Els sons del silenci...

 Resulta molt difícil d'experimentar, conéixer o viure la màxima manifestació del silenci perquè també és molt difícil trobar-se en una situació en la qual experimentem l'absència total de so o soroll. Per mi el silenci fins ara "normal", era el que és corresponia a allò que trobava al costat de la quietud, la calma, el repòs, aquell estat en què no se sent cap so ni cap soroll.

Tanmateix el silenci no ha estat mai un element inherent a la meua vida; com molts de vosaltres, jo vaig néixer i he viscut sempre en una ciutat, és veritat que no massa gran, però encara així, això m'ha subjectat a un bulliciós menú diari de sorolls, rumors, estrèpits i crits de variat to, timbre i volum. A més, la meua vida professional va desenvolupar-se a l'ensenyament, sóc docent, la qual cosa, per molts anys, va multiplicar la meua dieta diària de decibels fins a la indigestió.

Fins fa unes tres setmanes, si alguna vegada se m'acudia pensar en el silenci, immediatament en venia al cap una melodia, una de les cançons més boniques que s'han escrit mai,"The Sounds of Silence" escrita i interpretada pel duo de folk rock Simon and Garfunkel, que vaig descobrir com a part de la banda sonora d'una pel·lícula, "El graduado", considerada per la Biblioteca del Congrés dels EEUU com a cultural, històrica i estèticament significativa, i que tots segur haureu vist.

Una cançó que comença amb una estrofa intel·ligent i preciosa que diu: "Hola foscor, la meua vella amiga / he vingut per parlar amb tu de nou / perquè una visió lliscant suaument va deixar les seues llavors mentre jo dormia / i la visió que va ser plantada al meu cervell / encara perdura dintre del so del silenci". Una meravellosa interpretació del silenci com a signe d'afecte.

I és que ara, de sobte, hui encara una mica més en ser diumenge, es trenca aquest fragor circumdant que fa només unes setmanes envaïa les nostres vides i al que estàvem acostumats, i observem un despertar de la ciutat diferent, amb mancança de la remor dels clàxons i del brunzir del trànsit urbà, de vehicles i vianants que, al contrari que el nostre millor desodorant, ara sembla ens ha abandonat.

Però com ens diuen una vegada i una altra, açò també passarà, i si bé l'existència de soroll és senyal de vida, ara la seua absència no ha de ser precisament senyal del contrari. Perquè des del silenci també es pot estar vivint o creant intensament.

Cada cosa al seu moment. Aquest silenci,trencat amb els aplaudiments de cada vesprada, també és comunicació perquè forma part del missatge col·lectiu, Fins i tot quan no es diu res com ara se'ns mostra el carrer, amb aquest impressionant silenci, també es comunica.

Hi ha estones per a tot. Per escoltar a Simon i Garfunkel o si voleu al grup d'indie pop català Love of Lesbian, que amb el suggerent títol "Nadie por las calles" "Nadie por las calles" ens ofereixen mitjançant la seua música i lletra, la seua particular visió reflexiva sobre els dies i nits no viscuts dins l'anonimat d'una ciutat.

Allò que importa és buscar i trobar en cada circumstància l'ambient convenient i l'entorn adequat, llegint, escoltant música o eixint a les finestres i balcons per no veure ni sentir no ningú, que malgrat la contradicció que pot significar, vet per on és un bon senyal.