De reines i dames

 Per aquells que no sigueu de Castelló, tal vegada us cause sorpresa que la totalitat dels mitjans de comunicació local, premsa, ràdio o televisió, òbriguen els seus informatius amb una notícia referent a " reines i dames".

Sembla que a la fi de la segona dècada del segle XXI, en parlar de" reines" només pot fer referència a qualsevol acte cultural, social o personal, qualsevol o esdeveniment, protagonitzat per alguna de les velles monarquies que, sobretot a Europa, encara és resisteixen a desaparéixer, i en parlar de "dames" s'haja de fer referència a alguna senyora distingida, d'exquisida educació i, generalment de classe social alta, respectable i considerada.

Però no, res tenen a veure ara i ací, a Castelló, els conceptes de "reines i dames" amb el que he assenyalat anteriorment. Com tots els castellonencs sabem els conceptes a la nostra terra estan associats al món de la festa; de manera que d'acord amb els estatuts oficials festers, s'anomena "reina" a la persona nomenada per l'alcaldia per ser la màxima representació de les festes de la ciutat arreu del món i al llarg de tot un any, i aquesta té com a acompanyant a les "dames", tota una cort d'honor, concepte propi del renaixement i del barroc directament relacionat amb el grup de persones que han de girar al voltant de la persona rellevant.

Dins el món fester de les capitals valencianes, mentre a València parlem de Fallera Major i a Alacant de Bellea del Foc, deixant de banda de si al segle XXI i després de 75 anys, cal mantenir el costum iniciat l'any 1945 d'atorgar aquestes distincions figurades i honorífiques, a Castelló tenim "reina i dames", més encara, en plural, doncs des del 1969, també reina i cort infantil.

El sistema d'elecció i malgrat que la societat actual no és la mateixa de fa 5, 10 o 20 anys, sense massa canvis apreciables ni en l'organització ni en el funcionament, d'una banda sobreviu als diferents règims polítics municipals, i d'altra, el sistema sembla obsolet, immobilista i fins i tot tal vegada antidemocràtic, doncs tanca la porta a ser candidata a qualsevol dóna que no haja passat anteriorment per ser la màxima representació del col·lectiu fester "gaiata".

Vaja per davant la meua felicitació a aquelles senyoretes i xiquetes que ahir van "ser triades", l'enhorabona a totes elles i les seues famílies, de segur s'ho mereixien, però de segur que qualsevol de les altres candidates també presentaven un gran currículum fester, i més encara, per què tancar la porta a altres possibles candidates que lliurement podien aspirar a aquest títol honorífic?

A parer meu seria molt millor, la ciutat i la festa guanyaria, si qualsevol dona o xiqueta poguera inscriure's i després, en funció no de si s'ha format part d'una gaiata o no, sinó en funció de la seua formació, del seu nivell cultural, de les seues habilitats, fins i tot si voleu de la seua popularitat, de la seua implicació en la ciutat i la festa, que es fera la selecció.

Sé que el tema suscitarà polèmica, només vol ser una reflexió personal en veu alta, que ve al cas perquè pense s'han d'abordar mesures d'acord amb els temps que corren i també ha arribat el moment de posar en pràctica normes de lògica coherència en l'elecció per no ferir massa susceptibilitats.

Dreta i esquerra, camps polític i social.

Sembla que en aquestes setmanes de l'estiu els mots que encapçalen aquest escrit, per allò de la política dels nous governs, sobretot el nacional, que està coent-se en aquests darrers dies, estan més de moda que mai.

I és que políticament parlant s'entén per dreta un conjunt de filosofies i ideologies associades a una mentalitat conservadora pel que fa a la família, la religió i les qüestions socials en general; conseqüentment al nostre País són de dretes Vox, PP i Ciutadans, essent els seus caps més visibles Abascal, Casado i Rivera.

D'altra banda l'esquerra és, sense precisió particular, el conjunt de les tendències polítiques típicament associades a qualsevol classe de socialisme o socialdemocràcia, situant-se en aquella banda el PSOE, Unidas Podemos i Izquierda Unida, amb els seus caps Sánchez, Iglesias i Garzón.

A grans trets diríem que la ideologia d'esquerres desenvolupa les seves polítiques pensant en la societat, la ideologia de dretes està més centrada en l'individu i la iniciativa privada. Dues maneres d'entendre un País i de fer política.

