25 anys.

Per ser exactes, vint-i-cinc anys, tres mesos i quatre dies, 9227 dies, són els transcorreguts des de l'1 de març de 1997 fins al dia d'ahir, Pentecosta, 5 de juny de 2022.

En 25 anys han passat moltes coses, però cal persistir als somnis, i ahir va ser un bon moment per recordar, amb un acte ben organitzat, com les ganes van poder als mitjans econòmics i, també, al coneixement de l'entramat polític municipal-fester.

Amb un pressupost inicial de 120 milions de pessetes de les quals 90 milions eren d'aportació directa municipal, i un nou president de la Junta de Festes, el periodista Raül Pascual, es van iniciar l'1 de març de 1997 les festes de la Magdalena en la 53a edició, amb unes "reines" festeres Mª José Rovira i Andrea Felip, amb unes "dames" i un equip de treball disposat a fer de la festa el nucli de germanor i lligam perenne.

Fruit del consens i la reflexió entre els diferents col·lectius i l'ajuntament, aconseguit uns dies abans de l'inici, amb l'eslògan al cap "beure no és viure", la setmana festera va ser un exemple de com compaginar festa i absència d'incidents, i, sens dubte, aquell any, va ser un de què va aconseguir-se una major i desitjada unió entre allò que és oficial, i allò que és més popular.

I ara, 25 anys després, calia celebrar-ho. I ahir va ser el dia; també l'oratge, com ho va fer en aquella setmana festera va acompanyar-nos i més de 60 persones, alcalde, regidor, reines, corts, pares, membres d'aquella Junta de Festes vam ajuntar-nos per celebrar, com ho fèiem aleshores, per damunt les diferències personals, l'estima i el treball que, abans, ara i sempre, encara fem per diferents camins, però sempre pel nostre estimat Castelló.

I entre risses i comentaris van anar sorgint els records... "La Magdalena-97" va ser diferent. Per molta tecnologia posterior, per moltes persones en altres Juntes de Festes, per molt actes repetits, per altres novetats, aquells dies van ser per nosaltres diferents, amb la recuperació de costums que ja formen part de les nostres vides.

Vam recordar la veu d'en Pedro Romero llegint el Pregó anunciador de la festa, i les 26.000 canyes que, perparades per la familia Renau, en un matí assolellat van ser repartides abans de l'inici de la romeria, aquella que per primera vegada i en la part religiosa presidira el nou bisbe de la diòcesi Reig Pla i el gran nombre de polítics que al costat de l'alcalde Gimeno, van participar en la comitiva civil. Fins i tot van passar per la nostra memòria, com un "flash", l'ambaixador d'Argentina Carlos Amor i la delegació del municipi italià de Cava di Tirreni que també van unir-se a la festa.

I Josep M. Francés, el preste encarregat de portar la relíquia en aquella massiva participació d'autoritats i de romeus i el repartiment "de rotllets" a Sant Roc de Canet, en el moment de la tornà, o els trenta-tres participants en el "concurs de carros" i com malgrat que la reina i les dames van tornar amb autobús al final del matí, es van incorporar a la tornà, vestides de llauradora, en arribar aquella, a la vesprada, al convent de les germanes carmelites descalces del Caminàs.

I la desfilada de Gaiates, i la pujada al campanar, i "l'encesa", i el Tombacarrers, i Volantins i Xarxa, i el festival de pirotècnia i el concurs de mascletades, i la dècada prodigiosa, i Rosario, i la festa de la "marxalena", i el festival de música de festa i com Paco Pascual ens recordava a través del Programa oficial de festes que aquell any havíem de dedicar especial atenció a l'ofrena a la Verge, en complir-se el cinquanta aniversari de l'acte i 75 del nomenament com a Patrona...

25 anys no són prou per a fer oblidar un temps viscut amb harmonia i generositat, amb intensitat, per alguns que, aleshores érem joves i altres ,encara xiquets, Gràcies, Raül, María José i Andrea, i gràcies, companys per fer d'aquest dia un moment únic. Per molts anys!

Volar, volar, volar...

Que l'aeroport de Castelló va nàixer com un projecte "personal" d'un antic dirigent provincial, i que des dels seus inicis només ha portat maldecaps, és un fet més que evident, només cal consultar les hemeroteques per a confirmar-ho.

