Cada any, si fa o no fa, en arribar les primeries de setembre es repeteix la situació, convidant-nos a deixar enrere l'estiu i retornar a la vida quotidiana de la resta dels mesos de l'any. Sempre ha estat així i així, de segur, per més que ens parlen del canvi climàtic i de les conseqüències de la destrucció de la capa d'ozó, seguirà sent.
No cal girar la vista enrere massa anys per recordar "les maleses" que l'oratge ens feia justament ara, en aquests dies, quan la campanya de l'arròs a Castelló estava en tot el seu màxim d'activitat i com uns anys i uns altres, amb impotència els llauradors veien com l'aigua s'emportava tota la collita ja segada i quasi llesta per ensacar, a la mar.
I també abans, molts segles abans, l'oratge de setembre era temut pels veïns, de tal manera que, tal dia com hui de 1735, concloses les obres de l'edifici "més alt de tot el poble", el campanar de la Vila, són col·locades en la bola ubicada en el més amunt del darrer cos del campanar vàries relíquies de sants, per preservar de les temudes tempestes la ciutat i els veïns.
Malgrat col·locar-se a més d'un lignum crucis, cera del Corpus, l'oració de Santa Bàrbara patrona de les tronades i relíquies de sant Constanci, Dionís, Vicent, Victòria, Liberata o Benedicta entre d'altres, sembla que el temps va seguir fent de la seua i, uns anys després, diuen les cròniques que el 2 de setembre de 1840, va ser tan gran i fort l'aiguat i va venir acompanyat de tants i esgarrifosos trons i llamps, que va perdre's tota la collita de fesols en tota la Plana.
Ara, aquest 2021 afortunadament el veïnat no depenem ni dels fesols ni de l'arròs, però, tot i que ens pensem que som la mar de sabuts i previsors, sí que estem exposats a les inclemències del temps com ho estaven els nostres avis i besavis, i situacions com la viscuda en aquesta darrera setmana, en què només, segons l'AEMET el passat dilluns 30 d'agost, van comptabilitzar-se la caiguda de més de 2.500 raigs, sense comptar els que van caure dins la mar, ens fan veure que el temps segueix sempre el seu curs i que setembre, ací a la nostra terra és un mes perillós.
Afortunadament i malgrat les grans pèrdues materials sofrides per molts municipis, costaners o de l'interior, en aquesta ocasió, la sort podem dir ens ha acompanyat perquè no s'ha registrat cap pèrdua humana, i tot i que pel soroll estrident, cal deduir que més d'un raig d'aquesta loteria, "va caure" molt a prop de les zones habitades, no va haver ni talls de llum massa llargs, ni fets que no puguen arreglar-se amb diners.
Ja ho sabien molt bé els castellonencs d'antuvi, calia prevenir a la vegada que intercedir davant els sants demanant la protecció contra l'imprevist de l'oratge, i res millor que fer-ho des d'aquell lloc que els hi era més a prop del cel, el remat del campanar.
Ara, la situació viscuda ens recorda que tot i que la prevenció segueix sent fonamental, cal seguir tenint a la memòria aquella altra dita "vora d'un riu (i barranc o fondàries afegiria jo), no faces niu", els llamps i els trons i amb ells els impetuosos aiguats tard o d'hora seguiran visitant-nos.
Ens trobaran preparats els nous desastres d’un futur esperem que llunyà?... de segur que no, tant de bo estiga errat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada