Segon diumenge a casa.

Per indicació del govern, hui és el segon diumenge a casa. Tot i que fa només unes setmanes ja és veia venir, semblava que aquest aïllament només havia d'afectar, en cas que es fera en algun moment necessari, a les persones majors, per allò de l'edat o aquelles considerades d'alt risc sanitari, però no, la realitat ha anat molt més lluny, i per aconseguir que aquest mal somni acabe aviat, ha calgut prendre mesures més dràstiques i tots aquells que no hi som imprescindibles al carrer, ja fa uns dies estem confinats als nostres domicilis i, pel que sembla, encara ho estarem un bon grapat de dies...

Tots a casa, significa que cal organitzar i gestionar hores i hores de confinació. La lectura, la radio, la televisió s'han convertit en veritables protagonistes per tots aquells que allunyats d'internet, el gran instrument informatiu actual, han de "matar" el temps. Nous programes, noves sèries, reposicions, tot per aconseguir "una major distracció", un més fàcil distanciament social.

Dues paraules claus "distanciament social" com a mesura per impedir que aquest virus que ens té en vil baixe el seu poder d'infecció, per aconseguir que hi haja menys quantitat de gent malalta al mateix temps.

Fa una setmana que s'han tancat les escoles, els restaurants, les botigues, els cinemes i els teatres, així com altres llocs on ens solíem reunir la gent, també s'han tallat de soca-rel les nostres festes que hui amb el Vítol haurien d'acabar, res de reunions entre amics i, les eixides a supermercats i tendes d'alimentació i de productes de neteja, reduïdes al mínim necessari, fomentant-se treballar des de casa i aconsellant-se els no desplaçaments ni en transport públic ni particular.

El que en un principi quasi semblava una broma que tenia preocupats als asiàtics i començava a inquietar seriosament els italians, ha esdevingut en una gran alarma a casa nostra. Què ens queda? De segur que en aquests dies haureu estat testimonis, "ens queda la vida als balcons, finestres i terrasses".

Aquests espais, més grans o menuts, s'han convertit en el lloc dels desitjos i les pors. Redescobrim una vida i trobem a faltar la que ens ha desaparegut; espais convertits en llocs des d'on treure el cap al món que se'ns ha quedat reduït a una falca d'espai amb vista sobre el carrer, un habitacle per trobar-se amb el món i burlar el forrellat que impedeix baixar al carrer.

De sobte els balcons es converteixen en una excusa per reconéixer a l'altre en la seua situació, primer. I tot seguit, en un espai de diversió per a connectar amb els nostres paradoxalment desconeguts veïns.

El fet de sortir és prou, no fa falta ni veure's, amb el so hi ha prou. Qualsevol excusa és bona, de dia o en fer-se fosc; per llegir, cantar, fer gimnàstica, mirar el cel o els arbres, estirar els braços, ballar, contar ocells o coloms, prendre el sol, escoltar a prop o lluny les riatlles o el plor d'algun menut...

Llocs d'hipòtesi i desitjos, imatges simples, enyor d'una vida que va anar-se'n fa huit dies i que ens manté forts mitjançant la solidaritat i l'enginy dels veïns, en escoltar un pregoner, una dolçaina, veure un dibuix enganxat a un finestral, una cita de gratitud feta realitat en els aplaudiments als sanitaris, una casserolada al rei...

El "que cadascú que s'apanye" no donarà resultat. Cal seguir amb fortalesa, cal seguir eixint als balcons. La setmana passada molts érem estranys però ara estem tots ací i qui sap per quant de temps ... I si vivim això amb tranquil·litat, confiança i humor des de les finestres i terrasses millor que millor. Només així estarem preparats per, qualsevol dia, entre setmana o diumenge, tornar a fer vida al carrer.

Un dia més tancats.... i ja és primavera!