Però si una cosa va ser la cabuderia d'aquell Fabra, arribant a convertir la infraestructura de la Vilanova en l'aeroport més absurdament famós d'Espanya, no és podia ni devia abandonar, i després d'un temps inaugurat sense avions, març del 2011, i quan el senyor Fabra es trobava a la presó, setembre de 2015, va aterrar el primer avió procedent de Londres.

Transcorreguts més de 6 anys des que aquell Boeing 737-800 aterrara, diferents intents de gestió i  venda, de col·locar-lo com a centre de manteniment d'avions, com a camp de proves de desenvolupament de motors, juntament amb l'intent de posada en marxa, retards i recuperacions de diferents vols comercials, han acabat per fer de l'aeroport de Castelló un "més que gran mal de cap" per a la Generalitat Valenciana, a l'hora no ja de traure-li un mínim rendiment a les instal·lacions, si més no de frenar la sangria de les pèrdues.

I la història continua, amb un nou capítol; fa 15 dies el president de la Generalitat, Ximo Puig, va anunciar la propera licitació, per part de la societat pública Aerocas, d'una nova ruta aèria entre Castelló i Madrid, amb cinc freqüències setmanals, amb l'objectiu que començara a operar aquesta tardor, un nou intent per a situar l'aeroport de Castelló al mapa nacional i internacional, realitzant-se els tràmits necessaris perquè la ruta siga considerada pel Govern de l'Estat com Obligació de Servei Públic, cosa que havia d'obrir la porta a rebre subvencions directes a l'estil d'altres rutes espanyoles i rebaixar així la càrrega econòmica per a la Generalitat.

L'actual directora general d'Aerocas, la senyora Blanca Marín,no cabia dins de si de goig en pensar en la importància de disposar d'un enllaç amb l'aeroport Adolf Suárez Madrid-Barajas. Un contrat que, semblava anava a eixir a concurs per dos anys i amb un import màxim per anualitat d'1,3 milions d'euros, del qual un 50% corresponia a la part fixa i un 50% a la variable.

No hi han hagut de transcórrer massa dies, quan el passat dimecres 15, es feia públic que l'anhelada declaració de la ruta com a Obligació de Servei Públic, no és, a hores d'ara, factible, ja que no compleix els requisits que la Unió Europea marca per a aquest tipus d'enllaços aeris, quedant de moment l'assumpte paralitzat.

I quins direu són els arguments esgrimits per afirmar que aquella petició no encaixa en la normativa europea? Doncs els que des del primer moment han estat en boca dels veïns: l'existència de modes alternatius de transport més sostenibles, i l'àmplia connectivitat disponible a través d'altres nodes de la comunitat autònoma, cas de l'autovia, el tren o el proper aeroport de Manises.

Tenia fins ara considerat al president de la Generalitat, al senyor Puig, com un home reflexiu, ponderat, madur, sensat i judiciós, però després del revés, sembla que, tal com ha confirmat hui mateix a Castelló, la Generalitat mantindrà el concurs per oferir aquesta nova línia aèria estable, fins i tot posicionant-se en contra del company de partit i conseller d'Hisenda, i Model Econòmic, el senyor Arcadi Espanya i el conseller d'Economia, Comerç i Treball, el senyor Rafael Climent, aquest soci del Govern de Compromís.

Senyor Puig, volar des de Castelló a Londres, Brussel·les, Katowice, Budapest, Bucarest, Sevilla, Bilbao o Madrid, és molt bonic, interessant i cridaner; fins i tot pot ser un bon reclam electoral, però, cal apostar per "connexions sostenibles" i evitar una nova despesa en unes instal·lacions que van ser una ocurrència del PP més corrupte i un fiasco, que encara més de 10 anys després, continua suposant-nos als valencians una sagnia important de recursos. Per l'amor de Déu no caiga vosté al mateix clot i, el que és pitjor, ens arrastre a tots els valencians.

Naturalment, cap govern que busque el millor futur possible per a les ciutats i els seus habitants, també el de la Generalitat Valenciana, pot viure d'esquena als canvis necessaris demanats per la ciutadania i per les veus expertes i impulsats des de tots els organismes internacionals, però vist el que estem veient, sembla que aquesta connexió per vosté senyor Puig avalada, ni és considerada necessària, ni l'hem demanada majoritàriament la gent de Castelló, ni els membres del seu equip de Govern, ni els organismes nacionals i internacionals la consideren encertada. Hauria de fer-se'ho mirar no troba?

