De museus...

 És una realitat més que evident que a la ciutat de Castelló i, fruit del bon treball realitzat des de la regidoria de Cultura en l'anterior legislatura municipal i tot el que portem d'aquesta, s'ha aconseguit el difícil repte d'integrar, conservar, estructurar i difondre el patrimoni de la ciutat, mitjançant una entitat dinàmica que és el MUCC, el Museu de la Ciutat de Castelló, que integrant diferents espais facilita el coneixement de la història, cultura i tradicions del nostre poble.

S'ha avançat molt, però, naturalment, encara falta molt per fer. Tot i que ja disposem de 5 seus "en marxa": Refugi, Castell Vell, Fadrí i museus de la Mar i d'Etnologia, per conéixer millor la nostra història, la nostra cultura festera, ha estat per molts anys reivindicat per diferents entitats festeres i veïns en general, així com per les conclusions dels diferents Congressos Festers, un museu dedicat al món de la Festa, un museu fester.

És veritat que en el disseny arquitectònic de l'anomenat Palau de la Festa, inaugurat prompte farà nou anys, inicialment va dedicar-se un espai per albergar "el museu", però la realitat, el pas del temps, ha demostrat que aquell espai ha servit per a tot menys per a museu i, a hores d'ara el museu de la festa continua sent un projecte de futur, més o menys llunyà, però de futur, d'un futur incert.

I si hui reflexione sobre l'espai museístic de la festa, és perquè a la darrera sessió plenària de l'ajuntament, la corresponent al mes de gener, celebrada el matí del passat dijous, el grup municipal de Ciutadans i més concretament el regidor senyor Marín-Buck, va defensar una moció en la qual, aprofitant la reivindicació de la ubicació en un lloc públic i de manera continuada al llarg de tot l'any de la Gaiata de la Ciutat, sol·licitava la creació del "Museu de la Gaiata".

No entraré a valorar la intervenció del regidor, però si vull comentar la sorpresa que van produir-me les seues paraules, ja que la ciutat, els festers en general i els amants de les tradicions en particular, mai hem demanat un museu de la Gaiata, sempre hem reivindicat un museu de la Festa, un museu digne, ampli i complet, on la Gaiata i tot el que gira al seu voltant tinga el protagonisme que mereix, però un museu molt més obert de mires, doncs la nostra festa va més enllà de la pròpia Gaiata, un museu on tinguen cabuda des dels elements històric-festers, cas de documents, llibres, programes, quadres, insígnies o maquetes, fins a fotografies, audiovisuals o gravacions històriques, passant per elements més senzills i carregats de simbolisme com per exemple la col·lecció de cintes de la romeria i tornà o "mocadors magdaleners" de personatges populars de la ciutat.

I per descomptat el museu de la Festa mai ha de ser espai tancat i dedicat en exclusivitat a la Gaiata en particular i a la "Magdalena" en general, ha d'anar molt més lluny, ja que la festa a Castelló és i va molt més enllà de la setmana magdalenera, de manera que hauria de recollir també elements identificatius i representatius de les festes que a la ciutat es fan al llarg de l'any, des de les tradicions festeres nadalenques, de reis o de carnestoltes, fins a les patronals de Lledó, passant per les festes de carrer o les tradicionals i quasi perdudes d'estiu a la marjaleria o al pinar.

Senyor Marín-Buck, a parer meu no va estar Vosté massa encertat en la seua intervenció, va quedar-se "curt de mires", va limitar i encotillar el món fester limitant l'ampli camp de la cultura, tradició i costums del nostre poble, i això no és bo per la ciutat i crec que tampoc pel seu partit i votants. Mire-se-ho per una altra vegada i cas de reincidir faça-ho afegint-se a la petició d'un museu Fester que complete i forme part del MUCC, una gran, digna i important realitat del món cultural del nostre poble.

Sorpresa!

Fa ja un bon grapat d'anys, i per millorar el trànsit rodat a la ciutat, van aparèixer en alguns llocs estratègics, cas del descarregador, la farola, l'avinguda de la Mar, la plaça de la Pau o l'avinguda de València, uns "postes" metàl·lics, alts, als quals van enganxades unes càmeres de vídeo que connectades amb la seu central de trànsit, serveixen per a controlar a temps real el tràfic en aquells llocs. Crec que en l'actualitat hi ha 44 en total, 20 mòbils i 24 fixes, amb la finalitat de facilitar la fluïdesa i control rodat i donar ràpida resposta a les possibles incidències.

