L'or negre de la Plana.

Quan escoltem aquestes dues paraules, "or negre", ens ve a la memòria ràpidament la paraula petroli, i és que en aquests temps actuals i en països com el nostre, la dependència d'aquest hidrocarbur no renovable és total, de manera que llevat que es trobaren nous jaciments, diuen els que entenen, que les reserves mundials duraran aproximadament una quarantena d'anys, fent que el preu, tot i que no para d'oscil·lar, en funció de la seua producció i consum, cada dia que passa és més i més alt, repercutint en tota la nostra economia diària.

Si des de l'antigor i per molts anys l'or va ser el metall més cotitzat i considerat un bé econòmic de primer nivell, escàs i costós, amb valor per si mateixa, des que la societat va començar a dependir de l'energia, el petroli va anar fent-se "l'amo"...

Però jo hui no voldria parlar ni de l'or, ni del petroli com a or negre. Hui voldria fer-vos partícips d'un fet que vaig presenciar no fa massa dies i que m'ha portat d'una cosa a una altra i acabant parlant de l'or negre.

Al meu poble, a les terres del secà i per molts anys, des del segle XV i fins ben entrat el XX, l'activitat econòmica agrícola fonamental se centrava en el cultiu de la vinya, l'olivera i sobretot de la garrofera, que diuen va arribar d'orient i va proporcionar aliments i recursos a moltes generacions de persones i animals, gran aliada enfront de les severitats del clima, invulnerable a sequeres i gelades.

Però malgrat ser un arbre robust i fàcil de conrear a partir dels anys 60 del segle passat la disminució dels animals de treball, els costums canviants del llaurador, la disseminació dels arbres i la dificultat d'accés, juntament amb altres causes, va fer que malgrat l'ús de la polpa com principal aliment del bestiar i del garrofí com a producte base per obtenir farina, xarop o xocolata, a més a més de l'ús com a ingredient per la fabricació de paper, o per les indústries, farmacèutiques, tèxtils o químiques, el preu anara en continu descens, i Castelló passara de ser la segona província productora d'Espanya a l'abandonament total del cultiu.

Però, vet per on els temps canvien i, com us deia fa uns moments, la setmana passada vaig ser partícip d'un fet inusual; als peus de l'ermitori de la Magdalena, a tocar del camí que enllaça amb "la pedrera" unes quantes garroferes, resistint el pas del temps oferien, ara és el moment, el seu fruit que, no sé si per un treballador municipal, possiblement no, o per un "aprofitat", era recollit en sacs i disposat per ser la seua posterior venda. Insòlit?

Sembla que no tan forassenyada era la idea. Recollir les garrofes aquest any s'ha convertit en rendible. El garrofer d'oblidat ha començat a ser novament venerat, i és que el seu preu de pagar-se a 20 cèntims el quilo, aquest any supera l'euro.

La raó la trobem en l'alta demanda del garrofí, molt apreciat per la indústria alimentària per a l'elaboració de nombrosos productes i també per la indústria cosmètica. És tal la demanda d'aquest producte, que s'està pagant en aquests moments a 12 i 14 euros el quilo, quan fa un any el seu preu estava al voltant dels sis o set, i fa un lustre no superava els dos euros.

Aquest "boom" de la garrofa no crec arribe a portar la recuperació de les nombroses extensions abandonades pels agricultors, però resulta del tot curiós que ajudats, tal vegada per les generoses pluges del darrer any, els garrofers tornen a estar de moda i les garrofes siguen novament recollides. No crec siga cap delicte fer-ho en aquells indrets o terrenys abandonats, però.... atenció possibles "aprofitats", no tots els garrofers que resten al nostre terme estan abandonats, alguns llauradors encara els mantenen. Si s'agafen sense permís es cau en delicte.

Difícil delimitar quan si, i quan no, quan és una llàstima que és perga la collita i quan és un robatori... L'or negre de la Plana sembla reviscolar i amb ell les possibilitats i els problemes, qui ho anava a dir fa només uns pocs anys! La roda del temps avança...