Una mica de nosaltres mateixa...

L'alqueria és l'edifici més característic de l'horta castellonenca, un dels emblemes de la nostra identitat i un patrimoni històric que explica el nostre passat agrícola. Com a tipologia arquitectònica i com a unitat d'habitació, l'alqueria és un concepte boirós pel que fa a l'arquitectura tradicional.

Aquest habitatge rural, ubicat habitualment en vessants assolellades, d'una gran austeritat i senzillesa, consisteix habitualment en una edificació d'una o dues plantes, amb una sola crugia, i coberta a una o dues aigües, generalment amb "emparrat" i en moltes ocasions amb figuera.

Si ens passegem pel terme, no és gens difícil constatar que moltes a causa del continu abandonament de les terres de llaurança, després de caure en l'oblit per part dels seus propietaris, hereus en moltes ocasions d'aquells que van construir-les i fer-les servir d'antuvi, i per por a "ser ocupades", han estat en els darrers anys enderrocades sense cap remordiment; altres han estat saquejades i la seua vista colpeja des dels seus esquelets i runes les nostres adormides consciències; una xicoteta part, encara manté el seu sentit i significat, fins i tot en algun cas, els seus propietaris les han transformades adaptant-les als temps moderns i s'han convertit en lloc d'estiueig o si més no d'esbarjo familiar de diari o cap de setmana, però tot i això, l'alqueria segueix sent hui indiferent per moltes persones de la nostra ciutat, que desconeixen com era la vida diària en aquelles, quines parts les conformaven i no podien faltar mai en la construcció per senzilla que fora, o quan van començar a existir...

Conéixer aquests aspectes és conéixer qui som i perquè som com som. Qui més qui menys té a Castelló avantpassats o coneguts que hi van tenir relació directa amb aquelles, ja siga com a propietaris, com a jornalers, al veïnat o entre les amistats.

No estaria gens malament que l'ajuntament posara en marxa algun pla per recuperar-ne alguna i obrir-la al públic. Fa ja un bon grapat d'anys, el 1984, al parc del geòleg José Royo, un dels parcs públics dels quals disposem a la ciutat, va fer-se un intent, si més no de recuperació, si de recreació d'una taula de l'horta antiga, amb sistema de reg i cultius tradicionals i, va construir-se una alqueria de reduïdes dimensions a imatge de les existents en altres espais no massa llunyans; però allò no va tenir continuïtat i ara, sembla haver perdut el sentit, que no era altre que explicar visualment la nostra cultura agrícola de la zona de regadiu, una mica de nosaltres mateixa, convertint-se amb el pas del temps en espai d'ús de jardiners i que necessita un continu manteniment pel que respecta a la pintura i la fusteria.

A l'avinguda del Lledó, al Caminàs, al camí de Taccida o a altres indrets semblants hi ha algunes alqueries que estan esperant la seua rehabilitació. Estic convençut que amb xicotetes ajudes a fons perdut, alguns propietaris les arreglarien deixant a canvi la possibilitat de ser visitades.

No sé si la fórmula pot ser legalment vàlida però de segur que beneficiosa pel turisme de la ciutat i pels propietaris sí que pot arribar a ser-ho, constituint un exercici de preservació de la memòria cultural, agrícola, arquitectònica i fins i tot gastronòmica, en conservar-les per dins tal com eren en el moment de la seua construcció, revivint el Castelló rural, base i motor d'arrencada de l'actual. Tot és qüestió d'estudiar-ho, jo, simplement llance la idea, la possibilitat, abans que desapareguen com moltes altres que ara tan sols podem contemplar amb fotografia.

Algú se'n recorda de l'alqueria de la palmera al camí dels Molins? I de l'elegant entrada a aquella que hi havia on hui trobem el parc de Rafalafena? Amb cada alqueria que desapareix mor una part de la nostra història col·lectiva, una mica de nosaltres mateixa...