D'aleshores ençà altres elements s'han anat afegint "al mobiliari urbà", cas dels sensors per mesurar la qualitat de l'aire o el pas de vianants amb il·luminació intel·ligent, iniciatives emmarcades dins el Pla de Mobilitat Urbana Sostenible i Seguretat viària de la ciutat.

M'agrada passejar sense pressa pels nostres carrers, observar, fixar-me en tot allò que m'envolta i treure conclusions. Tot i això, no crec que el descobriment que he fet aquesta mateixa setmana, puga formar part d'aquestes accions, d'aquest Pla.

Al bell mig de la plaça de Maria Agustina i enganxats a un dels fanals que il·luminen la plaça, passant quasi desapercebuts, trobem dos elements singulars i significatius.

L'un, a una alçada aproximada d'uns tres metres i per sobre d'una caixa d'endolls que serveix per a donar corrent elèctric als diferents elements que, sobretot en festes, allí es col·loquen, és un menut anemòmetre, un aparell dissenyat per mesurar la velocitat del vent, emprat generalment en una estació meteorològica, sense que, en aquell lloc, a simple vista, tinga una finalitat concreta.

L'altre, si voleu, encara més curiós; situada per sobre de l'anemòmetre una menuda càmera de vídeo enfocada cap al centre de la plaça, dirigint el seu objectiu directament sobre la font. Si resulta difícil esbrinar la finalitat de l'anemòmetre en aquell lloc, més encara ho és el de la càmera.

És veritat que fa uns anys, allà pel 2012, l'aigua de l'estany que envolta el monument dels XXV Anys de Pau de la plaça de Maria Agustina va despertar transformada en una gruixuda capa d'escuma de sabó, possiblement fruit d'una gamberrada a l'empar de la nit i que en una altra ocasió van tirar a l'aigua un colorant i aquesta va adquirir un color blau fosc, obligant als serveis de neteja a buidar i netejar tot el sistema.

Es possible que aleshores i per evitar situacions semblants s'instal·lara d'una banda la càmera que ajudara, en cas de ser necessari, a descobrir els possibles infractors, i d'altra es col·locara l'anemòmetre com a sistema de mesurament de ratxes de vent, per evitar que l'aigua se n'isca del got, habilitant l'apagat "dels xorros d'aigua" en el cas que hi haja vent.

Però, també és possible que l'anemòmetre no tinga cap servei en l'actualitat i que la càmera siga només "de mentida", dissuasòria..., vés tu a saber.

Siga com siga, estareu d'acord amb mi que són dos elements, que com molts altres que tenim escampats per tots els nostres carrers i places, passen desapercebuts i que, supose que malgrat puguen estar allí col·locats des de fa algun temps i formen part indeleble de la imatge i l'esperit de la ciutat, molts de vosaltres no els haureu vist mai i el seu descobriment siga tota una sorpresa. O no?

Tanquem la paradeta...

A la segona meitat de la dècada dels 80, fa un bon grapat d'anys, va fer-se molt popular a la TV3 un concurs espectacle presentat inicialment per Josep Maria Bachs i posteriorment per Jordi Estadella, un dels primers concursos de TV3, amb concursants telefònics i públic al plató, que responia al nom de "filiprim".

El concurs diari d'entreteniment pensat per a adults però que va acabar enganxant els menuts i la gent més gran, s'emetia en directe, i el seu presentador s'acomiadava del públic, concursants i teleespectadors sempre amb la frase "tanquem la paradeta" i estirant la porta enrotllable cap avall.

Han passat més de trenta anys i recorde la cèlebre frase com si es tractara d'un passat que no passa, i m'ha vingut a la memòria, tant el filiprim, com el seu presentador, el senyor Bach i els principals col·laboradors l'encarregat i l'avi, justament avui en assabentar-me d'una "tancada de paradeta" en aquest cas més a prop nostre i en aquests darrers dies.

Feia dies que imaginava que alguna cosa estava passant, perquè aquest portal informatiu que portava per capçalera "castellonenfiestas.com" després de sis anys informant sobre festes, cultura, tradicions, turisme i gastronomia de la nostra terra, des del final d'any 2019 que no s'actualitzava.