Reflexions sobre una nova proposta: La Gaiata com a BIC-I

Segons he pogut consultar 36 són els BIC, Béns d'Interés Cultural dels que podem gaudir a la nostra ciutat en les diferents categories. Disset BIC-E, "escuts" heràldics, entre d'altres els dels Tirado, Casalduch, Andreu, Segarra o el de l'orde de Sant Agustí, deu "monuments" BIC-M, l'ajuntament, el Castell Vell, La llotja, el Palau episcopal o el campanar, un en la categoria "arxius", BIC-A, l'històric provincial, un bé "moble" BIC-Mo, la campana Tàfol, un "conjunt històric", BIC-CH, el Parc de Ribalta, i sis béns "immaterials" BIC-I.

En aquests darrers voldria centrar el meu comentari, per dues raons, la primera per ser, tal vegada, els més desconeguts, i la segona perquè acaba de fer-se públic una iniciativa destinada a tractar d'incloure una nova proposta.

Per donar resposta a la primera de les raons, per fer-los una mica més coneguts, cal dir que els béns immaterials, o béns intangibles, són aquells béns que no presenten una presència física, per la qual cosa no es poden tocar, però si presenten un valor. Així, en una empresa, per exemple, serien béns immaterials les hores de treball, una marca, una patent, la prestació de serveis o les obligacions amb tercers.

Si parlem des del món de la cultura, seran d'interés immaterial, els usos, les expressions i els coneixements, juntament amb els instruments, espais i objectes que els són inherents, que formen part d'un col·lectiu i la seua cultura característica. Patrimoni que es transmet de generació en generació i és recreat constantment pels seus protagonistes com a part identitària de la seua història i la seua peculiaritat com a comunitat.

I si baixem una mica més la concreció, trobarem que tenim reconeguts al nostre Castelló sis béns descrits com a d'Interés Cultural Immaterial: Tres societats musicals, declarades pel Consell el 2018, tot just fa ara quatre anys, com a part de les 549 societats musicals federades escampades per tot el País Valencià, l'Associació Musical Castàlia, l'Associació Unió Musical del Grau i la Unió musical Mestre Gargori, juntament amb els tocs manuals de campanes del campanar de la Vila (2013), les Normes de Castelló, referent de la normalització de la nostra llengua (2015) i la Romeria de les Canyes com a ritu d'afirmació identitària col·lectiva i de commemoració històrica per a la ciutat (2017).

I la segona raó d'aquest comentari és per fer-me ressò, com deia més amunt, d'una nova proposta d'inclusió en el catàleg, d'un nou bé molt lligat a la nostra ciutat. Reconèixer com a bé d'interés cultural immaterial a la Gaiata. Una iniciativa feta pública aquesta mateixa setmana i impulsada per Agustín Mon, exmembre de la Junta de Festes, i gaiater de l'any 2018, que fonamenta la petició en assumir que no només és un tema dels festers, és de tota la ciutat, per ser,la gaiata, l'element essencial i fonamental de les festes de la Magdalena.

Ràpidament, diferents partits polítics locals s'han unit a la petició, Som Castelló ha demanant a les Corts Valencianes que aproven aquella singularitat; Compromís ahir mateix penjava el següent twit "Ens adherim a la iniciativa per declarar les Gaiates de Castelló com a Bé Immaterial d'Interés Cultural" i afegia "sempre donarem suport a les iniciatives que posen en valor el patrimoni castellonenc i fer créixer les nostres fetes de la Magdalena"; fins i tot en una recent roda de premsa, l'alcaldessa acaba de mostrar públicament el seu suport a la iniciativa... Sembla que la idea de l'amic Mon, està caient en "terra bona".

Evidentment, la Gaiata sense cap mena de dubte es mereix aquesta distinció, però, atenció, la Gaiata com a monument, com a element diferenciador i distintiu de les festes, deixant a un costat la Gaiata com a col·lectiu fester, que tot i ser en alguns casos element dinamitzador de les festes, la gaiata entesa com a comissió, estic segur que, en alguns casos, el títol de BIC els hi ha de venir gran.

No oblidem que aquesta distinció, que tant de bo siga concedida aviat, obliga a assolir un esforç i treball professional per dignificar, dotar de qualitat i excel·lència al monument, a la vegada que a cuidar la imatge, contribuint al seu prestigi, divulgant la seua essència i fomentant la seua representativitat com a element diferenciador de les nostres festes, respecte a altres, més properes o llunyanes.