 Amb la situació d'alarma pel COVID-19, i tancats com estem a casa, gairebé sense adonar-nos, ens hem trobat amb l'equinocci de primavera, l'inici de la primavera astronòmica. Concretament, i segons els càlculs de l'Oobservatori Astronòmic Nacional,  va iniciar-se a les 4 hores i 50 minuts de la matinada d'ahir dia 20.

Tal vegada en altres circumstàncies, i més en aquest 2020, en què hui divendres haguera estat un dia important dins les festes magdaleneres, aquest fet de l'arribada primaverenca, m'hagués passat desapercebut, però ara, en aquests moments, el fet pren un altre valor, convertint-se en un desig, ja que de la mateixa manera que a l'inici de la primavera, cada any, tot reviu, també nosaltres reviurem d'aquesta trista realitat actual i prompte viurem a fons tot el que el final de l'hivern no ens ha deixat viure.

Malgrat estar confinat la meua ment no deixa d'imaginar les poques o tal vegada moltes hores i dies que falten per eixir d'aquest mal somni i poder gaudir de les coses bones de la vida, ara que els dies comencen a ser més assolejats, la temperatura perfecta i la brisa refrescant, elements ideals per gaudir de l'aire lliure, del camp, de la muntanya, dels espais del nostre terme, sense anar més lluny, per percebre la felicitat.

Tot i això també aquest confinament em fa reflexionar que, en eixir d'aquesta, hem de fer l'esforç i considerar prioritari poder fer un país, una ciutat, un poble, millor on viure i gaudir, més amable, social i saludable, on poder passejar sense cap problema ni restricció.

Però, torne a la realitat, i hui primer dia de primavera, seguisc confinat! No m'agrada la paraula... Assomat a la finestra de casa contemple el panorama... ningú pel carrer, pense "al meu raval som disciplinats", i seguisc reflexionant...

La meua vida quotidiana ha estat saccejada, som fràgils i ens necessitem amb respostes col·lectives més que individuals, a part de la televisió, de la ràdio, de la lectura, de l'ordinador amb milers de finestres que ofereixen de tot, he comprovat aquesta darrera setmana l'eficàcia i eficiència dels grups de WhatsApp que no paren d'enviar acudits escrits, consells per fer front al Coronavirus, vídeos suposadament divertits on aflora una creativitat a vegades increïble fins a l'extenuació sensorial i, fa un parell de dies, mil i una felicitacions per Sant Josep i el dia del Pare.

I ara, hui, 24 hores després de l'inici de la primavera i després d'uns pocs dies de confinament, descobrim, conseqüència d'aquesta nova crisi global ara en forma de virus, que s'està reduint a tot arreu l'aire contaminat que respirem, que milloren les situacions d'emergència climàtica, fins i tot he vist un vídeo "amb peixets" nadant per les netes aigües dels canals de Venècia, i de segur que no tardarem a veure's també beneficis a les nostres platges fruit de l'obligada limitació del turisme embogit dels darrers temps.

Ara, des del confinament, és el moment de continuar potenciant el compromís i la responsabilitat individual, que ens fa millors persones, veïns i ciutadans, i això vol dir manifestar solidaritat, generositat, empatia i sacrifici per preservar la vida. L'aturada forçada pel fotut coronavirus, vet per on, és qui ens fa adonar-nos de tot això en aquesta acabada d'estrenar primavera. Així que des de les limitacions temporals, benvinguda siga!

Màrqueting als anys 20 del segle passat.

El cine va arribar a Castelló el 10 de desembre de l'any 1896, fent-se les primeres projeccions al Teatre principal; segons les cròniques les primeres projeccions foren les pel·lícules curtes, "Baños de playa", "Baile en el jardín de París" i "Una disputa acalorada dentro de un cofre", projeccions fetes amb molta dificultat i foscor perquè la ciutat encara no disposava de llum elèctrica, emprant-se un projector manual i llum drummond, amb flama de calci.

Tot i això, encara han de passar uns anys perquè Castelló tinguera la primera sala de cine estable, el tristament recordat "cine a Paz" ubicat al cantó entre els carrers Asensi i Herrero, que inaugurat el 1910 va romandre obert fins a la tràgica vesprada del 17 de novembre de 1918.