La seua darrera informació van ser els desitjos de "Bon Any Nou, que els Reis Mags vinguen carregats i que 2020 siga un any de festes per gaudir i compartir amb salut i concòrdia" com a continuació de la informació sobre els premis de la loteria de Nadal. Des d'aquell moment i per molts dies el portal va restar mut.

Ara, aquesta mateixa setmana un rètol blanc sobre fons verd ens informa de manera concisa que conclou la seua activitat com a web. No sé quina persona, grup o entitat ha estat al darrera d'aquest portal, només que es definien a si mateix com gent de Castelló, festers, professionals, agraïts i emprenedors.

No crec el seu tancament haja estat conseqüència de cap vulneració de drets de propietat, ni perquè els seus continguts no foren adients, m'incline a pensar que el motiu haja pogut ser econòmic, baix impacte consultiu o problemes de màrqueting. Siga quin siga el motiu, el fet de tancar un web dedicat a la ciutat i a l'oci és de lamentar.

Podríem estar o no d'acord amb la línia d'informació que el web presentava, però el que mai considerarem positiu és el fet del seu tancament, ja que era una manera de conéixer i per tant d'estimar allò que era més nostre, des de convocatòries, nomenaments, actes festers, activitats de les diferents associacions o premis.

Malauradament, ells sabran el perquè, Castellonenfiestas.com "tanca la paradeta" i nosaltres, aquells que de tant en tant ens assomàvem a la seua finestra, deixarem d'omplir la nostra motxilla de notícies, vivències i emocions, unes vegades compartides i altres també criticades, però sentint que hàgem de marxar....

Quan m'haguera agradat sentir allò de "tanquem la paradeta per avui" i a continuació: "Demà hi tornem a la mateixa hora", però no, no podrà ser. Què es perd amb el tancament? Una cosa important, la cultura de proximitat; és veritat que no es pot demanar fidelitat eterna, però sense ser un drama, el final d'aquest web és una absurda realitat que ens deixa una mica òrfens.

20:20 hores del 20 de gener de 2020.

 La numerologia és un conjunt de creences o tradicions que pretén establir una relació mística entre els nombres, els éssers vius i les forces físiques o espirituals. Segons els numeròlegs, els números són molt més que una forma de mesurar o quantificar el que existeix al nostre voltant. 

El sistema numèric per excel·lència en numerologia és el decimal, i en aquest sistema el dos és signe d'empatia i sensibilitat cap a les necessitats dels altres, símbol de l'equilibri, mentre que el zero és allò que encara no és, però que pot arribar a ser, la llum potencial, allò que pot ser-ho tot. Dos i zero, dos nombres molt presents en el dia d'avui.

Per primera vegada en aquest any, hui tindrem una curiosa coincidència; d'ací unes poques hores, seran les 20 hores i 20 minuts del dia 20 del primer mes de l'any 2020. Combinació de "vints", impressió estranya!

Fixeu-vos que curiós, en referència a les hores, serà una hora de les anomenades mirall, un conjunt de nombres entre 0 i 9 que són idèntics en termes d'hores i minuts i, malgrat que alguns puguem pensar que simplement això és una casualitat, altres diuen que si estem atents, el nostre subconscient capturarà el missatge de sincronicitat, una de les eines principals que utilitza l'univers per comunicar-se amb nosaltres i participar activament en les nostres creacions.

En referència al dia del mes, 20 de gener, en 1713 naix el rei Carles III, en 1960 es funda la Universitat de Navarra de l'Opus Dei, o l'any 1984, mor un dels millors nadadors del món i que va convertir-se, una vegada acabada la seua carrera esportiva en l'actor més recordat, popular i estimat en encarnar Tarzan al llarg de la història, Johnny Weissmuüller.

D'altra banda, veure tants "20" seguits, em recorda l'anomenat objectiu 20-20-20, al qual el nostre país va sumar-se i que pretén reduir un 20% el consum d'energies primàries i emissions de gasos efecte hivernacle i augmentar un 20% les energies renovables, a més de millorar l'eficiència energètica en les edificacions, abans que finalitze aquest any 2020, per aconseguir emprar menys energies primàries.

I si parlem de les característiques?

En moltes cultures el 2 es representa mitjançant dos punts o traços horitzontals o verticals, per exemple, en la numeració romana (II) i en la xinesa (二).

