Equipaments i infraestructures de tercera divisió.

El futbol és, al nostre país, ens agrade o no, l’esport d’equip més popular;  també a la nostra ciutat, tot i que a hores d’ara, l’equip representatiu de la mateixa , el Club Esportiu Castelló, per circumstàncies que ara no venen al cas, milita a la tercera divisió, que és la quarta categoria de la lliga espanyola de futbol, immediatament inferior a la segona B i per damunt de les divisions regionals, considerada una categoria no professional i molt poc representativa, per una capital de més de 180.000 habitants, de manera que, vullguem o no, futbolísticament parlant som de tercera.

I no tant sols futbolísticament som de tercera divisió, també malauradament en equipaments i infraestructures, som també de tercera, amb uns projectes executats i que no estan reben el manteniment que mereixen, o altres que resten aparcats des de fa un bon grapat d’anys i que ningú vol saber res d’ells. Veiem…

No tenim encara AVE, fa pocs dies vaig sentir dir que l’alta velocitat arribarà a Castelló a finals del 2015. És possible, però també probable que no, només cal mirar l’aeroport que fa anys havia de rebre avions i a dia de hui, encara és “un aeroport per a les persones” i si m’apureu ni això.

No tenim un pàrquing decent a l’estació de trens inaugurada l’any 2000 i a la mateixa estació hi ha, cada vegada que plou, problemes en forma de goteres, fruit de la improvisació o la poca professionalitat d’aquells que han de fer front als defectes. Tots pensàvem en una estació espectacular i les rectificacions i reparacions no han deixat de fer-se per més de 14 anys, amb unes inversions més que milionàries…

I si parlem de l’entorn, estareu d’acord amb mi que, tot ell,  necessita una dignificació que estiga a l’alçada de la ciutat. La plaça dedicada a Victor Falomir, qui va ser tinent d’alcalde i regidor d’urbanisme a la dècada dels 90 i un dels puntals del  PP a l’ajuntament fins el seu traspàs el 1999, ma dreta de l’alcalde Gimeno i pare polític del president Fabra, dóna llàstima o cal dir vergonya?, està abandonada de la ma de Déu.

I la gota que acaba d’omplir el vas la fica l’estació d’autobussos. L’entorn geogràfic de l’estació del carrer Pintor Oliet, clama al cel per un nou desenvolupament urbanístic, doncs a hores d’ara ni facilita la mobilitat de dins de la ciutat ni tampoc resulta agradable i aclaridora per aquells que arriben o ixen per carretera als pobles de la província, a les capitals veïnes o l’estranger.

Per no ser menys i no desentonar amb la veïna estació d’Adif, també el sostre de la d’autobussos presenta goteres quan plou, tal com ahir mateixa, sense anar més lluny, defecte al qual cal afegir la deficient conservació dels seients o l’abandonament en què es troba el rètol anunciador de les diferents companyies i horaris d’eixida i arribada d’autobussos, que, fa més de quatre anys que està inoperatiu, amb la mala imatge que això suposa per aquells que arriben per primera vegada a la ciutat, que, com a mal menor, pensen: “clar, són de tercera” i el més greu de tot és que encerten.

Espere que Adif solucione definitivament el problema de les goteres de l’estació i que l’ajuntament, abans de ficar en marxa el TRAM o si més no, abans de les properes eleccions del mes de maig, o abans de l’arribada de l’alta velocitat, si és que ha d’arribar algun dia, impulse i dignifique tot l’entorn, plaça, pàrquing i estació d’autobussos, i que el Club de futbol de la ciutat arribe a situar-se sense massa dilacions en una millor categoria, i que algun dia puguem dir que en tot, però sobre tot en equipaments i infraestructures, que som de primera divisió, si més no és el meu desig i estic segur el de tots els que açò llegiu.

Del poble de Castelló, sigau llum i auxiliadora.

Vodria portar hui al record de tots aquells que açò llegiu, la memòria d’un esdeveniment important de la història recent del nostre poble,  i que no és un altre que la proclamació de la Mare de Déu del Lledó com a Patrona principal de la ciutat, segons Breu Pontifici, firmat pel cardenal Vico, prefecte de la Sagrada Congregació de la cúria romana del papa Pius XI, atorgat el dimecres 8 de novembre de 1922, tal dia com hui, de fa 92 anys, jornada, que tant i ser molt important en aquella ocasió, hui em tem passarà sense pena ni glòria..