En aquests primers anys del segle passat i abans de les inauguracions de les sales Royal el 1921, la reobertura de la Paz, amb el nom de Doré el 1924, o els cines Victòria i Goya els anys 1928 i 1929 respectivament, va adquirir gran importància el saló-teatre Novedades, que anys després seria transformat en el "capítol cinema" i ja en la seua darrera època en el cine capitolio.

I si hui, i des del meu confinament, porte aquest record al meu blog, és perquè tal dia com hui de fa 100 anys, un 20 de març de 1920, un curiós esdeveniment va tenir lloc en aquest cinema, un saló ubicat al carrer del General Aranda, hui Asensi, cantó amb el carrer d'En Lluís Vives, que havia estat inaugurat el darrer dia de l'any 1913 amb un espectacle de varietés i que havia projectat el 2 de gener de 1914 la seua primera pel·lícula.

Una gran sala que disposava de 800 localitats i un sistema "modern" de projecció, però que al poc de la seua inauguració, el febrer del 1914, va haver de canviar d'empresari, fent-se càrrec el senyor Miguel Montesinos.

Diuen que el saló era una mena de magatzem amb butaques de fusta i va ser conegut com La nevera pel fred que feia al seu interior. Oferia bons programes de cinema i varietés, de forma mixta, i en el conjunt musical que hi actuava tocava el gran violinista Tomàs Viciano. Una de les últimes actuacions en persona sobre el seu escenari va ser el famosíssim "Fatty", un grassonet que fora de la pantalla era imitador d'estrelles.

El cas és que el Novetats no atreia el públic i el senyor Montesinos va cedir l'empresa als inicis del 1920 als senyors Martí Balaguer que, per incitar als castellonencs a acudir a la sala per ser testimonis de les millores efectuades per a la projecció referents a la lluminositat i fixació de les imatges, i per fer competència al programa del salón la Paz, que anunciava la pròrroga de les actuacions de la ballarina Linda Sofia, el duet Los Wiverki i l'estrena de "la bala de bronca", promouen tal com podem llegir a les pàgines del "Heraldo" d'aquell mateix 20 de març, un esdeveniment mai ocorregut a Castelló.

L'anunci deia que a més a més de contar la sala amb la cantant Emilia Domingo i la ballarina Diadema, i la projecció del film "El sello gris", per correspondre l'empresa al favor del públic castellonenc, l'endemà 21, a les dotze del matí, es dispararia una gran tracta col·locada al llarg del carrer Asensi, de la qual, en explotar els tronadors, es desprendrien 200 entrades que, recollides pel públic present, donarien accés a la funció de la nit.

Ni què dir que l'afluència de públic a la traca va ser notòria i aquells que no van tenir la sort de recollir una entrada, van passar per taquilla i al preu de 0,30 pessetes la butaca, 0,20 la davantera i 0,15 la general, van poder gaudir de tan escollit programa.

Tot i això el Saló mai va arribar a assolir la popularitat del "La Paz" i, al cap de pocs anys va reconvertir-se en garatge, sent l'any 1931 quan es reinaugura com a "Capitol cinema", una sala de "cine parlat" que l'any 1946 passa a ser  el "Cine Capitolio", tancant les seues portes de manera definitiva l'any 1963 i construint-se en el seu solar l'edifici més alt de Castelló.

Contra rellotge...

Tot i que la paraula original i escrita tot junt té un origen esportiu, ciclista, fent referència al fet de córrer una distància en el menor temps possible, emprada així, per separat, és la manera més generalitzada per indicar alguna cosa feta amb summa urgència o amb un termini de temps peremptori.

Cada vegada que hi ha una emergència sanitària la comunitat científica internacional treballa contra rellotge per desenvolupar potencials vacunes que permeten frenar el brot. També ara la cursa per aconseguir una vacuna contra el nou coronavirus, sembla avançar a velocitat accelerada.

