Tota pedra fa paret

 O tota pedra fa marge, com he sentit dir també en més d'una ocasió. Aquesta és una dita típica del meu poble que ens alliçona en el fet que tot ajuda, que no hem d'infravalorar un esforç per xicotet que parega, si va en el sentit que ens convé. És un elogi de la solidaritat, de l'entre tots ho farem possible.

I que és el que cal fer possible? Doncs en aquesta ocasió la finalitat està a aconseguir que la candidatura de "Camins del Penyagolosa" siga reconeguda com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, perquè atorgaria a la candidatura la confirmació del seu valor universal, i el que és més important, seria reconegut com a bé universal i passaria a inscriure's en la Llista de Patrimoni Mundial que, suposaria la col·laboració de la comunitat internacional en la seua protecció.

Tot un repte que des de fa més de tres anys la Diputació castellonenca porta entre mans. Que es reconeguen per l'organització de les Nacions Unides per l'Educació la Ciència i la Cultura, les peregrinacions i romiatges que, amb rituals propis, els diferents municipis que conformen la candidatura, realitzen de manera anual i des de temps ancestrals, més enllà del segle XIV, al santuari de Sant Joan de Penyagolosa, un lloc únic i ple de misteri.

Des del primer moment van ser molts els castellonencs de la capital i de la resta de pobles de la província, jo entre ells, que vam fer nostra aquesta petició, adherint-nos a aquesta. També en l'àmbit institucional la universitat Jaume I, la Generalitat Valenciana, els Ajuntaments, van donar el seu suport per agilitzar els tràmits. Fins i tot una pàgina web va crear-se per recolzar la candidatura: CAMINS

Ara, fa pocs dies ens hem assabentat que la candidatura ha rebut un fort impuls, al ser inclosa per part del Ministeri d'Educació Cultura i Esport, reconeixent el gran valor patrimonial que atresora el projecte, incloent-lo dins el Pla Nacional de Paisatge Cultural, en el llistat dels 100 paisatges culturals més representatius del territori nacional.

Així Camins del Penyagolosa passa a formar part dels 19 paisatges simbòlics i itineraris culturals, juntament amb altres com El Cap de Creus, Covadonga, Roncesvalles, Aranjuez o Las Batuecas, de gran valor funcional o aprofitament cultural.

De manera que un nou impuls, en aquest cas, per una major sensibilització política ha vingut a reforçar la candidatura. Una nova empenta de difusió i consolidació per aquest reclam promocional. El que deia al principi, tota pedra fa paret, ja falta menys per aconseguir la finalitat proposada...

Cal recordar que el nostre paisatge cultural Camins del Penyagolosa no és un element de mera contemplació, si més no allò que el fa únic és l'essència, el procés de formació i el seu significat, per tots aquells que d'una manera o altra el recorren, constituint-se ara, al segle XXI, com un component funcional en relació amb l'economia, les formes de vida, creences i cultura que el determinen i caracteritzen.

Una bona notícia sens dubte que ens ompli d'esperança. Som somniadors, però també valencians de realitats i ambicions que, hui, veiem una mica més a prop. Una empresa cultural que seguirem portant endavant...

Producte de dia i familiar.

La principal funció de l'alimentació, la bàsica és nodrir, aportar l'energia suficient al cos per a desenvolupar-se. En molts països aquesta alimentació bàsica resulta fins i tot difícil i, causa principal de moltes malalties i mortaldats.

En altres llocs com a casa nostra, on l'alimentació bàsica està més o menys assegurada, apareix un segon nivell d'alimentació, aquella que definim com menjar fi, delicat, més pel fet de plaure al paladar que per nodrir, que convida a ser menjat, aplicable a molts aliments, que si són específics, anomenem "delicatessen" i fan referencia a dolços amb escàs valor nutritiu i alt percentatge en sucres, anomenem "llaminadures".

D'aquells a qui els hi agraden molt aquestes llaminadures, pastissets, caramels, gelats, bombons..., cosa d'altra banda gens estranya, i no poden parar de menjar-ne, en diem llaminers o llépols, i de la qualitat en abstracte, llepolia.

I és que hi ha productes que conviden a ser menjats, que atrauen, que són llaminers "de per se", cas de la xocolata, producte que associem amb esmorzars, berenars, postres, dolços, bombons... amb multitud d'aromes, sabors i tonalitats, plaer, pur plaer.

Per això, any rere any, des del 2008, en arribar novembre, torna a resultar tot un èxit "ChocoCas", la Fira de la Xocolata, el dolç I el pa artesà que en la seua novena edició està celebrant-se en aquest cap de setmana a la Pèrgola, amb la finalitat d'impulsar i dinamitzar el comerç local, valorant els nostres productes artesans.

I és que la xocolata dóna per molt, vins, sabons, pastissos, galetes, bombons, torrons, dònuts, mel, gelats, ... a la vegada que aconsegueix crear un efecte de benestar al cervell, per culpa d'una amina aromàtica molt simple que conté, la fenil etilamina, amb efectes psicoactius.

Així que menjar xocolata en les seues més variades formes és fer bondat, ni engreixa, ni crea addicció, ni presenta propietats afrodisíaques, tot i tenir unes capacitats balsàmiques en qüestions cardiovasculars, a més de ser un bon remei per la tensió arterial, ja que eleva els nivells d'antioxidant en sang, això si, com tot, menjat amb moderació.

Malgrat que al nostre País no es cultiva el cacau sí que som grans productors de xocolata i consumidors com a producte de dia i familiar; de tots ells l'anomenat "negre", amb un alt percentatge de cacau, és el més complex i exquisit, un plaer difícil de reprimir.

Doncs ja ho sabeu, encara sou a temps, tanca a les 8 de la vesprada, si esteu avorrits, deprimits o simplement cansats, acosteu-vos a la Pèrgola, de segur que trobareu raons per no deixar de menjar xocolata, doncs des de la porta fins al darrer racó de la sala, l'aroma, el flaire, el color de les mil i una variacions de llepolies us captivaran i si no ho sou encara, entrareu de ple en el món dels llépols.

Quatre bons amics.

Diuen que la tardor és l'estació que invita les persones a acostar-se i que, tal vegada per allò del mig fred i la nit que arriba més prompte, amplifica en els humans la tristesa. Diuen també que la tardor convida a llegir i que els bons amics són com els llibres... Tal vegada siguen tòpics però jo tinc l'enorme fortuna d'haver tingut i tenir a la meua vida bons amics que, a més a més escriuen i publiquen.

Amb uns encara compartisc estones de la meua vida, amb altres, malauradament, només puc compartir records i vivències, i fer-los present mitjançant la lectura de les seues obres, doncs la mort va emportar-se'ls a l'Olimp anys enrera...

Amics que van lluitar al llarg de la seua vida per usar el valencià com a llengua d'expressió a les seues obres i escrits, defensant l'ús de la nostra llengua en un primer pla de l'esfera pública, social i cultural, ja fora a través de la prosa o la poesia, motors de l'activitat cultural del valencià a les comarques de Castelló durant dues dècades: Vicent Marzà, Manel Garcia, Vicent Serra i Joan Bta. Campos.

Tots quatre protagonistes en aquests dies, en el cas de Marzà, que va debutar com a escriptor el 1995, perquè aquest 2016 s'han complit 20 anys de la publicació de l'obra "El campanar de Castelló, les campanes del Fadrí", premi que va ser d'Humanitats de la ciutat el 1995, i que va donar impuls a la rehabilitació del nostre estimat símbol local. El recordat Manel, perquè tot just aquest passat 5 de juny, van complir-se 10 anys del seu traspàs i hui, els seus amics, per mostrar el compromís fidel que ens manté com ell volia lligats a la terra i a les arrels, el recordarem en una vetllada literària i musical. Vicent Serra, a qui tres anys després del seu traspàs, l'ajuntament vol recordar amb la creació i convocatòria d'un premi d'investigació sobre el patrimoni etnogràfic i la cultura popular de Castelló que, rebrà el seu nom. I Campos qui l'any 1996, tot just s'acompleixen 20 anys ara, va engegar la revista de cultura i festa "Plaça Major" que continua editant la Federació de Colles de Castelló, veu festera del nostre poble.