Puc estar errat, però a hores d'ara, demanar la consideració de BIC immaterial per les gaiates, amb l'estructura i suport veïnal actual, és més que perillós; la voluntat, estima i sacrifici dels "gaiaters" tot i ser admirable, si no hi ha una major implicació social, econòmica o empresarial, si no hi ha una implicació privada al darrere amb noves fórmules per aconseguir noves injeccions monetàries, al costat d'una renovada il·lusió veïnal per crear i dignificar el monument, el títol de BIC perdrà amb la Gaiata, part del seu significat.

Qui ho havia de dir!

Tot just hui fa 70 anys a la tercera pàgina del diari "Mediterraneo", que, en aquells anys, costava 70 cèntims de pesseta, i es definia a la seua capçalera com a "Diario de Falange Española Tradicionalista y de las JONS", es publicava un extens article amb el següent títol: "Castellón segunda provincia naranjera de España".

S'acabava de tancar la campanya citrícola 1951-1952, i en l'article, el periodista, a més a més de fer constar que eren 280.000 les fanecades dedicades al cultiu del taronger, feia especial menció a què juntament amb els beneficis que proporcionava al llaurador la producció, la manipulació del fruit facilitava complementàriament bons jornals a més de 10.000 persones.

En un quadre inserit al mig de la notícia, destacaven en xifres les 249.900 tones recol·lectades en aquella campanya, de les quals, la quantitat més gran, 91.000 tones, més del 30%, pertanyien a una sola varietat: Sanguina.

Ara, 70 anys després es publica en un altre mitjà també local, "El Mundo Castellón al Dia" un altre article, en aquest cas amb el titular: "La naranja, tocada y hundida tras el récord de importación de Sudàfrica", on comprovem que pràcticament i només en el primer quadrimestre de la campanya, setembre-desembre 2021, vora 250.000 tones van ser exportades pel país Africà envers el mercat comunitari.

La conseqüència directa és per tots coneguda, les pèrdues econòmiques per als productors de taronja són irreversibles, l'abandonament de les terres cultivades a l'horta castellonenca és més i més gran cada temporada que passa.

De res va servir que de ser la sanguina la reina, es passara a partir dels anys 50 del segle passat, per ser més productiva i rendible, a la "clemenules" com a favorita; tampoc aquesta varietat de mandarina aconseguida per mutació espontània de la clementina fina, coneguda també com a Nulera o Clementina Reina, de fruit més atractiu i poques o cap llavor, va poder parar la desfeta.

Quina diferència de titulars periodístics en tan pocs anys de diferència, i quin canvi en les varietats predominants a la Plana, i només en una generació, qui ho havia d'imaginar!!!

I quina casualitat que les dues varietats més productives en el temps, hagen tingut el seu origen a les nostres comarques, ja que si la sangüinelli va ser descoberta el 1929 en un hort d'Almenara sorgida per mutació directa i espontànea de la doble fina, la clemenules va sorgir 24 anys després, el 1953 a Nules per mitjà d'una mutació espontània de la clementina fina.

En aquesta campanya que ara tot just està finalitzant, ha estat encara prou fàcil veure "clemenules" al mercat, i molt més difícil veure "sanguines", perquè fa més anys que van deixar de ser "rendibles".

Hi ha una dita popular que diu "quan la barba de ton veí veges afaitar, posa la teua a remullar", una dita que ens ensenya que constatada alguna cosa que ha passat al nostre voltant, el mateix pot tornar a passar i, per tant, cal estar preparat per a intentar evitar-ho, si allò pot ser dolent.

Quant de temps li queda a la clemenules al nostre terme? El mateix que li va quedar després de 1952 a la "sanguina" en passar de ser la reina de l'exportació a la desaparició dels mercats, poc, molt poc.

Qui ho havia de dir! Si els nostres avis aixecaren el cap, els hi resultaria del tot impossible entendre el canvi, més encara, qui li ho havia de dir al periodista aquell dijous 22 de maig de 1952, amb tota seguretat li hagués resultat altament improbable entendre que el diumenge 22 de maig de 2022, les "sanguines" serien residuals, quasi històriques a Castelló i que la citricultura, amb la "clemenules" al capdavant, té els dies comptats...

Mare por!

Diuen els psiquiatres que la por és necessària a la vida, tot i que de vegades ens paralitza; tot i això, viure "la por" és necessari en algun moment de la vida per, acceptant-la primer, després tractar de superar-la, això ens fa créixer. En alguns casos és prou senzill, en altres una mica més complicat, i "mesurar" la por que podem arribar a tenir front alguna situació, no és gens fàcil, no tenim cap instrument quantitatiu.

