Expectació, interés, curiositat... desconfiança?

Un projecte que acaba de ser presentat a l'opinió pública, al veïnat, a la ciutadania del nostre poble, i que tal vegada, o no, puga ser realitat en un temps relativament proper, m'ha despertat aquest matí una gran expectació, a la vegada que un interés, una inclinació per conèixer-lo amb més detall, en definitiva la curiositat per saber, de manera que m'he sentit impulsat a buscar més informació.

Però, també, a mesura que anava endinsant-me en el contingut de la proposta la meua desconfiança anava creixent; l'esperança es difuminava recolzada en l'evidència d'accions semblants que al llarg dels darrers anys han anat anunciant-se com a imminents i que, la realitat ens diu s'han desenvolupat, per la raó que siguen, de manera parcial en la major part dels casos i en altres s'han anat quedant per millor ocasió.

Una desconfiança que després d'algunes il·lusions perdudes, sense adonar-me'n, tal vegada, forme part ja de la meua manera de pensar; però jutgeu per vosaltres mateixa...

La notícia diu: "Aquests dies el regidor de Transició Ecològica de l'ajuntament de Castelló, el senyor Fernando Navarro i l'arquitecte Nacho Carbó han presentat el disseny d'un projecte que pretén multiplicar per tres la zona protegida que integra el Molí la Font i l'Ermita de Sant Francesc de la Font, creant un parc d'ús públic amb làmines d'aigua, passejades i aparcament públic".

Un ambiciós disseny per convertir el conjunt del Molí la Font i Sant Francesc en un parc públic ampliant els 2350 metres quadrats que ara conformen l'espai natural protegit fins als més de 59.000, un espai 25 vegades més gran que l'actual, i que ha de comptar amb nous espais com un observatori d'aus, aparcaments, espais per al gaudi dels ciutadans, passarel·les de fusta, una aula de la natura i haurà d'encarar l'eliminació dels molts elements impropis de l'entorn, i la corresponent adequació i integració de l'ermita i del peiró, tot amb la finalitat darrera de crear un paratge obert que, a la vegada que protegisca la diversitat de flora i fauna, puga ser visitat i gaudit pels ciutadans.

Segur? Quan? I el més important, amb quins diners? Malauradament, la rehabilitació i restauració del Molí la Font ha estat un projecte llargament anunciat des de fa més de 20 anys pels diferents regidors municipals defensors de l'ecologisme, però la realitat ens fa veure que avui es manté com un paratge tancat al públic.

L'any 2016 va fer-se un xicotet pas, però res més, en declarar el Molí reserva de fauna i d'especial protecció de la colònia de rates penades; el febrer del 2020 crec recordar que van destinar-se, com un fet excepcional, més de 125.000 euros del pressupost municipal per reformar els dos edificis del recinte i poca cosa més, anunciant-se al final d'aquell any una proposta de millora, conservació i ampliació del recinte protegit fins als poc més de 32.000 metres quadrats, del que no va arribar a fer-se res.

"Pintar como querer" diuen en castellà per expressar que van a fer-se realitat els somnis i és que això és el que sembla el projecte amb un disseny que respecta els afluents, escorrenties i séquies de la zona, que genera dues zones de laminació d'aigua a manera de dues llacunes, amb camins i senders que han de permetre caminar de banda a banda per gaudir del paisatge, connectats amb la resta del territori i fins i tot amb la platja, i que comptarà amb una zona d'aparcament i una altra com a zona d'oci-berenar, per a les famílies.

Un disseny i un projecte preciós, il·lusionant. Ara bé, un projecte el qual, a hores d'ara, només té de "real" allò que costa menys diners, l'avantprojecte d'allò que es vol fer, la "carta als reis" i del que falta el més important el pressupost i els terminis d'execució.

Gestionar com i quan es podrà dur a terme, que és fonamental perquè algun dia siga realitat, d'això no s'ha dit res. Entenc que la tasca no és senzilla ni pot ser ràpida. Però un projecte el qual possiblement s'haurà d'assumir com un compromís de ciutat en diverses legislatures, i vist com s'hi ha actual a l'indret en els darrers temps, entendreu com al costat de l'interés i la curiositat em faça ser prou desconfiat. Fem vots i que, com estem acostumats a veure en altres accions, a la fi, no quede en "fum de canya".

