han venut ha estat amb "l'objectiu d'aconseguir una major eficiència i
productivitat", i que la conseqüència més visible ha estat el tancament de
moltes oficines, malgrat l'elevat rescat que hem hagut de pagar tots a causa de
les barbaritats de moltes entitats.
Que en un poble o ciutat
gran tanquen dues, tres o vint oficines pot ser molest però no dràstic, ja que
el servei continua, però si aquesta situació es dóna en un poble menut,
aleshores el problema és més greu, i entra en el camp de l'exclusió social.
I justament això és el que
està passant en els darrers anys en molts dels pobles de la nostra província.
Les localitats més xicotetes no tenen volum de negoci suficient, a criteris
dels bancs, i acaben tancant les oficines perquè no són rendibles.
679 oficines bancàries hi
havia repartides entre els 135 pobles de Castelló el 2008. Nou anys després, a
la fi del 2017, més de la meitat d'aquelles, havien desaparegut, restant-ne
només 329, i el que és més greu, deixant a 88 pobles, més del 65% del total del
nostre territori sense servei, amb una tendència que, de no passar un miracle,
continuarà a la baixa.
Als pobles menuts de
Castelló, i com a mal endèmic en la nostra societat, es concentra la gent de
més edat, de manera que els col·lectius més afectats pel tancament són aquelles
persones, que, a la vegada, són també per regla general les de menor cultura
financera, deixant-les per tant, sense accés a serveis bancaris de qualsevol
tipus, quan la necessitat és superior, en alguns caos, a la de les persones amb
més recursos.
És cert, que una persona no
tinga accés a una oficina bancària en el seu lloc de residència no implica que
no puga utilitzar-ne els serveis financers si prenem en compte que hi ha canals
alternatius a l'oficina com la banca telefònica o la banca en línia.
Però normalment, una part de
la gent que resta en aquests pobles no sempre se sap desenvolupar bé a la xarxa
i, també hi ha operacions que s'han de fer presencialment. Per això, i en cas
d'haver-n'he, tampoc no soluciona completament el problema la instal·lació d'un
caixer automàtic a la localitat.
La solució per als afectats
és molt complicada perquè no podem capgirar la tendència actual i, a més,
perquè aquest no és un maldecap d'envergadura suficient per a pressionar ningú
que tinga capacitat de buscar solucions i prendre-hi decisions.
El problema sembla menut,
però que els ho diguen a les persones que pateixen aquesta situació; la
filosofia de les caixes i dels bancs, hauria d'haver estat diferent, perquè en
valoraven la rendibilitat social, no solament l'econòmica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada