Quaranta-quatre, seixanta-cinc...

 Tal dia com ahir, però de 1973, fa tot just 44 anys, va morir a Castelló l'escultor Joan Baptista Adsuara Ramos, fill predilecte de la ciutat, nascut al "carrer de Talecons" i que va ser premi nacional d'escultura i acadèmic de la Real Acadèmia de San Fernando de Madrid.

Moltes van ser les obres que el gran escultor va modelar al llarg dels seus 81 anys de vida, i que tenen a Castelló i els seus veïns il·lustres com a protagonistes principals, però tal vegada el monument a Perot de Granyana del 1959 ubicat a l'avinguda de Lledó, juntament amb el bust d'en Cardona Vives, de 1963, en el grup de vivendes que porta el seu nom a l'avinguda de València, el del pintor Ribalta de 1927 al passeig de Ribalta, o el del músic Francesc Tàrrega de 1916, una de les escultures més interessants de la ciutat i ubicat en un lloc molt discret a prop del templet de la música, siguen amb "la Dolorosa" de la Sang i la font dels artistes, instal·lada a la plaça de la pescateria les seues peces més conegudes.

Tot i això, ara i ací, hui, per recordar la figura de l'il·lustre escultor, voldria centra la meua atenció en la relació d'Adsuara i les nostres festes de la Magdalena, doncs si aquestes tenen com a element bàsic, central, únic i diferenciador a la gaiata, en parlar d'aquesta com a monument, cal fer una menció especial per l'aportació a la gaiata com a monument que va fer el senyor Adsuara.

Va ser amb vista a la commemoració l'any 1952, del seté centenari del trasllat de la ciutat, quan la Caixa d'Estalvis de Castelló, va encarregar a l'escultor la creació del que havia de ser el monument representatiu de l'entitat castellonenca en aquelles festes.

Adsuara va crear una Gaiata veritablement monumental, de fusta noble, amb figures escultòriques dignes d'un artista de renom i amb profusió de punts de llum, aportant un nou símbol a la processó nocturna de la nit de la romeria.

Una gaiata que ara, en aquest 2017, complirà també una xifra rodona d'anys, 65, i que continua sent un homenatge recíproc entre l'artista i el poble, o el poble, que ja la feta seua i l'artista que perdura en la seua obra. Una gaiata que, per simpatia associem a l'estampa costumista i singular de "les xiquetes del meneo", xiquetes vestides de blanc, amb malles i faldes de tul, que mouen el cos amb els braços de cànter, lligades a la gaiata per llargues cintes blanques.

De caràcter marcadament classicista, la gaiata d'Adsuara, està qualificada d'una perfecció harmònica de llum i estètica, de simbologia i tradició, una veritable obra d'art.

Quaranta-quatre anys del seu traspàs i seixanta-cinc de la seua gaiata, és de ser agraïts el fet de recordar hui aquell artista consagrat de la figura femenina i de la imatgineria religiosa, preocupat per les formes i volums i sobretot, enamorat de les seues tradicions, de la seua terra i de la seua gent, de les nostres coses que eren les seues.

Un castellonero" a qui un altre home gran de Castelló, el poeta Miquel Peris va dedicar-li "in memòriam" un poema que comença així:

"Se n'ha anat, ja combrega amb l'essència

-llavimut albelló d'harmonia-,

On gaudeix l'eternal celistia

Ben llunyà de la humana estridencia...!"

Dies de foc.

 "Per Sant Antoni, un fred com un dimoni"

Estem dins la setmana dels barbuts, el passat diumenge va ser Sant Pau de Tebes, conegut com l'anacoreta o ermita, que va viure 43 anys a l'interior d'una cova, propera a una font i una palmera, i a qui es representa amb unes llargues barbes; dissabte vinent serà sant Fructuós o Fruitós, màrtir i bisbe de Tarraco, a qui també se'l representa amb llarga barba, i hui dimarts 17, l'església celebra Sant Antoni Abat o del porquet, monjo cristià pioner de l'eremitisme, patró dels animals, i a qui també els grans pintors representen com un sant barbut.

Tres festivitats de sants de llargues barbes que la saviesa popular, acumulant les experiències de generacions i generacions durant centenars d'anys, diu coincideix amb la setmana més freda de l'any. I vet per on, sembla que en aquest 2017 novament ho han encertat.

De tots tres sants, a les nostres terres castellonenques, el que celebrem hui, sant Antoni dels ases com també és conegut, és el més popular, i molts són els pobles que l'honoren, organitzant i mantenint unes festes, pròleg de les de carnestoltes, plenes de rituals, costums, balls, jocs i espectacles, que tenen el foc com a element principal, per allò del fred.

Festes moltes de les quals i per no coincidir amb les dels pobles veïns es traslladen i realitzen fonamentalment els caps de setmana de la segona quinzena del mes i on elements que no apareixen la resta de l'any, fan acte de presència ara, cas de les rossegades, les publicates, "la matxà", la rècua, la barraca, la foguera, les "grupes", la "malea", el "maio", els prims, les coquetes, els rotllos, els pastissets, les argilagues, els dimonis, les botargues, els cremallers, els genets, els carreters..., o fins i tot "las corridas" en aquells indrets on el castellà és la llengua natural, prenen el protagonisme, desafiant les baixes temperatures de les nits del gener.

Una festa on la laïcitat i religiositat van a l'una, amb un guió teatral semblant on Sant Antoni lluita contra les potències del mal i el caos, sent vençut pel dimoni que el tanca dins la foguera en flames, on mor i ressuscita, moment en què el poble esclata en festa, traduïda en una desfilada de cavalleries pels principals carrers, que acompanyats per la resta d'animals domèstics s'acosten a l'església on el mossén imparteix la benedicció.

El foc que proporciona llum i calor és a la vegada l'element purificador, i de la mateixa manera que a l'agost, una altra foguera i un altre sant, en aquesta ocasió el sant advocat contra la pesta, Roc de Montpeller, té clares reminiscències del solstici d'estiu, ara ho és el d'hivern.

Sant Antoni, temptat pel diable, és si no el que més, dels sants més populars del calendari litúrgic castellonenc. Recordem com fins no fa massa anys, a moltes de les cases del Raval llaurador de Sant Fèlix, a la quadra, presidint el pesebre, hi havia una imatge del sant.

També ací a la capital i concretament al barri mariner del Grau, el foc i els animals se convertiran en protagonistes la vesprada-nit del dissabte vinent, amb una sèrie d'actes que inclouran entre d'altres un cercavila, la cremà de la tradicional foguera i la no menys popular benedicció.

Sant Antoni de les barbes blanques, festa per excel·lència de l'hivern: "Dels sants de gener, sant Antoni és el primer". Tradició i costumisme, fins i tot socarronería, "Sant Antoni del porquet, que a les lletges fa carasses i a les joves fa l'ullet", en uns dies de foc i fred, una festa que mai s'han de perdre...

A l'estil de Castelló...

Eren, si fa o no fa aquesta hora, les 7 de la vesprada de tal dia com avui, però de l'any 1970, un divendres, quan a la tercera planta de l'edifici de la Plaça Maria Agustina, a "la casa gran", a la Casa Sindical, i amb motiu de la festivitat de Sant Antoni "del porquet", el Sindicat Provincial de Ramaderia amb col·laboració del Gremi de Chaciners, va celebrar el "Concurs de Chacineria amb productes del porc embotits a l'estil de Castelló".

Hui parlem més de xarcuteria que de chacinería, però el seu nom com el de salxixoneria són similars, doncs tots prenen com a base de les seues elaboracions "la chacina", la carn de porc adobada de la que es faran després els xoriços i altres embotits, productes originàriament desenvolupats amb el propòsit de preservar la carn en temps en què no hi havia possibilitat de refrigeració, i amb posterioritat productes preparats i diferenciats segons chaciners, per la seva aroma i sabor, derivats dels processos de preservació i dels ingredients i formes de preparar-los.

Al Castelló de fa vora 50 anys, el gremi de chaciners i industrials del porc era molt important, molta gent s'hi dedicava, no només en l'àmbit familiar si més no també professional, i guanyar un concurs d'aquesta categoria donava un prestigi i renom extraordinaris.

Per això, aquest certamen, va adquirir molta fama, de fet, a la pàgina 2 del diari Mediterraneo de l'endemà, hi podem trobar una ampla referencia, a més a més del resultat del concurs.

Un jurat conformat pel President de la Secció Econòmica del Sindicat, el senyor Causanilles, i dos experts xarcuters els senyors Marzá Aguilella i García Santolaria, van ser els encarregats de verificar, puntuar i classificar els variats lots que diferents xarcuters de la ciutat van presentar.

Els premis anaven distribuïts en diferents categories, des d'aquell a la millor presentació, fins a les millors llonganisses fresques, passant pels blanquets, botifarres d'arròs, de ceba i mixtes, botifarra negra i llonganisses amb pebre roig.

Voleu saber quins van ser els xarcuters guanyadors en les diferents categories? De segur que algunes persones grans, recordaran els seus establiments quan llegiran "el fallo" del jurat: Millor presentació per Carolina Mas Melià, millor "blanquet" Maria Nive, millor botifarra d'arròs, José Ramos Soler, de ceba Carolina Mas, d'arròs i ceba, frigorífics Ventura, negra, Carolina Mas, i les millors llonganisses, tant les fresques com les de pebre roig, Maria Nive.

Un acte senzill, diferent, i curiós que es va celebrar a Castelló per honorar sant Antoni i que va acabar amb el lliurament de tots els productes presentats a concurs i d'altres aportats pel Gremi dels industrials del porc, a les mongetes de l'asilo del carrer Governador. Quina festa, van fer tots els asilats!!!

Per descomptat que, l'endemà, festivitat del Sant, l'assessor religiós del Sindicat, mossèn Ramón Royo va celebrar els actes religiosos, una solemne missa a la capella de la Sang, on s'havia portat la imatge del Sant en processó des de l'edifici de la Germandat de Llauradors i Ramaders de l'avinguda de Lledó i una posterior benedicció dels animals i distribució del "pa de Sant Antoni".

Uns actes diferents en una festa amb molta tradició als pobles però poc arrelada a la capital. Serà per allò del fred? I una altra curiositat, com són les botifarres i xoriços que no són a l’estil de Castelló?

Més que una vida.

 En el transcórrer de la història d'un poble cent anys no són res, però des de la perspectiva de l'existència d'un ser humà, tot i que la ciència avança ràpidament, cent anys, estareu d'acord amb mi, són més que una vida.

I justament això, hui un edifici emblemàtic de la nostra Ciutat, l'actual IES, Institut d'Educació Secundària, Francesc Ribalta, de l'avinguda del Rei en Jaume compleix 100 anys, un segle d'història.

El diumenge 14 de gener del 1917, l'edifici projectat per l'arquitecte Francisco Tomás Traver, en el solar que ocupava l'antiga plaça de bous, unes obres iniciades al febrer de 1912, va inaugurar-se per substituir l'inicial "Institut Provincial de Segona Ensenyança" que s'ubicava a l'edifici de l'antic convent de les monges clarisses al carrer Major.

L'edifici estava dividit inicialment en tres centres, l'Institut, l'Escola Normal i l'Escola de Treball, i per tant, disposava de tres patis. A la part posterior hi havia un jardí botànic que després es convertiria en pati d'esports.

Al març del 1937 canvia el seu original nom i passa a ser "Instituto Nacional de Segunda Enseñanza Juan Marco" en memòria d'un alumne mort al front de Terol al cap de pocs dies d'iniciada la guerra, fins al 16 de gener de 1943, 74 anys després de la seua inauguració, en què rep el seu nom actual, en memòria del cèlebre pintor de Solsona que, en aquell moment i per molts anys més es pensava havia nascut a Castelló.

L'edifici fou els anys 1938 i 1939, en plena guerra, Hospital Militar de Llevant, retornant després a la docència i sofrint algunes modificacions amb el pas dels anys, com fou la creació i inauguració el 1946 de la capella o les obres per separar les dues seccions, masculina i femenina dels anys 60, així com la construcció el 1968 del gimnàs.

És en aquesta època, concretament el curs 1965-66, quan jo, un xiquet d'11 anys, fill de llauradors del Raval, d'una alçada que no arribava al metre i mig i poc més de 40 quilos de pes, després de passar l'examen d'ingrés, inicia els seus estudis en el centre. Allí entra un xiquet i 6 anys després eixirà un adolescent disposat a "menjar-se el món".

En aquelles aules vaig tindre la sort de conéixer diferents professors que per la seua saviesa, a més a més de marcar tota una època a la cultura de la ciutat, van deixar una gran empremta a la meua formació, des de "Don" César Marín, José Chillida, Maria Rosa Martí, José Luís Narciso, Manuel Vivó, Joan F. Mira, Francisco Esteve o qui va ser "el senyor Director" al llarg de tots els anys de la meua permanència al centre, Don José Trullén, de qui guarde un immens reconeixement.

Vaig deixar l'institut en finalitzar el curs 1970-71, després de 6 cursos i dues revàlides, amb dos títols de Batxillerat a la butxaca "l'elemental" i "el superior de lletres", en un moment en qu començaven canvis importants en el desenvolupament socioeconòmic del país que va tenir forta incidència en l'evolució de l'ensenyament.

Sense buscar-ho vaig viure els actes del 50 aniversari de l'edifici, l'any 67 quan feia segon curs, i ara, 46 anys després d'haver abandonat les aules, tinc la sort de reviure aquella època, compartint la celebració del centenari. 

Tota una sort haver pogut formar-me en aquell centre i tota una sort encara més gran per aquells alumnes que ara l'ocupen, privilegiats per poder aprendre matemàtiques, historia o música en un centre centenari, amb uns professors, en renovades il·lusions, alguns dels quals han estat fins i tot antics alumnes, La historia continua...

Recuperables i orgànic

 Cada dia en són més les persones que han fet del "regirar els contenidors de escombraries" la seua professió. Són, si voleu classificar-los així, els "ferrovellers", els drapaires del segle XXI. I si ho fan és per tres motius, el primer per necessitat, cadascuna d'aquestes persones té al seu darrere, malauradament, una llarga història de misèria i privació fruit de la casualitat, la mala sort o la maleïda crisi; el segon perquè tot i no ser els contenidors el lloc on ha d'anar a parar tot allò que aquestes persones busquen, ferralla, aparells elèctrics, xicotets electrodomèstics, filferro i altres "coses rares", en definitiva tot allò que puga vendre's, hi ha molts veïns, insensibilitzats que, per comoditat o deixadesa, llancen aquestes coses al contenidor, quan saben ben bé que no ho han de fer, i el tercer motiu és la facilitat d'accés als contenidors, a peu de carrer, on només cal aixecar la tapa i assomant-se, veure tot el seu contingut.

No és gens fàcil per qualsevol poble, tampoc pel nostre, acabar amb aquesta situació, la manca de treball per uns, d'educació per uns altres i l'alt cos que suposa per la municipalitat la col·locació d'uns contenidors "no regirables", ho fan quasi impossible.

D'altra banda si no som capaços de reduir la gran quantitat de residus que generem, ha de ser un exemple de responsabilitat social i cura del medi ambient a més de practicar un consum responsable l'ús apropiat dels diferents contenidors que, a més a més dels de color verd fosc per la brossa diària, hi tenim al nostre abast, el groc per envasos lleugers, el blau pel paper i cartó, el verd pel vidre o aquells altres més moderns pels olis comestibles o aquells altres multiusos, que, per diferents "foradets", admeten piles, mòbils, CD's, bateries, insecticides, aerosols...

En aquesta línia a les darreres setmanes no para de parlar-se de dos projectes que, per alguna raó, no acaben d'arrancar al nostre poble.

L'un, el sistema de recuperació d'envasos mitjançant el retorn, un sistema que recorda aquell temps passats en què s'aplicava a les botelles de vidre, i que permetria amb poc d'esforç acabar amb una estampa cada vegada més habitual als carrers, places, parcs, platges i muntanyes, llaunes i botelles abandonades, i no tan sols pel valor econòmic associat a cada envàs, pels cèntims guanyats en cada retorn, que també, si més no perquè només fan que augmentar la contaminació. En cas d'implantar-se s'aconseguiria que l'envàs com a matèria prima tornara la cadena de producció per convertir-se en un nou producte, tancant-se el cicle sense residus, com es fa ja en l'actualitat amb els contenidors verds de vidre, que ara, s'omplin, tan sols per la bona voluntat dels veïns.

I l'altre projecte sembla que està a punt de veure la llum, ho llegia no fa massa dies a un mitjà local. El regidor d'Ordenació del Territori, Rafa Simó, va presentar-lo els darrers dies de l'any passat, el nou sistema de recollida selectiva de residus orgànics mitjançant la instal·lació, en plan experimental d'uns contenidors de color marró en alguns llocs estratègics de la ciutat, al voltant del Raval Universitari, la zona centre i la zona nord, als eixos Sant Roc, Alcalde Tàrrega i voltants de l'avinguda del Lledó.

He llegit en algun lloc que els residus orgànics suposen el 30% del total dels residus domèstics i que cada ciutadà arribem a produir de mitjana uns 460 quilos de residus a l'any, el que suposa que 138 kg són d'orgànics. Si aquest pla pilot s'ha dit afecta en principi a uns 7500 veïns, això suposa que aquesta població generem, jo visc a la zona, diàriament 2835 quilos que hauran d'anar al contenidor marró.

Val que no tots ho farem, val que tampoc aquells que reciclem ho farem amb la totalitat d'orgànic produït, acceptem que només el 50% dels possibles quilos diaris s'arriben a dipositar-se a dins dels contenidors... Amb quina freqüència seran recollits? Esperem no passe com ara que, massa sovint, els papers, bosses, envasos i fins i tot vidres, s'amunteguen, dies i més dies, al costat dels contenidors, donant una imatge de ciutat que a ningú agrada, ni veïns ni forasters.

Reduir, reutilitzar i reciclar els residus urbans, la famosa regla japonesa de les "tres R", estic totalment convençut és l'única solució en un futur no llunyà, però no caiguem en la creació de nous drapaires, cal pensar molt bé cada pas a fer, i no buscar només la foto o la medalla...