Segon diumenge a casa.

Per indicació del govern, hui és el segon diumenge a casa. Tot i que fa només unes setmanes ja és veia venir, semblava que aquest aïllament només havia d'afectar, en cas que es fera en algun moment necessari, a les persones majors, per allò de l'edat o aquelles considerades d'alt risc sanitari, però no, la realitat ha anat molt més lluny, i per aconseguir que aquest mal somni acabe aviat, ha calgut prendre mesures més dràstiques i tots aquells que no hi som imprescindibles al carrer, ja fa uns dies estem confinats als nostres domicilis i, pel que sembla, encara ho estarem un bon grapat de dies...

Tots a casa, significa que cal organitzar i gestionar hores i hores de confinació. La lectura, la radio, la televisió s'han convertit en veritables protagonistes per tots aquells que allunyats d'internet, el gran instrument informatiu actual, han de "matar" el temps. Nous programes, noves sèries, reposicions, tot per aconseguir "una major distracció", un més fàcil distanciament social.

Dues paraules claus "distanciament social" com a mesura per impedir que aquest virus que ens té en vil baixe el seu poder d'infecció, per aconseguir que hi haja menys quantitat de gent malalta al mateix temps.

Fa una setmana que s'han tancat les escoles, els restaurants, les botigues, els cinemes i els teatres, així com altres llocs on ens solíem reunir la gent, també s'han tallat de soca-rel les nostres festes que hui amb el Vítol haurien d'acabar, res de reunions entre amics i, les eixides a supermercats i tendes d'alimentació i de productes de neteja, reduïdes al mínim necessari, fomentant-se treballar des de casa i aconsellant-se els no desplaçaments ni en transport públic ni particular.

El que en un principi quasi semblava una broma que tenia preocupats als asiàtics i començava a inquietar seriosament els italians, ha esdevingut en una gran alarma a casa nostra. Què ens queda? De segur que en aquests dies haureu estat testimonis, "ens queda la vida als balcons, finestres i terrasses".

Aquests espais, més grans o menuts, s'han convertit en el lloc dels desitjos i les pors. Redescobrim una vida i trobem a faltar la que ens ha desaparegut; espais convertits en llocs des d'on treure el cap al món que se'ns ha quedat reduït a una falca d'espai amb vista sobre el carrer, un habitacle per trobar-se amb el món i burlar el forrellat que impedeix baixar al carrer.

De sobte els balcons es converteixen en una excusa per reconéixer a l'altre en la seua situació, primer. I tot seguit, en un espai de diversió per a connectar amb els nostres paradoxalment desconeguts veïns.

El fet de sortir és prou, no fa falta ni veure's, amb el so hi ha prou. Qualsevol excusa és bona, de dia o en fer-se fosc; per llegir, cantar, fer gimnàstica, mirar el cel o els arbres, estirar els braços, ballar, contar ocells o coloms, prendre el sol, escoltar a prop o lluny les riatlles o el plor d'algun menut...

Llocs d'hipòtesi i desitjos, imatges simples, enyor d'una vida que va anar-se'n fa huit dies i que ens manté forts mitjançant la solidaritat i l'enginy dels veïns, en escoltar un pregoner, una dolçaina, veure un dibuix enganxat a un finestral, una cita de gratitud feta realitat en els aplaudiments als sanitaris, una casserolada al rei...

El "que cadascú que s'apanye" no donarà resultat. Cal seguir amb fortalesa, cal seguir eixint als balcons. La setmana passada molts érem estranys però ara estem tots ací i qui sap per quant de temps ... I si vivim això amb tranquil·litat, confiança i humor des de les finestres i terrasses millor que millor. Només així estarem preparats per, qualsevol dia, entre setmana o diumenge, tornar a fer vida al carrer.