Si, però ….

Dos quilos nou-cents vuitanta grams, cinc-centes pàgines, trenta centímetres d’alt per vint d’ample, un llibre gran, un dels més grans de la meua extensa biblioteca particular, i a la vegada un gran llibre.

Un llibre que no hauria de faltar a cap casa on hi haja algú que no tant sols estime el nostre poble, Castelló, si més no que sabent-ne poc o molt de la seua història, vullga saber-ne més, molt més, descobrir accions, esdeveniments, situacions, episodis  i fins i tot anècdotes de les diferents èpoques, des del passat més remot fins el dia d’avui.

Es tracta de l’obra clau de Castelló, encàrrec de l’ajuntament, escrita pel catedràtic, doctor, company, amic, i cronista oficial de la ciutat, Antonio José Gascó Sidro, “Tonico Gascó” , editada  i publicada pel Servei de Publicacions de l'Ajuntament de Castelló, aquest any 2014, amb una gran impressió de Sichet i una millor enquadernació del mestre Andrés Renau.

Dividida en 6 grans blocs o apartats cronològicament distribuïts, intercala una serie d’il·lustracions de gran qualitat artística, de vora una dotzena d’afamats pintors local, unint així els aspectes didàctic i artístic, conformant una singular crònica del nostre poble, intitulada justament així: “Crónica de Castellón”.

No diré que l’obra feia  falta, però si que escrita i publicada aquesta, de segur serà llibre de referència i consulta per moltes persones i molts anys. En definitiva un gran encert.

Només un però, cal recordar que el nostre ajuntament, sent alcalde Daniel Gozalbo, en sessió plenària extraordinària celebrada el 5 d’octubre de 1990, va aprovar el Reglament de Normalització de l’us del Valencià a l’ajuntament i que a més a més de dir textualment a l’article 2.1 que “el valencià és històricament la llengua pròpia de Castelló”, al capítol 3r article 11.2 diu que la producció editorial de l’ajuntament es realitzarà majoritàriament en valencià, i aquesta obra està TOTALMENT EN CASTELLÀ.

No he fet un recompte de les publicacions que els darrers ans ha fet el nostre consistori, i si es complix el manament de l’article 11.2 del reglament, però, no us sembla que, en aquesta ocasió, en què estem davant d’una obra capdavantera, de referència per tot els veïns, per tota la ciutat, aquesta, -ja no radicalitze i dic haguera hagut d’estar en valencià-, si més no, s'hagués hagut de fet una edició bilingüe o una edició doble, part en castellà i part en valencià?

L’equip de govern municipal actual, que com tots sabem és del Partit Popular, tot i haver promogut i encoratjat la publicació de la Crònica, no ha tingut en compte la llengua pròpia de bona part dels veïns i ha actuat com a mínim amb una deixadesa que, d’altra banda, tot i poder estar errats, podem considerar com intencionada, pensant que la llengua habitual de l’autor de l’obra és el valencià i que aquest com a intel·lectual l’empra acuradament.

Llàstima que una de les finalitats que apareguen en el propòsit de l’obra de la ma del propi autor “guiño de solazada complicidad con el lector”, no s’acomplisca al no haver-hi “feeling lingüístic”. De totes maneres, gràcies Toni per aquest magnífic treball. 

12 x 12 = 355

 No, no m’he tornat boig o de sobte he deixat de saber multiplicar, no us espanteu. El títol d’aquest comentari de hui, res té a veure amb una operació matemàtica, concretament amb una multiplicació, si més no, aquestes tres xifres estan directament relacionades entre si, sota el  paraigües comú de la caça.

Tots aquells que sou aficionats a caçar sabeu que al nostre País és la Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi  Ambient la que anualment fixa els períodes hàbils i les normes de caça, i que  per aquesta temporada 2014-15 ha regulat que la caça amb escopeta s’inicie el proper diumenge 12. I, a aquesta data, fa referència el primer 12 del títol, 12 d'octubre...

