Una mica de nosaltres mateixa...

L'alqueria és l'edifici més característic de l'horta castellonenca, un dels emblemes de la nostra identitat i un patrimoni històric que explica el nostre passat agrícola. Com a tipologia arquitectònica i com a unitat d'habitació, l'alqueria és un concepte boirós pel que fa a l'arquitectura tradicional.

Aquest habitatge rural, ubicat habitualment en vessants assolellades, d'una gran austeritat i senzillesa, consisteix habitualment en una edificació d'una o dues plantes, amb una sola crugia, i coberta a una o dues aigües, generalment amb "emparrat" i en moltes ocasions amb figuera.

Si ens passegem pel terme, no és gens difícil constatar que moltes a causa del continu abandonament de les terres de llaurança, després de caure en l'oblit per part dels seus propietaris, hereus en moltes ocasions d'aquells que van construir-les i fer-les servir d'antuvi, i per por a "ser ocupades", han estat en els darrers anys enderrocades sense cap remordiment; altres han estat saquejades i la seua vista colpeja des dels seus esquelets i runes les nostres adormides consciències; una xicoteta part, encara manté el seu sentit i significat, fins i tot en algun cas, els seus propietaris les han transformades adaptant-les als temps moderns i s'han convertit en lloc d'estiueig o si més no d'esbarjo familiar de diari o cap de setmana, però tot i això, l'alqueria segueix sent hui indiferent per moltes persones de la nostra ciutat, que desconeixen com era la vida diària en aquelles, quines parts les conformaven i no podien faltar mai en la construcció per senzilla que fora, o quan van començar a existir...

Conéixer aquests aspectes és conéixer qui som i perquè som com som. Qui més qui menys té a Castelló avantpassats o coneguts que hi van tenir relació directa amb aquelles, ja siga com a propietaris, com a jornalers, al veïnat o entre les amistats.

No estaria gens malament que l'ajuntament posara en marxa algun pla per recuperar-ne alguna i obrir-la al públic. Fa ja un bon grapat d'anys, el 1984, al parc del geòleg José Royo, un dels parcs públics dels quals disposem a la ciutat, va fer-se un intent, si més no de recuperació, si de recreació d'una taula de l'horta antiga, amb sistema de reg i cultius tradicionals i, va construir-se una alqueria de reduïdes dimensions a imatge de les existents en altres espais no massa llunyans; però allò no va tenir continuïtat i ara, sembla haver perdut el sentit, que no era altre que explicar visualment la nostra cultura agrícola de la zona de regadiu, una mica de nosaltres mateixa, convertint-se amb el pas del temps en espai d'ús de jardiners i que necessita un continu manteniment pel que respecta a la pintura i la fusteria.

A l'avinguda del Lledó, al Caminàs, al camí de Taccida o a altres indrets semblants hi ha algunes alqueries que estan esperant la seua rehabilitació. Estic convençut que amb xicotetes ajudes a fons perdut, alguns propietaris les arreglarien deixant a canvi la possibilitat de ser visitades.

No sé si la fórmula pot ser legalment vàlida però de segur que beneficiosa pel turisme de la ciutat i pels propietaris sí que pot arribar a ser-ho, constituint un exercici de preservació de la memòria cultural, agrícola, arquitectònica i fins i tot gastronòmica, en conservar-les per dins tal com eren en el moment de la seua construcció, revivint el Castelló rural, base i motor d'arrencada de l'actual. Tot és qüestió d'estudiar-ho, jo, simplement llance la idea, la possibilitat, abans que desapareguen com moltes altres que ara tan sols podem contemplar amb fotografia.

Algú se'n recorda de l'alqueria de la palmera al camí dels Molins? I de l'elegant entrada a aquella que hi havia on hui trobem el parc de Rafalafena? Amb cada alqueria que desapareix mor una part de la nostra història col·lectiva, una mica de nosaltres mateixa...

"Els bous" del mossèn: rectificació i reflexió.

El passat 25 d'abril i en aquest mateix blog publicava un comentari-opinió personal, com sempre, sobre un acte infantil celebrat a l'esplanada de Lledó, previ a les festes patronals. Ara, transcorreguts 100 dies el, per aquest ordre, amic, historiador, mossén i prior de Lledó publica un escrit a la pàgina oficial de la basílica, WEB titulat "toros en la'explanada de Lledó" on, de manera indirecta però amb tota claredat, fa referència a la meua persona i tot allò que vaig comentar en el seu dia.

Em llança algunes perles com "indocumentat amb afany de notorietat o sabut que vol pontificar sense informar-se", acusant-me de fer el ridícul, i tot perquè en un moment de l'escrit i criticant el desenvolupament d'aquell acte, dic que "no hi ha hagut mai cap relació de la Verge amb els bous, a no ser que parlem de la Santa Troballa i de com "els bous" de Perot van aturar-se en la llaurança".

Efectivament a través d'un documentat treball, el mossèn ve a demostrar que, la més acceptada i participativa, la més esperada pels veïns de la ciutat allà pel segle XVIII era "la festa de bous a Lledó" i que consistia fonamentalment en "el acoso, corrida y muerte de vacas y recentales" repartint-se a continuació d'una manera o l'altra, segons temps, la seua carn.

Així que, no tinc cap inconvenient en rectificar allò que vaig dir de "no hi ha hagut mai cap relació de la Verge amb els bous". Si, efectivament a Lledó durant molt de temps va haver-hi "festa de bous", tot i que caldria també dir que difícilment, açò no ho documenta el mossén, va haver-hi tradició de l'encierro, tot pensant que el trasllat de "les vaques" es podia fer a peu, però que allò de córrer davant els bous no va ser costum popularitzat a Pamplona i estés a altres localitats fins a començament del segle XX, quan a Lledó, i segons els acurats documents del prior, van acabar-se per sempre els actes taurins.

Ara bé, si rellegiu el meu escrit, veureu que no és intenció meua en cap moment reflexionar si hi ha hagut al llarg de la història celebracions "de bous" a Lledó, el meu comentari anava en una altra direcció, l'ocurrència de fer "una xarlotada", un encierro infantil, a l'estil dels de Pamplona, amb periòdic, mocadorets i càntics inclosos, com a reclam per atraure el públic infantil als actes festius a la basílica, aprofitant l'èxit que aquest "paripé" ha assolit darrerament dins les festes fundacionals.

Sap ben bé el prior i, supose que serà per ell motiu de preocupació, la gran davallada que des de fa uns anys està sofrint l'església en relació a l'assistència de la joventut als actes religiosos i que difícil resulta atraure els xiquets i adolescents envers tot allò "que es fa a les esglésies", "tot allò que fa olor de ciri", per la qual cosa, la recreació d'un encierro infantil, tot i que com es desprén de l'acurat estudi mai ha tingut tradició a la història de Lledó, va ser vist amb "bons ulls" pel prior, per l'alegria que de segur li proporcionava veure l'esplanada plena i sentir les rialles i el gaudi dels xiquets corrent davant d'un bou de cartó. Ara, no mirava ja la història, ni la tradició, només el seu propi ego en veure el seu feu amb 100, 200 o més criatures.

Senyor Prior s'ha preguntat Vosté quants d'aquells xiquets van arribar a entrar a la basílica? I més encara, s'ha preguntat Vosté quants d'aquells hauran tornat? Trist serà si per tornar a atraure'ls cal fer novament aquesta o altres xarlotades semblants, no troba?

Si per impulsar el fervor per la Patrona que els creients tenim la responsabilitat d'inculcar als menuts hem d'inventar-nos encierros infantils, si no som capaços de fer que xiquets i adolescents s'acosten a Lledó amb devoció i sentiment, si per aconseguir assistència de gent menuda als actes patronals de Lledó cal "fer coses per a entretenir-los", serà que alguna cosa no estarem fent bé, jo, la societat, la confraria, la jerarquia i també el senyor prior.

Malgrat que l'assignatura pendent dels espanyols s'ha dit en moltes ocasions és rectificar, jo ho faig ací de manera pública i amb naturalitat, reconeixent que per més de 100 anys a Lledó va haver-hi "festa de bous" però, "em mantinc en els XIII" en pensar que no té cap ni peus un encierro infantil, amb bou de cartó, com a manera d'entretenir al jovent, per fomentar així la devoció i sentiment a la Patrona.

Dues de curioses... camí encertat?

És fàcilment comprovable com en arribar Agost el nombre de notícies internacionals i o nacionals interessants que mereixen ocupar les pàgines dels periòdics, descendeix considerablement. Aquesta constatació es fa encara més evident en el cas de les notícies locals o comarcals.

El periodisme local és el mitjà més proper als ciutadans, amb el que ens sentim més identificats, doncs a la vegada que analitza les repercussions de mesures i personatges públics més coneguts , és el que explica les situacions més quotidianes, més properes i també més curioses.

Tal vegada per això, la majoria dels redactors dels anomenats diaris provincials, entre els quals s'inclouen naturalment, els periòdics "Mediterraneo" i "El Mundo Castellón al dia", busquen publicar alguna cosa que, per curiosa, rara o inversemblant, faça que els lectors siguen fidels i, també a l'estiu, continuen comprant els periòdics.

Sabem que hi ha temes que any si i any també "salven" les edicions, no fallen, cas de les ressenyes a les diferents festes dels pobles propers, i més encara si aquestes tenen "als bous" com a protagonistes, o totes aquelles notícies que agrupades en el genèric "esports" presenten les diferents novetats, mantenint viva, principalment, la il·lusió futbolística.

Però tot i això hi ha dies en què resulta difícil "omplir el diari" i cal recórrer a notícies que, de segur, en qualsevol altra època de l'any, no tindrien cabuda. 

Hui, rellegint aquests dos diaris m'he topetat amb dues d'aquestes notícies, que curioses elles, han despertat el meu somriure.

La primera ve publicada al diari Mediterraneo, a la secció "última hora" i amb el següent titular: "Atropellan a dos mochuelos en el Camí Fondo" informant-nos el periodista que aquest atropellament ha mobilitzat a més a més de la Policia Local, Agents de Mobilitat, Bombers i Protecció Civil.

És veritat que també en l'edició de hui d'un altre periòdic, en aquest cas "El País" de tirada nacional, serà casualitat, però se'ns informa que la població de mussols que a la fi de la dècada dels 90 s'estimava en Espanya entre 50 i 90 mil exemplars, ara ha caigut un 90%, però la notícia que dues d'aquestes aus hagen estat trepitjades per algun vehicle a la marjaleria castellonenca, no crec, siga tan alarmant com per mobilitzar tants efectius i servidors públics, i menys encara per tenir ressò a la premsa. Però, com dèiem al principi, estem en agost i qualsevol cosa que se n'isca dels cànons normals, es notícia.

I si "El Mediterraneo" dedicava temps i espai als mussols, "El Mundo Castellón al dia" publica una notícia de l'agència EFE que també resulta del tot curiosa amb aquest titular "El Consell impulsa una escuela de pastores para formar a nuevos profesionales", informant-se al lector que la Conselleria d'Agricultura i Medi Ambient, oferta 20 places en un curs, en una escola de pastors, que amb una formació inicial de 100 hores pràctiques i teòriques, distribuïdes entre els mesos de setembre a novembre, amb la finalitat de posar en valor aquesta activitat tradicional que es troba en perill de desaparéixer. Curiós que per ser pastor calga fins i tot un títol.

Dues notícies on el titular "és el ganxo", la clau per motivar a seguir llegint. Crec en els diaris, no en tot el que publiquen, però malauradament i més ara a l'estiu constate una major pèrdua d'atenció de la lectura a la vegada que, a les noves generacions, crec "el paper" els hi sona a segle XX. 

Calen continguts informatius solvents i augmentar el nivell de lectura, i tinc els meus dubtes si, amb notícies com aquestes, efectivament curioses, el camí és l'encertat.

Antenes de telefonia mòbil.

 Des de la terrassa estant me les mire. Amb el pas del temps s'han convertit en un element més del paisatge que m'envolta en aquests mesos d'estiueig. No estan massa lluny encara que tampoc les hi tinc al damunt i, per la seua ubicació en alçada tampoc em suposen cap impacte visual; són fruit de la modernor i van aparèixer fa ja un bon grapat d'anys, són les antenes de telefonia mòbil instal·lades a la terrassa d'un dels blocs més alts i més antics d'apartaments de la costa de Benicàssim, que fins i tot van donar nom a aquesta part de la platja, "Heliòpolis", ciutat del sol.

Unes antenes que s'han convertit en un element més del paisatge urbà del terme municipal. No sé a quina empresa de telecomunicacions pertanyen però, pel temps que porten instal·lades, ha de ser de les més antigues.

Ara, sembla que ningú se'n recorda d'elles, tot i que supose tindran un manteniment, però recorde la polèmica oberta quan van aparèixer per descobrir si les radiacions que produeixen tenien o no efectes nocius per la salut. El fet és què aquesta polèmica ha anat a menys a mesura que ha anat augmentant el nombre de persones que disposem de mòbil, al considerat que els efectes de les radiacions que les antenes produeixen són mínimes en relació als possibles danys al que ens exposem amb el continu ús dels mateixos aparells mòbils.

Darrerament s'emfatitza que les radicacions de les antenes de telefonia no afecten els habitants de l'entorn d'aquestes, més enllà de l'ús del telèfon mòbil que fem nosaltres mateixa o les persones que hi són al nostre voltant.

Siguen o no perilloses tenia curiositat per conéixer si l'ajuntament de Benicàssim disposava d'una ordenança que regulara la instal·lació d'antenes de telefonia al seu terme i, en cas de tenir-la, si aquella marcava com a objectiu prioritari garantir, malgrat que les radiacions emeses són baixes, que no se superen els límits d'exposició a les emissions radioelèctriques a la vegada que si hi ha regulades unes normes en relació a l'impacte visual, ambiental, paisatgístic o urbanístic, a l'hora d'autoritzar la seua instal·lació.