És veritat que la Mare de Déu del Lledó, ja des de temps arrere, era considerada i venerada pels veïns com a Patrona, no obstant això no va ser fins aquella data, que portem hui al record, quan la Santa Seu començà a reconéixer de manera oficial el seu Patronatge, després d’unes fructíferes gestions per part del Bisbat de Tortosa i havent transcorregut més de 40 anys des què el llavors regidor de l’ajuntament de la ciutat, el senyor Vicent Bellido, presentara a la sessió plenària celebrada per la institució municipal el 10 de gener de 1894, una proposició, avalada pel cronista oficial de la ciutat i l’arxiprest de Santa Maria, sol·licitant instruir l’oportú expediente per demanar a Roma la declaració canònica com a Patrona per la nostra estimada Mare de Déu.

Este Breu Papal, aquest diploma, que pot consultar-se, en l’arxiu de la confraria del Lledó,  indica que existint a la nostra ciutat una venerada imatge de la Mare de Déu sota l’advocació de Lledó, des de fa més de 400 anys, a la que els veïns li dediquen culte, festes i processons, i que manté una confraria sota la seua protecció, havent sol·licitat tant el clergat com els fidels una petició de patronatge, el Sant Pare, escoltant la relació del cardenal prefecte de la Sagrada Congregació de Ritus, concedix el decret, proclamant la Mare de Déu del Lledó, patrona principal de la ciutat, de manera que, a partir d’aquell moment, la imatge de la Mare de Déu pot rebre tots els honors i privilegis que jurídicament li corresponen com a patrona. 

 

No serà fins a i un mes després, concretament el 7 de desembre, quan els veïns s'assabentaren de l’existència d’esta declaració, realitzant-se un vol general de campanes i un solemne Tedèum a l’altar dels sants patrons, en l’església arxiprestal de Santa Maria, sent una gran manifestació de fe popular.

 

En aquest ambient no es d’estranyar que prompte prenguera força la idea de sol·licitar a Roma, per mitjà del bisbe diocesà de Tortosa, monsenyor Rocamora, l’ajuntament, l’arxiprest de Santa Maria, el prior del santuari i el president de la confraria,  la corresponent autorització per coronar la imatge de la Mare de Déu del Lledó. Petició que va autoritzar novament Pius XI, per mitjà d’un rescripte datat a Roma el 15 d’abril de 1923.

I com les comunicacions no eren llavors com ara, novament hagueren de passar uns dies perquè la notícia del decret de la coronació arribara a Castelló, fent-se pública el 2 de maig de 1923, ficant-se les bases per enllestir a penes un any després, les inoblidables i mai prou recordades i lloades festes de la Coronació, l’acte central de les quals el va constituir la benedicció de la corona i el solemne pontifical, celebrat a tocar de “la farola” símbol de la llum,  alçada com a record de l’acte en la plaça de la independència, però eixa ja és una altra història, això ja són altres records…

No hi ha diners !!!

 Això és el que creia fins avui mateix quan pensava en la nostra Generalitat Valenciana. Per tot allò que estem veient en els darrers mesos, semblava que la caixa del Palau de Benicarló estava més que buida i que, si s’havien hagut de prendre decisions dràstiques era perquè el deute era tant gran que es feia impossible mantenir el ritme d’inversions i de malbaratament que s’havia caigut en els darrers anys.

Però com dic, sembla estic errat i que diners hi han i no pocs, si més no és el que pense ara després de veure amb ulls d’incredulitat una publicació de l’Agència Valenciana de Turisme, depenent de la Direcció General de Turisme i de la pròpia Conselleria de Turisme, Cultura i Esport, editada no se sap quan, però amb referència a diferents ofertes turístiques per tot o part d’aquest any 2014, per la qual cosa pense no és una publicació recent, però amb un any d’existència a molt estirar.

I dic açò perquè aquest llibre, talment pot considerar-se la publicació per les seus carácterístiques un llibre, és un catàleg de vora 140 pàgines, il·lustrades, a tot color, amb grans fotografies on es presenta una ampla oferta turística amb diferents possibilitats d’oci i diversió, agrupades en una dotzena de propostes que van des de platges i cales, fins a oci i diversió, passant per salut i benestar, turisme cultural, gastronomia, turisme actiu o activitats nàutiques entre d’altres.

Està bé, molt bé, presentar més de 300 ofertes turístiques a la nostra terra, però, una edició tant acurada, amb tant de paper i tanta fotografia i color, no ha de resultar gens barata i, naturalment, molt em tem que aquesta edició, tampoc apareix per cap lloc quina tirada hi ha hagut, l’haurem pagada amb els diners de tots els valencians, ara, en aquest any o en l’any passat, però quan ja la crisi financera de la Generalitat ha fet que s’hagen hagut de prendre mesures molt i molt sagnants.