D’altra banda també amb aquesta seran 12 les temporades, des d’aquell llunyà octubre del 2002 en que, aplicant-se la sentència 517/02 del Tribunal Superior de Justícia, s’anul·lava i prohibia la possibilitat de seguir emprant el parany com a forma de caça del tord, i amb aquest són ja 12 els anys en què els paranyers no han parat de fer força davant les institucions autonòmiques, nacionals i internacionals per aconseguir que aquest tipus de cacera, deixe d’estar prohibit i de ser considerat un delicte. A aquests 12 anys de lluita, fa referència el segon 12 del títol.

Però encara hi ha més, tot i que si d’una multiplicació es tractés, 12x12 serien 144, la tercera xifra que jo resalte al títol és molt major. 355, aquests són segons els ecologistes, tot i haver transcorregut més d’una dècada de la seua prohibició, el nombre de paranys que encara s’hi troben a les nostres comarques, tot i que, no tots ells  estan actius, havent disminuit i molt el nombre d’aquests al llarg dels darrers anys.  Lluny queden, els temps en què cada família o grup d'amics s’arraulia al voltant d’un garrofer per participar d’aquest ceremonial, però com diuen a Galicia de les  meigues, “paranys haberlos hailos” i si hi ha es faran servir dic jo, no us sembla? Alguns paranyers hauran dissuadit, d'acord, però alguns altres, de segur que es mantindran en la clandestinitat… 144? 355? Tercera xifra.

I si en vols més, com diuen al meu estimat Castelló, para el cabàs. Al conflicte latent entre ecologistes i paranyers, per als uns el parany causa massacres indiscriminades d’aus cada any, per als altres resulta una activitat innòcua, amb denúncies creuades entre ambdós parts, ara s’unix també el Partit Popular a Castelló que considerant aquest tipus de cacera una tradició que forma part de la identitat dels pobles, cal lluitar per mantenir-la com a part del patrimoni cultural, segons manifestacions del nostre President de la Diputació, el senyor Moliner, que va defensar la tradición del parany en la recent presentación de la campanya “Junts sense fronteres” amb membres de l'altre costat del riu Sènia.

 

Difícil està la solució i mentre no es trobe  la fórmula, el parany tal com el coneixem avui dia continuarà sent una modalitat de cacera furtiva a la que la Diputació de Castelló sembla fer-li costat. I di tot seguix el ritme que hi ha ara, prompte els camps on hi ha els paranys deixaran de ser aquell paratge cuidat que eren abans i les tradicions, i els rituals al voltant d’aquesta pràctica aniran desapareixent. Perquè el parany és, ara tornem a veure-ho en aquestes contrades, molt més que una activitat cinegètica, tot i que en aquests dies, és l'època, torna a ser una guerra de xifres.

Austeritat o "seminfotisme"?

Fins fa uns pocs anys, la paraula que encapçala aquest comentari de hui AUSTERITAT s’associava pràcticament a la vida monàstica, però la crisi econòmica l’ha convertida en una paraula de moda ara mateix.

Després d’uns anys d’eufòria i malbaratament, alguns països, també el valencià, estan, estem sofrint polítiques d’austeritat, estant obligats a ser austers a causa de la difícil situació econòmica a la que ens han portat els diferents governs que, d’un o altre color, ens han dirigit els darrers anys.

L’austeritat tot i ser un valor que cal fomentar sempre, a tots els nivells, ha estat oblidada en massa ocasions i potser avui si no s’hagués prescindit d’aquest valor tant a la lleugera, no sofriríem les conseqüències que estem sofrint.

I dic tot açò, per què avui, 9 d’octubre, dia de festa grossa, dia en què es commemora l’entrada a la ciutat de València de les tropes catalanoaragoneses comandades pel rei Jaume I l’any 1238, és una de les poques festes oficials de l’any, dia inhàbil als efectes laborals, retribuït i no recuperable. FESTA, així en majúscula, passarà ací a la nostra ciutat sense pena ni glòria.

