És una paraula preciosa....
en vies d'extinció; tal vegada haja estat la crisi la que haja minat la
confiança en tots i tot, o tal vegada la corrupció, o ambdues coses. La
realitat és que no ens refiem dels altres i sovint confiem ben poc en nosaltres
mateixos.
I és que la confiança
requereix risc i creix amb paciència i es nodreix de la generositat, de manera
que la llavor de la confiança dóna fruits però, malauradament, és lenta
d'assolir i s'han de tenir objectius clars, de manera que és difícil i costós
canviar de mètodes, d'actituds, si volem un món en lligams de confiança.
La nostra societat actual,
la castellonera, es basa en uns lligams de confiança mínims que permeten la
convivència i l'establiment i compliment d'unes normes comunes, de manera que
sovint, aquella va associada a la predictibilitat de la conducta i, si aquesta
no és lícita, aleshores la confiança se'n va a terra...
Les persones capaces de
generar confiança poden influir en els altres i, a la llarga tenen més poder.
És el cas dels dirigents locals o autonòmics que, des de fa poc més d'un any
ens governen a l'adquirir la confiança, primer dels ciutadans i després dels
diputats o dels respectius regidors.
També en aquests darrers
dies estem veient com el candidat a la Presidència del Govern ha estat demanant
la confiança del Congrés dels Diputats, sotmetent-se a una segona votació
d'investidura que, com sabem, també ha perdut perquè no ha aconseguit la
majoria simple.
Comprovem com la paraula
confiança i tot el que porta associada, dia si dia també, s'escolta o es llig
al nostre poble. I en eixes reflexions estava jo quan, vaig topar-me, quasi
sense adonar-me'n en un dels meus passejos pel poble, amb una obra d'art, que,
casualitats de la vida, porta per títol "confiança".
Una obra grandiosa, de 4 x 2
metres amb un pas enmig, ubicada a
l'encreuament entre el bulevard Vicent Blasco Ibáñez i el carrer del
professor Francesc Esteve; obra de l'artista José Miguel Mas, de l'any 2009, en
acer, que representa mitjançant dos grans blocs de ferro, dos personatges que
recolzen els seus braços a les espatlles del company, en senyal de lleialtat.
Els seus cossos són dues masses pesades i sòlides, com la confiança.
Una obra que malgrat demanar
això, confiança, convivència, estima, generositat, és el dia d'avui, un exemple
clar i dur de l'hostilitat, del deteriorament, de la destrucció voluntària del
patrimoni cultural, exemple de vandalisme nu i cru, doncs no hi ha cap
"cara" lliure de grafits i letrinàlies.
No em val allò de "la
gent necessita desfogar-se", que ho facen a casa, que embruten els seus
habitatges. No és presentable que, un espai de la ciutat, com molts altres, que
va dignificar-se, independentment de si ens agrada o no el resultat, es degrade
d'aquesta manera, però, atenció, tampoc és de rebut que, l'ajuntament, mire cap
a un altre costat i mantinga l'obra en les condicions en què es troba.
I si els vàndals no mereixen
el perdó, l'ajuntament i més concretament la regidoria del ram encarregada de
les escultures de la ciutat o el servei de manteniment haurien de actuar amb
contundència i retornar al seu estat original aquesta peça. De segur que molts
vianants i per descomptat el mateix autor els hi estarien més que agraïts i
seguirien gaudint de la nostra confiança demostrada en l'estima d'allò que és
de tots.