D'altra banda els pitagòrics, una organització italiana d'astrònoms, músics, matemàtics i filòsofs, que creien que totes les coses són, en essència, nombres, consideraven el 2 com el primer nombre en sentit estricte, ja que representa la primària pluralitat possible: si l'un correspon a l'ésser creador, el dos és la primera i més elemental manifestació de la creació. És la dualitat la que possibilita la pluralitat. També segons la llegenda cabalística el número dos expressa en l'ordre moral l'home i la dona, i en el físic la causa eficient i la matèria.

I del 0 podem dir que estem davant d'un no nombre, atés que els números serveixen per a indicar l'existència d'una quantitat d'alguna cosa, mentre que el zero significa la seua absència.

A l'àmbit teològic és emprat en oracions on s'explica que "res" és més gran que Déu i que "res" és menys gran que el Dimoni, mentre en filosofia, és tractat com a concepte per definir el "no res" implicant una elevada capacitat d'abstracció i cognició que l'ésser humà va trigar anys a aconseguir.

Massa "vints"!

I van seguir en vida...

És per tots sabut que quan el cos humà rep una descàrrega lleu, és possible que només senta un lleuger formigueig a la pell, però a mesura que una descàrrega augmenta, el corrent pot causar cremades de lleus a severes, o fins i tot contraccions musculars i convulsions a causa que els nervis i els músculs se sobreestimulen. Tècnicament, en la majoria dels casos on es parla de "electrocucions", però en realitat es tracta de descàrregues elèctriques: un corrent elèctric funcionant a través d'un cos.

I això és precisament el que s'explicava a la primera columna de la pàgina 2 del diari Mediterràneo del 16 de gener de 1940, demà farà tot just 80 anys. Amb el títol de "el baile de moda" l'articulista que firmava amb el nom d'Alze, contava que, només uns dies abans, passejant pel carrer Major va veure un grup de xiquets que es divertien jugant; en un moment del joc un dels xiqüelos va agafar-se a una reixa que protegia una finestra del carrer, començant a pegar vots i gesticular com un energumen, fins que en un moment determinat va eixir corrent com ànima que fuig del diable.

Els vianants que van contemplar l'escena pensaven que es tractava d'un pertorbat mental, però en passar per allí tres dones, una de les quals portava un xiquet al braç, en acostar-se a la reixa va començar a pegar vots. En passar una estona i ruboritzada, la dona va confessar que va ser una cosa involuntària.

Un home de llarga barba que també per allí estava va comentar que tot allò era una faula, al mateix temps que la dona, ofesa en la seua dignitat, d'una empenta va arrimar l'home a la finestra, i immediatament va començar a girar i a estremir-se en contorsions, fins que la casualitat va voler que passara per allí un home amb "mono blau" que, compadit, va col·locar els peus en una fusta i va treure a l'home d'allà, i després de somriure irònicament ho va explicar tot: "És que ha caigut un cable elèctric i al contacte ha electrificat la reixa i mitjançant la canal el terra".

La crònica acabava amb una recomanació: malgrat que semblava que s'havia importat un nou ball molt atraient, calia anar amb compte en practicar-lo no fos cas que, si l'escenari fora d'alta tensió, la festa es perllongara massa.

Imagineu que haguera passat si aquest contratemps s'hagués produït a la ciutat no fa vuitanta anys sinó la setmana passada?

La pell humana és prou bona per a resistir el corrent, sempre que el voltatge no siga massa alt. Es considera electricitat per sobre de 500 volts com a alt voltatge, i arribats a aquest punt pot perforar la barrera resistent de la pell i aturar un cor.

Però clar, com seria el corrent que podia electrificar la ciutat de Castelló fa 80 anys? Naturalment de "baix voltatge", 120 volts que era el normal a les poques bombetes que hi havia a casa. No obstant això, encara que aquella descàrrega elèctrica deguera ser lleu i relativament inofensiva, fins i tot, va suposar un perill, tot i que la notícia va ser exposada com a irònica.

Desconeixem els noms dels protagonistes del succés, però és de suposar que van seguir en vida, ja que en cap altre lloc del diari es parla del fet com una gran desgràcia.

Coses curioses del Castelló de principis de 1940 temps en què els comerciants Geman Adan i Joaquin Beltran, competien des dels seus establiments, del passeig de Morella i del carrer de Catalunya respectivament, per oferir als llauradors les creïlles de sembra, de la millor classe. Altres temps d'un mateix poble!