"Playa Chica"... l'oferta és ampla.

No sóc persona que em prodigue massa en freqüentar restaurants, bars o cafés, i menys encara a les vesprades de l'estiu quan puc gaudir d'una bona temperatura a la terrassa de casa ben a prop de la mar i gaudint d'una beguda fresqueta; però, m'agrada la bona companyia, la dels amics, xarrar i comentar el nostre dia a dia, per la qual cosa, sempre estic preparat, a punt per a trobar-me amb ells i elles on siga, i qualsevol excusa és bona.

Sense anar més lluny i a proposta d'una bona amiga que està recuperant-se d'una intervenció mèdica, ahir a la vesprada vam decidir retrobar-nos, i fer-ho en un lloc que a la vegada què estiguera a l'aire lliure, no tinguera problemes d'espai, on poguérem estar tranquils, fresquets, xarrant i enraonant sense pressa, i prendre'ns "algun refresquet".

Sabíem de l'existència des del juny del 2018 d'un local, "playa chica", pertanyent al grup "La guindilla" i ubicat a l'avinguda d'en Ferrandis Salvador, al terme de Benicàssim i a tocar del complex "Eurosol", que era gran, amb més de 1200 metres quadrats i que a més de restaurant-gastrobar, disposava d'un servei de bar amb terrassa vora el mar i una ampla carta de cocteleria, garanties més que suficients "a priori" per decantar-nos per aquell lloc.

Pensat i fet; encara no serien les 7 de la vesprada quan vam anar acostant-nos a l'indret el grup d'amics, un total de 12 persones. El lloc, tal vegada per l'hora, massa tard per una sobretaula i massa prompte per sopar, no estava concorregut, vaja no hi havia quasi ningú. Escampades per tot l'espai no arribaríem els clients a la vintena.

Prompte vam ser atesos per un personal "bastant jove" al que es notava "poca professionalitat" a l'hora de les comandes, i també després, en el moment del servei, i que el salvava la poca clientela que en aquell moment hi havia. Deixant a banda el fet que cap d'ells o d'elles parlava valencià, cosa ja "per se" trista, el fet que diferents persones foren les encarregades d'atendre una mateixa taula, la nostra, mentre un prenia la comanda, l'altre la servia i un tercer volia cobrar, va dur com a conseqüència algun malentés a l'hora del servei; però la cosa que haguera passat com una simple anècdota va anar a més...

Encara no havia transcorregut una hora, quan la xicona que semblava portar una mica la veu cantant, la que primerament ens havia atés prenent nota del que cadascú volíem, va acostar-se'ns per demanar-nos que "abandonàrem la taula", ja que s'acostava l'hora de preparar les taules pel sopar i, aquelles que nosaltres ocupàvem estaven reservades.

Veient que l'interior del local estava totalment buit vam demanar la possibilitat de canviar la nostra ubicació, per poder continuar la nostra estada al local, fins i tot, algun dels nostres va dir que demanaria una nova consumició.
Al cap d'una estona i dient que havia anat a consultar-ho amb el "maître" va tornar i ens va oferir el canvi de lloc, a unes taules que es trobaven a uns pocs metres del lloc inicial. Vam agafar el que ens quedava de cada consumició i vam canviar-nos de lloc.

Traslladats i continuada la conversa, un dels amics presents va demanar una nova consumició, amb la sorpresa que no li'n van portar una sinó tres del mateix producte. A hores d'ara encara ens preguntem de qui va ser l'errada, i això que, ni a l'espai ni a la barra hi havia en aquell moment més de mitja dotzena de clients. No vull ni imaginar que pot arribar a passar quan el local està de gom a gom que, ara a l'estiu, és nit sí nit també.

I que penseu va passar amb les taules que vam haver de deixar? Res, simplement van separar-les i col·locar a sobre de cadascuna uns plats i coberts. Nosaltres vam estar allí vora les 8,30 de la vesprada i llevat d'una taula amb 6 persones, la resta, això si totes preparades, encara estaven lliures. Era necessari fer-nos aixecar més de mitja hora abans, quasi convidant-nos a anar-nos-en, només per separar-les i ficar uns coberts? Increïble...