Va ser a primers de desembre del 2019 quan a la ciutat de Wuhan, a la Xina central, es van detectar un grup de persones amb pneumònia de causa desconeguda, passant uns dies després a aïllar al patogen causant del brot, un nou tipus de coronavirus, iniciant-se així un primer contra rellotge per conéixer la seqüència genètica del virus, que va aconseguir-se en un temps rècord, poc més d'un mes. Una vegada coneguda aquella, els xinesos van compartir-la i va continuar la carrera investigadora a nivell internacional per conèixer el funcionament del COVID-19 i identificar els seus punts febles, amb una darrera finalitat, crear, produir i aplicar una vacuna eficaç per parar la seua ràpida expansió mundial.

A hores d'ara, poc més de dos mesos després, científics de tot el món estudien el desenvolupament de test diagnòstics que, a poc a poc, han de permetre avançar en possibles teràpies específiques. Una nova guerra científica, un nou camp de batalla entre els diferents països, entre les potències mundials, per "ser els primers" a aconseguir la vacuna per frenar la pandèmia que ja manté en quarantena a mig món.

A la fi de la setmana passada l'OMS anunciava que 41 projectes de tot el planeta investigaven en aquesta línia, tanmateix s'informava que cap d'ells estava encara en condicions d'obtenir resultats immediats. La carrera s'havia posat en marxa...

L'anunci va arribar per sorpresa, el passat dilluns es feia pública una nota de premsa als EUA anunciant que l'empresa de biotecnologia Moderna Inc. amb base a Massachusetts havia desenvolupat una anàlisi clínica recolzat pel govern de Donal Trump, d'una possible vacuna, la "mRNA-1273" i que s'havien iniciat els primers assajos en humans. Amèrica semblava que agafava la davantera...

I només l'endemà, dimarts, al voltant de la mitjanit, les agències de notícies publicaven un comunicat del Ministeri de Defensa Xinés on s'assegurava que l'equip d'investigació liderat per l'epidemiòloga Chen Wei, coneguda popularment com "la terminator de l'Èbola", de l'Acadèmia Militar d'Investigació Mèdica, havia desenvolupat amb èxit una vacuna contra el coronavirus i s'autoritzaven les proves clíniques en humans; una vacuna -desenvolupada d'acord amb els estàndards internacionals i la regulació local i que, Xina estava preparada per a dur a terme una producció a gran escala, segura i efectiva, transmetent una sensació d'immediatesa. La Xina s'avançava així als EUA? La carrera continuava...

Però aquesta carrera no és assumpte exclusiu dels dos gegants, Europa no vol ser menys. Són més de 47 els milions d'euros que la Comissió Europea destina al finançament de 17 projectes centrats en investigacions per aconseguir la vacuna. Fa pocs dies, vam assabentar-nos que Alemanya ha impulsat el seu propi projecte de creació d'una vacuna a través de l'empresa CureVac, i que el govern nord-americà va intentar adquirir la companyia. També a la compareixença del President del Govern Espanyol del passat dimarts va fer-se pública la concessió de 30 milions d'euros, en aquest cas al Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i l'Institut de Salut Carlos III (ISCIII) per a projectes que investiguen al nostre país el desenvolupament d'una vacuna fonamental per la cura definitiva del Covid-19.

La carrera està en marxa, tots volen guanyar-la, el premi és més que suculent, qui serà el guanyador? Aquell que siga capaç de demostrar que el seu producte, la seua vacuna, és segura, i ho ha de fer abans que aquella arribe a les persones. La pressa no és bona per ningú, una vacuna o una teràpia potencialment perillosa només portaria més desconfiança, cal anar amb peus de plom i, de moment esperar, amb allò que està més que demostrat per ara és eficient:la prevenció. La cura ja vindrà... Bon dia de sant Josep!

El cap fred i les idees clares.