És possible que alguna ment privilegiada de la Conselleria del ram pensés que era un catàleg necessari i fonamental per a professionals del sector turístic, per centres de documentació especialitzats en turisme, per institucions i agències dedicades a la planificació i gestió turística, per empresaris del sector…, és possible, no dic que no, però, senyors, la pròpia Agència ve editant des del 1989 una revista on line, “papers de turisme” amb aquesta mateixa finalitat. Feia falta doncs aquesta despesa extra? No haurà servit perquè algú haja fet un negoci sense eixir de casa?

Ara resulta que, a més a més de la presència i participació internacional en 16 fires i certàmens generalistes, en 6 a nivell nacional i més d’una dotzena de certàmens especialitzats on diferents fullets i productes de merchandeising es fiquen a l’abast de tothom per promocionar les virtuts de la nostra terra, també va considerar-se interessant i si més no necessari, gastar-se molts i molts diners en un llibre d’ofertes turístiques, que, a més a més, presenten data de caducitat. Un llibre, un catàleg que d’ací a 54 dies que resten per acabar l’any no servirà per res, serà paper per llançar-lo al fem o si més no al contenidor del reciclatge.

I com sembla que l’edició va ser llarga o no va tenir la difusió esperada i van sobrar-ne molts, abans que no servisquen per a res, es fiquen a l’abast de qualsevol ciutadà a les prestatgeries de la “tourist-info” de la plaça de l’Herba, tot i que quan et detens i veus la vigència de moltes de les ofertes turístiques publicitades, aquestes ja han acabat.  

Estarem davant un nou malbaratament de diners públics? President Fabra actue, senyora Johnson Consellera, faça el favor de no gastar-se els nostres diners en catàlegs “a lo grande” i toque de peus a terra. Tot el mateix amb menys pompositat també hauria fet el mateix efecte, estic segur, no s’ha assabentat Vostè que no tenim diners? O no és veritat?

Llibre antic

Com cada any,  i en van 33, s'exposen milers de llibres a l'abast de tothom, diuen que més de 100.000, són 10 els expositors, llibreters de vell, més el propi servei municipal, que ens presenten, un cop més, el bo i millor dels  seus establiments acostant-nos aquells llibres esgotats, rars i tresors  per descobrir, a més a més de cartells, postals, còmics i d’altres documents d’època.

Una bona excusa per acostar-se a la Plaça de Santa Clara, passejar i gaudir dels llibres, doncs allí està celebrant-se fins el proper diumenge 16 la “XXXIII Fira del Llibre Antic i d’Ocasió”.

Ara, segona dècada del segle XXI, quan el sector editorial sembla estar vivint un dels pitjors moments de la seua història, quan els descens vertiginós de compra, de consum  de llibres nous, fruit, d’una banda de la crisi econòmica i, d’altra, de la pirateria digital, està repercutint en les vendes, en què són poques les persones que s’acosten de manera continuada a les llibreries, resulta com a mínim curiós que hi haja gent, lectors, que s’acosten a la fira “de vell i d’ocasió” per, buscar i de vegades trobar, entre tot el material que s’exposa a les diferents casetes, aquell llibre que, per excés d’edició, per ser usat o tal vegada antic, puga arribar a resultar molt i molt interessant per un veí, bibliòfil o fins i tot col·leccionista.

I una manera de reconèixer la tasca d’aquells editors, llibreters i bibliotecaris que fan possible l’accés a la lectura, es la celebració de diferents actes al voltant de la pròpia fira: presentacions, actuacions musicals i recreacions teatrals; un dels principals i més emotiu, que aquest 2014 es celebrarà per tercera ocasió dins el marc de la fira, és la commemoració del Dia de les Lletres Valencianes, malgrat que el dia com a tal siga el 20 de novembre, data que la  fira ja haurà tancat l’edició.

De manera que el proper dissabte 15 i per commemorar la data de la primera edició del Tirant lo Blanc, el 1490,  la novel·la de Joanot Martorell considerada com una de les obres cabdals de la literatura universal, per tercer any consecutiu, i en el marc de la Fira del llibre antic de Castelló, es celebrarà aquesta efemèrides, gràcies a l’impuls del filòleg i escriptor Manuel Carceller, investigador històric local i ànima mater dels programes radiofònics de l’emissora Vox UJI Ràdio, d’homenatge a Garcia Girona, Pasqual Tirado i l’arqueòleg castellonenc Francesc Esteve.