No resulta gens fàcil arribar a conéixer aquesta ordenança que, sota el títol "Reguladora de la instalación y fucionamiento de infraestructuras radioeléctricas" va ser aprovada el maig del 2009 i modificada al juliol del 2012 com a conseqüència d'una sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana que va anul·lar alguns dels seus articles inicials.

Si voleu conéixer l'ordenança, encara que siga només com jo per curiositat, us serà difícil  fer-ho si ho intenteu directament mitjançant accés al web municipal BENICÀSSIM ja que ni dins de l'àrea de salut pública i consum, ni tampoc en medi ambient ni en seguretat ciutadana que, a priori, poden ser les àrees temàtiques on hi ha d'aparèixer aquesta, us en sortireu, doncs com he trobat després es justifica per ser una "ordenança transversal".

No sé si la intenció de la senyora Marqués, alcaldessa i, de la resta de l'equip de govern d'aquell municipi que, ara a l'estiu també com molts altres veïns de Castelló és el meu, serà "ficar fum o un tupí vel" sobre l'ordenança dificultant l'accés a la mateixa o si més no, no facilitant la seua consulta. Tot i això, després de dedicar-li temps, he aconseguit visionar-la, i per si esteu interessats, aci us deixe l'enllaç:  ORDENANÇA

Incertesa? Escepticisme? Serà el senyal de les antenes, roin? Serà innòcua? Raons argumentals en trobem d'un costat i d'un altre, el que em fa pensar que la realitat, molt probablement estiga en el terme mitjà. De moment i sembla que per molt de temps més, hauré de seguir veient les antenes de l'Heliòpolis...

"Quina.... que fa!!!"

Mentre escric, mire al cel. Acabe una setmana, la primera de l'agost, pesada, diferent, on el temps, l'oratge, està sent protagonista. El cel està, hui com ahir, clar i ras, pocs o cap núvol a l'horitzó.

Climatològicament parlant som a l'estiu, en temps de la calor on, la combinació de temperatura, humitat i circulació d'aire, ens dóna al nostre cos sensació de calor que per moments és fins i tot angoixant.

I és que tot i que costa assimilar-ho som en temps de canícula, som als dies més càlids de l'estiu. A tot arreu, a la feina, als llocs d'estiueig, al mercat o al bar, la conversa sempre conté "quina...... que fa!!!"

Així, amb "puntets" perquè aquesta no és una frase feta única. Té mil i una varietats. Per un foraster o per aquell ciutadà que només parle castellà, la calor excessiva té una paraula que la defineix, o si m'esgoteu dues "chicharra y/o bochorno", però nosaltres malgrat viure molts anys en un País malalt de llengua, en tenim un bon grapat per definir la calor sufocant que estem tenint, que no sofrint, això és qüestió de cossos, en aquests darrers dies.

Tot i que l'ús no és uniforme, dialectalment és fàcil trobar-ne una vintena. Des de la més coneguda per ser l'emprada des de sempre al Castelló llaurador "basca", fins a la gens emprada per les nostres terres "somarda", passant per baf, calima, calma, hora quieta, xamosquina o aquella, també molt expressiva i casolana de "calor apegalós", totes elles emprades quasi sempre amb un to gens col·loquial, fins i tot de resignació o de cansament.

Per circumstàncies personals que no vénen al cas, he estat uns dies fora de casa, a terres catalanes i, pel que he pogut observar, la climatologia ha estat si fa o no fa com ací, tot i que allà patíem "xafogor" i ací seguim patint "basca".

I com diu un passatge de la novel·la negra "Mosques" de Jordi Cervera malgrat estar patint una calor apegalosa de les que s'enganxen a la pell convertint-se en un pes cada vegada més complicat de suportar", cal pensar que l'agost mediterrani és un enemic difícil d'evitar, de manera que cal aliar-se amb ell, cercant reserva sota l'ombra emparadora de qualsevol indret fresc, siga porxo, terrassa, emparrat o preuada figuera

I és que la diversitat lingüística del nostre poble és valuosa i cal preservar-la, no havent-hi cap millor manera que emprant-la, doncs la llengua pròpia constitueix un dipòsit d’una forma concreta de riquesa i varietat cultural

I com que no es consola qui no vol, no patiu que en quatre mesos i poc ja tindrem ací el Nadal i, aleshores omplirem el buit de la frase del títol amb paraules com fresca, gelor i fins i tot la popular "rasca", totes elles, amb forta càrrega relacionades amb l’oratge i que obriran també el camí de la diversitat, del futur, de la reflexió... temps al temps...