És veritat que l'espai físic és fonamental en aquest tipus de negoci, i que "playa chica" per la seua ubicació i lloc és ideal també per allò que popularment és conegut com a "tardeo", però si la professionalitat i el tracte al client és sempre així, dubte molt del grau de satisfacció. Vist el que vaig veure ahir, jo m'ho pensaré abans de tornar, l'oferta és ampla.

Cent mesos...

Corria al calendari el mes de maig, era l'any 2006, des de l'àrea de Modernització de l'ajuntament de la ciutat, i sota el nom genèric de "bloggeate", s'obria al veïnat un nou servei gratuït per a la creació de blogs personals, espais d'opinió i comentaris, sense cost algú, donant així la possibilitat d'acostar l'ús de les noves tecnologies a tots els ciutadans.

El mes de març de l'any següent, 2007, vaig llançar-me a l'aventura d'obrir el meu primer blog en aquell servei, i, en total llibertat, vaig anar publicant entre el 2007 i el 2014 a través de més de mil set-centes entrades el que creia pertinent, amb el nom genèric pel blog de: "drosidelraval", fins que va arribar un moment en què el servei va començar a donar problemes i finalment, no sé per voluntat de qui o falta d'aquella, va desaparèixer com a tal del web.

En aquells anys en què "a la força" en moltes ocasions havia d'endinsar-me en el món de la tecnologia digital, vaig conèixer "blogger", una ferramenta gratuïta que permetia també la creació i gestió de blogs de caràcter personal, no dubtant en obrir i "hospedar" en el subdomini de "google blogspot.com un nou blog que, inicialment i per espai d'uns pocs dies, entre el 19 i el 31 de març del 2014, va conviure amb "el municipal" i que va nàixer amb el nom de "Després de set anys" en homenatge al temps en què el blog "drosidelraval" m'havia permés dir la meua.

Hui, huit anys tres mesos i nou dies després d'aquell segon naixement, huit transcorreguts 3027 dies, resulta que el "germà menor" s'ha fet gran i amb més de 1.200 entrades, està a punt de complir 100 mesos de vida, tot un nombre rodó.

Cent mesos és molt de temps per un poble, i tot ha canviat des d'aleshores, l'atur se situava en aquells moments per sobre del 25%, el "Seat Ibiza" era el cotxe més venut, el preu de la benzina rondava el 1'33 euros/litre, moria l'expresident del govern Adolfo Suarez, el paranimf de l'UJI preparava la seua programació de primavera amb espectacles de dansa, cinema i humor, mentre CulturArts oferia en el seu abonament de primavera huit concerts que es celebraren a l'auditori.

I en aquests cent mesos, en aquest blog, he anat dient la meua, unes vegades tractant de descriure el meu estat d'ànim en relació amb algun tema en concret, altres amb observacions puntuals i altres en opinions més o menys compartides. En definitiva i mirant cap enrere només he volgut que el blog suposara un mirall en el pas del temps, que es limitara a reflectir allò que davant meu passa.

El que continuarà sent no està encara escrit, però intentaré que, com ara, el que passe, observe, mire o trobe curiós en el dia a dia, quede escrit.

Vull ressaltar, i agrair, la confiança i el suport rebuts per tots aquells que em seguiu, que tot i que públicament no en sou massa: Luís, Joan, Jose Gregorio, Carlos, Vicente i Araceli, sé i sent que hi ha molts més; també d'aquells que en algun moment d'aquests 100 mesos han deixat "per escrit" algun dels vora 100 comentaris recollits a algunes de les 1200 entrades, a tots aquells que de manera privada a través d'altres xarxes socials, Facebook o twitter dieu la vostra i, també a aquells que, de manera anónima, desconeguts per mi o no, feu que, el nombre de visitants estiga a prop dels 140.000.