I tots quatre lligats també a uns altres amics, en aquest cas components de "El Pont Cooperativa de Lletres", una associació de la qual formen part una quarantena d'autors pertanyents a les comarques del nord del País Valencià que presenten la seua activitat literària fonamentalment en la nostra llengua pairal.

D'ells va ser la idea inicial desenvolupada al desembre del 2012, al centre municipal de Cultura, de nomenar a títol pòstum socis d'honor a Marzà i Garcia, i també a l'octubre del 2014 a Serra i Campos.

I en aquesta línia de record als amics absents el Pont també aquesta vesprada, amb motiu del desé aniversari del traspàs de Manel Garcia, ha preparat sota el títol genèric de "Volem allò que de crit té el perfum", amb la col·laboració de la regidoria de cultura del nostre ajuntament, un homenatge a la figura i obra del malaurat poeta.

Un acte emotiu i de segur senzill però ple de sorpreses al que espere assistir tal com vaig fer-ho als anteriors del nomenament de socis d'honor i al que us convide a acompanyar-nos. Ell per la seua estima envers tot allò que és nostre, s'ho mereix i, vosaltres, amb total seguretat passareu una estona més que agradable. Som un poble culturalment obert i creixent, convençuts que rebem des del més enllà, d'aquests quatre bons amics i hui, principalment, de Manel Garcia Grau, l'espenta i força per seguir avançant.

Crisi social

Una crisi és un esdeveniment que amenaça la imatge d'una institució, generant publicitat negativa i necessitant per part de l'equip directiu d'aquella una bona dosi de temps i ganes per endreçar-la.

La crisi, no sempre inesperada ni imprevisible, causa pànic i és sempre notícia, i suposa una pèrdua de confiança en l'entorn i en els dirigents de l'empresa, amb conseqüències directes a les quals s'uneix en no poques ocasions la pressió exercida des dels mitjans de comunicació.

La incertesa en què cau l'entitat que es troba en estat crític es tradueix immediatament en desconfiança per part dels qui la sustenten a la vegada que amb una alteració de la seua activitat, enfrontant-se la institució, en moltes ocasions, a la pròpia societat que la manté.

Dins els diferents tipus de crisi que sofrim els humans, la de l'esport i concretament la dels clubs de futbol, emergeixen en l'actualitat amb força inesperada, manifestant-se en forma que, de vegades, escapa a la nostra comprensió.

És el cas que voldria comentar hui, la crisi social de l'equip de futbol del meu poble: El club esportiu Castelló.

No sóc gens "futboler" però sí que estime allò que representa la meua ciutat, i l'equip que porta el nom el seu nom, vulga o no és també una mica meu.

No faré massa història, simplement recordaré que va ser el 1992 quan el club va convertir-se en Societat Anònima Esportiva i, a partir d'aquell moment i sobretot a partir del descens a la segona divisió B, dos anys després, la crisi va fer acte de presència a l'equip, esportiva i sobretot econòmica.

El 2005 Castellnou S.L. i el seu cap José Manuel Garcia Osuna va fer-se amb la compra de la majoria de les accions del Club i va despertar entre l'afició el desig del retorn a primera divisió. Cinc anys després altra vegada a segona B i a l'any següent al pou de tercera per un procés d'impagament als treballadors.

La temporada 2011-12 el club va estar a un pas de desaparèixer en trobar-se enfonsat tan esportiva com econòmicament. La solució, quasi miraculosa, va vindre del grup d'empresaris capitanejats per David Cruz i Manolo García, que van adquirir les accions suficients per a fer-se amb el comandament i apostant per "la pedrera" buscant una viabilitat econòmica, social i esportiva.