De la mateixa manera que el 2012 van recrear-se en el marc de la Fira els personatges principals de Seidia, obra de Girona, o el passat 2013, els del Tombatossals de Pasqual Tirado, en aquesta ocasió, amb una nova recreació teatral prendran vida per unes hores, personatges, actors i ballarines, protagonistes “de’l creuer mediterrani”, la ruta que el professor Esteve va realitzar pels pobles de la vora de la nostra mar, programa i ruta que en aquests moments tenim en la graella de Vox Uji Ràdio i podeu seguir tots els divendres a les 12:00 i les 20:00 hores, sintonitzant el dial 107.8 de la FM,  a més a més de poder escoltar els capítols fins ara emesos accedint a l’emissora "punxant" al damunt del següent enllaç  VIATGE.

Fira del llibre antic i d’ocasio, un espai on els lectors van buscant de tot i tot ho troben, fonamentalment llibres per recuperar records, espai urbà que ens convida a tocar, fullejar i fins i tot en algunes ocasions, ho he pogut veure avui mateix, olorar el perfum del llibre, espai urbà on el dissabte 15 prendrà vida el món clàssic i mediterrani , recreant i recreant-nos en el mític viatge, el creuer universitari del 1933, del professor Esteve.

70 anys del primitiu Castàlia.

Hui, 4 de novembre però de 1944 va ser inaugurat el segon dels camps de futbol que la ciutat ha tingut al llarg de la seua història. Primer va ser el mític Sequiol, ubicat al final del carrer Herrero, amb una capacitat de 6000 espectadors i que va quedar menut quan l’equip local, va pujar el 1941 a primera divisió.

Després el nostre protagonista de hui, el que hui compliria 70 anys si no fos perquè també va desaparéixer l’any 1986, l’Estadi Municipal de Castàlia, que ocupava el mateix lloc que el camp de futbol actual, a l’avinguda de Benicàssi, al costat del llit del riu Sec i que tantes vesprades de glòria va donar a l’afició castellonenca.

No fa massa dies vaig rebre un obsequi d’un bon amic, un llibret editat l’any 1945 i imprés a la recordada impremta d’Armengot i premiat al certamen literari de la Magdalena d’aquell any, amb la distinció del Premi del Cap Provincial del Moviment, del qual és autor Miguel Aparicio, i que conta el que van ser els orígens de l’estadi, des del moment en què va col·locar-se la primera  pedra, el 19 de març de 1943 fins  la seua inauguració, tot just hui fa 70 anys.

Era alcalde de la ciutat el senyor Benjamí Fabregat i l’esdeveniment va ser una festa que va durar tot un dia sencer. Al matí i a càrrec de la Secció Femenina i del Front de Joventuts van realitzar-se diferents exhibicions gimnàstiques a les pistes que envoltaven la gespa del camp,  i a la vesprada, va inaugurar-se el camp de futbol amb un partit oficial entre l’Atletico Aviación i el Club Esportiu Castelló, amb triomf de l’equip local per 2 gols a 1.

Aquell estadi tenia com a símbol una torre de 42,195 metres d’alçària, i que per aquest motiu prengué el nom de torre Mharaton, o tal vegada per ser la torre Mharaton s’aixecà amb la mesura exacta del que és la distància de la mítica carrera i que, amb el pas del temps, ha estat l’únic vestigi de l’antic estadi que podem contemplar en l’actualitat i que va salvar-se de la piqueta Deú sap per quin miracle…

L’estadi va estar d’acord amb les necessitats d’una ciutat amb un club que era admirat no tant sols a nivell local, també a nivell nacional i no va ser fins els darrers anys dels 80 del segle passat quan, va determinar-se la remodelació quasi total del Castàlia, canviant-se l’orientació del camp de futbol i creant un “nou Castàlia”, ara ja no estadi, prenent com a model el Mini estadi de Barcelona.

Però tornem al nostre primitiu Castàlia i recuperem la memòria del que era una perfecta instal·lació esportiva amb tots els detalls, com a obra arquitectònica i monument urbanístic de primer ordre a la nostra ciutat, afegint al camp de futbol de 105 x 70 metres, les pistes d’atletisme, amb 6 carrers i 400 metres de corda, ocupant els semicercles del darrera les porteries els llocs per practicar salt de longitud i alçada així com els de llançament de martell i pista de bàsquet,  afegint-li al conjunt en annex una moderna  piscina.

Tot pot ser millor i res impossible, així van pensar els nostres dirigents municipals i un nou camp de futbol va substituir l’estadi. Hui, jo, simplement he volgut recordar que durant uns anys vam tenir un estadi, el Castàlia, que si no hagués desaparegut, hui compliria 70 anys. La resta de la història ja és coneguda; les conclusions traguen-les vostés mateixa…