Recordem encara com el passat mes de gener i a causa de l'anomenada borrasca "Glòria", un dels temporals de neu més forts dels darrers anys i que va afectar principalment a les poblacions i termes municipals d'Ares i Vilafranca, per minimitzar l'impacte de la incomunicació, va haver d'afegir-se a les tasques efectives dels mitjans del Consorci Provincial de Bombers, l'ajuda de la Unitat Militar d'Emergències, la força conjunta de les forces armades creada l'any 2005 per millorar la resposta de l'Estat a les emergències i supòsits de greu risc, catàstrofe o calamitat i, així, contribuir a la seguretat i benestar dels ciutadans.

No sé si van ser els efectius del Tercer Batalló (BIEM III) amb seu a la Base Militar Jaume I de Bétera les que van fer-se càrrec d'aquell menester, però el cert fou que gràcies a la seua intervenció, les situacions complicades que vam viure's a aquella zona van resultar menys problemàtiques del que en principi calia suposar.

Ara, dos mesos després, novament i per un motiu totalment diferent, l'acció de l'UME sembla torna a ser "necessària" a les nostres terres. Ahir ho feien públic els mitjans de comunicació, la Unitat Militar d'Emergències desplegava a la nostra ciutat una trentena d'efectius, organitzats en patrulles de quatre membres que, treballant en jornades de 13 hores, van realitzar tasques de neteja i desinfecció de diferents punts estratègics de la ciutat, amb el clar objectiu de frenar la propagació del coronavirus.

És veritat que cal frenar la propagació del virus el més aviat millor i que no cal escatimar esforços de cap tipus, ni materials ni personals, en aquesta lluita. És veritat que aprofitant les diferents seus d'aquest cos: Madrid, Sevilla, Saragossa, Lleó, a més de València, els efectius de les diferents unitats, des del passat diumenge amb l'estat d'alarma, estan actuant en els principals punts d'aquelles ciutats, ficant persones i vehicles en la lluita per evitar el contagi.

Tot i això, i a la vista dels freds números que sen's faciliten, on podem comprovar d'una banda que el nombre més gran de casos actius es dóna a Madrid, Catalunya i el País Basc, i d'altra que dins el nostre territori, per sort és Castelló, supose perquè també en som menys en nombre d'habitants, el territori on el nombre dels infectats és menor, em pregunte si era tan necessària i imprescindible l'actuació i l'esforç de generositat d'aquests professionals, i si no haguera estat més efectiva la seua intervenció en aquells llocs on, realment, la situació és més extrema.

Que l'UME recolze les tasques de la policia i de la guàrdia civil és d'agrair; supose que l'actuació a l'estació de RENFE i autobusos, als voltants dels hospitals i als edificis públics i places, llocs on malgrat haver-hi confinament supose es dóna una major afluència de públic, haurà estat efectiva i no, com diem a casa nostra, "haurà resultat més car l'espart que l'escurà"

Que les patrulles feren tasques de reconeixement i desinfecció d'infraestructures públiques a la ciutat de Castelló de segur que ha estat una bona iniciativa, però, la millor en aquests moments?

Garantir la seguretat és primordial, però no vull pensar que la mesura s'hagués pres atenent criteris polítics i no sanitaris, i una vegada desplegada la unitat a València, també per "no ser menys" els subdelegats del Govern d'Alacant i Castelló es veren quasi obligats a demanar el desplegament a les seues demarcacions, ja que pot ser casualitat, però també a Alacant i quasi al mateix temps que a Castelló, els mitjans de comunicació informaren que s'havia desplaçat una secció del BIEM III, amb un nombre d'efectius semblant als de Castelló.

Esperem que el Cap de l'Estat Major de

Defensa, el general Villarroya, comandament únic de les forces armades en aquest "estat d'alarma", tinga el cap fred i les idees clares i coordine i distribuïsca tots els mitjans disponibles allà on sanitàriament més s'els necessite, la nostra o qualsevol altra ciutat, ja que com ha dit la ministra Robles, el coronavirus no és un problema polític sinó una qüestió de salut pública.