La preocupació, la probabilitat, les conseqüències, són factors, sentiments incòmodes que influeixen en les nostres pors; entre les més comunes: al ridícul, al fracàs, a la soledat, a les malalties, al fet desconegut, o a la mort.

La por a les malalties greus, a les infectocontagioses, a la nostra terra, al nostre poble, ha estat gràcies a les vacunes, que en la majoria dels casos vam rebre majoritàriament de ben menuts, una de les pors "menors" durant molts anys.

Però va arribar el 2019 i vam haver de familiaritzar-nos en poc de temps amb una "nova preocupació", una nova malaltia, la Covid-19, que afectant el nas, la gola, les vies respiratòries o els pulmons, resultava en molts casos, mortal. La por a la mort va fer-se present fins que van arribar les primeres vacunes, estàvem salvats! La pandèmia de la Covid no ha arribat a desaparèixer, però sembla els avanços ens han portat tranquil·litat, i a poc a poc les nostres vides, dos anys després del trasbalsament, començaven a "ser normals".

I així estàvem, sentint que en la darrera setmana a Castelló s'havien registrat 741 casos nous de Covid, 349 en majors de 60 anys, que 113 persones estaven hospitalitzades i 5 en l'UCI i que el nombre de morts havia augmentat en 4 veïns, quan, de sobte, el passat dimarts un altre sobresalt, un altre ensurt, va transmetre's pels mitjans d'informació: "Se detectan los primeros casos de la viruela del mono en España. El mayor brote jamás visto en Europa".

La pigota del mico? Com va passar-me amb "la Covid", mai havia escoltat aquesta malaltia. Coneixia la pigota com a una malaltia molt contagiosa i greu, que tenia la certesa que, gràcies a la vacunació estava erradicada a Espanya, i ara una nova pigota entra en escena, la del mico, i una nova "por" es fa present.

La cosa sembla greu, cada dia que passa el nombre d'infectats creix i s'escampa per tot el territori. En cinc dies es confirmen 30 casos per "PCR", una altra paraula que en els darrers anys s'ha fet més que familiar, i "la por" creix...

Una malaltia coneguda a l'Àfrica i que es transmet pel contacte amb animals silvestres, però que "ha saltat" a les persones transmetent-se pel contacte directe amb les lesions de la pell, amb fluids corporals d'una persona infectada, amb partícules respiratòries i amb objectes contaminats com la roba de llit.

Una malaltia que ens diuen està evolucionant gradualment per adquirir rellevància global i què de ser una malaltia considerada molt rara i infreqüent i de letalitat baixa, també és ben cert, que com va passar amb la Covid, no hi ha, a hores d'ara, cap vacuna preventiva ni tractament eficaç al 100% per controlar-la. No volies "caldo", puix dues tasses.

Dues o tres tasses? Perquè avui m'he desdejunat amb una altra notícia que, de segur haurà despertat en més d'un veí, una nova por: "Alertan de la proliferación de una garrapata portadora del virus de Crimea-Congo en las islas Columbretes de Castellón".

Crimea-Congo Virus? Ai, senyor! Ha estat el regidor de Transició Ecològica del nostre ajuntament qui ha afirmat: "hi ha un perill molt seriós i real amb un tipus de paparra, la Hyalomma, comuna a l'Àsia, Europa i l'Àfrica, que actua com a vector d'un virus del gènere Nairovirus que provoca la febre hemorràgica de Crimea-Congo".

A les Columbretes? Al costat de casa? Si, la paparra s'ha trobat adherida al plomatge d'algunes aus migratòries sobretot en la "bugadera boyera" l'au més comuna de veure sobre grans mamífers i que abunda en zones com Moncofa, de les que es fa un seguiment a les illes, i que viatja amb l'ocell des del moment en què aquells s'alimenten d'insectes o deixalles orgàniques, fins a una zona on poder parasitar altres animals, principalment conills, porcs senglars o cabres, que en ser caçats i consumits, permeten l'entrada del virus i, amb això, la malaltia.

No fa massa dies vam conèixer la notícia que a la comarca dels Ports, el 97% de les cabres hispàniques són portadores del virus, i que aquest té una letalitat del 30% amb simptomatologia que pot acabar amb insuficiència renal, hepàtica o pulmonar sobtada.

Por, nova por... I en van tres!!! Fins a quantes més? Açò no s'acaba mai, serà el preu del progrés? Mare por, pareu el món que vull baixar...