Els sons del silenci...

 Resulta molt difícil d'experimentar, conéixer o viure la màxima manifestació del silenci perquè també és molt difícil trobar-se en una situació en la qual experimentem l'absència total de so o soroll. Per mi el silenci fins ara "normal", era el que és corresponia a allò que trobava al costat de la quietud, la calma, el repòs, aquell estat en què no se sent cap so ni cap soroll.

Tanmateix el silenci no ha estat mai un element inherent a la meua vida; com molts de vosaltres, jo vaig néixer i he viscut sempre en una ciutat, és veritat que no massa gran, però encara així, això m'ha subjectat a un bulliciós menú diari de sorolls, rumors, estrèpits i crits de variat to, timbre i volum. A més, la meua vida professional va desenvolupar-se a l'ensenyament, sóc docent, la qual cosa, per molts anys, va multiplicar la meua dieta diària de decibels fins a la indigestió.

Fins fa unes tres setmanes, si alguna vegada se m'acudia pensar en el silenci, immediatament en venia al cap una melodia, una de les cançons més boniques que s'han escrit mai,"The Sounds of Silence" escrita i interpretada pel duo de folk rock Simon and Garfunkel, que vaig descobrir com a part de la banda sonora d'una pel·lícula, "El graduado", considerada per la Biblioteca del Congrés dels EEUU com a cultural, històrica i estèticament significativa, i que tots segur haureu vist.

Una cançó que comença amb una estrofa intel·ligent i preciosa que diu: "Hola foscor, la meua vella amiga / he vingut per parlar amb tu de nou / perquè una visió lliscant suaument va deixar les seues llavors mentre jo dormia / i la visió que va ser plantada al meu cervell / encara perdura dintre del so del silenci". Una meravellosa interpretació del silenci com a signe d'afecte.

I és que ara, de sobte, hui encara una mica més en ser diumenge, es trenca aquest fragor circumdant que fa només unes setmanes envaïa les nostres vides i al que estàvem acostumats, i observem un despertar de la ciutat diferent, amb mancança de la remor dels clàxons i del brunzir del trànsit urbà, de vehicles i vianants que, al contrari que el nostre millor desodorant, ara sembla ens ha abandonat.

Però com ens diuen una vegada i una altra, açò també passarà, i si bé l'existència de soroll és senyal de vida, ara la seua absència no ha de ser precisament senyal del contrari. Perquè des del silenci també es pot estar vivint o creant intensament.

Cada cosa al seu moment. Aquest silenci,trencat amb els aplaudiments de cada vesprada, també és comunicació perquè forma part del missatge col·lectiu, Fins i tot quan no es diu res com ara se'ns mostra el carrer, amb aquest impressionant silenci, també es comunica.

Hi ha estones per a tot. Per escoltar a Simon i Garfunkel o si voleu al grup d'indie pop català Love of Lesbian, que amb el suggerent títol "Nadie por las calles" "Nadie por las calles" ens ofereixen mitjançant la seua música i lletra, la seua particular visió reflexiva sobre els dies i nits no viscuts dins l'anonimat d'una ciutat.

Allò que importa és buscar i trobar en cada circumstància l'ambient convenient i l'entorn adequat, llegint, escoltant música o eixint a les finestres i balcons per no veure ni sentir no ningú, que malgrat la contradicció que pot significar, vet per on és un bon senyal.

El dia que fa 92 anys que vas nàixer...

Sí, hui, el dia quatre del més quatre hagueres complit anys, 92 en concret. Tantes vegades que deies això de "ja estic preparada i potser no arribe als 90" i tantes que jo et deia que no fores ximple, que per descomptat que arribaries, i si, vas arribar tot i que Déu no va voler esperar més per portar-te al costat d'Ell.

I encara que a tu no t'agradava massa llegir, vas ser molt bona fent les teues coses, tu eres més de boixets i cuina, avui t'escric una carta directa, en destí a les estrelles, perquè la lliges, una carta on dir-te que et recordem cada dia, que sempre hi ha "uns consells, unes paraules i també una coca, uns pastissets, unes mones..." que ens fan pensar en tu.

La mort és una cosa tan natural com la vida, ja que aquesta sense aquella no existiria, simplement vas anar-te'n quan et tocava i en el moment en què ací ja havies completat "la teua vida". 18 mesos després de la teua partida, la teua imatge, el teu saber fer i la teua bonhomia segueixen presents entre nosaltres perquè estàs viva, perquè et portem al nostre cor i a la nostra memòria.