Tanmateix "la cosa" no va funcionar i ara fa 3 anys va acudir-se al concurs de creditors. D'aleshores ençà no hem avançat gens ni mica. El futbol a Castelló dona pena; la capital lluita ara amb els pobles de la comarca, i això que no és cap deshonra, s'agreuja quan la directiva "no enamora" i quan el president actua, vist des de fora, dia si, dia també, amb la clara intenció de desballestar l'equip que porta el nom de la ciutat, i això no pot ni deu consentir-se, ni al senyor Cruz ni a cap altre.

Per això, sense ser com dic futboler, recolze totalment a la plantilla i cos tècnic del club en el comunicat on mostren el seu desacord amb les darreres decisions del president i com a veí, em sent intranquil pels esdeveniments que estan ocorrent en els darrers mesos. Aquesta crisi social ha d'acabar i ha d'acabar bé, pel bé de la ciutat i de l'equip.

L'afició no es mereix tot aquest sofriment. Ja hi ha prou crisi econòmica com per a afegir-li també la social i esportiva.

No hi ha dret!!!

 Que vull dir quan dic no hi ha dret, així d'entrada i amb força? Dues coses, no m'agrada i no està bé; però sobretot no m'agrada, i fins i tot n'afegiria una tercera, cal que es repare, és un deute.

No, no hi ha dret i ho condemne absolutament, estic indignat. No tinc res en contra d'ells, cadascú pot opinar el que vulga i en democràcia tot és respectable; es defineixen com a antifeixistes militants i, de tant en tant, organitzen concentracions o manifestacions dins el seu treball de difusió i denuncia massiva del feixisme i del seu creixement en èpoques d'extrema necessitat social com l'actual, lluitant per una societat més justa i igualitària, són les anomenades "brigades antifeixistes de Castelló"

Un any més i al voltant de la data de la mort del General Franco, les BAF convoquen una manifestació d'acció directa contra el feixisme, i ho fan mitjançant uns cartells que, i ací és on no hi ha dret, enganxen a qualsevol lloc, sense importar-los gens ni mica si, amb aquell fet, estan de manera directa embrutant la ciutat i indirectament fent dedicar uns diners municipals, de tots, per netejar la seua ocurrència.

Només heu de passejar-vos per la plaça de Maria Agustina o de les Aules, per comprovar allò que estic dient. En aquesta ocasió els antifeixistes han embrutat amb els seus cartells, han deixat malmesos, els panells informatius que el patronat municipal de turisme va col·locar en el seu dia per informar els veïns i visitants de les restes de la torre de l'alçament, o de la plaça i ficus centenari de Maria Agustina, a més a més de diferents senyals de trànsit i estètiques marquesines publicitàries.

No tinc res contra la manifestació, no tinc res contra les brigades, puc o no compartir les seues idees i lluites, però considere que no hi ha dret que enganxen les seues convocatòries allà on els hi vinga de gust. Més encara, amb aquesta actitud, els nostres veïns del carrer de Sant Miquel, crec perden molt del que tant els hi està costant guanyar.

Amb accions com aquestes es guanyen el rebuig de molts veïns que, tal vegada sense compartir totes les seues idees, en alguna ocasió els hi fan costat. D'altra banda, considere que l'ajuntament hi ha d'actuar amb més consistència en aquests casos i altres semblants, aplicant l'ordenança que, si hi ha, supose ho regula, amb sancions econòmiques o socials, i més en casos com aquests que, clarament s'identifica el seu origen, no fos cas que, la situació arribe a generalitzar-se tant que, superposats uns damunt els altres, com ja comença a ocórrer, el descontrol arribe a ser total.

Aquesta mateixa setmana escoltava a un mitjà local dir que l'ajuntament va a actuar contra "els llençols" que pengen a qualsevol lloc amb missatges d'amor o anuncis de boda, natalicis, festes locals o d'acomiadament de la solteria, cosa que pot resultar difícil de no "pillar-los in fraganti", que no és el cas dels cartells que ara comentem, on sabem clarament d'on han eixit.

D'entrada i pel bé de tots, ells mateixos haurien de retirar-los, no hi ha dret a tenir una ciutat bruta per culpa d'unes persones amb noms i cognoms, a més de considerar que la seua radicalitat pot arribar a ser la seua pròpia condemna.