Fins ara, les urnes donaven majoria a les dretes o les esquerres amb una clara superioritat d'un dels partits, ja fora PP o PSOE i, així, s'han anat conformant els diferents governs des que va recuperar-se la democràcia fa ja més de 40 anys.

Però tot canvia i en l'actualitat no tenim majoria d'un partit, ni de dretes ni d'esquerres i per governar calen pactes. Semblava que per haver-hi investidura el més fàcil seria aplegar a un pacte d'esquerres, però a hores d'ara, després d'una primera intenció fallida, les esquerres en general i el senyor Sánchez en particular, per discrepàncies i ànsies de poder, no ho tenen gens clar, planejant el fantasma d'unes noves eleccions.

Però deia al principi que els mots dreta i esquerra estan de moda i, no tan sols en el camp polític, també en el camp social. I és que, sobretot ara a l'estiu, quan la gent surt a passejar al matí o la vesprada, quan ja no apreta la calor pels diferents passeigs marítims que hi ha als municipis costaners, podem adonar-nos que tampoc tenim clar allò de dreta i esquerra.

De segur que a qualsevol de nosaltres li pot haver passat, o li passa habitualment, que vas caminant per la teua dreta i de front ve una altra persona per la seua esquerra, per estar més a prop de l'ombra o de l'aigua, i que de forma obstinada segueix el seu pas, obligant-nos a apartar-nos, havent-nos de desplaçar a la nostra esquerra. Mal fet.

Aquesta obstinació és de persones mal educades, i és que encara que a algunes persones els semble mentida, encara avui segueix vigent la norma de circular per la dreta, tant per als vehicles com per als vianants, cosa que molts sembla que han oblidat. Cal anar per la nostra dreta, en el sentit de la marxa, només, si voleu i per educació, s'ha de cedir aquesta dreta a les senyores, la gent gran o les persones que poden tenir alguna discapacitat o lesió, etc.

Només per seguretat i en carretera, quan es vaja a peu, cal caminar per l'esquerra en el sentit de la marxa, així es pot veure millor als vehicles que puguen vindre de front.

En definitiva l'ús dels termes "dreta" i "esquerra" és un magnífic recurs per identificar i ubicar convenientment no tant els actors del procés polític, si més no també, deixant a banda l'altruisme i el romanticisme, les bones formes de qualsevol caminant.

Plogging

Jo no sóc massa d'anglicismes, de fet intente fugir-ne sempre que puc, però en aquest cas no he estat capaç de trobar una paraula en valencià que definira el concepte de "plogging", mot que, si us he de ser sincer, fins a aquest estiu, fins fa pocs dies, desconeixia.

El significat del "plogging" vindria a ser alguna cosa semblant a "córrer o anar per la muntanya recollint deixalles, fems de qualsevol mena". Aquesta pràctica de consciència social s'està estenent, de manera ràpida, arreu de tota Europa, també a Espanya i, per descomptat, ha arribat a les nostres terres, per quedar-se.

Vaig descobrir el plogging, tot just el passat diumenge, hui fa 7 dies, quan en anar a recollir el meu dorsal per participar a la 21 marxa al Bartolo, van convidar-me, des de l'organització, a agafar una bosseta que, acompanyant-me durant tota la marxa, hauria de servir per a anar dipositant tot allò que jo anara rebutjant al llarg de la marxa, embolcalls de galetes, caramels, gels, ampolles de plàstic, i tota mena de productes semblants, a la vegada que recollira els que poguera trobar pel camí i les sendes per, arribats al final del recorregut ser dipositada en uns contenidors habilitats a l'efecte.

Per incitar als caminants a participar en la iniciativa,el fet de recollir i dipositar la bosseta al final de la prova em feia partícip d'un sorteig de diferents productes cedits a l'organització pels diferents patrocinadors.

Vivim en una societat en la qual malauradament encara ens han d'anar obrint els ulls, de com de malament ho estem fent en l'àmbit global en mesures de sostenibilitat. Tant de bo aquesta pràctica es fera viral a totes i cadascuna de les carreres i marxes que a les nostres muntanyes es celebren cada vegada amb major assiduïtat.

Més encara, a banda de veure a les diferents proves més eco-corredors o eco-senderistes, també poguera fer-se habitual als nostres carrers i places veure persones, veïns, recollint tota mena de micro deixalles front aquells que inconscientment o de manera conscient, llancen a terra, sense cap classe d'escrúpol tot allò que els hi sobra o molesta.