Tot i que mai vas donar-te importància per res, mai trobaves que havies fet res fora del normal, en aquests dies de confinament a casa haguera estat molt bonic haver-te vist al matí feliç, complint un any més de vida al nostre costat i traginant amunt i avall i manant sense manar...

Sé que ara estàs bé perquè ho note, perquè no tinc angoixa quan pense en tu. Estic convençut que estàs amb tots els que sempre has volgut! Hi ha més enllà que aquí. Dóna'ls un bes a tots de part nostra.

Diuen que tenim sobrevalorats els records que, al cap i a la fi només són química; percepcions sensorials puntuals, concretes. Per poder arribar fins a ells hem d'estirar una mica del fil i al fer aquesta tasca li anem afegint material, unes vegades conscient, altres de manera inconscient. Segur que t'agradarà saber que estem intentant complir el teu major desig, la teua obsessió, que fórem unes bones persones, i que de vegades, massa sovint, ens costa.

Diuen que el temps tot ho cura i tal vegada siga així, ja que és veritat que quan el temps passa, s'alleuja el dolor i la tristor perquè són els nostres companys de viatge i no un enemic com podem pensar; ara ja comence a ser possible arribar a aquest dia, el del teu aniversari, i sentir també alegria. Alegria en recordar moments de la teua vida, en contemplar les teues fotos, en intentar sentir encara les teues paraules, la teua veu.

El temps passat des d'aquell setembre del 2018 m'ha ajudat a madurar i a veure les coses des d'un altre punt de vista, a aprendre i seguir creixent. Per tot això, avui m'atrevisc no només a recordar el dia en què vas néixer, si més no també a celebrar-lo, perquè seguiràs fent anys mentre visques a la meua memòria i això serà per sempre, ja que a més de portar-me a aquest món, vas fer tot el possible perquè en ell visquera feliç i segur.

Ningú podrà discutir que vas ser una persona exemplar, molt simpàtica de tracte, que et feies guanyar fàcilment l'afecte de les persones amb la teua manera de ser tan especial, per això vas arribar a ser molt excel·lent i admirada.

Gràcies per la teua sinceritat i el teu somriure. Sempre et voldré. I avui més, el dia en què en fa 92 anys que vas nàixer!

Pluja de milions.

Dilluns dos de gener de l'any 2017, ahir va fer tot just tres anys i tres mesos, publicava en aquest mateix blog un post amb el mateix títol que hui encapçale aquest, tot i que en aquell moment, el meu comentari al voltant de "la pluja de milions" feia referència al pressupost, "orgull de la província" de la Diputació de Castelló per aquell 2017, i hui, voldria centrar-me en una "pluja de milions" totalment diferent.

És possible que els més de 131 milions d'euros que la Diputació va gastar-se aquell exercici contribuïren en aconseguir un avanç per la gran majoria dels nostres pobles en serveis socials, carreteres o cultura, per citar només algunes àrees, no ho sé, perquè crec és difícil per no dir impossible, quantificar les millores i distingir-les del que no s'haguera pogut fer de no comptar amb aquests euros. Espere i vull creure que aquells diners van ser molt ben gastats i invertits des del primer fins al darrer euro.

En aquests dies de pandèmia, totes les notícies que ens arriben començant per les sanitàries, passant per les econòmiques i acabant per les administratives, totes les persones que "tenen alguna cosa a dir", des del govern, passant pels empresaris, i arribant al darrer dels treballadors, després d'assenyalar que cal actuar amb solidaritat i consciència col·lectiva, acaben demanant intervencions econòmiques, monetàries, diners en definitiva, com a elements claus per eixir-ne d'aquesta grossa que ens ha caigut al damunt.

En relació amb el front primer i principal, el sanitari, i davant la manca de material bàsic, sabem que el Govern Central ha destinat una partida de més de 500 milions, per comprar aquest material a la Xina; d'altra banda, també la Conselleria de Sanitat de la Generalitat complementàriament ha habilitat una inversió d'11 milions per garantir el subministrament de material mèdic al nostre territori. També la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha explicat que s'ha tancat la compra de material sanitari i s'han cobert les necessitats plantejades, de manera que Espanya i els altres estats de la UE podran accedir a aquest material i distribuir-lo entre  els seus hospitals. Milions, milions, milions...