En tot el territori valencià, autonòmic, i per tant també al territori castellonenc, és el dia de avuí, un dia de celebració institucional, que té el seu origen directe l’any 1977, fa vora 40 anys, quan el Plenari del Parlament Valencià va proclamar aquesta data com a Dia del País Valencià. Us heu assabentat? Heu vist aquest 2014 alguna cosa especial?

Fa uns anys va decidir-se que les ciutats i pobles del nostre País havien de commemorar aquest Día Nacional, d’una o altra manera, i així van veure al llarg dels anys la llum diferents exposicions, concerts, paelles, festes populars, conferències, discursos, lectures… actes variats que, ara, sembla ser,  l’austeritat o cal  dir "seminfotisme"?  s’ha encarregat d’anar diluint amb el pas dels anys, quedant la festa institucional fora del Cap i Casal, en un no res.

I com a confirmació del que dic, crida i molt l’atenció, que aquest 2014 el nostre Govern Municipal, l’ajuntament de Castelló, només haja previst pel tant important dia d’avui, un concert extraordinari de la Banda Municipal al templet de la música del passeig d’En Ribalta, i pare Vostè de comptar.

Ni tant sols haja pensat, i mira que costa poc, en penjar els cobertors, eixos grans llenços de tèxtil que es col·loquen als balcons del Palau Municipal els dies de gran festa, laica o religiosa, malgrat que també i amb l’assistència del propi alcalde, d’un gran nombre de regidors i molts veïns i veïnes, s’haja efectuat al Saló de Plens, amb tota la parafernàlia que comporta un acte d’aquest tipus, el lliurament del guardó de Valencià de l’Any de la Fundació Gaetà Huguet, al  filòleg castellonenc i amic Avel·lí Flors i al grup musical valencià Al tall.

Un dia de festa grossa oficial i un ajuntament sense cap tipus de decoració a les seues façanes. Incomprensible. Enteneu ara allò del títol? De l’austeritat? Perquè vull pensar que ha estat l’austeritat, tot i que no ho entenc doncs mira que costa ben poc guarnir els balcons, penjar cobertors o alguna senyera com es fa en altres ocasions, fins i tot del campanar de la Vila ho fan quan volen, per què no hui? Serà per seminfotisme?

Llàstima, poca estima i sensibilitat o tal vegada una part, més o menys gran, de seminfotisme; no s’ho creuen ni ells mateixa, això és el que, tot i poder estar errat, em sembla, em donen peu a pensar sota el paraigües de l’austeritat.

A cagar !!!

Perdoneu l’expressió, però tot i ser malsonant, reflectix clarament on ha enviat el Consell de Ministres d’avui mateix el magatzem soterrani de gas, el Castor, el més gran dels planificats al territori espanyol,  situat davant la costa de Vinaròs, a una vintena de quilòmetres dins la mar, i de passada també a tots els consumidors de gas espanyols.

Un projecte que des dels seus orígens va ser denunciat per diferents plataformes mediambientals,  demanant el 2010 i el 2012 la seua paralització per un augment desmesurat de les despeses d’execució primer i després al 2013, una vegada iniciada la injecció del gas, per l’aparició de diferents terratrèmols, que, a la fi, van ser el motiu pel qual la injecció va paralitzar-se el 16 de setembre.

Com en una ordre ministerial aprovada el 2006 apareix que cas de no poder realitzar-se l’explotació l’Estat hauria d’indemnitzar a la societat adjudicatària el valor net de la instal·lació més els interessos capitalitzats, ara resulta que cal abonar a l’empresa promotora Escal UGS la gens menyspreaable quantitat de 1.350 milions d’euros.

Qui penseu haurà de fer front a aquesta indemnització? Qui la pagarà? De quines butxaques eixiran els més de 225.000 milions de pessetes de la compensació?