Aconseguir que aquests darrers deixen de ser uns porcs i deixen d'abocar merda, ja siga a la muntanya, la platja o aquells que buiden els cendres dels cotxes al carrer, hauria de ser el següent pas; aconseguir que ningú vaja recollint deixalles perquè a cap conciutadà li passés pel cap llençar res a terra, això sembla més difícil, però amb accions com la del "plogging" comprovem amb esperança que encara no està tot perdut.

Per cert, desconec quantes bossetes degueren recollir-se en la marxa, quants quilos de fem van acabar als contenidors i quins van ser els afortunats amb el sorteig per col·laborar, tot i que aquesta darrera motivació, per molts participants va arribar a ser la menys important i decisiva.

Bous, Diputació i diners públics.

Tot i que oficialment disposem del títol honorífic de ser la província de Castelló la més taurina del territori espanyol, també és ben cert que l'art de la tauromàquia no ha donat grans figures de professionals taurins, al llarg de la nostra història, La gran afició mai s'hi ha traduït en alguna generació de "triomfants matadors". Antonio Rodríguez Caro, Pepe Luis Ramírez i Fernando Zabalza han estat els més coneguts, als qui podríem afegir per fer la llista una mica més llarga a Luís Perona, Rufino Milian o els més recents Abel Valls i Alvaro Amores, com dic, amb molta valentia i poca sort.

La tradició del bou a les nostres terres ha estat per sempre molt més inclinada a l'anomenat bou de carrer que al toreig seriós de la lídia. De fet en el darrer any 129 dels 135 pobles que conformen la província van celebrar alguna modalitat d'aquest tipus de festejos, ja siga solta de vaquetes, bou embolat, correbou, exhibició de bous salvatges, bou a la mar, bou amb corda, concurs de retalladors o bou de rogle. 

Per això és de rebut que la Diputació busque no tan sols recolzar aquest tipus d'actes amb declaracions de bones intencions, sinó també ajudar amb accions concretes per la seua celebració, com poden ser subvencions directes a les diferents associacions i col·lectius que als pobles organitzen aquests festejos, destinats sobretot a la prevenció i seguretat de les persones i també a la defensa del maltractament animal, defensant, agrade més o menys, aquesta part de la cultura i tradició de les terres de Castelló.

En aquesta línia sembla que el nou govern provincial encapçalat pel senyor Martí del PSOE, vol mantenir les subvencions que ja va fer publiques l'anterior govern del PP de Moliner a diferents ajuntaments, penyes i associacions; uns diners, 100.000 euros?, que de segur seran ben emprats si, realment, es gasten en allò que fa referència a la protecció. No m'agraden aquest tipus de festejos, ni veure'ls ni menys encara participar-hi, però entenc que dotar, destinar uns diners a la seguretat és un mal menor.

El que no he entés mai i ara encara menys, és la política que des de l'any 1997 portava el PP en defensa de la tauromàquia provincial amb la creació i manteniment d'una "escola taurina provincial" a la qual dotava anualment d'un pressupost mitjà de 300.000 euros i que, ara, sembla el nou equip de govern, sense el suport de Compromís, està disposat a donar-li continuïtat.

Que una de les quatre escoles taurines de la Comunitat estiga a Castelló o que aquells joves que vulguen "formar-se com a matadors" tinguen l'oportunitat de fer-ho a casa, és una bona notícia, però vistos els resultats, un parell de classes pràctiques al mes per mitjana i un alumnat oscil·lant entre 3 i 8 alumnes per curs, hauria de dur com a conseqüència, la possibilitat d'estudiar si realment cal que siga una "escola taurina pública" o, tal vegada, deixar aquesta formació en mans d'alguna institució privada que oferira una formació integral, teòrica i pràctica i una preparació humana que amb exigència, treball i serietat, arribara a "quallar" figures en aquest art.

 

Ha de ser la Diputació l'administració que s'ha d'ocupar de la formació taurina? No seria millor destinar aquells recursos a altres tipus de formació de jóvens? Tauromàquia i diners públics, amb tot el meu respecte, no haurien d'anar de la mà, de segur que, sense furgar massa, trobem altres accions, molt més profitoses, a les que dedicar els actius...