Entre les mesures per pal·liar la crisi, el govern espanyol per frenar una altra corba descendent, la del front econòmic de l'ocupació i la producció, anunciava fa ja quinze dies, la mobilització de 200.000 milions d'euros, que han de servir per a capejar la paràlisi de l'activitat empresarial i evitar la ruïna. Ara, dues setmanes després, des de la UE s'anuncia un fons de 100.000 milions per frenar els acomiadaments amb la vista posada a Espanya i Itàlia, ajudes que s'afegeixen a les implementades des del Consell de la Generalitat Valenciana amb la creació d'un fons de 200 milions per invertir en grans empreses o les ajudes per valor de 57 milions per evitar que els autònoms cessen en la seua activitat. Milions, milions i més milions...

Fa un mes ningú haguera pensat que anava a ocórrer tot el que estem vivint, però, tot i les dificultats, és emocionant veure com també moltes empreses i persones s'impliquen per ajudar, són dies en què la solidaritat creix i a la quantitat de milions donats en material, s'han d'afegir les donacions directes, "en diners". Amb la finalitat que no cresca la picaresca, el Govern posa en marxa un compte bancari per centralitzar la recepció que ja s'etan fent de les donacions, que si és veritat tot els que es diu, no és poc: Endesa 25 milions, Iberdrola 22 més, Nadal-Gassol uns altres 11, Messi i Guardiola un cadascú... Milions, milions, milions...

Pluja de milions que ha de servir per a reforçar els processos oberts en tots els camps per part dels diferents Governs, cobrint les necessitats urgents de la població, començant pels més dèbils, i organitzar la capacitat de fer front al bitxo, a tots els nivells.

Només espere que el repartiment es faça amb rigor, seny i justícia i que "els euros" arriben on han d'arribar i es destinen a allò pel que realment s'han lliurat. "Benvinguts siguen els diners. Ara, només falta fer un bon ús ells, sense oblidar mai que són diners provinents de la generositat i per aquells que realment els necessiten".

Els ulls em feien papallones...

 Els germans Marx van ser uns còmics nord-americans, que van fer-se cèlebres quan Hollywood va passar de fer pel·lícules mudes a sonores, ara fa cent anys, pel seu dur i estrany sentit de l'humor i les agudes sàtires de l'alta societat i la hipocresia humana.

"Ok diario" és un diari digital espanyol, fundat el 2015, el lema del qual és "el lloc dels inconformistes", publicació que ha arribat a ser qualificada de premsa groga, en presentar notícies amb titulars cridaners, escandalosos o exagerats, encara que en general aquestes notícies no compten amb cap evidència i sense una investigació ben definida.

Ahir, en llegir una notícia del diari em van vindre a la memòria els Marx, en comprovar com l'ésser humà pot arribar a ser meravellós i estúpid alhora. Amb un titular més que cridaner, el diari donava a conéixer una actuació, que de ser així de crua, semblava gens ètica, poc humana i quasi desesperant.

Tots sabem la veritable angoixa que està patint el Govern Central i també els Autonòmics, pels problemes de proveïment de material sanitari i quants esforços s'estan fent per tractar de comprar i fer arribar aquest tipus de material als nostres hospitals, residències de gent gran i forces de seguretat, i com, ara mateix, aconseguir-lo suposa una autèntica batalla; fins i tot el Govern en els darrers dies ha enviat un avió militar a Shangai per agilitzar l'arribada.

Per això en llegir aquest titular: "El Gobierno paraliza en Zaragoza 5.000 kilos de mascarillas para Madrid porque Aduanas cierra a las 15h" els ulls van començar a fer-me papallones. Com era possible aquesta situació? Lamentable, el perfecte esperpent, digne d'una comèdia dels Marx, de no ser perquè era real.

Informa el diari que segons les autoritats sanitàries de Madrid i València, inicialment les receptores del material, aquest va ser paralitzat, el dimarts i no va poder eixir cap al seu destí fins ahir al matí, tanmateix des del Ministeri d'Hisenda es nega aquest extrem. Com quedem? Qui té raó?

En aquesta ocasió i mirat fredament crec que cal fer més cas als sanitaris que als polítics, entre altres raons perquè els sanitaris són els "urgents" destinataris, aquells per als que cada minut que passa és minut perdut contra el virus, i més encara si, com afirma el diari, disposen del document de consigna que ve a demostrar que el material va partir de l'aeroport internacional de Xangai Pudong amb destinació a Saragossa en un vol de la companyia Qatar Airways.