Tot i que la vicepresidenta del Govern Espanyol, la senyora Soraya Saez, s’ha afanyat a dir que els diners eixiran de la companyia Enagas, a través de la seua filial Enagas Transport, com a molt el que farà la companyia serà avançar els diners i si m’apureu ni això, doncs seran els bancs qui avançaran els diners, per després… i per més de 30 anys anar cobrant-los, de qui? Clar, dels usuaris, de qui si no. De manera que qui pagarà al final? Els consumidors, que veurem el preu del gas incrementat.

El govern actual tira la culpa a l’anterior i s’ha fartat a dir a boca plena que ha intentat fins el darrer moment que es declarara la lesivitat de la norma mitjançant la qual va articular-se la concessió, el dany pels interessos públics, però finalment no ho ha aconseguit i ha de fer front a la indemnització.

Així que ja ho sabem tots els que estem connectats a la xarxa de gas natural, des d’ara i en els propers 30 anys pagarem una mica més, passant amb el gas ciutat alguna cosa semblant al dèficit de tarifa elèctrica, és a dir, un deute de tots els consumidors, reconegut pel Govern.

Quina alegria per l’empresa que veu els seus guanys garantits, si no per l’activitat per la compensació. Caldrà seguir de prop els moviments del seu Condell d’administració per veure si hi ha alguna incorporació de cara coneguda. Amb aquest acord de hui, no seria d’estranyar…

Enteneu ara com el mínim que podem fer els consumidors és enviar-los a cagar? Hui ens han aprovat 30 anys de condemna… Enagas serà titular d’un dret de cobrament per part del sistema de gas amb càrrec a la factura mensual per 30 anys !!! Caldrà anar aprenent a consumir menys gas, a veure que passa.

“Amb les coses de palau val més asseure's”

Així diu un refrany popular en la nostra llengua equivalent a aquell castellà de “las cosas de palacio van despacio”, i aquesta sentència és la que m’ha vingut al pensament hui, quan, en passar per la plaça de Joan XXIII he vist, fins i tot amb estranyesa, com les obres de semipeatonalització de la plaça havien començat.

I és que “amb les coses de palau…” doncs va ser a la sessió plenària del nostre ajuntament celebrada el desembre de l’any 2008, fa vora 6 anys, que el catàleg del Pla Especial Caputxins va ser aprovat amb la conseqüència directa de limitar el pas de vehicles a residents i per tasques de càrrega i descàrrega comercial amb la possibilitat de peatonalitzar també els carrers que a la plaça desemboquen, cas del Sanz de Bremod i Castelldefels.

Tot i que a Castelló plou poc, direm que molt ha plogut en vora 6 anys i que tot i ser considerada l’obra com a prioritària i rellevant, van haver de passar quasi cinc anys, fins que el novembre del 2013 la Comissió Permanent de Participació Ciutadana incloguera en una de les 14 inversions a realitzar a càrrec del pressupost municipal del 2014, aquesta remodelació de Joan XXIII.

I així vam arribar al 2014 i els tècnics municipals van, -sembla ser-, donar el vist-i-plau a la proposta, tot i que sent prioritària no va ser de les primeres en iniciar-se, de manera que l’agost passat, quan ja s’havien executat o estaven executant-se accions programades als grups Lourdes, San Bernardo, San Andrés, Roquetes o Perpetuo Socorro pe citar-ne només algunes, a la atrotinada plaça de Joan XXIII no li havia arribat encara el torn.

Ara publica la premsa local que, quan ja s’ha completat el 90% de les accions previstes, finalment, els 143.990 euros que costa l’obra “ja han eixit del palau” i l’empresa adjudicatària, la constructora BECSA de l'holding empresarial Obinesa , ha pogut iniciar les obres que afirma conclouran a la fi de l’any.

Només falta veure en què quedara tot, si realment haurà pagat la pena esperar tants anys i si la plaça serà digna del veïnat i si es fan realitat les paraules de l’alcalde a l’afirmar que es millorarà la imatge i l’atractiu de la zona a la vegada que es dotarà d’una major qualitat de vida i benestar pels veïns.

Després d’esperar tant de temps, poc viurà qui no ho veurà !!!