El bloc és la meua peça de comunicació digital i em dona satisfaccions, ja que em permet, a la vegada que mostrar-me al món, ajudar-me a assentar idees i compartir-les amb vosaltres. Tot i això, entenc que les coses han canviat molt en aquests 100 mesos, però per mi i gràcies a vosaltres, el blogging, i en concret aquest projecte s'ha convertit en un estil de vida. Per tot això i moltes coses més gràcies, moltes gràcies.

Hisenda som tots?

Tinc clar que els bens i serveis públics estatals que rebem els ciutadans, s'han de pagar entre tots mitjançant els diferents impostos, les diferents fonts tributàries, i que aquells que més ens graven a nivell individual o familiar, ho fan, a hores d'ara, sobre el consum, el patrimoni o la renda.

Així, cada vegada que comprem algun producte, paguem una part del primer; als altres dos tributs, peces claus del sistema fiscal, generalment, fem front mitjançant les campanyes anuals.

Acabada d'instaurar la democràcia al país, allà pel 1978, el govern a través del ministeri d'hisenda, i amb la darrera finalitat i pretensió que tots els ciutadans férem la declaració, de rendes i patrimoni, i, a més, que la férem sense defraudar, va llançar la recordada campanya "hisenda som tots", però ara, més de 40 anys després, la realitat ens diu que no, que malauradament hisenda "no som tots".

No dubte que cada any que passa siguem més les persones que "complim amb el deure", i que tot i seguir constantant-se nombroses irregularitats fiscals, som molts els que entenem que hem de tributar en la mesura de la nostra capacitat econòmica i, d'acord amb aquesta capacitat i, de bon o mal grat, ho fem; però, al costat d'aquesta "majoria" hi ha uns altres morosos.

Em crida l'atenció que cada any, finalitzat el termini de fer front a aquestes obligacions, apareixen uns llistats oficials de "morosos amb hisenda", d'aquells que no han complit a temps o, en casos més greus, són deutors professionals, demostrant poca o cap diligència per efectuar el pagament, la contribució pertinent, amb un greu perjudici social col·lectiu.

Sense anar massa lluny, ahir, darrer dia del mes de juny, data en què acabava el termini per "tancar comptes amb hisenda" en referència l'any 2021, tot i que a ningú ens agrada "pagar", entenent que són pagaments necessaris, una altra cosa diferent és pensar si són o no justos, com cada any, vaig "complir novament amb la meua l'obligació", i part dels meus ingressos i beneficis, van desaparéixer dels meus estalvis i van anar a engrossir la bossa comuna estatal.

Però, també ahir, vaig conéixer que la hisenda pública, mitjançant l'agència tributària, publicava una llista actualitzada de "morosos" i que, només comptabilitzant aquells que el deute és superior als 600.000 euros, se superaven amb creix els 7.000, pujant a més de 17.000 milions, els euros que, entre tots ells, deuen a l'estat

Està bé que jo pague, està bé que amb els meus diners tinguem beneficis socials o culturals, que contribuïm en conjunt a pagar les despeses comunes, però, no si ens repeteixen una i altra vegada que hisenda som tots, què passa en aquests 7.000? Tots som o no som tots? És veritat que la majoria dels grans deutors són empreses en concurs de creditors, això no obstant si són deutes d'estat, si són deutes generals, no hem de carregar aquesta xacra sobre les espatlles de la resta de contribuents, això sí que no és just…

Diuen que només un de cada 5 morosos "és persona física", això fa que  siguen coneguts, amb noms i cognoms, més de 1.400, i que el seu deute supose "només" poc més de la huitena part del total, uns 2.100 milions d'euros, però tant es val si són mil, cent o deu, El frau és frau, vinga d'on vinga.

No tinc cap interés especial en conéixer el nom dels morosos, tot i això, si voleu saber qui són només cal que "punxeu" sobre MORÓS, de segur que trobareu més d'un "personatge que us sone". Ho deixe a la vostra curiositat.

A la vista del llistat es  confirma que cada vegada hi ha més gent que intenta escaquejar-se de contribuir amb el seu peculi a sufragar les despeses dels serveis que ens presta l'Estat, i que en poc o molt, tots en som beneficiaris; està vist, hisenda som tots, però uns més que altres.