Si les dificultats van ser unes altres, si la descàrrega no va poder fer-se ràpidament i va haver-se d'endarrerir per alguna altra circumstància, si va perdres tota la vesprada i la nit del dimarts per algun motiu insalvable, ho desconeixem, perquè tampoc el Govern ho ha dit, però si no va poder transportar-se al seu destí final perquè "la duana tancava a les 15 hores", el fet constitueix tota una burla per les administracions destinatàries de Madrid i València i tots els professionals que les necessitaven.

Si no fora perquè la situació és massa seriosa, diria que estem davant d'una escena humorística de l'estil dels germans Marx, irreverent i trasbalsada, fins i tot irònica, que hauria de servir per a relaxar la tensió actual, però no, no és així, i lamentablement algú hauria de donar una explicació clara, coherent i sobretot creïble, del que va passar.

Animals pel poble

 De vegades els insults es formulen amb especificacions: ets un porc, un ruc, una guineu, una foca, una vaca, una hiena, un garsa, un lloro, un escurçó, una rata o un gos. En aquests dies en què se'ns demana una vegada i una altra un esforç individual, assabentant-me dels comportaments incívics d'alguns dels veïns, no dubtem en qualificar-los d'animals.

Però no voldria jo avui parlar d'aquelles persones que es comporten de manera incívica, despòtica, brutal o desmesurada. La meua reflexió se centrarà en els animals en general i en concret a la relació de proximitat que, en moments com els d'ara en què les ciutats queden prou "buides d'humans", mantenim amb aquests éssers vius.

D'una banda tenim els de sempre, el gran grup dels animals anomenats "de companyia" que ocupen un lloc destacat en la societat actual, encapçalats pels gossos i gats, que en moltes ocasions produeixen efectes beneficiosos a la nostra vida, incrementant el contacte social, fomentant el sentit de la responsabilitat o fins i tot promovent l'exercici físic per allò d'haver de traure'ls al carrer.

Vet per on ara en aquestes setmanes d'estat d'alarma en què s'obliga a la majoria del veïnat a estar confinat a casa, limitant la circulació de les persones a la via pública, "treure a passejar a les mascotes" és tenir butlla per abandonar la llar. Entenc que els animalets, acostumats a pixar i cagar al carrer, els hi siga necessari eixir, però també aquest fet ha despertat la picaresca i, a hores d'ara, la policia ja ha hagut de multar a més d'un per "estar passejant el gos" a més de dos quilòmetres de casa. Quina barra i quina poca vergonya!...

I d'altra banda vull fixar-me en els altres animals, aquells que sense ser considerats mascotes, animals domèstics, també conviuen entre nosaltres, compartint l'espai a les nostres ciutats i pobles.

En aquests dies pardalets, coloms, gavines, i fins i tot garses i ànecs aventuren a endinsar-se, cada dia una mica més a les ciutats, també a la nostra, per allò d'estar més tranquils perquè no hi ha trànsit rodat, ni tanta gent desplaçant-se ni tant de soroll. 

De segur que haureu vist aquelles imatges quasi insòlites d'una família d'ànecs passejant tranquil·lament pel centre de Saragossa, d'oques a Còrdova o aquella altra d'un gall d'indi que eixint-se del seu espai natural,  passeja tranquil·lament pels carrers de Madrid, o haureu escoltat aquella notícia, de casa nostra, que informava que les brigades municipals alimentaven els ànecs del parc Ribalta per evitar que continuaren saltant-se la quarantena i feren turisme per l'avinguda del Tram.

És veritat que tots aquests animalons ja conviuen amb nosaltres de manera habitual, però la disminució de l'activitat i presència humanes permet que algunes espècies oportunistes,i això ja és molt més greu, amplien les seues àrees d'expansió, apareixent en llocs que no acostumaven, cas d'un llop a Pontevedra, un os a Astúries o més a prop nostre una família de porcs senglars passejant pel corredor verd del Camí de la Plana  o una cabra a les portes de les muralles de Morella.

Els experts creuen que molts més animals aventuraran a endinsar-se en l'asfalt en els pròxims dies i setmanes, és a dir, mentre dure el confinament, però que un cop recuperem l'activitat normal, tots aquests animals deixaran les seues incursions per les ciutats i pobles, reajustant-se al seu hàbitat natural, ja que com ens han ensenyat sempre, continue sent veritat allò de "els animals salvatges defugen el contacte humà i els espanta el soroll del trànsit". Veurem que passarà en els dies i setmanes vinents...