Del rei...

 A l'idioma castellà tot és “real”, no hi ha distinció. A la nostra llengua tot allò que és o existeix d'una manera actual o objectiva, per oposició al que és una aparença, una il·lusió o una ficció, o al que és merament possible o ideal, o subjectiu, s'anomena real. Així podem parlar de temps real, el que fa ara i ací o drets reals com aquells que es poden exercir davant de tothom, cas del dret a la propietat o a l'usdefruit, per citar els més coneguts.

Per contra, tot allò que fa referencia al rei o la reialesa, es classifica com a reial. Així parlem del "Reial Madrid" perquè el Rei d'Espanya Alfons XII va concedir-li aquest títol al club i així té el dret a portar la corona reial en l'escut, o del “Reial Mallorca” o del “Reial Club Esportiu Espanyol de Barcelona. D’altra banda tots coneixem el "Palau Reial" de Madrid, residència privada dels reis d'Espanya des de Carles III fins a Alfons XIII ao aquell indret méds a prop nostre, el “Reial santuari de la Font de la Salut” de Traiguera. 

Acabada la guerra civil espanyola, el General Franco va promulgar huit lleis, “no reials”, ell no era rei, anomenades "fonamentals" per organitzar els poders de l'Estat. La cinquena d'aquestes lleis, del 1947, va ser la de "Sucesión a la Jefatura del Estado" amb l'objectiu de constituir Espanya en un Regne i estat catòlic, convertir en vitalícia la direcció del Estat en la persona de Franco i establir la prerrogativa del Cap d'Estat per proposar la persona que en el seu dia havia de ser el seu successor, a títol de rei. És ben sabut que Franco va morir el 20 de novembre de 1975 i que el príncep fill de Joan de Borbó, va ser proclamat rei amb el títol de Joan Carles I.

Malgrat que la residència oficial del Rei és el Palau Reial, va continuar sent el Palau de la Zarzuela, la residència dels reis i en l'actualitat és el palauet anomenat "Pabellón del Príncipe" la residència oficial dels nous monarques Felip i Letícia.

I si parle ara i ací dels reis i de tot el fet reial és perquè justament hui, dissabte 21 d'abril, dos elements "reials" abasten els mitjans de comunicació locals. L'un esportiu, que tot i no tocar-nos de prop, té certa transcendència a la nostra ciutat. Si, supose que ja ho haureu endevinat, la final de la copa del Rei de futbol, que va començar a disputar-se l'any 1903, després de celebrar-se l'any 1902 un torneig dedicat a la Coronació del rei Alfons XIII, tot just el darrer en ocupar com hem vist el Palau Reial. Són moltes les agrupacions de penyes de la província de Castelló que recolzen un dels finalistes, el futbol club Barcelona, així com molt els integrants del Centre Cultural Andalús, seguidors de l'altre equip, el Sevilla, que aquesta nit, "faran força" perquè els seus respectius equips aconseguisquen "ficar més vegades la piloteta a la xarxa del contrari". Caldrà estar molt atents al que passe a les graderies i els voltants de l'estadi en el moment en què sone l'himne d'Espanya, ja que s'anuncien accions reivindicatives per part d'alguns seguidors barcelonistes...

I l'altre esdeveniment el tenim més a prop. Ni més ni menys que la qualificada de històrica visita de la "Guàrdia Reial" a la nostra província que, des del passat dimecres i fins avui mateix, han desenvolupat un complet programa, propagandístic?, amb exposicions, cercaviles, concerts i parades militars, que han fet de la nostra ciutat i alguns pobles, uns espais militaritzats en plena democràcia.

I jo em pregunte: calen en els temps actuals reivindicar el paper militar i estratègic d'aquella unitat reial? Quina és la darrera intenció d'aquest apropament? Fins i tot s'anuncia una complicitat amb la nostra ciutat, obrint i tancant el concert d'aquesta vesprada amb el "rotllo i canya" i el "Magdalena festa plena", que ja hem direu quin sentiment despertarà en els propis intèrprets. Si el desplegament militar sobra al segle XXI, tampoc aquesta "música forçada" crec arreglarà res reial.

No m'espereu ni davant el "caixó" per veure rodar la piloteta ni tampoc al concert per contribuir a la reafirmació dels poders reials. Respecte, tolerancia i llibertat és el que jo vull.